dimecres, 22 de setembre del 2010

Cim del Vallhiverna entre calamarsa

Seguint la bona experiència acumulada per les excursions estivals amb la colla dels “Camalluents”, la colla formada majoritàriament pels “Bandolers” de Sant Feliu Sasserra (i Vic) vam decidir fa un parell d’anys, arran la bona experiència col·lectiva viscuda a l’excursió a l’Aneto (3.404m), repetir cap de setmana muntanyenc intentant arribar a cims d’una exigència una mica major. Així el passat any vam organitzar la pujada al Besiberri Sud (3.017m), i enguany l’objectiu era el Pic de Vallhiverna (3.067m). A banda de pujar aquest emblemàtic cim, un dels atractius afegits era poder fer un dels passos més emblemàtics del Pirineu: el Pas del Cavall, cresta que uneix els pics de Vallhiverna i Tuc de Culebres. Aquest segon objectiu no l’acabarien podent aconseguir.

Divendres 17
Tot i que la previsió meteorològica era desastrosa, divendres, al voltant de les 17h, ens posàvem en camí l’Esti (fb), els nens i la Marta A. (fb) agafant l’Eix direcció Cervera. A l’alçada de la sortida d’Artés-Avinyó vam quedar amb els santfeliuencs [Ramon (fb), Marta B. (fb), Joan, Jordi R. (fb), Jordi B., i Tina] i, després de les pertinents salutacions, vam engegar camí direcció Lleida. A partir de Manresa el temps es va anar complicant, amb estones de veritables aiguats.
A l’alçada de Lleida vam agafar el desviament cap a la N-230, direcció Alfarràs, Benabarre, Puente de Montañana, Pont de Suert i Vilaller, que era el destí i camp base. Entre Manresa i Lleida les pluges van ser molt intenses, i en cap moment del viatge ho va deixar.
Com sempre vam parar a fer el got a bar restaurant que hi ha a la N-230, a l’alçada de Castillonroy. No teníem gens clar que poguéssim caminar dissabte i on podríem anar. La resta del viatge es va fer molt pesat, pluja i trànsit en abundància sense gaires opcions de fer avançaments.

Vam arribar a la Fonda Mas de Vilaller al voltant de 2/4 de 10 del vespre. Temps just per pujar les maletes i baixar a sopar. Continuava plovent, ara de manera més feble.A l’hora de sopar vam haver de decidir si l’endemà sortíem o no. Com que les previsions marcaven que dissabte les pluges es concentrarien a la primera meitat del dia, vam decidir no sortir tant d’hora, però intentar-ho. Vam acabar de parlar-ho fent el got a saló de la fonda. Ens anàvem a dormir passat mitjanit. L’Esti i ens nens feia una mica més que eren al llit.

Dissabte 18


Vam quedar per a esmorzar a 2/4 de 9. El dia semblava aixecar-se poc núvol i ens va donar ànims. Després d’esmorzar vam carregar cotxes i, poc abans de 2/4 de 10, sortíem direcció nord. L’Esti i els nens es quedaven a passar el dia per la Vall de Boí, per a mi una de les més maques del Pirineu.Vam continuar direcció nord fins al desviament d’Aneto, que vam agafar. Des d’aquí vam continuar la pista estreta però asfaltada que ens havia de portar fins a l’embassament de Llauset (2.200m) on iniciaríem l’excursió. Al embassament es surt després de travessar un llar túnel (més d’1km) excavat a al roca i que té unes portes metàl·liques per tancar-ho. Molt curiós!

Embassament de Llauset

A les 10h iniciàvem l’excursió amb un cel una mica emboirat, però que presentava clarianes i la pinta d’aclarir-se. De fet, a la que portàvem mitja hora caminant el sol va fer acte de presència i vam començar a suar de valent. Més d’un va fer bromes sobre les prediccions d’en Tomàs Molina... ho acabaríem pagant!
La primera part de l’excursió va transcórrer seguint el GR-11 i vorejant l’estany de Llauset. Zona de molta roca que per salvar vam haver de pujar i baixar. Típic recorregut trencacames que, sent al inici de la sortida, no va fer gaire mal.A la que vam haver arribat al final de l'embassament vam agafar la pujada que, direcció nord, ens havia de portar fins a l'estany de Botornàs, on es troba la cabana que porta el mateix nom. Una altra vegada recorregut trencacames per a vorejar l'estany, moltes pujades i baixades i poc desnivell assolit. Pel camí solitud, només ens feien companyia les marmotes que, de tant en tant, treien el cap vigilant la nostra presència. De seguida vam deixar el GR-11 i vam tombar a l'esquerra, direcció oest, en busca dels estanyets de Coma Arnau, ara sí gairebé a 2.600m d'alçada.

A l'alçada de la cabana de Botornàs

A partir d'aquí el camí es va tornar molt més exigent. Terreny molt més rocós i desnivells més acusats. A més, el temps es va començar a complicar, les boires es van anar fent més denses i el sol feia ja estona que ens havia deixat. Tot i que encara ens quedava una hora llarga pel cim, vam decidir continuar ràpid i dinar de baixada, la perspectiva de puja i/o tempesta a l'esmolada cresta del Vallhiverna o al Tuc de Culebres no ens feia cap gràcia.Va començar a ploure i ens va enganxar en una zona de roca, per sort era granit i no relliscava gaire. El tram final de pujada fins a la cresta el vam fer seguint un caminet entre les roques que, fent ziga-zagues s'enfilava molt i molt dret. La pluja es va convertir en calamarsa que, fins i tot, feia mal a les mans. Vam arribar a la creta sota un temps infernal: calamarsa i una boira tancada.A dalt uns (Marta B. i Jordi R.) van decidir no fer la cresta i esperar. La cresta, que en sec ja demana precaució, molla ens va fer extremar la prudència. La Marta A. es va quedar a mig camí i la resta (Ramon, Joan, Tina, Jordi B., i jo) vam fer cim. En Joan i en Jordi B. encara van tenir nassos d'acostar-se fins el “Pas del Cavall” i fer-se alguna foto. Per suposat, ja abans d'arribar-hi havíem decidit no travessar-ho i tornar a baixar pel mateix camí.

