dimarts, 23 de desembre del 2008

Ulldeter: coll de la Marrana, Pascuira, Gra de Fajol


Dissabte passat, segona hivernal! Fa 4 setmanes debutàvem a Ulldeter, el vent ens va fer haver de deixar-ho al coll de la Marrana, però tot i així, l'experiència va resultar més que positiva.
Abans d'endinsar-nos en festivitats nadalenques, i com qui diu donar per acabat l'any excursionista, vam decidir fer una altra sortida. Des de finals de novembre havia nevat força i les expectatives de neu eren bones. La idea era anar a un lloc a prop: Taga, Costa Pubilla... Però l'augment de temperatures dels darrers dies ens vam fer decidir-nos per a guanyar alçada i vam tornar al sector d'Ulldeter.
La carretera des de Setcases ja ens anunciava que la prevista abundància de neu es confirmava, molta d'acumulada als marges de la carretera. Ja des del trencant del camí del refugi la neu ho cobria tot.
La temperatura però no era pas baixa i no vam haver de calçar-nos grampons fins el refugi. Bona part del camí el vam haver de fer seguint la pista d'esquí, ja que pel bosc la neu era abundant i massa tova, en algun moment vaig enfonsar-me fins a la cintura.
La jugada de l'esmorzar al refugi ens va sortir malament aquesta vegada. Era tancat, i només vam poder accedir a l'espai lliure que és un petit habitacle sota l'edifici sense més comoditat que una vella estufa apagada i un jaç per a situacions d'extrema emergència. Però bé, millor això que el vent i la neu...
Un cop havent esmorzat, vam calçar-nos els grampons i vam tirar amunt, direcció el coll de la Marrana. Molts pocs esquiadors i tampoc massa gent caminant per ser el lloc que era. El primer tram ens fa oferir neu dura, ideal per a caminar amb grampons. Però de seguida ens vam endinsar en una zona més fonda i aquí la neu es va tornar tova (que no aigualida). Neu fins els genolls i lent caminar, els que pujaven amb raquetes ens passaven molt ràpid. A la que el camí es va tornar a enfilar per afrontar la pujada final al coll de la Marrana, la neu va tornar a ser més dura cosa que vam agrair.


Al peu del Gra de Fajol. Seguint recte i tombant a l'esquerra, anem direcció el Puig Pastuira

Dalt del coll se'ns va presentar el gran dubte: tirar cap a Bastiments (nord) o cap el Puig Pastuira (Sud). Teníem taula per dinar i no era qüestió de retrasar-nos gaire. Pujar i baixar Bastiments era més curt però amb més dificultat, la ruta al Pastuira més llarga però sense grans dificultats (carenejar i fer tres o quatre turonets). Vam decidir-nos per la segona ruta pensant arribar fins on el temps ens ho permetés, comptant que havíem de ser a Tregurà a les 15h.
Més del 80% de la gent que pujava al coll de la Marrana seguia després direcció Bastiments (la muntanya més alta de la zona). Pràcticament la resta d'excursionistes tirava cap el Gra de Fajol. Així, ens vam trobar que direcció Pastuira el camí estava completament solitari. No és cap gran cim, però les vistes no desmereixen (i de fet són més espectaculars) que les que es puguin gaudir a molts cims. El cel amb algun núvol, però totalment nítid gràcies a la tramuntana, conjugat amb la blancor de la neu que ho envoltava tot ens oferia paisatges fabulosos. El vent empipava, però també ens permetia gaudir d'una neu molt dura i completament allisada. Era com caminar sobre llençols blancs recent posats.



Direcció el Pastuira. Al fons en Ramon, i a sobre d'ell els dos Torreneules

Vam fer un parell de turons, i com que ja vèiem que no arribaríem al Pastuira, després de fer les fotos de rigor vam girar cua. En Ramon i jo ens vam animar a pujar el Gra de Fajol. Pujada molt i molt dreta, tot i que curta. La neu glaçada i el vent ens van acompanyar tota la pujada. No pensàvem que fos tan dura i moltes estones vam haver de parar per agafar oxigen, no recordo haver pujat rampes tan dures, sense grampons hagués estat impossible pujar-hi.

Al cim ens vam trobar amb tres excursionistes de Blanes. Les vistes, immenses: del Montseny, Montserrat, el Canigó i fins i tot la badia de Roses. La baixada del Gra de Fajol en direcció el coll de la Marrana (cara nord de la muntanya) va resultar tan dreta com la pujada per la cara oest. La neu igual de glaçada i els grampons fent un inestimable servei (sort d'ells, perquè els bastons no es podien ni clavar a la neu).
La baixada fins el refugi i el cotxe va ser ràpida. Del refugi al cotxe la neu ja es trobava molt tova i va haver-hi més d'una estona en que costava caminar. Al cotxe ens esperava la resta del grup que havia arribat mitja hora abans. Els manlleuencs van marxar cap a casa i la Fina, en Ramon i jo vam quedar-nos a la fonda de Tregurà per conèixer una mica millor la gastronomia del país...


al cim de Gra de Fajol, amb el Canigó al fons (esquerra)

Ressenya gastronòmica:
Fonda Rigà de Tregurà. Magnífic lloc, reformat de 2007. Més aviat una casa de turisme rural que una fonda. No vam veure les habitacions, però si estan en consonància amb la comoditat dels espais de la planta baixa, també seria recomanable per passar un parell de dies de descans.
Quant el restaurant, esplèndid, i sense exagerar. La majoria dels plats de l'amplíssima carta ens presenten productes senzills i del país, però l'elaboració es novedosa i variada. És un gust poder fullejar una carta i tenir problemes per a decidir-te. Finalment em vaig decantar per una amanida tèbia, exageradament abundant, amb peus de porc i gambes, i molts fruits secs, a banda del típic d'una amanida. De segon, plat nou a testar, que és una de les coses que més m'agraden fer: guisat de poltre. Boníssim, una carn molt gustosa i preparada al punt. De postres, especialitat de la casa: braç de gità casolà amb xocolata desfeta. Tot molt bo, i quan dic tot, vull dir tot, perquè els plats dels acompanyants també feien una pinta realment bona. A més, el lloc és impressionant. Ja el poble, Tregurà de Dalt, està situat de manera privilegiada, penjat d'una muntanya tancant la vall de Camprodon. La fonda té tota una banda que dona a la vall, és com estar mirant-la des d'un balcó. En definitiva, totalment recomanable.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Primera hivernal. Neu i vent a Ulldeter

Després de la gratificant experiència de passat juny sobre la neu a l’Aneto, en Ramon i un servidor ens vam proposar començar a fer excursions hivernals per alta muntanya.
I aquest cap de setmana, després de les precipitacions en forma de neu caigudes els darrers dies i les previsions de temps estable anunciat, vam decidir fer la primera sortida amb neu. En un primer moment, vam pensar en la Tossa Plana de Lles. Però s’havien anunciat fortes nevades per dimecres, i com que la temperatura encara no era massa baixa, vam pensar que hi hauria massa neu i massa tova, i no teníem intenció d’anar amb raquetes...
Així que vam canviar d’opinió i varem decidir-nos per la zona de Vallter 2000 / Ulldeter. Al final les nevades no van ser tan abundants, i el patiment va ser per si trobaríem o no neu. A més, les previsions anunciàvem vents de fins a 80 km/h per la zona.

