Caminant per l'Alt Empordà

Dissabte nova sortida muntanyenca, aquesta vegada amb els veterans caminadors de la feina. Donades les previsions de risc a la part més occidental dels Pirineus, vam anar a l'extrem més oriental.
Vam haver de tornar a matinar. A les 6 ja carregàvem un cotxe i a 1/4 de 7 érem a la benzinera de Calldetenes (a tocar de l'Eix) per marxar tots plegats, cinc, en un sol cotxe. Havíem d'anar fins a Figueres per autopista, d'allà continuar direcció Llançà i a poc més de mig camí, desviar-nos a l'esquerra cap a Garriguella, i des d'allí, continuar fins a Vilamaniscle.
El punt de sortida era la preciosa església romànica (s. VIII) de Sant Quirze de Colera, que es troba seguint una pista, gairebé tota asfaltada, des de Vilamaniscle. Les previsions eren de sol. Però, sobre tot durant la primera part, poc sol vam veure. El que si que vam trobar va ser vent, com era d'esperar a l'Alt Empordà.
Només eren les 8h (l'avantatge de sortir d'hora és que no trobes trànsit) i ja començàvem a caminar direcció el coll de Pallerols per un camí molt ben marcat. El vent feia que la sensació de fred fos molt més alta, però em va passar ràpid, ja que aquesta part era la més dreta de la sortida. Vam guanyar alçada molt ràpidament, i de seguida vam comprovar que deixàvem el monestir de Sant Quirze molt avall. Al cims més alts, moltes boires enganxades.
A partir d'aquí va arribar la part de l'excursió més bonica, en la meva opinió. Vistes meravelloses del golf de Roses: Sant Pere, l'Escala... I al cap de poca estona, Banyuls, i fins i tot Cotlliure i les platges d'Argelès. De seguida vam tombar a l'esquerra per a enfilar el punt més alt de l'excursió: el Puig de la Calma (718m), no sense abans haver esmorzat una mica.
Des d'aquí, baixada recta, però de molt ben fer, fins el coll de Banyuls. Camí fronterer (fronteres només sobre plànols) entre el Principat i la Catalunya Nord. Ja vam poder fer aquesta baixada acompanyats pel sol i més resguardats del vent.
Al coll de Banyuls, fronterer, vam trobar gent al refugi. Refugi que va ser el seu dia un búnquer que van remodelar les persones del Centre Excursionista Empordanès. Des d'allà havíem de baixar fins l'imponent Mas Pils, una baixada que em va agradar molt, inicialment per una pista, que després es va anar estrenyent fins a transformar-se en un rierol que vam haver de baixar, durant una bona estona, sortejant l'aigua que baixava en abundància.
Un cop al Mas, gir a l'esquerra i enfilar la pista que ens havia de portar cap el coll de la Plaja. Ja durant la baixada del Puig de la Calma vam començar a sentir tirs de caçadors. Al Mas Pils vam veure com a uns 200m uns caçadors que van tirar contra un senglar. Per sort van fallar i el senglar va travessar la carretera. L'escapatòria del senglar va tenir molt mèrit, ja que una vintena llarga de caçadors havien teixit una xarxa de la que era pràcticament impossible escapar. Entre el coll de la Plaja i el Mas Pils hi havia caçadors cada 100m. Molts tirs i molts gossos buscant peces. Tot i que podríem haver agafat alguna drecera per escorçar la pujada al coll, vam estimar-nos més no abandonar la pista i romandre ben visibles. A ambdues bandes de la pista teníem caçadors apostats i gossos buscant.
Un cop al coll de la Plaja vam girar a la dreta ja que a una guia ens marcava l'existència d'un dolmen. Després d'una estona de cerca vam abandonar sense trobar-ho i ja vam iniciar la baixada final. Podíem haver-ho fet per la pista, però ja sense caçadors a la vora, vam decidir agafar una drecera molt ben marcada i recta que sense gaires dificultats ens va portar al lloc d'inici de l'excursió.
Més de 13km i gairebé 800m de desnivell acumulat, en poc més de 5h. Una distància i una durada ideal per a una matinal.

Ressenya gastronòmica

Dinar més d'hora del que és habitual (abans de les 2!) al restaurant Tomàs de Rabós. Dinar correcte al preu ja habitual d'uns 20 euros. Les racions, sense ser exageradament abundant, eren correctes.
D'espera, ens van rebre amb unes llesques de pa torrat amb un allioli casolà, que amb la gana que hi havia es va posar molt bé. De primer, vaig triar anxoves de l'Escala amb unes torradetes. Bo. I després vaig compartir una cassola d'arròs amb tres companys més. Molt bo, en sabien de fer-ne...
Els postres em van resultar curiosos i molt gustosos. Galetes casolanes amb vi bo (garnatxa). Cafè, vi negre, etc, etc... Només haig de criticar l'aire condicionat que teníem just a sobre i que durant bona part del dinar ens va anar tirant (bàsicament a en Ramon i en a mi) aire calent al clatell. Molt molest, per cert.