dissabte, 25 d’octubre del 2008

Les amenaces a la muntanya: óssos i caçadors

Aquesta setmana ens assabentàvem que una óssa havia atacat un caçador a la Vall d'Aran. La resposta del Consell d'Aran va ser demanar la retirada dels óssos de la Vall.

Està més que demostrat que els óssos fugen de les persones. Ara es busca aquest exemplar per agafar-ho i estudiar el seu comportament, és a dir, per a intentar endevinar perquè va atacar aquesta persona.
Jo els hi donaré alguna pista: una óssa va per la muntanya amb els seus dos cadells. Una colla de caçadors amb els seus gossos fan una batuda buscant senglars. L'óssa i els seus cadells es troben de cara amb els caçadors. El caçador comença cridar l'animal, molt intel·ligent aquest caçador, per fer-lo fugir. L'óssa s'espanta i mossega en un turmell i en un braç el caçador.
Un animal de més de 100kg, armat per la natura per a matar, amb els seus dos cadells, fereix lleugerament un caçador, acompanyat pels seus gossos, que comença a amenaçar-li a crits. És realment estrany el comportament d'aquest animal? Tenia intenció d'atacar i matar quan només va fer unes esgarrapades a un avi de 72 anys?

Un caçador, per definició, no va a la muntanya a recollir floretes. Tan estrany ens resulta que un animal es defensi? Haurem de sortir perjudicats de tot plegat la resta de ciutadans que anem a la muntanya sense ànims d'atacar ningú, només per a gaudir d'ella?
Camino sovint per la muntanya. Mai m'he sentit amenaçat per cap animal. El que si m'he sentit és amenaçat pels tirs dels caçadors, bé perquè podrien confondre'ns amb una peça, bé perquè podrien ferir un animal perillós que després es pogués haver trobat de cara amb nosaltres.

Vist lo vist, penso i proposo: de cara a millorar la seguretat dels que fem ús de la muntanya, que penso no és propietat dels caçadors (encara que de vegades ho sembli), no seria millor expulsar d'ella els caçadors abans que els óssos?

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Penyes Altes de Moixeró. La revenja


El 10 de maig d'enguany, en ple entrenament per fer l'Aneto, vam muntar una sortida a les Penyes Altes de Moixeró. La previsió meteorològica marcava pluges, i bona part de la colla es va fer enrere. Vam quedar només la Fina, en Ramon i jo.

la Fina al cim de Penyes Altes (maig 2008)

La pujada vam fer-la amb sol. En arribar al collet de Raset vistes espectaculars i primeres clapes de neu. A partir d'aquí, la pujada fins el cim amb molta neu. Les marques, fetes a la roca (a terra), no es veien i arribar al cim va ser molt lent i dificultós.
Al cim el cel es va anar tapant i vam ser incapaços de trobar les marques per passar a l'altra banda i baixar per coll de Jou. Vam haver de tornar, sota la pluja, pel mateix camí que havíem pujar. La muntanya no ens va deixa passar.

Dissabte tocava revenja... o no. Novament amenaça de pluges i una colla de 10 persones disposades a fer la pujada a Penyes Altes... i a poder baixar per coll de Jou fins a l'Hospitalet de Roca-sança.
De la setmana anterior (Olla de Núria) repetíem: Ramon, Jordi, Esther, Irene, Joan, Marta, i jo mateix. Se'ns afegia, com no podia ser d'una altra manera, la Fina (amb qui no coincidia des de l'Aneto), en Jordi de Sant Feliu (amb qui no coincidia des del Pedraforca, allà per setembre de 2007) i la seva dona, la Tina.

