dijous, 10 de setembre del 2009

Vall de Boí i Besiberri Sud (II). Baixada per l'Estany de Besiberri


De baixada del cim, i com sol ser habitual (i més si hi ha molta roca) em vaig quedar enrere. Això en va evitar pujar el Pic Avellaner (2.983m) amb el Ramon, Joan i Jordi.
La baixada des del Coll Avellaner (2.885m) la fèiem pel cantó nord, direcció l'Estany de Besiberri i el túnel de Vielha. Ja ens havien avisat que seria una baixada molt dura, amb molt desnivell i molts rocs. Temíem la primera part, la del Coll, però agafant-la pel cantó bo (a la dreta del Coll) va ser de molt bon fer.
Un cop passada aquesta part, va venir el que per mi va ser més dur: més d'una hora saltant blocs de granit. Els genolls em van quedar destrossats.

caminant en un mar de rocs...

Després del patiment vam parar a dinar (2.600m). Des d'on dinàvem vèiem el petit refugi Nou de Besiberri (2.240m) i l'Estanyet (2.171m). La baixada, molt dreta, se'm va fer llarga. Els blocs de granit em van castigar molt les cames i ja portàvem més de 9h caminant. Vam fer una petita parada al refugi i vam continuar avall entrant en una part bastant planera.
A l'entrada a l'Estany de Besiberri (2.001m) vam descalçar-nos i vam ficar el dolorits peus a l'aigua freda. Vam estar més de 15minuts recuperant forces. El camí continuava, però no perdíem alçada, ara bordejàvem l'Estany de Besiberri per la seva banda esquerra. Un cop passat l'Estany vam afrontar la baixada final, pel Barranc de Besiberri. Una baixada molt dreta (en definitiva havíem de perdre 500m d'alçada), però feta per un corriol de sorra i vegetació, que després del que havíam passat per aquells pedregats, era més que superable.

la baixada des de l'Estany de Besiberri

5 minuts abans de les 20h arribàvem al cotxe. Gairebé 13h d'excursió, 1.800m de desnivell acumulat en 15,5km. Sens dubte, de les més fortes que hem fet mai... Tot i així, en Joan i en Jordi, dos boletaires de renom, van tenir temps d'agafar un quilet de ceps a la part final de la baixada. Més tard, consultat el xicot de l'hostal sobre la qualitat dels bolets (que oferien serioses dubtes), va resultar que eren tòxics. En fi, així és el sofert món del boletaire...
Van deixar la colla a l'hostal i en Ramon i jo vam anar a Caldes a buscar el seu cotxe, que havíem deixat al matí. Després de la dutxa, cansats però molt i molt satisfets per l'excursió, el sopar va saber a glòria.

Sant Climent de Taüll

Diumenge, i davant la bona perspectiva boletaire, algú havia tingut la idea de fer-nos anar a buscar bolets. La bossa plena de presumptes ceps tòxics que vam portar a analitzar a l'hostal, va fer que aquesta idea perdés força envers, la molt més assenyada, de fer alguna cosa tranquil·la com visitar alguna de les excel·lents esglésies romàniques de la vall. La d'Erill ja l'havíem vista, així que vam decantar-nos per una de les més famoses de la zona, la de Sant Climent de Taüll, que vam visitar amb guia i tot. Un cop donat un vol per Taüll, vam iniciar la tornada, aturant-nos a dinar a una fonda del Pont de Suert.

Vam continuar baixada per la N-260 en lloc de la N-230 per la que havíem vingut. Aquesta carretera porta a Senterada pels ports de Viu de Llevata i Perves. De Senterada vam tirar direcció Tremp, però aquí, en lloc d'anar per la ruta habitual de Ponts i Calaf, vam provar altra d'alternativa seguint els pantans de Terradets i Camarasa, direcció Balaguer. De Balaguer vam agafar la C-53, direcció Tàrrega (parant a Bellcaire d'Urgell a fer la cervesa) i d'aquí, ja directes cap a casa, primer per la N-II i després per l'Eix.
Gran cap de setmana!!!

dimecres, 9 de setembre del 2009

Vall de Boí i Besiberri Sud (I). Pujada per Caldes de Boí


Tal i com anunciava la passada setmana en aquesta bitàcora, enguany el grupet d'excursionistes que, amb el temps, hem anat formant una colla d'amics de Sant Feliu Sasserra i Vic s'havia plantejat com a objectiu de la II sortida que fèiem de cap de setmana sencer (la primera va ser pel juny de l'any passat a l'Aneto) la pujada al Besiberri Sud (3.017m).
Com si la pujada no fos prou dura, el nostre sherpa particular, Ramon, ens va preparar una ruta diferent que va dificultar l'excursió, però que ens va permetre gaudir de les dues rutes habituals per fer aquesta muntanya. La idea era pujar des de Caldes de Boí i baixar pel cantó del túnel de Vielha.

Erill la Vall

Vam agafar el campament base a l'Hostal l'Aüt al petit poble d'Erill la Vall, a la mateixa Vall de Boí. Vam marxar divendres, en plegar de la feina. De Vic jo sol, però havíem quedat amb els 5 santfeliuencs que venien (Ramon, Marta, Joan, Tina i Jordi) a la sortida de l'Eix d'Avinyó, allà ens vam repartir als cotxes. Per pujar a la Vall de Boí vam triar la ruta més còmoda: eix fins a Cervera i N-II fins a Lleida, on ens vam desviar per agafar la N-230 direcció Alfarràs, Benabarre i el Pont de Suert. Com fem habitualment quan pugem per aquesta zona, vam parar a fer la cervesa a un bar de carretera a Castillonroy (entre Alfarràs i Baélls).
Un cop passat el Pont de Suert, vam haver de deixar en Joan i en Jordi al desviament que porta a la Vall de Boí. Ells vam haver d'arribar a Erill fent dit, la resta havíem d'anar a deixar un cotxe a la boca sud del túnel de Vielha (prop del refugi de Conangles), ja que els punts d'inici i final de l'excursió estaven molt allunyats. Com que el meu pot portar fins a 7 persones, el vam deixar i vam tornar a l'hostal els altres 4 amb en Ramon. En Jordi i en Joan no van haver d'esperar gaire perquè els portessin fins a Erill.
L'hostal l'Aüt estava molt bé, a tocar (25m) de l'església romànica de Santa Eulàlia d'Erill. Les habitacions correctes i el sopar (teníem mitja pensió) també. Ens vam instal·lar, vam sopar i, tot i la fresca, vam tenir temps encara de sortir a donar un vol.

Dissabte ens vam llevar a les 6h. A l'hostal ens havien deixat uns termos amb cafè, fruita i pastes. A 2/4 de 7 agafàvem el cotxe cap a Caldes.


Passaven poc més de 5 minuts de les 7 i començàvem a caminar, la temperatura fresca i encara bastant foscor. Sortíem de poc més de 1.500m i ràpidament vam començar a guanyar desnivell. Seguint l'anomenat Barranc de Llubriqueto vam arribar al Pla de la Cabana (2.001m). Aquí vam fer una petita parada i travessant el riu vam deixar enrere les darreres zones arbrades i verdes que veuríem en una bona estona. Iniciàvem novament la pujada cap els estanys de Gémena, a sobre de l'Estany Gémena de Dalt (a uns 2.350m) vam fer una parada per esmorzar.