A la cresta del Vallhiverna


En Joan i en Jordi B. al "Pas del Cavall"

Els que esperaven a la cresta havien agafat fred així que de seguida van iniciar el descens, el Vallhiverna quedava enrere imponent.
Havia deixat de ploure i vam aprofitar per a dinar. En aquest moment va ser l'únic que vam veure algú pel camí: una colla de navarresos que feia el camí cap el cim. Estàvem acabant de dinar i va tornar a ploure, tots vam agafar molt fred. El descens va ser pel mateix camí que la pujada. Aquest recorregut és una mica més llarg que haver baixat pel Tuc de Culebres, així que l'excursió es va allargar més del compte. A més, per la roca molla s'havia d'anar amb compte.
Tot i que va deixar de ploure, vam arribar als cotxes molls i cansats. Al final l'excursió es va anar més enllà de les 9h i les dures condicions meteorològiques vam fer efecte.
A 2/4 de 9 del vespre tornàvem a la Fonda Mas. Finalment, sí vam fer el Vallhiverna amb pluja...

Diumenge 19

Els del temps la vam encertar de ple i diumenge el dia va ser esplèndid: sol, cel nítid i una temperatura molt bona. En Jordi R. havia tornat a casa i la resta ens vam decidir per passar el dia a la Val d'Aran. Pel 2008, quan vam fer la sortida a l'Aneto van fer la baixada pel Pla d'Aigualluts, un lloc realment curiós ja que l'aigua del riu desapareix per una falla del terreny. Torna a aparèixer a la Val d'Aran, a un lloc conegut com a els “Ulls del Jueu” (Uelhs deth Joèu) al final de la Val dera Artiga de Lin. Un lloc preciós on l'aigua apareix del no res en forma de cascada quilòmetres després d'haver desaparegut.

Uelhs deth Joèu

Vam aprofitar per a donar un vol pel Plan dera Artiga, un pla molt bonic amb unes vistes realment maques de les muntanyes del voltant. Ideal per anar amb canalla com fèiem nosaltres.

De tornada cap a dinar encara vam tenir temps d'acordar-nos al petit poble de Vilamòs, enfilat a la muntanya des d'on les vistes de l'Aneto i la zona de Posets-Maladeta és molt bona.
Vam baixar i vam dinar a l'hotel Irissa o Lairissa de Benós.

Ressenya gastronòmica

L’estada la vam fer a la Fonda Mas, fonda típica de poble situada a la mateixa N-230 al seu pas per Vilaller. Vam agafar una habitació quàdruple (molt ampla) per tots 4, les habitacions dobles de la resta també semblaven estar bé.
Vam fer els esmorzars i els sopars. Menjars casolans molt correctes, s’ha de dir que el preu de l’estada en mitja pensió voltava els 40/45€/persona. A nosaltres la quàdruple amb canalla ens va sortir per 30/35€/persona, penso que la relació qualitat preu era més que bona. El dinar de diumenge el vam fer al restaurant de l’hotel Irissa o Lairissa de Benós, a la Val d’Aran. Va triomfar de manera aclaparadora l’Olla Aranesa, de primer, i el ternasco de segon. El menú, sent diumenge, per 18€ no estava gens malament. Recomanable
.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Camins de Santa Maria de Besora. Recordant Jordi Cirera

Diumenge passat, en el marc de les festes de Santa Maria de Besora, es va presentar una magnífica guia de caminades des de i, pels voltants, d'aquesta localitat.
La guia de Santa Maria de Besora feta per l'amic Jordi Cirera és magnífica, igual que la que va fer sobre la població veïna de Vidrà. La presentació, a càrrec del catedràtic de geodinàmica de l'UB David Serrat, també va ser molt bona, detallant magníficament els continguts d'aquesta guia.
Però més enllà de la presentació en si mateixa, l'acte va arreplegar (triplicant la cabuda de la sala de l'Ajuntament on es va presentar) amants de la muntanya, de la natura i, sobre tot, amics d'en Jordi.
Vaig conèixer en Jordi precisament compartint camins pel Bisaura mentre es documentava per la guia. La seva estimada Assumpta és una bona companya de la feina i ens va convidar, coneixedora de la nostra estima pels camins i la natura, a compartir amb ells alguna caminada. Caminar amb en Jordi era submergir-se en la seva passió i els seus inacabables coneixements sobre el territori, la flora, la fauna i la història. Llibreta i càmera de fotos en mà, s'anava documentant de forma obsesivament meticulosa sobre els indrets, camins i fauna. El perfeccionisme de la guia i els coneixements que destil·la, són els d'en Jordi.

Fa poc més d'un any un maleit càncer va provocar que ens deixés. L'Assumpta va posar l'accent personal i sentimental a la presentació tot recordant el nostre estimat Jordi. El recull de fotografies de l'Assumpta i en Jordi amb que va acabar la presentació en va posar un nus a la gola: en Jordi amb el seu GPS penjat del coll i la llibreta a la mà. En alguna d'aquelles caminades de les fotos jo hi vaig ser present...
Estic convençut que qui es faci amb algun exemplar de la guia, sabrà apreciar i quedarà contagiat de la immensa estima del seu autor per la natura i el territori. Seria el millor homenatge que li podrien fer.

informacó de la presentació: osona.com