Vam sortir dissabte a les 7:45. Se’ns va apuntar una de les valentes de la colla, la Fina. C-17 direcció Ripoll, i després Camprodon i Setcases. En principi patíem ja que no es veia la neu, a 2/4 de 10 ja érem a puesto. De Setcases en amunt, el vent es feia present de maneta més que notable, va fer molta mandra baixar del cotxe... Al Gra de Fajol es veia neu en abundància. Ben abrigats vam començar a caminar. La idea era passar pel refugi d’Ulldeter (2.221m), el coll de la Marrana (2.510m) i pujar a Bastiments (2.881m), però només baixar del cotxe vam comprovar que no arribaríem a Bastiments, el vent era fortíssim. Vam agafar el camí cap el refugi i allà ja decidiríem fins on podríem continuar. A més, de seguida va aparèixer la neu, dura i barrejada amb roca. Dubtes, ens posem ja els grampons? Com que vèiem que la gent que baixava els portava vam decidir posar-nos-els. Va ser una bona elecció.

De la carretera al refugi no hi ha més de mitja hora. La primera part amb estones de bosc que ens protegia una mica del vent. A la que el bosc es va acabar, el torb ens tirava la neu a sobre amb força. Vam arribar al refugi amb poques esperances de poder caminar gaire més... Vam ser pràctics i vam decidir esmorzar a l’escalfor del refugi, fora el torb feia córrer la neu de maneta tempestuosa.


pujant direcció el Coll de la Marrana, amb el torb bufant

Vam decidir continuar una estona, fins on poguéssim. La neu començava a ser més que abundant, estava bastant dura. S’agraïen els grampons... El vent entrava a ratxes. De cop et llençava neu a la cara amb força, fent mal, la velocitat era tal que havíem de parar i ajupir-nos perquè no ens tirés a terra (de fet la Fina ja es tirava ella sola...). Però ens vam acostumar i finalment vam anar fent camí amb l’encant de les muntanyes nevades i el torb i la broma creant una imatge idíl•lica de pur hivern i alta muntanya.
Com qui no vol la cosa vam anar pujant les dures rampes fins el coll de la Marrana. Al coll el vent picava amb renovades forces, tot i així vam poder estar una estona. De fet, va costar baixar perquè el vent no ens deixava caminar. Quan vam aconseguir-ho arribava un nombrós grup d’excursionistes. Portàvem ja més de 5 minuts baixant i el grup encara no havia arribar al coll, continuaven ajupits i/o estirats a terra resistint el vent. Els darrers 25m d’ascensió se’ls van fer llargs...

La baixada era perillosa, molt dreta i amb la neu molt dura. Però els grampons són un gran invent i en cap moment vam haver de patir. El Gra de Fajol, que teníem just a sobre, nevat estava imponent. Bastiments, amb molta neu i cobert per la boira, semblava una muntanya de digna de l’Himalaya.
La baixada va ser ràpida. Alguna parada per a protegir-nos del vent i fet fotos. Grampons pràcticament fins el cotxe (2.100m).
L’experiència més que positiva. Va ser realment divertida la sortida hivernal, i els paisatges són infinitament més macos. Ja vam estar a Bastiments pel juliol de 2007 i les vistes no són comparables. Ja pensem on anar per la propera...

Ressenya gastronòmica
Lloc ja conegut de la ja assenyalada pujada a Bastiments de 2007, la Fonda Pastoret de Vilallonga de Ter. Anàvem a tir fix.
Menjar casolà i de cassola. De primer vam coincidir tots tres: sopa de pasta. De segon vaig menjar una més que acceptable vedella guisada amb bolets. De postres vam tornar a coincidir, iogurt casolà. Els preus per la zona no solen ser barats. En aquest lloc, la relació qualitat/preu és bastant bona (15-20€, amb cafè inclòs).

Encara tornarem aquest hivern...

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Les amenaces a la muntanya: óssos i caçadors

Aquesta setmana ens assabentàvem que una óssa havia atacat un caçador a la Vall d'Aran. La resposta del Consell d'Aran va ser demanar la retirada dels óssos de la Vall.

Està més que demostrat que els óssos fugen de les persones. Ara es busca aquest exemplar per agafar-ho i estudiar el seu comportament, és a dir, per a intentar endevinar perquè va atacar aquesta persona.
Jo els hi donaré alguna pista: una óssa va per la muntanya amb els seus dos cadells. Una colla de caçadors amb els seus gossos fan una batuda buscant senglars. L'óssa i els seus cadells es troben de cara amb els caçadors. El caçador comença cridar l'animal, molt intel·ligent aquest caçador, per fer-lo fugir. L'óssa s'espanta i mossega en un turmell i en un braç el caçador.
Un animal de més de 100kg, armat per la natura per a matar, amb els seus dos cadells, fereix lleugerament un caçador, acompanyat pels seus gossos, que comença a amenaçar-li a crits. És realment estrany el comportament d'aquest animal? Tenia intenció d'atacar i matar quan només va fer unes esgarrapades a un avi de 72 anys?

Un caçador, per definició, no va a la muntanya a recollir floretes. Tan estrany ens resulta que un animal es defensi? Haurem de sortir perjudicats de tot plegat la resta de ciutadans que anem a la muntanya sense ànims d'atacar ningú, només per a gaudir d'ella?
Camino sovint per la muntanya. Mai m'he sentit amenaçat per cap animal. El que si m'he sentit és amenaçat pels tirs dels caçadors, bé perquè podrien confondre'ns amb una peça, bé perquè podrien ferir un animal perillós que després es pogués haver trobat de cara amb nosaltres.

Vist lo vist, penso i proposo: de cara a millorar la seguretat dels que fem ús de la muntanya, que penso no és propietat dels caçadors (encara que de vegades ho sembli), no seria millor expulsar d'ella els caçadors abans que els óssos?

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Penyes Altes de Moixeró. La revenja


El 10 de maig d'enguany, en ple entrenament per fer l'Aneto, vam muntar una sortida a les Penyes Altes de Moixeró. La previsió meteorològica marcava pluges, i bona part de la colla es va fer enrere. Vam quedar només la Fina, en Ramon i jo.

la Fina al cim de Penyes Altes (maig 2008)

La pujada vam fer-la amb sol. En arribar al collet de Raset vistes espectaculars i primeres clapes de neu. A partir d'aquí, la pujada fins el cim amb molta neu. Les marques, fetes a la roca (a terra), no es veien i arribar al cim va ser molt lent i dificultós.
Al cim el cel es va anar tapant i vam ser incapaços de trobar les marques per passar a l'altra banda i baixar per coll de Jou. Vam haver de tornar, sota la pluja, pel mateix camí que havíem pujar. La muntanya no ens va deixa passar.

Dissabte tocava revenja... o no. Novament amenaça de pluges i una colla de 10 persones disposades a fer la pujada a Penyes Altes... i a poder baixar per coll de Jou fins a l'Hospitalet de Roca-sança.
De la setmana anterior (Olla de Núria) repetíem: Ramon, Jordi, Esther, Irene, Joan, Marta, i jo mateix. Se'ns afegia, com no podia ser d'una altra manera, la Fina (amb qui no coincidia des de l'Aneto), en Jordi de Sant Feliu (amb qui no coincidia des del Pedraforca, allà per setembre de 2007) i la seva dona, la Tina.