El camí continuava pujant direcció nord, ara cap els Estanys Gelats (2.522m). Vam trobar una bifurcació i vam agafar el camí més complicat. El més senzill baixava una mica per després anar bordejant un dels estanys i enfilar-se direcció el Coll Avellaner (2.885m); el que vam agafar nosaltres deixava els estanys a baix i s'enfilava de manera continuada pel mig de rocs que s'havien d'anar saltant. Molt més pesat.


Un cop passada aquesta part, va començar la pujada definitiva al Coll Avellaner, que separa el Pic Avellaner (2.983m) del Besiberri Sud (3.017m). La pujada, molt recta, s'ha d'agafar per la part esquerra. D'aquesta manera s'evita pujar per la tartera-canal del mig que sempre és més complicat. Aquí, cadascú va pujar com va poder, seguint fites i amb el Coll a l'horitzó. Un petit desvio que vam agafar la Marta i jo per l'esquerra per evitar una gran roca (els altres el van agafar per la dreta), ens va permetre tenir la primera gran visió de l'Aneto (3.404m), amb poca neu i a tocar. La pujada no s'acabava, però l'entrenament de la setmana anterior va ser bo i vam poder superar el gran desnivell sense grans patiments.
Vam fer una parada al Coll Avellaner (2.885m), i de seguit vam enfilar la paret de roques que ens separava del Besiberri Sud. Al cim arribàvem a les 13h, 6 després d'haver sortit. Les vistes espectaculars: a l'oest (a darrera del Pic Avellaner) destacaven els massís de l'Aneto i la zona del Valhiverna; a l'est, i lluny, el Mont-roig (2.847m) que vam fer l'agost, el Comapedrosa (2.942m) que vam fer la setmana passada i la Pica d'Estats (3.143m); al sud i separat per una petita cresta, el Comaloforno (3.033m); i al nord, el Besiberri del Mig (2.977m) i el Besiberri Nord (3.015m). Fenomenal.




dimarts, 1 de setembre del 2009

Comapedrosa, un mur


El cap de setmana vinent tenim preparada una sortida muntanyenca a la Vall de Boí. L'objectiu marcat és pujar el Besiberri Sud (3.017m), un pedregar considerable. Molta gent fa la pujada partida en dos dies, però nosaltres que som més xulos que ningú la farem en una jornada.
Donat el que ens espera, vam decidir fer un "entreno" de nivell per tal de calibrar forces. No sé si el que vam fer va ser calibrar forces o bé gastar-les (en el meu cas, això segur). El cas és que vam triar per prendre contacte amb l'alta (i dura) muntanya el Comapedrosa (2.942m), la muntanya més alta d'Andorra.
Em van fallar les dues companyes osonenques amb les que havia de fer el trajecte fins a trobar-nos amb els santfeliuencs al punt habitual quan pugem per l'eix del Llobregat, la sortida de Prats-Gironella, així doncs, a les 5h del matí (potser seria millor dir, matinada) vaig marxar sol cap a trobar-me amb els 5 santfeliuencs que venien pel Lluçanès. Ramon va passar al meu cotxe i vam continuar direcció Andorra, primer La Massana i després Arinsal, punt de partida. A 3/4 de 8 ja teníem les botes calçades i iniciàvem la marxa.

Sortíem de 1.570m i havíem de caminar poc més de 6km per a fer el cim a 2.942. Això suposava fer prop de 1.400m de desnivell en molt poca distància, i aviat vam comprovar què suposaria això. No portava caminant ni mitja hora i vaig trencar un dels bastons, això també m'ho trobaria més tard...
El camí transcorria en un principi, seguint el GR-11, entre zones d'arbres i rierols, tot i així el desnivell era molt fort i evident. Quan vam parar per a esmorzar, a l'alçada del refugi de Comapedrosa, portava ja molt cansament acumulat a sobre. En part per la manca de forma física (l'estiu de poca activitat muntanyenca es va fer notar) i en part perquè, com qui no vol la cosa, ja havíem fet un desnivell de prop de 700m (2.223m). L'esmorzar se'm va posar bé i vaig recuperar forces. Des d'on vam esmorzar la vista de la vall era fabulosa, quasi idíl·lica, la muntanya de roca vermellosa que ens esperava a darrera, no. Vam travessar la vall i vam començar a enfilar-nos per la zona rocosa seguint encara el GR-11. En poca estona ja havíem fet 400m més de desnivell, em trobava prou bé i ens vam aturar un moment a l'alçada de les Basses d'Estany Negre (2.600m).

Part final de la pujada

Aquí és on s'ha de deixar el GR-11 i, seguint unes marques grogues, comença la pujada final. Pura roca. La pujada duríssima, igual que durant tot el camí, però a mi m'ho va semblar més. Les forces em van anar abandonant i vaig començar a quedar-me enrere.
En arribar a un pic, semblava que la cosa anava a millor, però era l'inici d'una carena que ens portava a la pujada final al Comapedrosa (2.942m). Em vaig haver d'aturar un parell de minuts per menjar fruits secs i beure aigua. Les cames tremolaven, i només la visió dels companys, ja al cim, em va fer agafar més forces per a recórrer els darrers 50m de desnivell.

Al cim, amb la Pica d'Estats a darrera

Les vistes des del cim recompensaven l'esforç. La Pica d'Estats (3.143m) es veia ben a prop, i el Monteixo (2.905m) semblava que el podíem pujar d'un salt. Més lluny, l'Aneto (3.404) amb molt poca neu i el sector dels Besiberris, que visitarem dissabte.
La idea era fer la ruta circular i entrenar, així que la baixada vam fer-la per un lloc diferent. Si l'objectiu era trobar rocs, com trobarem al Besiberri, rocs no ens van faltar. Vam iniciar la baixada per una cresta direcció nord-oest, en poc temps, ens trobàvem al peu del Pic de Baiau (2.866m). En Ramon, la Marta, en Joan i el Joan petit (14 anys) el van pujar (uns 150m més de desnivell), l'Antonio i jo ens vam quedar descansant.