Tornàvem a sortir des de Gréixer. La Fina, en Ramon i jo ja ens coneixíem la pujada. 1.270m de pujada continuada fins al cim, la major part pel mig del bosc. Després pujada per la canal de la Serp fins al collet de Raset i ja de seguit, pujada final a les Penyes Altes.
Una cosa és conèixer la pujada, i una altra de molt diferent que sigui igual. Aquesta vegada semblava clar que no tindríem neu i que podríem passar a la carena que ens havia de portar a coll de Jou. Però a canvi, la muntanya ens va oferir una espesa boira que només permetia una visió d'un 50m. Allà on hi havien vistes esplendoroses, boira. Una veritable pena.
El Cadí-Moixeró és dels llocs de muntanya que més m'agraden. Els seus boscos em recorden els d'Euskadi, frondosos, verds, humits, amb molta varietat arborícola. I personalment ficar-me pels seus camins acompanyat d'una humida boira, tot i perdre'ns les vistes, em va resultar molt agradable. El camí, sense cobrir de neu i molt marcat, no donava possibilitat a perdre'ns-en.
Començàvem a caminar a les 8:25 i a les 11:45 ja érem al cim. El fet de no trobar-nos neu va fer que arribéssim una hora abans que la vegada anterior. El misteri quedava al descobert. L'absència de neu deixava a la vista el GR que ens havia de portar a coll de Jou, una senda perfectament marcada.

cim de Penyes Altes (octubre 2008)

A la baixada ens va continuar acompanyant la boira, i a més es va afegir la pluja. Un xirimiri que em va recordar les caminades fetes pels boscos que segueixen la línia fronterera entre Guipúscoa i Navarra. La pena és que la boira no ens va permetre gaudir de les dretes parets de les muntanyes que s'insinuaven. Haurem de tornar-hi per veure tot el recorregut en el seu esplendor? Surt el sol a les Penyes Altes?
A ¼ de 3 arribàvem a l'Hospitalet de Roca-sança, abans de l'horari previst. No hi hauria problemes per a poder dinar entaulats. Ja feia temps que no ho fèiem...

I feia temps que no podia fer l'habitual ressenya gastronòmica. Aquesta vegada senzilla i abundant: una simples, però sempre bones, seques amb cansalada i un magnífic estofat de porc senglar. El pastís de xocolata que ens van prometre de postres es va acabar transformant en unes trufes. Un punt psicodèlic al menjar casolà.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Olla de Núria

Més d'octubre de caminades i més caminades. Després de dues populars consecutives vaig retornar a l'alta muntanya amb molts companys habituals, més algú que sempre s'afegeix i enriqueix el grup.
Les caminades populars, unes més dures que d'altres, t'ajuden a agafar resistència (parlo de les més normals, fins a 30km). Les cames s'acostumen a fer quilòmetres tot i que els desnivells no són pas exagerats. Però l'alta muntanya és una altra cosa. Els camins s'enfilen, la vegetació desapareix i els efectes de la climatologia s'exageren. I per si l'havien oblidat, el sr. Ramon ens tenia preparada una de bona: L'Olla de Núria.


La broma consistia en sortir de Núria i recórrer les muntanyes que l'envolten tornant al punt de partida. Acabada suposa fer sis cims: Puigmal (2.910m), Pic de Segre (2.848m), Pic de Finestrelles (2.829m), Pic d'Eina (2.786m), Pic de Noufonts (2.861m) i el Pic de Noucreus (2.799m). Hi ha gent que inclou el Torreneules (2.711m).
Nosaltres, en lloc d'agafar el cremallera fins a Núria i començar des d'allà, vam anar en cotxe fins a Fontalba (per la pista que surt de Queralbs) i des d'aquí vam començar l'ascensió al Puigmal.