Tornàvem a sortir des de Gréixer. La Fina, en Ramon i jo ja ens coneixíem la pujada. 1.270m de pujada continuada fins al cim, la major part pel mig del bosc. Després pujada per la canal de la Serp fins al collet de Raset i ja de seguit, pujada final a les Penyes Altes.
Una cosa és conèixer la pujada, i una altra de molt diferent que sigui igual. Aquesta vegada semblava clar que no tindríem neu i que podríem passar a la carena que ens havia de portar a coll de Jou. Però a canvi, la muntanya ens va oferir una espesa boira que només permetia una visió d'un 50m. Allà on hi havien vistes esplendoroses, boira. Una veritable pena.
El Cadí-Moixeró és dels llocs de muntanya que més m'agraden. Els seus boscos em recorden els d'Euskadi, frondosos, verds, humits, amb molta varietat arborícola. I personalment ficar-me pels seus camins acompanyat d'una humida boira, tot i perdre'ns les vistes, em va resultar molt agradable. El camí, sense cobrir de neu i molt marcat, no donava possibilitat a perdre'ns-en.
Començàvem a caminar a les 8:25 i a les 11:45 ja érem al cim. El fet de no trobar-nos neu va fer que arribéssim una hora abans que la vegada anterior. El misteri quedava al descobert. L'absència de neu deixava a la vista el GR que ens havia de portar a coll de Jou, una senda perfectament marcada.

cim de Penyes Altes (octubre 2008)

A la baixada ens va continuar acompanyant la boira, i a més es va afegir la pluja. Un xirimiri que em va recordar les caminades fetes pels boscos que segueixen la línia fronterera entre Guipúscoa i Navarra. La pena és que la boira no ens va permetre gaudir de les dretes parets de les muntanyes que s'insinuaven. Haurem de tornar-hi per veure tot el recorregut en el seu esplendor? Surt el sol a les Penyes Altes?
A ¼ de 3 arribàvem a l'Hospitalet de Roca-sança, abans de l'horari previst. No hi hauria problemes per a poder dinar entaulats. Ja feia temps que no ho fèiem...

I feia temps que no podia fer l'habitual ressenya gastronòmica. Aquesta vegada senzilla i abundant: una simples, però sempre bones, seques amb cansalada i un magnífic estofat de porc senglar. El pastís de xocolata que ens van prometre de postres es va acabar transformant en unes trufes. Un punt psicodèlic al menjar casolà.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Olla de Núria

Més d'octubre de caminades i més caminades. Després de dues populars consecutives vaig retornar a l'alta muntanya amb molts companys habituals, més algú que sempre s'afegeix i enriqueix el grup.
Les caminades populars, unes més dures que d'altres, t'ajuden a agafar resistència (parlo de les més normals, fins a 30km). Les cames s'acostumen a fer quilòmetres tot i que els desnivells no són pas exagerats. Però l'alta muntanya és una altra cosa. Els camins s'enfilen, la vegetació desapareix i els efectes de la climatologia s'exageren. I per si l'havien oblidat, el sr. Ramon ens tenia preparada una de bona: L'Olla de Núria.


La broma consistia en sortir de Núria i recórrer les muntanyes que l'envolten tornant al punt de partida. Acabada suposa fer sis cims: Puigmal (2.910m), Pic de Segre (2.848m), Pic de Finestrelles (2.829m), Pic d'Eina (2.786m), Pic de Noufonts (2.861m) i el Pic de Noucreus (2.799m). Hi ha gent que inclou el Torreneules (2.711m).
Nosaltres, en lloc d'agafar el cremallera fins a Núria i començar des d'allà, vam anar en cotxe fins a Fontalba (per la pista que surt de Queralbs) i des d'aquí vam començar l'ascensió al Puigmal.

Dia esplèndid i 9 de colla: La Marta i en Joan de Sant Feliu Sasserra (als que no veia des de l'Aneto), en Ramon, sherpa oficial i santfeliuenc com els altres dos, en Jordi, l'Irene i l'Ester, amb qui vaig coincidir a la caminada popular de Tagamanent, en Dídac, amb qui no coincidia (caminant) des de l'11 setembre, en Cesc, un habitual en això de les curses de muntanya (o sigui, una màquina l'angelet) i jo mateix.
Com deia, vam baixar del cotxe a Fontalba i com qui no vol la cosa, a això de les 8 del matí i amb un simple cafè al cos, ja ens esperaven sense miraments les dures rampes del Puigmal. Gairebé 900m de desnivell per obrir boca. Era la primera vegada que el pujava i no vaig acabar d'agafar-li el ritme, primer perquè anava regulant massa en previsió del que ens esperava i segon perquè de seguida el grup es va disgregar i no hi havia una referència per a seguir. Per una banda, en Cesc marcant un ritme massa ràpid que només l'Ester va intentar seguir. A darrera, l'Irene sola (de seguida en Jordi va arribar a fer-li companyia) i desprès en Dídac i jo. En Ramon acompanyava la Marta i en Joan que anaven (sobre tot la Marta) més poc a poc. Quan en Dídac i jo vam enllaçar amb l'Irene i en Jordi semblava que ja el ritme era l'adequat i a més caminàvem en un grupet de quatre. Però de seguida va començar a bufar un vent fred i molt fort que ens va fer parar a abrigar-nos. Aquest vent no ens abandonaria en tota l'excursió, almenys en les zones de carenes i cims més alts i desabrigats.
No ens vam poder recrear gaire al cim del Puigmal, el vent allà era infernal. Vam baixar uns metres per a buscar el refugi de la mateixa muntanya i esmorzar una mica. Inútil, vent i fred, fred i vent. Tot plegat molt desagradable.

cim de Finestrelles

Un cop esmorzats vam continuar baixant. Primeres clapes de neu de la temporada (almenys per a mi) i ara sí, la muntanya fent de parapet contra el vent. De seguida la pujada al Pic de Segre, molt suau i curta però també molt complicada perquè tornàvem a tenir el vent entrant per l'est. De nou descens i, sense gaire temps per la lírica, ascensió al Pic de Finestrelles. Dur, molt dur. Alguns companys deien que l'ascensió més dura de la jornada. Crec que en la seva opinió té molt a veure el fet que ja portàvem uns quants quilòmetres pel mig, incloent-t'hi el Puigmal. Però que carai! Era dur.
Vam iniciar l'ascensió amb un vent impressionant, de tirar-te d'esquena. El grup es va tornar a partir. Però de seguida giràvem a l'esquerra i fèiem la pujada per la part oest de la muntanya, i per tant, protegits del vent. Amb una mica d'esforç vaig atrapar l'Ester que anava més amunt i vaig poder fer la pujada amb ella a un ritme alt, però ideal. El vent no ens el tornaríem a trobar fins arribar al cim, cim del que tampoc vam poder gaudir gaire, tot i que les vistes en direcció la Catalunya Nord eren espectaculars.

Una altra vegada avall. El camí ens feia passar a escassos deu minuts del cim del Pic d'Eina. Però entre que anàvem justos de temps, i amb dos cims més encara per fer, vam decidir passar de llarg i buscar refugi per dinar. Bé, tots no. En Jordi i en Cesc van fer-nos una demostració de com arribar al cim i tornar a baixar en només ¼ d'hora. Des de baix no es veia tant complicat...
No havíem acabat de presenciar la demostració d'en Cesc i d'nen Jordi i ja enfilàvem el Noufonts. Les cames començaven a estar toves, però la pujada, de l'estil del Finestrelles però més curta, se'm va posar bé i vaig fer-la a un ritme constant i adequat. A dalt, novament vent, però crec que ja m'havia acostumat.