Inici de la baixada per la Collada del Forat dels Malhiverns

Vam fer bé. A partir d'aquí, la baixada per la Collada del Forat dels Malhiverns va ser tremenda. Tarteres interminables de rocs de totes les mides. Els peus i les cames feien bastant mal i 3 hores més tard, quan vam arribar al refugi del Pla de l'Estany i vam treure la carmanyola per a dinar, el plaer var ser immens.
Des d'aquí ens quedaria una horeta per arribar a Arinsal, per un camí boscós i, tot i el gran desnivell que encara ens restava, més plàcid.
En total, 1.500m de desnivell acumulat i gairebé 10h d'excursió. Avui encara em fan mal les cames...

diumenge, 16 d’agost del 2009

Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (III i últim)

Esterri d'Àneu

Els taxis ens van deixar a la porta de la posada, i com sol ser habitual, en Tomàs i servidor vam afanyar-nos per tal d'evitar la relaxació del personal i anar a fer la merescuda cervesa. Així doncs, just vam pujar a l'habitació a deixar la motxilla i sense encantar-nos vam baixar en busca de l'apreciada recompensa, ara ja amb la part del grup que no havia anat a caminar.
Després de donar bon compte de les cerveses, una bona dutxa i encara, abans de sopar, vam tenir temps de sortir a donar un vol. Vam aprofitar per menjar un parell de pintxos i fer una altra cervesa a un bar tipus basc. La pluja, que no havia parat, va agafar forces renovades en sortir del bar. De fet, ens van comentar que a Esterri va estar plovent des de les 14h, un parell d'hores abans que a la muntanya.
El sopar va ser bo: pastis de carbassó, tall de bou amb salsa de ceps i gelat de vegetals. Però la lentitud a l'hora de demanar els plats i servir-los anava a pitjor. Havent sopat, encara ens vam animar a donar un altre vol.

Alós d'Isil

Diumenge el dia es va aixecar amb un temps fabulós, sol i fresqueta després de les pluges dels dies precedents. Els núvols d'humitat, enganxats a les muntanyes, donaven al dia un aire bonic.
Com sempre, el diumenge l'aprofitem per visitar algun indret per la zona. Enguany la idea era visitar una curiosa serradora hidràulica a Alós d'Isil. No vam poder fer la visita per dins ja que diumenge no era oberta al públic, però vam fer un voltet per fora i vam aprofitar per visitar aquest poblet. De baixada, vam parar a veure l'església, amb cementiri, de Joan d'Isil.
D'aquí, i agafant una carretera que surt a l'alçada de València d'Àneu, vam anar a Son, des de on es pot gaudir d'una vista privilegiada, des de les alçades, d'Esterri d'Àneu. Vam visitar la seva església que permetia (per 1€) l'accés, gràcies a unes empinades escales metàl·liques, al seu campanar. Les vistes des d'aquí eren molt bones.


Son

El dinar el faríem a Baro, pocs quilòmetres més avall de Sort, a la fonda Farré, lloc del que teníem bones referències (en realitat, de les 3 fondes de Baro teníem bones referències). Abans, vam parar a fer un vermutet a Rialp. El dia era realment calorós.


Ressenya gastronòmica
La Fonda Farré no ens va defraudar. Tot i que els plats de la carta tenien una pinta boníssima, ens vam decantar per un menú de 16€ (IVA inclòs, i en diumenge) que va resultar genial. De primer vam triar per aclaparadora majoria una coca amb 3 tipus de tonyina (amb oli, cuita i crua) amb 3 tipus de ceba (crua, cuita i confitada). Molt, molt bo! De segon, va haver-hi més varietat, i tot i la gran pinta que tenia la vedella guisada amb bolets, em vaig decantar per un molt bon ternasco. De postres, trufes amb nata.

De tornada, vam parar a fer una cervesa a Ponts, l'airet cridava a estar-se molta més estona, i cap a les 9 del vespre arribàvem a Vic.

Relacionat:
Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (I)
Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (II)

dissabte, 15 d’agost del 2009

Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (II)

La pujada del Planell de Sartari (1.999m) a l’estany de la Gola és realment dreta, però un camí fent ziga-zagues la fa bastant més descansada. L’estany de la Gola (2.251m), juntament amb l’estany Major de la Gallina, són els dos estanys més grans de la zona. Aquí vam trobar unes de les poques persones que veuríem durant la jornada: un pescador i, al final de l’estany, un parell més que hi havien acampat.


Estany de la Gola vist des de l'extrem nord


Vam comprovar que s’estaven reconstruint unes antigues barraques per tal de reconvertir-les en refugis, curiós veure maquinària per allà dalt...
Vam vorejar l’estany de la Gola per la seva part oest, aquesta va ser una de les parts més planeres de la pujada. Un cop vorejat l’estany, vam continuar direcció nord fins trobar un segon estany, el de Calberante (2.365m), que també vam deixar a la nostra dreta per a continuar pujant, direcció nord, fins el coll Curiós (2.422m). Aquí vam aprofitar per esmorzar una mica. El grapadet de fulls d’enciam del pícnic va anar directament a servir d’aliment als cucs de terra, la mini-truita va fer companyia l’entrepà de pernil, així va tenir més utilitat.
D’aquí vam continuar l’ascens, sempre direcció nord, passant a prop de la Bassa Xica de la Tartera i l’Estanyet de la Tartera (2.576m), per anar a situar-nos davant la vertical aresta sud-oest del Mont-roig, al coll de la Tartera (2.563m). Des d’aquest coll les vistes eren espectaculars: Posets-Maladeta, Besiberris...


La vista del Vèrtex del Mont-roig (2.846m) des del seu peu era inquietant. Sabíem que una bona part l’hauríem de fer grimpant, però desconeixíem la dificultat de la grimpada i el lloc exacte des de on s’havia d’iniciar. Des d’aquí, només vèiem una paret vertical.






Vam començar la pujada intentant trobar i seguir les fites situades al camí. Ràpidament vam anar assolint desnivell, la pujada era dreta però de bon fer. Faltant poc més de 100m per arribar al Vèrtex vam haver de començar a fer us de les mans, estàvem a la paret final. Vam fer gairebé tota la grimpada amb els dubtes sobre si seguíem el camí correcte. Fites aïllades ens tranquil·litzàvem.
La grimpada en sí era bastant senzilla, molts punts per agafar-se i roca molt resistent. Només podia presentar dificultats a persones amb vertigen, ja que tenia algun lloc una mica exposat. Realment em va resultar divertida.
Com qui no vol la cosa, érem al Vèrtex del Mont-roig (2.846m). Una part del grup es va quedar aquí, d’altres ens vam acostar fins el cim, pròpiament dit, del Mont-roig (2.868m). Tot i que el desnivell és insignificant (22m) la cresta anava fent continues pujades i baixades d’uns 5-10m que allargaven una mica l’arribada i feien que l’esforç fos una mica major del previst. A més, en algun tram s’havia de fer us de les mans ja que era una mica més vertical. Les vistes des del cim, esplendoroses: 360º que incloïen des de Posets-Maladeta, Besierris, Pica... i més a prop: Pic de la Gallina, de Ventolau... Tota la zona nord, Catalunya Nord, es trobava coberta per un mar de boira. Per l’est, començaven a créixer nuvolades que semblaven confirmar que la bonança meteorològica de que havíem gaudit s’acabava i les previsions es confirmarien.



dues vistes des del Mont-roig, cap al sud i cap al nord


La baixada la vam fer per l’altra banda. En un principi, un tram de tartera ens va fer perdre alçada de manera ràpida. Després, havíem d’haver anat seguint la cresta que ens faria passar a tocar del Pic de la Gallina, tot però, sense marques. Finalment, en lloc d’anar per la mateixa cresta vam anar seguint-la per baix. Això va provocar que haguéssim de fer continues pujadetes i baixades, un recorregut trenca-cames que ens va anar portant, primer fins el Collet de la Gallina i després el Collet de Calberante. El temps s’havia anat complicant i l’objectiu que ens vam plantejar va ser baixar, el més aviat possible, d’aquestes crestes. 