Dia esplèndid i 9 de colla: La Marta i en Joan de Sant Feliu Sasserra (als que no veia des de l'Aneto), en Ramon, sherpa oficial i santfeliuenc com els altres dos, en Jordi, l'Irene i l'Ester, amb qui vaig coincidir a la caminada popular de Tagamanent, en Dídac, amb qui no coincidia (caminant) des de l'11 setembre, en Cesc, un habitual en això de les curses de muntanya (o sigui, una màquina l'angelet) i jo mateix.
Com deia, vam baixar del cotxe a Fontalba i com qui no vol la cosa, a això de les 8 del matí i amb un simple cafè al cos, ja ens esperaven sense miraments les dures rampes del Puigmal. Gairebé 900m de desnivell per obrir boca. Era la primera vegada que el pujava i no vaig acabar d'agafar-li el ritme, primer perquè anava regulant massa en previsió del que ens esperava i segon perquè de seguida el grup es va disgregar i no hi havia una referència per a seguir. Per una banda, en Cesc marcant un ritme massa ràpid que només l'Ester va intentar seguir. A darrera, l'Irene sola (de seguida en Jordi va arribar a fer-li companyia) i desprès en Dídac i jo. En Ramon acompanyava la Marta i en Joan que anaven (sobre tot la Marta) més poc a poc. Quan en Dídac i jo vam enllaçar amb l'Irene i en Jordi semblava que ja el ritme era l'adequat i a més caminàvem en un grupet de quatre. Però de seguida va començar a bufar un vent fred i molt fort que ens va fer parar a abrigar-nos. Aquest vent no ens abandonaria en tota l'excursió, almenys en les zones de carenes i cims més alts i desabrigats.
No ens vam poder recrear gaire al cim del Puigmal, el vent allà era infernal. Vam baixar uns metres per a buscar el refugi de la mateixa muntanya i esmorzar una mica. Inútil, vent i fred, fred i vent. Tot plegat molt desagradable.

cim de Finestrelles

Un cop esmorzats vam continuar baixant. Primeres clapes de neu de la temporada (almenys per a mi) i ara sí, la muntanya fent de parapet contra el vent. De seguida la pujada al Pic de Segre, molt suau i curta però també molt complicada perquè tornàvem a tenir el vent entrant per l'est. De nou descens i, sense gaire temps per la lírica, ascensió al Pic de Finestrelles. Dur, molt dur. Alguns companys deien que l'ascensió més dura de la jornada. Crec que en la seva opinió té molt a veure el fet que ja portàvem uns quants quilòmetres pel mig, incloent-t'hi el Puigmal. Però que carai! Era dur.
Vam iniciar l'ascensió amb un vent impressionant, de tirar-te d'esquena. El grup es va tornar a partir. Però de seguida giràvem a l'esquerra i fèiem la pujada per la part oest de la muntanya, i per tant, protegits del vent. Amb una mica d'esforç vaig atrapar l'Ester que anava més amunt i vaig poder fer la pujada amb ella a un ritme alt, però ideal. El vent no ens el tornaríem a trobar fins arribar al cim, cim del que tampoc vam poder gaudir gaire, tot i que les vistes en direcció la Catalunya Nord eren espectaculars.

Una altra vegada avall. El camí ens feia passar a escassos deu minuts del cim del Pic d'Eina. Però entre que anàvem justos de temps, i amb dos cims més encara per fer, vam decidir passar de llarg i buscar refugi per dinar. Bé, tots no. En Jordi i en Cesc van fer-nos una demostració de com arribar al cim i tornar a baixar en només ¼ d'hora. Des de baix no es veia tant complicat...
No havíem acabat de presenciar la demostració d'en Cesc i d'nen Jordi i ja enfilàvem el Noufonts. Les cames començaven a estar toves, però la pujada, de l'estil del Finestrelles però més curta, se'm va posar bé i vaig fer-la a un ritme constant i adequat. A dalt, novament vent, però crec que ja m'havia acostumat.