I una altra vegada cap avall, aquesta vegada però, amb al·licient i recompensa. Un dinar, que ara si, va ser agradable. Cansats, portàvem més de 6 hores caminant i 3 cims pujats, però sense vent ni fred. Un cop havent dinat vam continuar descendent fins el coll de Noufonts.
L'avantatge d'aquesta excursió que rodeja Núria és que pots tirar avall i plegar en qualsevol dels colls del recorregut. Al coll de Noufonts vam haver de decidir si enfilàvem la pujada al Pic de Noucreus, o si tiràvem avall direcció el Santuari.
Per àmplia majoria es va decidir plegar. Se'ns feia tard i el cansament es deixava notar. El descens del coll de Noufonts a Núria va ser molt agradable, suau i amb l'aigua acompanyant-nos durant tota la baixada. Una hora i mitja més tard érem a Núria. El genolls notàvem l'esforç de gairebé nou hores de caminada. Però una cervesa ben fresca i quatre galetes que ens havíem sobrat van ser reconstituent suficient per afrontar la hora i mitja que ens faltava fins arribar a Fontalba.
Al coll de Fontalba arribàvem a les 19h, gairebé onze més tard d'haver sortit. En Jordi i en Cesc no van tenir prou i encara van fer 4,5km més, pista avall, corrent (al trote que diuen ells...).
Per a la resta, els més de 23km i 1.700m de desnivell acumulat havien sigut prou. Havíem acabat una de les excursions més “canyeres” que havíem fet fins el moment.
A mi, en arribar a casa, encara em faltava superar una altra dura prova abans d'anar a dormir: primer sopar amb canalla al McDonalds. En Dídac em va acompanyar en aquest difícil tràngol.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Fent camí

Si hi ha una imatge d'aquest cap de setmana que se'm quedarà gravada a la retina és la del meu fill Ekaitz, al que encara li falten més de tres mesos per fer els quatre anys, corrent amb mi els últims dos-cents metres de la caminada Lluís Companys entre els aplaudiments dels que ja havien arribat.
La seva cara de felicitat en travessar la meta amb els braços aixecats només podria comparar-se amb la del seu pare.

Vam arribar al INEFC a les 10:15, just a temps per inscriure'ns a la caminada. Em va sorprendre la quantitat de gent preparada per a participar-hi (la majoria, però, a la cursa). La petita caminadeta, 5'7km, ens va permetre gaudir dels voltants del castell de Montjuïc, indret que encara que sembli mentida no coneixia.

L'Esti tirant de cotxet amb l'Hegoi i jo amb l'Ekaitz (més de mitja caminada a peu, la resta a les espatlles) vam participar a la cursa i caminada organitzada en el marc de la festa anual i, enguany també de 10è aniversari, d'EUiA. La idea era recordar l'olimpíada popular de Barcelona de l'any 36, organitzada pel govern republicà en contraposició als jocs olímpics de Berlín organitzats pel govern nazi. Finalment l'Olimpíada Popular no es va poder celebrar pel començament de la guerra espanyola i molts dels ciutadans vinguts d'arreu del món que havien de participar van passar a formar part de les brigades internacionals.

Ens ho vam passat genial, sobre tot l'Ekaitz. Tant per l'èxit de participació, com per la boníssima organització, felicitats als que van treballar a l'organització de l'esdeveniment. Desitjo que tingui continuïtat en el temps.

Per desgràcia, no em vaig poder quedar a les activitats de la tarda (reunió de sindicalistes del Partit de l'Esquerra Europea, i discussió dels documents de la IX Assemblea d'IU) ni al sopar del vespre. Em va saber greu, feia anys que no m'ho perdia. Tot i així, em diuen companys que hi van ser que l'ambient va ser distés i cordial. Sobre tot en el que es refereix a l'Assemblea d'IU és una bona notícia, ens uneix molt més del que ens separa. Aviem si la caminada popular i en grup del matí és premonitòria i a partir d'ara tots caminem tots junts en la mateixa direcció. EUiA està demostrant durant aquests 10 anys que és possible. Fem camí!

Diumenge, caminada popular a Calldetenes. Hi havia la possibilitat de fer l'opció llarga (20km), a la que van anar els amics Jordi, Irene i Ester, o la curta (12km) que va ser la que vam triar nosaltres.
Caminada bastant planera que pujant per Sant Marc i baixant pel la "Roca"de Taradell ens va mostrar indrets de gran bellesa que ens eren desconeguts. Força gent i dia espectacular. Tot i que l'Esti no està tan acostumada a caminar i que jo portava l'Hegoi a l'esquena, vam portar un bon ritme i vam acabar en poc més de 2 hores.
Fresqueta al matí i un bon sol al migdia. La Plana un matí de tardor mig emboirat ofereix una imatge meravellosa.

diumenge, 28 de setembre del 2008

Debut a les caminades populars

Avui he debutat en un tipus de caminada que té molts adeptes però que ho havia practicat mai, la popular. Els amics Jordi i Irene amb qui ja vaig anar la setmana passada al Cadí en tenen més afició i em van fer la proposta.
La caminada triada per al debut va ser la de Tagamanent, que celebrava la seva 6ena edició. L'hora d'inici, entre 2/4 de 8 i les 8. Fresqueta a l'hora de la inscripció i bastant gent (clar, acostumat a caminar en petit grup...).
En Jordi m'havia venut una caminada familiar amb molt poc desnivell i uns 20km de distància. La distància final va ser d'uns 18km, i sort! perquè el "poc desnivell" es va acabar convertint en gairebé 1000 metres de desnivell acumulat. De molt bon fer, però Déu ni do.
La ruta triada per l'organització "Les Guilles" m'ha resultat d'una bellesa impressionant. Camins entre boscos i corriols que ens han permès gaudir d'una exuberant vegetació. I allà on el bosc deixava contemplar el paisatge, vistes privilegiades dels cingles de Bertí, Aiguafreda, La Garriga i,fins i tot, Montserrat. El camí de tornada ens ha fet passar molt a prop dels Cingles de Follor, que eren desconeguts per a mi, i que tenen una gran bellesa.

Al 2on punt d'avituallament... amb donuts de color rosa i moscatell!!!

Menció a part mereix l'organització de la caminada. Un "10" amb majúscules.
Un "10" en la senyalització del camí. Qualsevol persona, encara que no tingués cap sentit de l'orientació, tenia difícil perdre's.
Un "10" en quan a llocs d'avituallament i personal encarregat (de totes les edats!) . I també un "10" en quan al contingut dels avituallaments i la seva situació. L'esmorzar al Mas l'Agustí, punt més alt de la ruta, a més de complert i ben organitzat permetia unes vistes espectaculars.
Jo no tinc experiència, però tant en Jordi com l'Irene i l'Ester, m'han assegurat que era de les millors organitzacions amb les que s'havien trobat.

En definitiva, crec que repetiré alguna altra vegada això de caminar amb més gent. És divertit...

dimecres, 24 de setembre del 2008

Al Cadí. Canal de Cristall i canal Baridana


Dissabte sortida d'aquelles que queden guardades a la retina. Proposada pel nostre particular expert en muntanya, en Ramon, excursió per la cara nord del Cadí amb dos reptes de nivell: la canal de Cristall i la canal Baridana.
Anar a la cara nord del Cadí vol dir anar a la Cerdanya, que vol dir matinar. Tots a punt per sortir a les 6h, i cap a la Cerdanya, destí Estana.

la canal de Cristall (centre imatge) vista des de Prat de Cadí

Estana és un privilegiat poblet al que s'arriba agafant el desviament, direcció Montellà, que trobem a Martinet (ctra. N260 direcció La Seu). Dic privilegiat perquè sembla expressament situat per a la contemplació de tota la cara nord del Cadí.
A ¼ de 9 ja caminàvem. Primer, i ben indicat, direcció el Pla de Cadí. El camí, entre bosc, entretingut. Triguem en arribar al Pla poc menys d'una hora i mitja. Si deia que Estana era un lloc privilegiat per a contemplar el Cadí, la vista des del Pla de Cadí no admet comparació possible.
És un indret elevat sobre els boscos situats al peu de la serralada. Pla, verd, i amb la immensa paret de pedra barrant el pas. No hi ha millor vista possible.
Una de les coses que també pots veure davant mateix dels nassos és la canal de Cristall. Per aquí hem de pujar!?. Sembla increïble, per molt que t'ho miris, no acabes de veure-ho clar. L'estomac se t'encongeix, i abans que ho fes més van decidir aprofitar l'idíl·lic indret per esmorzar.
En acabar, cap a la canal. Sembla està a tocar, però encara hem de caminar una estoneta. En travessant un petit tros de bosc perdem les marques del PR i ens desviem una mica cap a la dreta. Aquest fet provoca que per arribar al peu de la canal tinguem de travessar un petit tros de tartera bastant inclinat. Buf! Si ja ho fàcil es torna complicat...
Arribem al peu de la canal i mirem amunt. En dues paraules: im-pressionant. Més de 500 metres de desnivell ben recte.