Començava a fer-se tard i encara no havíem dinat, només ens vam aturar un moment a menjar una mica de coca que havíem agafat al matí al forn. La pluja amagava amb aparèixer.
El descens es feia ara més ràpid. Vam arribar a Coll Curiós (2.422m), on havíem esmorzat. No plovia però les nuvolades ens envoltàvem i les que pujaven des del sud venien acompanyades de llamps i trons. Encara vam estar de sort que vam poder dinar amb relativa tranquil·litat en aquest coll. Ara només calia anar desfent el camí fet al matí: tornar a vorejar els estanys de Calberante i la Gola i tornar a baixar al Planell de Sartari, on ens havien d’esperar els taxis.
Havent dinat (2/4 de 4 aprox) vam començar aquest descens i va començar també la pluja acompanyada de tempesta. Les tempestes, als Pirineus, acollonen una mica, però vam tornar a esta de sort i la tempesta va anar pujant per l’altra banda de la Serra Mitjana. La sentíem a tocar, però ens vam escapar.
A 2/4 de 6, cansats i una mica molls, arribàvem al Planell de Sartari. Just en aquell moment arribaven també els taxis. Gairebé 10h de caminada, 1.240m de desnivell acumulat en poc més de 14km.


Relacionat:

divendres, 14 d’agost del 2009

La condició humana

Dijous passat no vaig poder assistir a una conferència a la que m'hagués agradat molt fer-ho. L'organitzava l'Unió Excursionista de Vic que va convidar el sherpa nepalès, Dharma Sherpa.
Dharma Sherpa va explicar la seva crua experiència a l'Everest durant una expedició l'agost de 2008.
Jo no vaig poder assistir, però l'amic Jordi Garriga, si que va fer-ho i em va enviar aquest correu explicant-me la història:

"...en Dharma és un xerpa nepalès que va perdre tots els dits de les mans l'any passat mentre pujaven al cim de l'Everest amb una expedició 100 per cent nepalesa amb l'objectiu de superar el rècord japonès de l'home més vell que hagués pujat al cim del món. Els japonesos havien aconseguit pujar-hi a un home de 72 anys, i els nepalesos van aconseguir fer-hi arribar a un home de 77 anys, tela! El problema és que aquest home era molt indisciplinat, tossut i anava per lliure: quan ja estaven a més de 8.000 metres, es va treure els grampons i no volia continuar. Mogut per l'objectiu d'aconseguir el què s'havien proposat, en Dharma (sabent-ne les conseqüències) es va treure els guants per posar ell personalment els grampons a l'avi. Aquí va començar el procés de congelació dels dits, però va decidir continuar amunt amb l'avi i altres sherpes. Va arribar l'avi a dalt del cim, i ell també amb molts problemes. No el van esperar de baixada, i per la tempesta de neu i vent que es va trobar, va estar 17 hores(!!) quiet, agafat a una corda, a pràcticament 8.000 metres. L'endemà, amb la tempesta ja superada, va aconseguir arribar al camp base, on ja el donaven per mort. Les conseqüències van ser la pèrdua de tots els dits de les 2 mans!
Una família catalana, que el coneixia de feia anys d'alguns trekkings que havien fet junts, el va acollir aquí, i han aconseguit que l'operessin a Barcelona de les 2 mans, li han posat com unes pinces almenys perquè pugui tenir una mica de moviment. No podrà tornar a fer de sherpa d'alta muntanya, aquesta família catalana intentarà trobar un local a Katmandú per posar un mini-restaurant perquè la dona del Dharma pugui portar-lo i així tirar endavant a la família.

Actituds que fan ser pessimistes respecte la condició humana: l'avi de 77 anys, que gràcies al Dharma va poder fer el cim, no s'ha preocupat mai més per com està ell (ni quan va arribar al camp base ni quan van arribar a Katmandú); i ni el cap de l'expedició ni el govern nepalès han reconegut el treball i el sacrifici del Dharma i no li han pagat res de res per la seva participació a l'expedició. Tela!
Malgrat tot, el somriure del Dharma ahir omplia la sala!!

Bueno, més ben o més mal explicada, aquesta és la història del Dharma"


Si, la condició humana, que és capaç d'ajuntar en una mateixa història el millor i el pitjor de si mateixa...

Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (I)

El passat cap de setmana vaig poder tornar a comprovar que les muntanyes i valls d’aquesta zona dels Pirineus lleidatans formen un dels conjunts paisatgístics més important del país. Allà les muntanyes són més muntanyes i les valls més valls.
L’any passat vaig debutar a l’anomenada “sortida d’estiu” que, des de fa més d’una dotzena d’anys, organitzen uns companys de la feina. I vaig fer-ho anant a la vall fosca. Enguany, el destí eren les valls d’Àneu, i l’objectiu fer una ruta circular des del Planell de Sartari, assolint el cim del Mont-roig (2.868m).


Com sempre, vam marxar el divendres havent dinar. El lloc de trobada, com sempre també, l’àrea de servei de Gurb. La primera parada per fer la cerveseta, Tremp. Fins aquí el dia havia estat molt assolellat, les previsions marcaven pluges i tempestes intermitents al pirineu i pre-pirineu. A Tremp vam començar a notar el canvi en forma de nuvolades, tot i així, des de Vic l’Estibaliz m’enviava una foto amb un cel ben negre anunciant tempesta.
Vam continuar direcció la Pobla de Segur i Sort, el pantà de Sant Antoni feia goig. En arribar a Sort van començar a caure les primeres gotellades. Més endavant les aigües de la Noguera baixaven engrescades i ben enfangades, senyal que més amunt la pluja havia estat més contundent.
A Esterri d’Àneu, on teníem la pensió, estaven de festa major, així que per poder entrar al poble vam haver d’anar fins a València d’Àneu i recular. Pel que semblava, a Esterri havia plogut força, però quan vam arribar les pluges marxaven. Vam endreçar motxilles i, sense gaire més temps, vam baixar a sopar.
La Posada d’Àneu és un lloc una mica estrambòtic, només cal mirar la seva pàgina web. La decoració és, com a mínim, molt particular i, realment, no sabia ben bé que ens trobaríem. Finalment el lloc, decoració a part, era bastant normal. L’habitació correcta i el menjar, independentment de l’exasperant lentitud amb que et servien, molt acceptable (molt bo en quan a preparació, no tant en quan a quantitat). Havent sopat, encara vam tenir una estona per sortir a donar un vol pel poble.
Esterri d’Àneu em va semblar un poble molt bonic en quan a situació, però massa “pijo” i turístic. Típiques cases de pedra, totes bastant iguals, de segones residències, i molts 4x4 d’alta gamma. La temperatura, d'uns 17º, fabulosa.


vista del Planell de Sartari i la vall de Cerbi (amb boira al fons)

