dimarts, 17 de febrer del 2009

Caminant per l'Alt Empordà



Dissabte nova sortida muntanyenca, aquesta vegada amb els veterans caminadors de la feina. Donades les previsions de risc a la part més occidental dels Pirineus, vam anar a l'extrem més oriental.
Vam haver de tornar a matinar. A les 6 ja carregàvem un cotxe i a 1/4 de 7 érem a la benzinera de Calldetenes (a tocar de l'Eix) per marxar tots plegats, cinc, en un sol cotxe. Havíem d'anar fins a Figueres per autopista, d'allà continuar direcció Llançà i a poc més de mig camí, desviar-nos a l'esquerra cap a Garriguella, i des d'allí, continuar fins a Vilamaniscle.
El punt de sortida era la preciosa església romànica (s. VIII) de Sant Quirze de Colera, que es troba seguint una pista, gairebé tota asfaltada, des de Vilamaniscle. Les previsions eren de sol. Però, sobre tot durant la primera part, poc sol vam veure. El que si que vam trobar va ser vent, com era d'esperar a l'Alt Empordà.
Només eren les 8h (l'avantatge de sortir d'hora és que no trobes trànsit) i ja començàvem a caminar direcció el coll de Pallerols per un camí molt ben marcat. El vent feia que la sensació de fred fos molt més alta, però em va passar ràpid, ja que aquesta part era la més dreta de la sortida. Vam guanyar alçada molt ràpidament, i de seguida vam comprovar que deixàvem el monestir de Sant Quirze molt avall. Al cims més alts, moltes boires enganxades.
A partir d'aquí va arribar la part de l'excursió més bonica, en la meva opinió. Vistes meravelloses del golf de Roses: Sant Pere, l'Escala... I al cap de poca estona, Banyuls, i fins i tot Cotlliure i les platges d'Argelès. De seguida vam tombar a l'esquerra per a enfilar el punt més alt de l'excursió: el Puig de la Calma (718m), no sense abans haver esmorzat una mica.
Des d'aquí, baixada recta, però de molt ben fer, fins el coll de Banyuls. Camí fronterer (fronteres només sobre plànols) entre el Principat i la Catalunya Nord. Ja vam poder fer aquesta baixada acompanyats pel sol i més resguardats del vent.
Al coll de Banyuls, fronterer, vam trobar gent al refugi. Refugi que va ser el seu dia un búnquer que van remodelar les persones del Centre Excursionista Empordanès. Des d'allà havíem de baixar fins l'imponent Mas Pils, una baixada que em va agradar molt, inicialment per una pista, que després es va anar estrenyent fins a transformar-se en un rierol que vam haver de baixar, durant una bona estona, sortejant l'aigua que baixava en abundància.
Un cop al Mas, gir a l'esquerra i enfilar la pista que ens havia de portar cap el coll de la Plaja. Ja durant la baixada del Puig de la Calma vam començar a sentir tirs de caçadors. Al Mas Pils vam veure com a uns 200m uns caçadors que van tirar contra un senglar. Per sort van fallar i el senglar va travessar la carretera. L'escapatòria del senglar va tenir molt mèrit, ja que una vintena llarga de caçadors havien teixit una xarxa de la que era pràcticament impossible escapar. Entre el coll de la Plaja i el Mas Pils hi havia caçadors cada 100m. Molts tirs i molts gossos buscant peces. Tot i que podríem haver agafat alguna drecera per escorçar la pujada al coll, vam estimar-nos més no abandonar la pista i romandre ben visibles. A ambdues bandes de la pista teníem caçadors apostats i gossos buscant.
Un cop al coll de la Plaja vam girar a la dreta ja que a una guia ens marcava l'existència d'un dolmen. Després d'una estona de cerca vam abandonar sense trobar-ho i ja vam iniciar la baixada final. Podíem haver-ho fet per la pista, però ja sense caçadors a la vora, vam decidir agafar una drecera molt ben marcada i recta que sense gaires dificultats ens va portar al lloc d'inici de l'excursió.
Més de 13km i gairebé 800m de desnivell acumulat, en poc més de 5h. Una distància i una durada ideal per a una matinal.

Ressenya gastronòmica

Dinar més d'hora del que és habitual (abans de les 2!) al restaurant Tomàs de Rabós. Dinar correcte al preu ja habitual d'uns 20 euros. Les racions, sense ser exageradament abundant, eren correctes.
D'espera, ens van rebre amb unes llesques de pa torrat amb un allioli casolà, que amb la gana que hi havia es va posar molt bé. De primer, vaig triar anxoves de l'Escala amb unes torradetes. Bo. I després vaig compartir una cassola d'arròs amb tres companys més. Molt bo, en sabien de fer-ne...
Els postres em van resultar curiosos i molt gustosos. Galetes casolanes amb vi bo (garnatxa). Cafè, vi negre, etc, etc... Només haig de criticar l'aire condicionat que teníem just a sobre i que durant bona part del dinar ens va anar tirant (bàsicament a en Ramon i en a mi) aire calent al clatell. Molt molest, per cert.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Travessa Viladrau-La Garriga