 Amb en Jordi i l'Irene a mitja canal de Cristall, abaix Prat de Cadí

Sense gaires càbales comencem a pujar. Grimpada senzilla, per la poca dificultat i perquè no és gens aèria. En fi, que no acollona tant. Però cantem victòria massa aviat. La grimpada encaixonada s'acaba i la canal s'obre molt més, s'acaben també els grans rocs estables que ens donen confiança, i comença una zona dreta i sense esglaonaments. Ens hem d'arrambar a la paret de la canal per a trobar un punt de suport segur. Tot i així la pujada és lenta i bastant penosa. Fan mal les cames i, sobre tot, fan mal els ronyons d'haver d'anar a quatre potes.
Arribem al coll i mirem avall. Espectacular! El Prat de Cadí sembla una petita illa perduda en la distància. Descansem una mica i fem un glot d'aigua. Al coll trobem les úniques persones que veurem durant tota l'excursió...
Seguint la línia marcada pels congosts de la serralada arribem al punt més alt del Cadí: el Puig de la canal Baridana o Vulturó. El dia és magnífic, molt assolellat. Però fa una mica de vent, i com que estem ben suats (bé, tots menys l'Irene) decidim baixar a dinar al coll de la canal Baridana.
La mitja hora del dinar va ser mitja hora mirant la canal Baridana des de dalt. Això vol dir veure vint metres d'inici de tartera i res més, a continuació el terra desapareix. Mirem a dreta i esquerra i veiem les parets que tanquen la canal pels laterals. Són quasi verticals, potser més i tot que les de la canal de Cristall. L'amanida d'arròs que m'estic fotent costa que em passi pel coll.


Ramon a la baixada de la canal Baridana


Acabem de dinar i comencem a baixar, poc a poc i amb molt de respecte i precaució. També em de vigilar de no fer baixar rocs, tasca molt complicada, pel que procurem anar ben junts. Miro de clavar tot el que puc les botes a terra. Per sort la tartera deu ser molt poc transitada i de seguida ens trobem moltíssima pedra. Això facilita força la baixada ja que podem clavar molt bé els peus a terra. Al final, la baixada va resultar d'aquelles per gaudir de valent. Fins i tot fa pena acabar-la.
Però l'acabem. Acabem les fites de màxima dificultat i amb això pensem que hem acabat l'excursió. Res més lluny de la realitat. La baixada del bosc és curta però inclinada. Les noves botes (era la tercera caminada i la primera seriosa), semi-rígides, pesen com si fossin de ciment, els peus en fan mal i el que havia de ser una passejadeta des dels voltants de El Quer Foradat fins a Estana s'acaba convertint en una caminada, fàcil, però llarga. Tot plegat més de tres hores des del final de la tartera de la canal Baridana.
Arribem a Estana cansats però molt satisfets. Passen les 19h. Gairebé 11 hores des de la sortida. La cervesa de rigor a l'únic bar del poble al calor d'una llar de foc dóna ganes de quedar-se. A Vic arribo cansat a les 22h. Em perdré un dels concerts del MMVV que tenia marcat, el dels Quicos.

tartera de la canal Baridana

dijous, 11 de setembre del 2008

Per la Diada, pujada a Matagalls

Avui, com a molts catalans, he aprofitat per a celebrar la Diada nacional de Catalunya a la muntanya. Amb el meu bon amic Dídac he fet una ruta que fa temps volia fer, la del coll de Sant Marçal.
L'època és molt bona. Encara no han començat a caure les fulles dels faigs i la duríssima pujada fins el Pla de Parany es de millor fer, sense relliscades ni arrels amagats.


Hem començat a caminar a les 8:40h. La ruta és bastant menys transitada que la de Collformic i es nota. En tota la pujada només una colla de sagals, algú pujant alguna senyera, i un parell "d'atletes" corrent. Ja passat el Coll Pregon un parell d'excursionistes de baixada.
Poc després, ja divisem el cim. Veiem que molta més gent puja des de Collformic. Al cim, com sempre, vent i fesquet, accentuat amb la suada que portava a sobre. Vam decidir fer el mossec de baixada, protegits del vent dins del bosc.
De baixada vam comprovar que hi ha molta gent que comença a caminar més tard. Si pujant vam comptabilitzar poc més de mitja dotzena d'excursionistes, baixant van veure vàries dotzenes d'excursionistes pujant.
Tornàvem a ser a l'aparcament a les 11:45. De baixada, cerveceta al Coll de Revell i cap a casa.

Si no heu provat aquesta ruta per pujar a Matagalls, us la recomano. És bastant més atractiva, tot i que també una mica més dura.
Per a més detalls sobre l'excursió, consulteu aquesta web de senderisme que està molt bé, Senderisme i Teca.

Apa-li, bon final de Diada!