Al matí, vam quedar amb els taxis 4x4 que ens havien de portar fins el punt inicial de l’excursió (el Planell de Sartari), a 2/4 de 7. Seríem 12 caminadors i 4 en la rereguarda d’Esterri. En un principi (i en un final també), teníem acordat amb la posada un esmorzar (entrepà) i pícnic per dinar (amanida de pasta amb tonyina, truita i fruita). La realitat, quan vam baixar al matí (6h) a recollir aquest menjar, és que el pícnic consistia en unes fulles d’enciam, sense amanir, que, esteses, cabien a la palma de la mà, i una truita de, bé mig ou, bé un ou de colom. Empipats davant la realitat d’una llarga caminada sense gairebé menjar, vam sortir a agafar els taxis. Tanta pena li devíem provocar als taxistes, que ens van acompanyar fins a un forn de pa per veure si podíem aconseguir alguna cosa més per menjar. I vam tenir sort. Vam trobar un forn que repartia croissants entre la canalla que tornava de juerga i, gràcies a la intervenció dels taxistes, ens van obrir la botiga que tenien annexa per comprar formatge, llonganissa, llom i pa. Tot realment boníssim.
Després d’aquesta incidència, el taxista ja ens va explicar les extravagàncies habitual de la propietària de la posada, vam continuar direcció Cerbi i, després ja per pista, direcció el Planell de Sartari.
Entre unes coses i d’altres, vam començar a caminar a prop de 2/4 de 8. El dia semblava despertar amb sol, la temperatura era excel•lent. Enrere deixàvem unes vistes de la vall de Cerbi clarejant realment maques.

Relacionat:
Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (II)
Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (III i últim)

dilluns, 3 d’agost del 2009

Dijous, tardoral a Matagalls

El cap de setmana vinent farem la sortida anual amb els companys de la feina. El lloc triat, la vall de Cerbi (pirineu lleidatà), des de la zona dels Tres Estanys i estany de La Gola, fins el pic de Mont-roig (2.864m).
I per fer una mica d’entreno i obrir boca, vam aprofitar aquest dijous per escalfar cames pujant a Matagalls. I vam fer-ho des del coll de Sant Marçal, que ofereix una pujada més curta i dreta, però també molt més maca que des de Collformic. A més, aquests dies de sol i calor intensa aconsellaven buscar una pujada que ens permetés fer gran part del camí protegits per l’ombra.
En plegar de treballar i dinar, vam marxar direcció Sant Marçal. A les 5 ja érem allà, i en arribar els abundants núvols van tapar el sol. La pujada, sense sol i pel mig del bosc, la vam fer amb una temperatura òptima. Si a Manlleu estàvem a uns 32-33º, allà dalt devíem estar uns 8-10º per sota.
La pujada des d’aquí, de poc més de 4km i 600m de desnivell, es pot fer en poc més 1h15’ sense haver de córrer gaire, però nosaltres vam fer-la a un ritme molt pausat, trigant gairebé 2h.
Pràcticament a dalt, quan vam abandonar l’abric del bosc, l’airet es va fer més intens. A més, venia acompanyat d’una boira molt humida. Uns quants vam trobar a faltar roba d’abric. Qui la tenia, la va fer servir.


Segurament els que van haver de patir la tarda de calor intensa a la Plana de Vic pensaran que és increïble que aquell mateix dia, a uns quants quilòmetres, d’altres persones tindrien menester d’un anorac. Realment, sempre que he estat al cim de Matagalls el vent i la boira han marcat unes condicions gens agradables.
La baixada també va ser tranquil•la. A ¾ de 9 érem als cotxes. Després d’agafar una mica d’aigua a la font de Sant Marçal, vam enfilar el camí cap a casa.

dimecres, 20 de maig del 2009

Caminant entre els verds de la Serra de Catllaràs





Dissabte nova caminada, aquesta vegada però amb el sector menys veterà,  Ramon i la colla de Sant Feliu Sasserra, i Jordi G. i família (excepte l’Irene, amb constipat).
El lloc triat per l'excursió va ser la Serra de Catllaràs que es troba a mig camí del Ripollès i el Berguedà. Els de Sant Feliu van pujar per l'Eix del Llobregat fins a la Pobla de Lillet i Falgars. Nosaltres vam anar per la C-17, girant a Campdevànol direcció Gombrèn i d'allà a la Pobla i Falgars.
Havíem quedat al Santuari de Falgars, situat en un lloc privilegiat amb vistes al Cadí i als Pirineus (Penyes Altes, Puigllançada... fins al Puigmal). El santuari encara té l'església destinada a lloc de culte, però ara també hi ha un petit hotel rural i un restaurant més que digne. Molt recomanable per perdre's uns dies...




Finalment érem 9 a caminar. Del santuari vam baixar a la Font de Falgars i d'allà vam agafar el GR-4, que ens havia de portar al coll de Sant Miquel i el Serrat Negre, punt més alt de l'excursió amb 1.781m (partíem d'uns 1.250). Tot i que el desnivell total no era, ni molt menys, exagerat, es trobava concentrat en poca distància, fent que la pujada fos molt dreta. No vam tenir cap problema per seguir el camí, ja que la major part del recorregut, per GR i PR, es trobava senyalitzat de cara a la I cursa de muntanya Vall de Lillet que s'havia de celebrar l'endemà.



Vista del Pedraforca i el Comabona


La pujada cap al coll de Sant Miquel, a trams per pista, a trams per drecera, oferia vistes espectaculars del Pedraforca, Comabona i les Penyes Altes. Més endavant, les vistes és van obrir direcció est fins el Puigmal.
Vam esmorzar al Serrat Negre. El dia era esplèndid.

A partir d'aquí, la major part del camí la vam fer de bai
xada, seguint el PR-C52. Bon camí que, al igual que durant tot el recorregut, va estar acompanyat de la magnifica diversitat de verds del bosc a aquestes alçades de la primavera.
  

Vista del Joc de Pilota

La baixada ens va portar fins el Pla de Catllaràs, que en certa manera (i sense la mateixa espectacularitat) em va fer venir a la ment el Pla de Cadí. El camí continuava sent molt agradable de fer, fins que del mig del bosc va sorgir un lloc veritablement meravellós: El Joc de Pilota. Un indret envoltat de fajos majestuosos que, juntament amb el sol, oferien jocs de llums idíl·lics.
Al Joc de Pilota ens vam trobar un roc impressionant, inaccessible en un principi: El Roc de la Mare de Déu. Però tal i com assenyalava la ressenya que seguíem, sí que era accessible. Inicialment afrontant una dreta senda entre els arbres, i després, fent una petita grimpada, molt divertida i gens perillosa (vertígens a part).


Vista des del Roc de la Mare de Déu, al fons el Puigmal amb neu 

La vista des del petit cim del roc, veritablement superba: des del Pedraforca al Puigmal, amb el Santuari de Falgals i, més enllà Bagà, als peus . La baixada des del Roc de la Mare de Déu, més complicada, però sense excessius problemes.