Diumenge vaig reprendre les caminades populars. Després de fer un parell (1 i 2) diferents circumstàncies em van impedir fer les dues principals que tenia apuntades a l'agenda: la Matagalls-Vic (35km) i la Rupit-Taradell (43km). Després d'haver fet diferents excursions per alta muntanya bastant llarguetes (+/- 20km) i que ocupaven tot el dia, tenia ganes de fer una caminadeta més llarga en quant a distància. En Jordi i l'Irene em van proposar la Viladrau-La Garriga, una clàssica que celebrava la seva 38a edició, que marca una distància d'uns 31km (finalment, per petits canvis de recorregut, van ser 32).

El pitjor de tot, haver de matinar tant. Com que no es podia anar directament a la sortida (Viladrau) vam haver de matinar de valent per anar a La Garriga i que des d'allà ens portessin en autobús a Viladrau. En teoria havíem d'estar a La Garriga a 2/4 de 6, cosa que suposava sortir de casa a les 5 i llevar-se a 2/4 de 5. Vam complir horaris i a 2/4 de 6 érem a La Garriga. En arribar vam veure una cua immensa de gent esperant per inscriure's i agafar l'autobús. Més d'una hora vam haver d'esperar. Crec que fer passar tothom pel mateix punt d'inscripció sent tanta gent (905 persones finalment) és un error. 19 autobusos van sortir, des d'abans de les 5 cap a Viladrau.
Tot i que no tenia sensació de fred, l'espera per agafar l'autobús a La Garriga va fer que m'anés destrempant. Ni l'escalfor de l'autobús em va treure la sensació de fred. A les 7:05 érem a Viladrau i començàvem a caminar. Encara era fosc, i fins el primer punt d'avituallament (7:45), en que ens van donar un cacaolat calent i un tros de coca, no vaig entrar en calor.


excursionistes entre Sant Segimon i Collformic. Neu i gel

A partir d'aquest avituallament, començava la part més dura de la travessa, la pujada cap a Sant Segimon. La pujada es va complicar perquè era cara nord i el terreny es trobava glaçat, a més, a mitja pujada vam començar a trobar-nos neu. Entre relliscades i vigilant molt vam arribar a Sant Segimon, allà vam agafar la pista que porta a Collformic on teníem el segon avituallament que era l'esmorzar. De Sant Segimon a Collformic, i tot i que al principi hi havia bastant neu i la pista era glaçada, vam poder portar un ritme més alt. Tot i així, aquests primers 9, km (fins a Collformic) els vam fer a un ritme d'uns 3km cada hora.
A partit de llavors si que vam córrer de valent. El sol ja començava a escalfar, i tot i que pel Pla de la Calma encara hi havien bassals d'aigua glaçada, la pista no estava gens enfangada (en contra del que ens havien explicat) i vam poder avançar a bon ritme. El Pla de la Calma, realment no és pla. Va pujant de manera progressiva fins el final en que ja comences a baixar. Les vistes eren fabuloses: a l'esquerra el Turó de l'Home i les Agudes ben nevats, a la dreta el Cabrerés i Montserrat, i a darrera els Pirineus blancs i imponents.

Vaig començar a notar la manca de caminades de nivell en les darreres setmanes. Les cames se'm van començar a carregar i al cap d'una estona, també l'esquena. Des de Collformic al següent control, al final del Pla de la Calma, hi havien 9km que vam fer a un ritme de més de 6km cada hora. Aquest tercer control, km 18, bastant escaset (com tots) el vam passar sense aturar-nos gaire, uns talls de taronja i un glop d'aigua. A partir d'aquest control les cames van començar a pesar-me més. Tot i així, fins el control següent, Sant Cristòfol (km 25), el ritme també va ser molt alt. Si per fer els primers 9km vam trigar 2,5h, els 16km següents els vam fer en només 3h. Aquesta part, entre els km 18 i 25, va transcórrer durant bona estona per dreceres dins del bosc. Caminar una mica més dificultós, però més distret.
De Sant Cristòfol a l'arribada vaig haver de patir una mica. A més de portar les cames i l'esquena molt carregades, em vam sortir una parell de butllofes al peu esquerra que em molestaven, bàsicament en les zones de baixada més dreta. Tot i així, els darrers 7km els vam fer més ràpid del que jo pensava (1h15'), cosa que va fer que, tot i les dificultats de l'inici, acabéssim fent la travessa en el temps previst (7h). L'arribada (darrer km) va ser molt lletja, per la carretera de les naus de mobles de la sortida cap a la C-17. Un darrer km urbà que no va deslluir els altres 31.
A l'arribada, quatre trocets de bull i una mica de coca. De seguida vam anar a buscar el cotxe. A les 15h ja era a casa amb unes ganes boges d'agafar la dutxa.
Avui encara fan una mica de mal les cames i, sobre tot, l'esquena. Però molt menys del que pensava. Ara, a planificar la següent...