divendres, 15 d’agost del 2008

Vall fosca. L’aigua, font de vida i progrés

Com cada any (enguany era el tretzè) pel mes d'agost uns companys de la feina, veterans i experts caminadors tots ells, organitzen una sortida de cap de setmana, amb famílies incloses, per a caminar i conèixer algun racó del país. 
la Vall Fosca des de Cabdella (extrem nord)
Aquest, era el meu primer any i el lloc que va triar el nostre sherpa particular va ser la Vall Fosca. Un denominador comú d’aquestes sortides estivals és la presència d’aigua, i si hi ha un indret on l’aigua cobra especial importància és en aquesta vall.
No només em vaig afegir jo a la colla excursionista. Les famílies creixen i entre tots plegats ens vam ajuntar vint persones. Així que divendres, havent dinar, vam marxar tot el grup direcció el Pirineu lleidatà.
El “campament base” el vam instal·lar al l’hotel Ca l’Arturo de la Pobleta de Bellvehí, a l’entrada sud de la vall. Ja havia estat, només dinant, feia un parell d’anys. L’hotel, recentment reformat és molt còmode i agradable, i manté la bona cuina de sempre. Menjar senzill i casolà amb productes frescos del país.
Divendres va donar just per a instal·lar-nos, sopar i fer un petit vol nocturn per aquest bonic poble. Poble no tan tranquil com esperàvem, ja que pel que sembla, a l’estiu la gent fa vida al carrer fins a ben entrada la nit.
Dissabte, dia de caminada. A ¾ de 6 ja érem fora el llit, i a 2/4 de 7 agafàvem els cotxes per anar fins a la presa de Sallente. Teníem l’opció de fer la primera pujada (fins l’estany Gento) en telefèric o a peu. I com que no teníem telefèric fins a les 9, ja vam decidir fer la pujada a peu (una hora i escaig). I a ¼ de 8 ja caminàvem. Dels 20, només ho fèiem la meitat (8 homes i 2 dones).
Aquesta primera pujada no em va semblar tan dura com la pintaven, a més a la fresca era de molt bon fer. La vam fer en poc més de ¾ d’hora i ens va deixar a l’antiga via per la que passava el carrilet (en un inici tirat per mules i matxos) per on transportaven material per les obres de les preses. L’obra d’enginyeria i l’esforç humà de la gent que hi va treballar impressiona. La idea consisteix en connectar els trenta estanys de la zona i que l’aigua es centralitzi a l’estany més baix, el Gento. D’allà l’aigua es portada, a través d’un sistema de canonades, per sota de les vies del carrilet a la Cambra d’Aigües, situada a més de 5 km. I aquesta aigua és (literalment) llençada a les turbines situades a la central hidroelèctrica que van construir al poble de Cabdella. Ho fan a través de dues canonades que de manera espectacular salven, en poc més de 2 km, els més de 800 metres de desnivell existents des de la Cambra d’Aigües.
Aquesta obra faraònica es va fer en poc més de 3 anys. Hi van treballar més de 4000 persones, la majoria vingudes del sud de l’estat, en jornades interminables durant l’estiu i l’hivern (l’hivern del Pirineu!). Va ser la primera central hidroelèctrica de l’estat, la que més energia produïa (per l’impressionant salt d’aigua) i la que va ser decisiva pel subministrament energètic a les indústries de Barcelona. Les obres van acabar el 1914.
Avui, no hi treballa ningú. Tot està informatitzat, és el progrés (de la gent?).
Del telefèric vam agafar un camí trencacames direcció estany Tort, parada per a esmorzar i de nou al camí, vorejant el marge esquerra d’aquest bonic i gran estany, en direcció el Coll Dellui. Abans però, hauríem de passar un petit collet que ens separava de l’estany Mariolo. Travessant el Mariolo per la seva presa, vam agafar un camí que ens va portar a l’estany Cubieso. En aquest punt ja ens trobàvem a punt de començar la dura ascensió al Coll Dellui, deixàvem a la dreta el Pic Tort i el Coll dels Gavatxos.
Les primeres rampes del Coll Dellui van provocar que les cames de més d’un, que ja no anaven tant fines, s’estovessin de manera més que important. Per acabar de rematar-ho, un ramat de vaques al que un vaquer volia fer passar pel Coll va oposar resistència i, mentre esperàvem a la senda, van fer caure un parell de rocs d’una mida considerable. La dura pendent va provocar que els rocs agafessin una velocitat endiablada i, en caure rebotant, ens vam posar l’ai al cor. Sobre tot a en Quim que es va haver de llençar a terra per tal d’evitar un cop que podia haver estar fatal.
vistes des del Pic Dellui
L’única opció era guanyar el Coll pel dret. Ara sí que la pujada era molt dreta. Sumant això a que després havíem de pujar el Pic Dellui i el Mariolo i que anàvem amb retard (l’últim telefèric de baixada era a les 18h), va fer que una bona part del grup decidís girar cua quan estàvem a punt de coronar el Coll. En Ramon i jo vam decidir continuar fins el cim del Pic Dellui. La pujada per la cresta i entremig de rocs continuava sent dura, però de millor fer del que semblava des d’abaix. I va merèixer la pena. Les vistes des d’aquest pic, espectaculars. Un balcó de primera amb vistes a l’Aneto-Maladeta (encara amb bastant neu) , els Besiberris, Vall-llibierna... Com que sempre que puc procuro estalviar-me baixades per rocs, vam continuar fins el Coll del Mariolo i d’aquí vam baixar pel dret a l’estany d’Eixerola (annex al Cubieso). Allà ens esperava la resta del grup, ja dinat.
de tornada
La tornada va ser amena. Tot el dia vam gaudir d’un cel esplèndid que ens deixava contrastos de llum fabulosos. El mateix color dels estanys amb una altra posició del sol varia enormement.
El camí de tornada era el mateix que el d’anada (ja que no vam fer el recorregut inicialment planejat). Arribàvem al telefèric a ¼ de 6 de la tarda i a l’hotel a 2/4 de 8. Tot lo bo que hagués pogut sentir d’aquesta zona del pirineu li fa honor. És espectacular! Fins i tot les 10 hores d’excursió se’m van fer curtes...
Dissabte encara vaig tenir temps per a jugar la meva primera partida de botifarra. I vaig guanyar! Tota l’experiència i saber d’en Ramon derrotada per un principiant...
Diumenge, visita a Cabdella (magnífica església romànica) i a l’antiga, tot i que encara funciona, central hidroelèctrica de Cabdella.
Ressenya gastronòmica Per dinar, vam anar a un lloc on ja vaig estar fa 6 o 7 anys: Casa Lola (o la Florita) de Talarn. Més productes del país, que entre tots els que érem no vam ser capaços de donar bon compte (especial menció a un senzill però deliciós arròs).
La tertúlia es va allargar més del compte i no vam reprendre el camí fins a les 18h. A les 20h donava per acabada l’expedició. On anem l’any vinent, sherpa?

dissabte, 21 de juny del 2008

A·N·E·T·O

Va sorgir fa un parell de mesos de manera informal, gairebé de broma, la idea de pujar la gran muntanya del Pirineu, l'Aneto. No hi vam tornar a pensar fins que al cap d'uns dies va tornar a sortir el tema, ara ja la cosa va anar en serio. Vam parlar amb d'altres companys i vam quedar pel dia 7 de juny, vam començar a preparar la sortida i vam considerar imprescindible fer algun entreno, ja que no som muntanyencs experts, tret d'en Ramon.
Així, amb l'excusa de l'Aneto vam gaudir d'alguna sortida fabulosa (1, 2, 3) que segurament sense aquest al·licient no haguéssim fet. A finals de maig i principis de juny les intensíssimes nevades caigudes en aquesta part del Pirineu posaven en dubte la sortida. I així va ser, l'impressionant volum de neu acumulada a la zona ens va fer haver d'endarrerir l'escapada. Quinze dies més, o pujàvem el dia 21 o el repte de l'Aneto quedaria per una altra ocasió.

Divendres en acabar la feina vam agafar el cotxe i vam sortir direcció Benasc. A Avinyó vam fer parada per reunir-nos amb els que venien de Sant Feliu Sasserra (poble petit, equip gran!). Finalment vam ser 7 amics els que sortíem cap a Eriste (o Grist), petit poble a escassos dos kilòmetres de Benasc. Cinc d'habituals: la Marta, el Joan i en Ramon, tots de Sant Feliu, i la Fina i jo mateix des de Vic. A més se'ns van afegir en Jordi (amb qui ja vaig pujar el Pedraforca) i en Josep Maria un expert muntanyenc fill de Sant Agustí de Lluçanès. Al matí ja havien sortit en Dídac i la Mia. Així que en total seríem 9, una bona colla...
Vam arribar a Eriste poc més tard de les 20h. Uns quants ens vam acostar a la gran botiga de muntanya de Barrabés, a Benasc. A les 21h ja érem tots a taula per sopar.