Des d'aquí, vam continuar avall fins aturar-nos al mirador del Roc de la Lluna. La vista també espectacular, però que voleu que us digui, no comparable a la que havíem tingut des de dalt del Roc.
A continuació, i seguint gairebé sempre la pista, vam arribar al Xalet de Catllaràs, obra d'en Gaudí, i des de fa anys casa de colònies.
I des d'aquí, la pista ens va anant portant fins al lloc d'inici de l'excursió: Falgars.

Realment, aquesta zona del prepirineu, juntament amb el Cadí, sempre ofereix paisatges dignes de visitar, sobre tot si es fa a la primavera o a la tardor...

Ressenya gastronòmica

Dinar al mateix restaurant del Santuari. Va triomfar l'arrós de muntanya, que la majoria vam prendre com a primer, era realment bo. De segon, també va ser majoritari el cabirol a la brasa. De postres, formatge del Cadí amb codonyat. Tot plegat molt ben preparat i a un preu més que acceptable. 
També és possible prendre alguna cosa a la terrassa, que amb el gran dia assolellat que va fer i a l'ombra era molt temptador. A més, només les vistes dels voltants ja mereixen la pena.

La tornada la vam fer (per a evitar possibles marejos) per l'Eix del Llobregat.

dijous, 14 de maig del 2009

Boira a la Mola de Colldejou


Feia molts dies que tenia abandonat l'entretingut i saludable hàbit de recórrer a peu les muntanyes i camins dels Països Catalans. Masses ocupacions i pocs dies.
Aquest dissabte, però, vam reprendre l'activitat excursionista en companyia dels veterans caminadors de la feina, i d'algun company més que es va afegir. Al igual que l'any passat, vam escollir un dels indrets menys transitats, tot i la seva gran bellesa, del país: la zona del Priorat-Montsant.Ens vam haver de llevar d'hora, anar fins allà baix és el que té, per poder sortir a les 6h. Finalment ens va fallar una caminadora, però tot i així vam ser 11 de colla. El destí, la Torre de Fontaubella, un petit poble del Priorat que es troba a la carretera que va de Mont-roig del Camp (Baix Camp) a Falset, a uns 6 o 7 km de la capital del Priorat. Des d'allà havíem de pujar a la Mola de Colldejou, fent un tram final per una canal amb una miqueta de grimpada. Baixant per l'autopista, i ja a l'alçada de Tarragona, vam comprovar que, tot i que es compliria la previsió d'absència de pluges, l'espessa broma instal·lada al litoral dificultaria la visibilitat. Un dels al·licients de l'excursió consistia en poder gaudir de les meravelloses vistes del litoral des de l'explanada de 'la Mola' (podeu comprovar-ho aquí). Les fotos que havíem pogut veure ens havien posat les dents llargues, i així se'ns vam quedar. La boira, de seguida que vam començar la pujada, es va fer present. Estava instal·lada a la costa i el vent de llevant l'empenyia cap a aquestes muntanyes, quedant enganxada en les mateixes. Poca visibilitat cap a l'oest i nul·la cap a l'est. Les vistes des de la canal, que ens obria pas a través de la paret de 'la Mola', eren inexistents. Una pena, perquè havien de ser espectaculars. Vam fer una aturada per a esmorzar just quan vam acabar de pujar la canal, una gran balconada sobre tota la zona del Priorat (oest) des de la que només es veien núvols (una sort pels que potser patien de vertigen).

De fet, vam esmorzar pràcticament a sobre de 'la Mola'. En acabar, vam accedir a l'explanada que forma aquesta massa rocosa i allà sí que ens vam trobar ben be al mig de la boira. El vent de llevant ens la tirava a sobre provocant que acabéssim molls com si hagués estat plovent, i nosaltres amb por a la canícula tarragonina... Les bromes que fèiem sobre si arribaríem a veure Mallorca van quedar en això, bromes. Allà on havia de veure's el mar mediterrani, només hi havia un mar de boira.

castell del Moro, dalt de 'la Mola'

Vam fer una mica el ronso aviam si aixecava la boira, però sent l'hora que era (passades ja les 11h), i donada l'espessor de la mateixa, van decidir, una mica decebuts, iniciar la baixada. De seguida, vam arribar a la 'Cova de la Mola' que era parada gairebé obligada. En teoria, travessant aquesta cova (d'uns 60m) vas a sortir a una balconada de la muntanya sobre el mar. La cova era molt humida i estreta i finalment 8 dels 11 que anàvem vam entrar, carregats de frontals i llanternes a fer una mica d'aventura espeleològica. Vam haver de vigilar amb les relliscades i els caps, donat que havia alguna zona més baixa. L'únic perill, un forat a terra de mig metre de diàmetre. A l'interior, absència total de llum, i lent caminar. Finalment vam arribar a la sortida, o almenys això vam intuir ja que es notava molt aire, i vam patir una altre petita decepció: la cova s'estrenyia tant que no era possible passar. Vam enviar d'avançadilla al membre més prim del grup, però res de res. Potser arrossegant-se si que es podia passar... no ho vam intentar, perquè ja sabíem que tampoc haguessin pogut veure gran cosa.

la Mola de Colldejou, amb la boira present

Vam reprendre la baixada que ens havia de portar al coll Roig (entre els pobles de Colldejou i la Torre de Fontaubella). Per allà passa la carretera que ve de Mont-roig i Colldejou, al coll es passa a tocar dels abundants molins del parc eòlic que segueix la carena. Ens vam tornar a endinsar al bosc i des d'allà en poca estona vam tornar a ser a la Torre de Fontaubella.

Ressenya gastronòmica
En Ramon sol anar a veure el Ral·li Catalunya i s'allotja a Marçà i coneix llocs per dinar allà mateix. La setmana passada, tornant amb la família del càmping de Mot-roig i com que volia anar a comprar vi i oli a la Cooperativa de Falset-Marsà, vam parar a dinar al Celler la Miloquera, tipus brasseria molt agradable i a un preu bastant decent. Aquesta vegada, vam decidir-nos pel restaurant Les Agulles, a la mateixa estació de tren de Marçà. Aquí la carta és més variada, però també puja una mica més de preu. De primer, vaig triar una coca de verdures i gambes, i de segon, a pesar d'uns arrossos que van triomfar entre la colla, i que em feien dentetes, vaig triar braó de porc. La abundància dels segons plats compensava de sobres la mida dels primers (una mica petits pel meu gust). No cal dir, que un dels al·licients de la gastronomia de la zona, el vi, no va faltar. Sóc un 'fan' del vi del Priorat i Montsant i poder gaudir-ho com a vi de la casa és un luxe. De postres, una pastís Tatin amb gelat que va completar magníficament un bon menú. Sempre és un plaer gaudir de la gastronomia de l'interior de Tarragona i terres de l'Ebre.


