Travessa Viladrau-La Garriga

Diumenge vaig reprendre les caminades populars. Després de fer un parell (1 i 2) diferents circumstàncies em van impedir fer les dues principals que tenia apuntades a l'agenda: la Matagalls-Vic (35km) i la Rupit-Taradell (43km). Després d'haver fet diferents excursions per alta muntanya bastant llarguetes (+/- 20km) i que ocupaven tot el dia, tenia ganes de fer una caminadeta més llarga en quant a distància. En Jordi i l'Irene em van proposar la Viladrau-La Garriga, una clàssica que celebrava la seva 38a edició, que marca una distància d'uns 31km (finalment, per petits canvis de recorregut, van ser 32).

El pitjor de tot, haver de matinar tant. Com que no es podia anar directament a la sortida (Viladrau) vam haver de matinar de valent per anar a La Garriga i que des d'allà ens portessin en autobús a Viladrau. En teoria havíem d'estar a La Garriga a 2/4 de 6, cosa que suposava sortir de casa a les 5 i llevar-se a 2/4 de 5. Vam complir horaris i a 2/4 de 6 érem a La Garriga. En arribar vam veure una cua immensa de gent esperant per inscriure's i agafar l'autobús. Més d'una hora vam haver d'esperar. Crec que fer passar tothom pel mateix punt d'inscripció sent tanta gent (905 persones finalment) és un error. 19 autobusos van sortir, des d'abans de les 5 cap a Viladrau.
Tot i que no tenia sensació de fred, l'espera per agafar l'autobús a La Garriga va fer que m'anés destrempant. Ni l'escalfor de l'autobús em va treure la sensació de fred. A les 7:05 érem a Viladrau i començàvem a caminar. Encara era fosc, i fins el primer punt d'avituallament (7:45), en que ens van donar un cacaolat calent i un tros de coca, no vaig entrar en calor.

excursionistes entre Sant Segimon i Collformic. Neu i gel

A partir d'aquest avituallament, començava la part més dura de la travessa, la pujada cap a Sant Segimon. La pujada es va complicar perquè era cara nord i el terreny es trobava glaçat, a més, a mitja pujada vam començar a trobar-nos neu. Entre relliscades i vigilant molt vam arribar a Sant Segimon, allà vam agafar la pista que porta a Collformic on teníem el segon avituallament que era l'esmorzar. De Sant Segimon a Collformic, i tot i que al principi hi havia bastant neu i la pista era glaçada, vam poder portar un ritme més alt. Tot i així, aquests primers 9, km (fins a Collformic) els vam fer a un ritme d'uns 3km cada hora.
A partit de llavors si que vam córrer de valent. El sol ja començava a escalfar, i tot i que pel Pla de la Calma encara hi havien bassals d'aigua glaçada, la pista no estava gens enfangada (en contra del que ens havien explicat) i vam poder avançar a bon ritme. El Pla de la Calma, realment no és pla. Va pujant de manera progressiva fins el final en que ja comences a baixar. Les vistes eren fabuloses: a l'esquerra el Turó de l'Home i les Agudes ben nevats, a la dreta el Cabrerés i Montserrat, i a darrera els Pirineus blancs i imponents.

Vaig començar a notar la manca de caminades de nivell en les darreres setmanes. Les cames se'm van començar a carregar i al cap d'una estona, també l'esquena. Des de Collformic al següent control, al final del Pla de la Calma, hi havien 9km que vam fer a un ritme de més de 6km cada hora. Aquest tercer control, km 18, bastant escaset (com tots) el vam passar sense aturar-nos gaire, uns talls de taronja i un glop d'aigua. A partir d'aquest control les cames van començar a pesar-me més. Tot i així, fins el control següent, Sant Cristòfol (km 25), el ritme també va ser molt alt. Si per fer els primers 9km vam trigar 2,5h, els 16km següents els vam fer en només 3h. Aquesta part, entre els km 18 i 25, va transcórrer durant bona estona per dreceres dins del bosc. Caminar una mica més dificultós, però més distret.
De Sant Cristòfol a l'arribada vaig haver de patir una mica. A més de portar les cames i l'esquena molt carregades, em vam sortir una parell de butllofes al peu esquerra que em molestaven, bàsicament en les zones de baixada més dreta. Tot i així, els darrers 7km els vam fer més ràpid del que jo pensava (1h15'), cosa que va fer que, tot i les dificultats de l'inici, acabéssim fent la travessa en el temps previst (7h). L'arribada (darrer km) va ser molt lletja, per la carretera de les naus de mobles de la sortida cap a la C-17. Un darrer km urbà que no va deslluir els altres 31.
A l'arribada, quatre trocets de bull i una mica de coca. De seguida vam anar a buscar el cotxe. A les 15h ja era a casa amb unes ganes boges d'agafar la dutxa.
Avui encara fan una mica de mal les cames i, sobre tot, l'esquena. Però molt menys del que pensava. Ara, a planificar la següent...