L'hotel Tres Picos (al meu bloc permeto fer propaganda...), més aviat un hostal, és un lloc bonic i acollidor, i molt important!... es menja bé. Durant el sopar discussió sobre l'hora de marxar de l'hotel. Els extremistes del matinar proposaven 2/4 de 5, els extremistes de la calma (en sóc el portaveu) proposàvem 2/4 de 6. Com és d'imaginar vam decidir marxar de l'hotel a les 5h.
Fins a la Resurta, punt de partida, teníem mitja hora. Vam complir l'horari de manera estricta i a les 5:40h ens trobàvem ja en marxa. A 1/4 de 7 arribàvem al refugi de la Renclusa. Poc després, i complint les previsions, vam trobar la neu. Neu en abundància, ideal per a caminar. En Ramon i jo vam calçar els grampons i les polaines just en tocar la neu, la resta del grup va esperar molt poca estona més. No abandonaríem la segura companyia dels grampons fins gairebé vuit hores més tard.


inici de la neu, la Marta i el grup amb el grampons ja calçats

Començàvem la pujada en serio, l'hora de la veritat, l'hora de portar els nostres cossos al límit de la resistència... En fi, que no portàvem ni vint minuts caminats i ja vam haver de parar gairebé mitja hora. En Joan tenia problemes amb els seus grampons.
Mig solucionats els problemes d'en Joan, vam reprendre la marxa. Molta gent pujant. La pujada fins el Portillón dura, molt dreta. Sortir de la traça suposava ficar la cama a la neu fins més amunt del genoll. Gairebé quatre hores de dura pujada i vam arribar. El Portillón és la porta d'entrada a la gelera de l'Aneto, les vistes des d'allà són magnífiques: molts dels tres mils del Pirineu coberts per la neu i l'Aneto esperant imponent al final de la gelera, igual que una gran torre blanca barrant el pas.



a la gelera, el Portillón a darrera


La gelera amb poca neu pot ser perillosa, però amb la quantitat de neu acumulada és de bon fer. Bé, és de bon fer en quant a la seguretat, perquè psicològicament cansa moltíssim. Tot i no ser, ni molt menys, la part més dreta de l'ascensió, et pot arribar a destrossar física i mentalment. Camines, camines i la muntanya no s'acosta, i a més veus que quan arribis al seu peu encara queda una gran paret gairebé vertical per pujar. El cansament físic i mental va atrapar la Mia, i ella i en Dídac van haver de recular. Una pena, n'havien posat molta il·lusió en aquesta pujada...

Els set que quedàvem vam arribar al coll de Corones com vam poder. Una llarga parada per recompondre les forces, sobretot psicològiques, del grup (alguna altra amenaça de retirada va haver-hi) i ja afrontar la pujada final. Aquí sí que ja molt dreta, en la seva part final pràcticament vertical. A més, va ser l'únic moment que es va posar la boira sobre el cim. El fet de posar-se boira va fer que molta de la gent que es trobava al cim aprofités per començar a baixar. L'única traça oberta quedava ocupada pels que baixaven, així que vaig haver d'obrir una altra perquè acabéssim d'arribar al cim la Fina, a la que m'havia quedat a esperar, i jo. Gran invent els grampons...


Cim!!! A 1/4 d'1, sis hores i mitja després de començar a caminar. El pas de Mahoma, amb neu i gel, quedarà per una altra ocasió. Foto de rigor, moltíssima satisfacció i sense gaire temps més, començar la baixada. En tornar a arribar al coll de Corones vam agafar un desviament a la dreta, i mig pel dret vam començar un fort descens, descens que ens havia de portar al Pla d'Aigualluts. El camí molt dret, però l'estat de la neu (bastant més tova ara) no oferia perill. Tant és així, que veient algun altre muntanyenc fer el mateix i donat que els genolls començaven a fer mal, vaig optar per posar cul a terra i fer molts trossos baixant per la neu com si d'un tobogan es tractés. Finalment tots vam fer el mateix i la baixada va tenir moments realment divertits. En Jordi, que portava GPS, va arribar a comptabilitzar velocitats de més de 40km/h.
Al final de la neu, parada a dinar. Les cames ja estaven bastant tovetes però la major part de la feina estava feta. Reprenent el camí, un pesat final de baixada per rocs i pedres, el riu que ens acompanyava era el que va fer-ho més atractiu. I al final, com un premi esperant-nos, el Pla d'Aigualluts.

El Pla d'Aigualluts, travessat pel riu Ésera, és la meta somiada després d'una excursió de més d'onze hores. Encara ens restàvem 3/4 d'hora per arribar, però la veritable meta es trobava en aquest pla. Tan meravellats estàvem per la bellesa de l'indret que ens vam descuidar de travessar el riu Ésera i quan vam voler fer-ho, vam haver d'endinsar-nos fins els genolls (els que van passar-ho per la part més baixa i empedrada). Jo vaig optar per passar-ho més còmodament per una part sense pedres, això sí, vaig haver de ficar-me fins a la cintura.

sense comentaris

El riu Ésera deixa enrere el Pla per anar a morir, de manera immediata, a l'anomenat Forau d'Aigualluts. En aquest curiós indret el riu desapareix i no tornarà a aparèixer fins a quatre kilòmetres més endavant, ja a la Vall d'Aran, al Güells de Joeu. Tota aquesta quantitat ingent d'aigua no vessarà al mediterrani com tothom podria imaginar, sinó via Garona desemboca al Cantàbric.


l'Ésera arribant al forau d'Aigualluts, l'Aneto a darrera (a l'ombra d'un núvol)

L'estampa de la cascada que vessa l'aigua al forau d'Aigualluts amb l'Aneto nevat al fons és la imatge perfecta per tancar l'àlbum de l'excursió. La darrera mitja hora fins el cotxe va suposar l'inici del record d'una magnifica excursió, magnifica en la duresa i en la bellesa. Més de dotze hores que, a la fi, no es van fer gens llargues.

De tornada a l'hotel, relax en companyia de bons amics i una cervesa que sap millor que mai quan acabes una caminada. Jo vaig començar a pagar un descuit fatal al cotxe, les ulleres de sol. Els ulls feien mal de debó, però sort que per sopar no són del tot necessaris. Diumenge, ja molt millorat, vaig aprofitar per donar un volt per Benasc en companyia del quatre companys que vam allargar el cap de setmana. Un gran cap de setmana...

dissabte, 7 de juny del 2008

De Talltendre a La Carbassa

Aquest passat cap de setmana havíem d’haver fet la “gran sortida”, però les previsions meteorològiques per la zona no eren del tot favorables i es va decidir ajornar-la quinze dies. I com que ja teníem prevista sortida, vam aprofitar dissabte per fer una mica d’entrenament i no perdre la forma.
La idea inicial era poder trepitjar neu i fer servir els grampons. Vam triar un cim, el de La Carbassa, que no té gaires dificultats, ni perills, en cas de trobar-se neu. Finalment, la neu només va aparèixer en forma d’una gran clapa arribant al cim.
El punt inicial de l’excursió era el petit poble de Talltendre, famós a la zona pels seus naps. S’hi arriba per la carretera que porta de Bellver de Cerdanya a Ordèn. Un cop passat Ordèn seguim l’estreta carretera fins a Talltendre, no té pèrdua, ja que marca el punt i final de la carretera asfaltada.
La primera part de la caminada té poca cosa a destacar. Transcorre per una àmplia pista que es pot escurçar travessant-la pel dret.
El camí acaba desembocant en un preciós paratge conegut com “els Orris” on els cavalls corren amb llibertat. Un naixent riu dóna una imatge paradisíaca a l’esplanada.
Deixant enrere aquesta esplanada i dirigint-nos cap al nord, ens endinsem, a través d’un estret corriol, a un molt agradable i net bosc. Aquí la pujada es torna bastant exigent, però de seguida arribem al “collet de Coma de Fornos”. Aquí ja comencem a intuir les espectaculars vistes que ens trobarem més amunt. També abandonem el bosc i la verdor i continuem pujant, de manera encara més dura, al cim de La Carbassa (2738m). Veiem el cim allà mateix, a tocar, però encara faltarà una hora llarga de forta pujada. No hi ha neu, tot i que a uns 300m del cim una gran clapa ens permet trepitjar-la, i en el meu cas (qüestió de pes) fins i tot enfonsar-me fins els genolls.