dimarts, 17 de febrer del 2009

Caminant per l'Alt Empordà



Dissabte nova sortida muntanyenca, aquesta vegada amb els veterans caminadors de la feina. Donades les previsions de risc a la part més occidental dels Pirineus, vam anar a l'extrem més oriental.
Vam haver de tornar a matinar. A les 6 ja carregàvem un cotxe i a 1/4 de 7 érem a la benzinera de Calldetenes (a tocar de l'Eix) per marxar tots plegats, cinc, en un sol cotxe. Havíem d'anar fins a Figueres per autopista, d'allà continuar direcció Llançà i a poc més de mig camí, desviar-nos a l'esquerra cap a Garriguella, i des d'allí, continuar fins a Vilamaniscle.
El punt de sortida era la preciosa església romànica (s. VIII) de Sant Quirze de Colera, que es troba seguint una pista, gairebé tota asfaltada, des de Vilamaniscle. Les previsions eren de sol. Però, sobre tot durant la primera part, poc sol vam veure. El que si que vam trobar va ser vent, com era d'esperar a l'Alt Empordà.
Només eren les 8h (l'avantatge de sortir d'hora és que no trobes trànsit) i ja començàvem a caminar direcció el coll de Pallerols per un camí molt ben marcat. El vent feia que la sensació de fred fos molt més alta, però em va passar ràpid, ja que aquesta part era la més dreta de la sortida. Vam guanyar alçada molt ràpidament, i de seguida vam comprovar que deixàvem el monestir de Sant Quirze molt avall. Al cims més alts, moltes boires enganxades.
A partir d'aquí va arribar la part de l'excursió més bonica, en la meva opinió. Vistes meravelloses del golf de Roses: Sant Pere, l'Escala... I al cap de poca estona, Banyuls, i fins i tot Cotlliure i les platges d'Argelès. De seguida vam tombar a l'esquerra per a enfilar el punt més alt de l'excursió: el Puig de la Calma (718m), no sense abans haver esmorzat una mica.
Des d'aquí, baixada recta, però de molt ben fer, fins el coll de Banyuls. Camí fronterer (fronteres només sobre plànols) entre el Principat i la Catalunya Nord. Ja vam poder fer aquesta baixada acompanyats pel sol i més resguardats del vent.
Al coll de Banyuls, fronterer, vam trobar gent al refugi. Refugi que va ser el seu dia un búnquer que van remodelar les persones del Centre Excursionista Empordanès. Des d'allà havíem de baixar fins l'imponent Mas Pils, una baixada que em va agradar molt, inicialment per una pista, que després es va anar estrenyent fins a transformar-se en un rierol que vam haver de baixar, durant una bona estona, sortejant l'aigua que baixava en abundància.
Un cop al Mas, gir a l'esquerra i enfilar la pista que ens havia de portar cap el coll de la Plaja. Ja durant la baixada del Puig de la Calma vam començar a sentir tirs de caçadors. Al Mas Pils vam veure com a uns 200m uns caçadors que van tirar contra un senglar. Per sort van fallar i el senglar va travessar la carretera. L'escapatòria del senglar va tenir molt mèrit, ja que una vintena llarga de caçadors havien teixit una xarxa de la que era pràcticament impossible escapar. Entre el coll de la Plaja i el Mas Pils hi havia caçadors cada 100m. Molts tirs i molts gossos buscant peces. Tot i que podríem haver agafat alguna drecera per escorçar la pujada al coll, vam estimar-nos més no abandonar la pista i romandre ben visibles. A ambdues bandes de la pista teníem caçadors apostats i gossos buscant.
Un cop al coll de la Plaja vam girar a la dreta ja que a una guia ens marcava l'existència d'un dolmen. Després d'una estona de cerca vam abandonar sense trobar-ho i ja vam iniciar la baixada final. Podíem haver-ho fet per la pista, però ja sense caçadors a la vora, vam decidir agafar una drecera molt ben marcada i recta que sense gaires dificultats ens va portar al lloc d'inici de l'excursió.
Més de 13km i gairebé 800m de desnivell acumulat, en poc més de 5h. Una distància i una durada ideal per a una matinal.

Ressenya gastronòmica

Dinar més d'hora del que és habitual (abans de les 2!) al restaurant Tomàs de Rabós. Dinar correcte al preu ja habitual d'uns 20 euros. Les racions, sense ser exageradament abundant, eren correctes.
D'espera, ens van rebre amb unes llesques de pa torrat amb un allioli casolà, que amb la gana que hi havia es va posar molt bé. De primer, vaig triar anxoves de l'Escala amb unes torradetes. Bo. I després vaig compartir una cassola d'arròs amb tres companys més. Molt bo, en sabien de fer-ne...
Els postres em van resultar curiosos i molt gustosos. Galetes casolanes amb vi bo (garnatxa). Cafè, vi negre, etc, etc... Només haig de criticar l'aire condicionat que teníem just a sobre i que durant bona part del dinar ens va anar tirant (bàsicament a en Ramon i en a mi) aire calent al clatell. Molt molest, per cert.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Travessa Viladrau-La Garriga

Diumenge vaig reprendre les caminades populars. Després de fer un parell (1 i 2) diferents circumstàncies em van impedir fer les dues principals que tenia apuntades a l'agenda: la Matagalls-Vic (35km) i la Rupit-Taradell (43km). Després d'haver fet diferents excursions per alta muntanya bastant llarguetes (+/- 20km) i que ocupaven tot el dia, tenia ganes de fer una caminadeta més llarga en quant a distància. En Jordi i l'Irene em van proposar la Viladrau-La Garriga, una clàssica que celebrava la seva 38a edició, que marca una distància d'uns 31km (finalment, per petits canvis de recorregut, van ser 32).

El pitjor de tot, haver de matinar tant. Com que no es podia anar directament a la sortida (Viladrau) vam haver de matinar de valent per anar a La Garriga i que des d'allà ens portessin en autobús a Viladrau. En teoria havíem d'estar a La Garriga a 2/4 de 6, cosa que suposava sortir de casa a les 5 i llevar-se a 2/4 de 5. Vam complir horaris i a 2/4 de 6 érem a La Garriga. En arribar vam veure una cua immensa de gent esperant per inscriure's i agafar l'autobús. Més d'una hora vam haver d'esperar. Crec que fer passar tothom pel mateix punt d'inscripció sent tanta gent (905 persones finalment) és un error. 19 autobusos van sortir, des d'abans de les 5 cap a Viladrau.
Tot i que no tenia sensació de fred, l'espera per agafar l'autobús a La Garriga va fer que m'anés destrempant. Ni l'escalfor de l'autobús em va treure la sensació de fred. A les 7:05 érem a Viladrau i començàvem a caminar. Encara era fosc, i fins el primer punt d'avituallament (7:45), en que ens van donar un cacaolat calent i un tros de coca, no vaig entrar en calor.


excursionistes entre Sant Segimon i Collformic. Neu i gel

A partir d'aquest avituallament, començava la part més dura de la travessa, la pujada cap a Sant Segimon. La pujada es va complicar perquè era cara nord i el terreny es trobava glaçat, a més, a mitja pujada vam començar a trobar-nos neu. Entre relliscades i vigilant molt vam arribar a Sant Segimon, allà vam agafar la pista que porta a Collformic on teníem el segon avituallament que era l'esmorzar. De Sant Segimon a Collformic, i tot i que al principi hi havia bastant neu i la pista era glaçada, vam poder portar un ritme més alt. Tot i així, aquests primers 9, km (fins a Collformic) els vam fer a un ritme d'uns 3km cada hora.
A partit de llavors si que vam córrer de valent. El sol ja començava a escalfar, i tot i que pel Pla de la Calma encara hi havien bassals d'aigua glaçada, la pista no estava gens enfangada (en contra del que ens havien explicat) i vam poder avançar a bon ritme. El Pla de la Calma, realment no és pla. Va pujant de manera progressiva fins el final en que ja comences a baixar. Les vistes eren fabuloses: a l'esquerra el Turó de l'Home i les Agudes ben nevats, a la dreta el Cabrerés i Montserrat, i a darrera els Pirineus blancs i imponents.