I una altra vegada cap avall, aquesta vegada però, amb al·licient i recompensa. Un dinar, que ara si, va ser agradable. Cansats, portàvem més de 6 hores caminant i 3 cims pujats, però sense vent ni fred. Un cop havent dinat vam continuar descendent fins el coll de Noufonts.
L'avantatge d'aquesta excursió que rodeja Núria és que pots tirar avall i plegar en qualsevol dels colls del recorregut. Al coll de Noufonts vam haver de decidir si enfilàvem la pujada al Pic de Noucreus, o si tiràvem avall direcció el Santuari.
Per àmplia majoria es va decidir plegar. Se'ns feia tard i el cansament es deixava notar. El descens del coll de Noufonts a Núria va ser molt agradable, suau i amb l'aigua acompanyant-nos durant tota la baixada. Una hora i mitja més tard érem a Núria. El genolls notàvem l'esforç de gairebé nou hores de caminada. Però una cervesa ben fresca i quatre galetes que ens havíem sobrat van ser reconstituent suficient per afrontar la hora i mitja que ens faltava fins arribar a Fontalba.
Al coll de Fontalba arribàvem a les 19h, gairebé onze més tard d'haver sortit. En Jordi i en Cesc no van tenir prou i encara van fer 4,5km més, pista avall, corrent (al trote que diuen ells...).
Per a la resta, els més de 23km i 1.700m de desnivell acumulat havien sigut prou. Havíem acabat una de les excursions més “canyeres” que havíem fet fins el moment.
A mi, en arribar a casa, encara em faltava superar una altra dura prova abans d'anar a dormir: primer sopar amb canalla al McDonalds. En Dídac em va acompanyar en aquest difícil tràngol.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Fent camí

Si hi ha una imatge d'aquest cap de setmana que se'm quedarà gravada a la retina és la del meu fill Ekaitz, al que encara li falten més de tres mesos per fer els quatre anys, corrent amb mi els últims dos-cents metres de la caminada Lluís Companys entre els aplaudiments dels que ja havien arribat.
La seva cara de felicitat en travessar la meta amb els braços aixecats només podria comparar-se amb la del seu pare.

Vam arribar al INEFC a les 10:15, just a temps per inscriure'ns a la caminada. Em va sorprendre la quantitat de gent preparada per a participar-hi (la majoria, però, a la cursa). La petita caminadeta, 5'7km, ens va permetre gaudir dels voltants del castell de Montjuïc, indret que encara que sembli mentida no coneixia.

L'Esti tirant de cotxet amb l'Hegoi i jo amb l'Ekaitz (més de mitja caminada a peu, la resta a les espatlles) vam participar a la cursa i caminada organitzada en el marc de la festa anual i, enguany també de 10è aniversari, d'EUiA. La idea era recordar l'olimpíada popular de Barcelona de l'any 36, organitzada pel govern republicà en contraposició als jocs olímpics de Berlín organitzats pel govern nazi. Finalment l'Olimpíada Popular no es va poder celebrar pel començament de la guerra espanyola i molts dels ciutadans vinguts d'arreu del món que havien de participar van passar a formar part de les brigades internacionals.

Ens ho vam passat genial, sobre tot l'Ekaitz. Tant per l'èxit de participació, com per la boníssima organització, felicitats als que van treballar a l'organització de l'esdeveniment. Desitjo que tingui continuïtat en el temps.

Per desgràcia, no em vaig poder quedar a les activitats de la tarda (reunió de sindicalistes del Partit de l'Esquerra Europea, i discussió dels documents de la IX Assemblea d'IU) ni al sopar del vespre. Em va saber greu, feia anys que no m'ho perdia. Tot i així, em diuen companys que hi van ser que l'ambient va ser distés i cordial. Sobre tot en el que es refereix a l'Assemblea d'IU és una bona notícia, ens uneix molt més del que ens separa. Aviem si la caminada popular i en grup del matí és premonitòria i a partir d'ara tots caminem tots junts en la mateixa direcció. EUiA està demostrant durant aquests 10 anys que és possible. Fem camí!

Diumenge, caminada popular a Calldetenes. Hi havia la possibilitat de fer l'opció llarga (20km), a la que van anar els amics Jordi, Irene i Ester, o la curta (12km) que va ser la que vam triar nosaltres.
Caminada bastant planera que pujant per Sant Marc i baixant pel la "Roca"de Taradell ens va mostrar indrets de gran bellesa que ens eren desconeguts. Força gent i dia espectacular. Tot i que l'Esti no està tan acostumada a caminar i que jo portava l'Hegoi a l'esquena, vam portar un bon ritme i vam acabar en poc més de 2 hores.
Fresqueta al matí i un bon sol al migdia. La Plana un matí de tardor mig emboirat ofereix una imatge meravellosa.