Les vistes des d’aquest cim, simplement espectaculars. Al sud-oest la impressionant serralada del Cadí amenaçada per núvols que penjaven dels cims, al sud-est les muntanyes de Núria amb l’imponent Puigmal enfarinat i també amb núvols amenaçant. Al nord-oest les muntanyes amb més neu, destacant la Tossa Plana, la Tosseta de Valcivera i la Muga. I al nord-est el Puigpedrós nevat a la seva part més alta.
La baixada pel mateix camí (excepte una petita incursió pel bosc) va començar a mostrar-nos la realitat del desnivell acumulat i les dures pujades fetes. Els genolls notaven l’esforç.
Més de 7h (pensàvem fer-ne 5 o 6) i 19km amb un desnivell acumulat de gairebé 1300m. L'excursió no va ser, en definitiva, una cosa menor.

dissabte, 24 de maig del 2008

Daió- Coma de Vaca – Núria – Daió



Dissabte sortida d’aquelles que estoven les cames. Havíem de preparar-les per a la gran excursió del dia 7 de juny i la prova no va defraudar, prop d’onze hores i mitja (comptant parades, esmorzar, dinar...), 1.500 metres de desnivell acumulat i gairebé 22 km de marxa.
Vam sortir aproximadament a ¼ de 9 de la Central de Daió, a Queralbs, en direcció al Salt del Grill, i pujant per la vall que forma el riu Freser vam a arribar al refugi de Coma de Vaca prop del migdia. Camí meravellós realçat per la presència omnipresent d’aigua, aigua i més aigua. Salts d’aigua de totes les mides, rierols pletòrics i embravits ens oferien el sempre agradable soroll de l’aigua baixant amb força. La pluja va fer acte de presència de manera puntual i mai tempestuosa. El que sí que vam tenir durant tota la pujada és boira, que a la part final va ser realment espessa, de fet el refugi de Coma de Vaca no el vam veure fins que no hi vam ser a menys de 25 metres.



L’idea era pujar el Torreneules i baixar per l’altra vessant cap a Núria. Al refugi ens van advertir, però, que el Torreneules estava nevat i que amb la boira que hi havia podia ser perdedor, a més, havia seriós risc de tempesta. Seguint els bons i prudents consells del noi del refugi, vam decidir continuar la sortida i arribar a Núria pel Camí dels Enginyers. Així, després de refer forces al sempre acollidor refugi, vam continuar ruta. Poca estona però, ja que no portàvem ni cinc minuts caminant i va descarregar una bona calamarsada. Sent tan a prop del refugi vam decidir tornar i esperar una millora climatològica. Vint minuts més tard repreníem la marxa.
El Camí dels Enginyers és espectacular. El Torreneules i el Balandrau, nevats, apareixien i desapareixien al caprici de la boira. Tot i així, s’ha de vigilar. Jo no recomanaria de cap de les maneres fer-ho amb neu, ja amb pluja vam haver de estar al tant en un parell de passos una mica aeris, curts, però que amb la roca molla oferien respecte.



Vam aprofitar una de les poques estones que va aparèixer el sol per dinar. A la vista ja teníem el refugi de Núria (20 minuts, aproximadament), a darrera, ja lluny, el Torreneules i el Balandrau i just davant, l’imponent Puigmal (quan la boira no el cobria).
Vam arribar al Santuari de Núria una mica abans de les 5 de la tarda. Era tard i estàvem ja una mica cansats, però per unanimitat vam decidir fer la baixada a peu, deixant de banda la temptació que ens oferia el cremallera. Durant la baixada novament l’aigua protagonista. No la de la pluja, que va aparèixer de manera intermitent i, a part d’una petita calamarsada, moderada, sinó la del Riu de Núria baixant engrescat i exuberant. Esplendorós.
Arribàvem als cotxes a ¾ de 8 de la tarda. Plovia de manera feble. Les cames dolorides i una gran satisfacció. L’esforç i la recompensa del paisatge reconforten.

PD: Diumenge moria a les Agudes un muntanyenc igualadí. La muntanya s’ha d’estimar i respectar. Vagi des d’aquestes modestes línies el més sentit condol a la seva família i amics.

diumenge, 3 de febrer del 2008

Seguint els passos dels bandolers

Tal i com anticipava al post precedent, dissabte vaig començar la temporada excursionista. Senzilla i tranquil·la excursió per les Guilleries seguint la ressenya del web “rutes” de TV3 (veure ressenya). Com dic, la sortida proposada era senzilla ja que el que buscàvem era desentumir les cames després de més de 3 mesos sense excursions.
Vam agafar una pista d’uns 10 km que surt de l’ermita de Castanyet a Sta. Coloma de Farners i que ens va deixar al que seria punt d’inici i acabament de l’excursió: l’Espinau. Una agradable caminada pels que van ser dominis del mític bandoler Joan Sala “Serrallonga”.
Potser no era la millor època per fer aquesta sortida ja que les sempre espectaculars Guilleries cobren el seu màxim esplendor d’aquí un parell de mesos (a la primavera) i a la tardor. A més, vam comprovar els estralls que la persistent sequera està fent al país. Tot i així, poder passejar per indrets tant carregats d’història i d’històries va ser un autèntic luxe. El meravellós i impressionant roure de can Iglésies que marca el camí, a través del bosc (únic moment en que s’ha de deixar les pistes i afrontar una lleugeríssima dificultat), per arribar a l’ermita de la “Santa Creu d’Horta”. Aquí, qui vulgui pot fer nit. L’estrès és una paraula que no existeix. A l’ermita hi ha un petit cementiri on descansen les restes dels antics residents dels masos de la zona.
el Subirà
Un cop vam deixar aquest agradable paratge, vam enfilar una pista que ens havia de portar al mas segurament més històric i bonic de la zona: el Subirà. Faltant un parell de kilòmetres un lleugera pluja va fer acte de presència, aquest fet ens va servir d’excusa per a decidir-nos a esmorzar entaulats. Gran decisió, la Taverna del Subirà, al mateix mas, és un lloc que ha viscut trobades de caminants, bandolers o treballadors del bosc des d’èpoques immemorials. Un dels pocs masos que es manté en mans de la mateixa família des de fa més de set segles.
Vam continuar la marxa amb forces renovades i de seguida vam comprovar com la pista s’enfilava de manera ara ja una mica més pronunciada (però sense cap dificultat). Vam aturar-nos al fabulós Pou de Glas a mig camí entre el mas del Subirà i la fàbrica d’aigua del mateix nom.
Ja de baixada, vam parar a l’ermita del Padró. Allà vam comprovar que hi ha vocació de continuar el negoci de l’alzina, ja que havia un bon grapat d’elles plantades al pla de l’ermita. D’allà, tornada cap a l’hostal de l’Espinau, punt d’inici de l’excursió i acollidor restaurant on vam gaudir d’un magnífic dinar i on, com sempre, vam comentar l’excursió i tots els temes que se’ns vam passar pel cap en una agradable i llarga tertúlia al caliu d’una bona llar de foc.
En total 11 km amb un desnivell acumulat de només 300 metres, fàcil de fer per a tothom, i al que l’agradi la bicicleta, també pot fer la sortida (ruta molt similar) en BTT. Us recomano que porteu un bon plànol, ja que tot i caminar bàsicament per pistes, us trobareu contínuament amb cruïlles (exemple de la dificultat d’atrapar un bandoler bon coneixedor dels camins). Si també comenceu l’excursió des de l’Espinau, allà us donaran tota la informació necessària (obren a les 9h).
També hi ha la possibilitat de fer l’anomenada “ruta de les ermites”. Es necessiten 3 dies, però si us agrada caminar, el bosc, el romànic i la història apunteu aquesta ruta.
Ah! Les maleïdes angines són un mal record del passat.