Vaig començar a notar la manca de caminades de nivell en les darreres setmanes. Les cames se'm van començar a carregar i al cap d'una estona, també l'esquena. Des de Collformic al següent control, al final del Pla de la Calma, hi havien 9km que vam fer a un ritme de més de 6km cada hora. Aquest tercer control, km 18, bastant escaset (com tots) el vam passar sense aturar-nos gaire, uns talls de taronja i un glop d'aigua. A partir d'aquest control les cames van començar a pesar-me més. Tot i així, fins el control següent, Sant Cristòfol (km 25), el ritme també va ser molt alt. Si per fer els primers 9km vam trigar 2,5h, els 16km següents els vam fer en només 3h. Aquesta part, entre els km 18 i 25, va transcórrer durant bona estona per dreceres dins del bosc. Caminar una mica més dificultós, però més distret.
De Sant Cristòfol a l'arribada vaig haver de patir una mica. A més de portar les cames i l'esquena molt carregades, em vam sortir una parell de butllofes al peu esquerra que em molestaven, bàsicament en les zones de baixada més dreta. Tot i així, els darrers 7km els vam fer més ràpid del que jo pensava (1h15'), cosa que va fer que, tot i les dificultats de l'inici, acabéssim fent la travessa en el temps previst (7h). L'arribada (darrer km) va ser molt lletja, per la carretera de les naus de mobles de la sortida cap a la C-17. Un darrer km urbà que no va deslluir els altres 31.
A l'arribada, quatre trocets de bull i una mica de coca. De seguida vam anar a buscar el cotxe. A les 15h ja era a casa amb unes ganes boges d'agafar la dutxa.
Avui encara fan una mica de mal les cames i, sobre tot, l'esquena. Però molt menys del que pensava. Ara, a planificar la següent...

dimarts, 27 de gener del 2009

Per Collsacabra i els cingles del Far


Dissabte, caminada. Des d'abans de Nadal que no caminàvem i ja en tenia ganes. La proposta, de la colla de caminadors veterans de la feina, consistia en una matinal pels voltants del santuari del Far, per la zona del Collsacabra.
La idea era seguir una ressenya trobada a la excel·lent pàgina que gestiona la gent de "Senderisme i Teca". Aquesta ressenya marca la sortida des de Sant Martí Sacalm i d'allà continuar cap a la dreta direcció l'Ermita de Santa Anna (que es troba a la mateixa carretera que porta al Santuari del Far - a menys d'un km-). Nosaltres, però, la vam modificar fent-la en sentit invers. Vam deixar els cotxes a l'ermita de Santa Anna i d'aquí vam començar baixant el cingle pel Grau de Sant Martí, direcció Sant Martí Sacalm. La baixada pel grau la vam haver de fer amb compte ja que el terreny es trobava humit i amb abundants clapes de neu i gel (de fet ja vam trobar neu abundant als marges de la carretera des de Cantonigròs). Per altra banda, tot i tractar-se d'un grau (i dels impressionants cingles del Far), la baixada no tenia cap perill.

el Santuari del Far, dalt del cingle


Ja en aquesta part del camí vam tenir ocasió de comprovar les destrosses que havia ocasionat la neu als arbres de la zona. El camí es feia farragòs donat que molts troncs i branques, trencades pel pes de la neu, el tapaven. Res en comparació amb el que ens trobaríem més endavant.
Tota la zona des del final de la baixada fins la meravellosa masia (ara casa de turisme rural) de La Triola la vam fer per una pista de terra que l'única dificultat (o més aviat molèstia) que oferia era el fang acumulat en determinats trams. Vam aprofitar una zona assolellada i protegida del vent per fer un mossec.
Tot i que a La Triola ens van informar del camí a seguir per tornar a pujar al cingle pel Grau de Cabrafiga, la zona era molt perdedora i vam tenir alguna dificultat per a seguir la senda que transcorria pel mig del bosc. Aquí si que la neu havia fet destrosses de debò i la senda moltes vegades es trobava tapada o bé desapareixia. El camí, aquí, era molt lent, havent-hi de saltar o ajupir-se davant els arbres i les branques caigudes al camí. Després d'una estona pujant, vam trobar-nos de cara amb les immenses roques que formen la part alta i més visible dels cingles. Tot i que de més lluny semblen infranquejables, una petita canal gens aèria ens deixa de seguida a sobre del cingle.
Des d'aquí havíem de fer una part del camí seguint una senda que transcorre just per la vora del cingle. Era un lloc que podia haver estat més dificultós, per qui tingués problemes de vertigen i perquè era una de les poques zones de la caminada exposades a ponent, des d'on aquest dissabte venien els tempestuosos vents que tantes destrosses van fer arreu de Catalunya. Per sort, el vent no va ser problema, ja que picava contra la paret del cingle i pujava amunt sense molestar-nos. Igualment, l'abundant vegetació feia que, tot i passar més d'alguna vegada molt a prop de la vora del cingle, no fes la impressió de veure el precipici a tocar. Només en un petit tram la senda s'estrenyia molt i quedava esposada i sense vegetació. Les vistes des d'aquí eren realment impressionants!
De cop, la senda va girar a l'esquerra i vam deixar la vora del cingle per endinsar-nos una altra vegada al bosc que travessava cap a la carretera del Far. De seguida érem als cotxes i, abans de dinar, encara vam tenir temps de fer una clàssica visita al santuari del Far, penjat del cingle, des d'on les vistes en un dia de cel nítid com dissabte són espectaculars: els pantans de Susqueda i Sau direcció sud, la ciutat de Girona (i Bescanó) cap a l'est i el Pirineus nevat al nord. Tot envoltat dels magnífics i espessos boscos de les Guilleries-Collsacabra.

Ressenya gastronòmica
Dinar al restaurant de Coll de Condreu, just al lloc on s'agafa la carretera al Far.
Carta abundant composada per plats casolans i complerts amb productes del país. De primer una amanida amb embotits (també anomenada "catalana") i de segon, espatlla de xai al forn amb bolets. De postres, un clàssic de la zona, carquinyolis amb vi dolç
El preu bastant correcte (20€), cafè i vi inclòs. Tot i que sembla mentida dir que 20€ és un preu correcte (no barat), imagino que menjar bo i abundant avui dia no pot sortit molt més barat, tret d'alguna afortunada excepció.