Ulldeter: coll de la Marrana, Pascuira, Gra de Fajol

Dissabte passat, segona hivernal! Fa 4 setmanes debutàvem a Ulldeter, el vent ens va fer haver de deixar-ho al coll de la Marrana, però tot i així, l'experiència va resultar més que positiva.
Abans d'endinsar-nos en festivitats nadalenques, i com qui diu donar per acabat l'any excursionista, vam decidir fer una altra sortida. Des de finals de novembre havia nevat força i les expectatives de neu eren bones. La idea era anar a un lloc a prop: Taga, Costa Pubilla... Però l'augment de temperatures dels darrers dies ens vam fer decidir-nos per a guanyar alçada i vam tornar al sector d'Ulldeter.
La carretera des de Setcases ja ens anunciava que la prevista abundància de neu es confirmava, molta d'acumulada als marges de la carretera. Ja des del trencant del camí del refugi la neu ho cobria tot.
La temperatura però no era pas baixa i no vam haver de calçar-nos grampons fins el refugi. Bona part del camí el vam haver de fer seguint la pista d'esquí, ja que pel bosc la neu era abundant i massa tova, en algun moment vaig enfonsar-me fins a la cintura.
La jugada de l'esmorzar al refugi ens va sortir malament aquesta vegada. Era tancat, i només vam poder accedir a l'espai lliure que és un petit habitacle sota l'edifici sense més comoditat que una vella estufa apagada i un jaç per a situacions d'extrema emergència. Però bé, millor això que el vent i la neu...
Un cop havent esmorzat, vam calçar-nos els grampons i vam tirar amunt, direcció el coll de la Marrana. Molts pocs esquiadors i tampoc massa gent caminant per ser el lloc que era. El primer tram ens fa oferir neu dura, ideal per a caminar amb grampons. Però de seguida ens vam endinsar en una zona més fonda i aquí la neu es va tornar tova (que no aigualida). Neu fins els genolls i lent caminar, els que pujaven amb raquetes ens passaven molt ràpid. A la que el camí es va tornar a enfilar per afrontar la pujada final al coll de la Marrana, la neu va tornar a ser més dura cosa que vam agrair.

Al peu del Gra de Fajol. Seguint recte i tombant a l'esquerra, anem direcció el Puig Pastuira

Dalt del coll se'ns va presentar el gran dubte: tirar cap a Bastiments (nord) o cap el Puig Pastuira (Sud). Teníem taula per dinar i no era qüestió de retrasar-nos gaire. Pujar i baixar Bastiments era més curt però amb més dificultat, la ruta al Pastuira més llarga però sense grans dificultats (carenejar i fer tres o quatre turonets). Vam decidir-nos per la segona ruta pensant arribar fins on el temps ens ho permetés, comptant que havíem de ser a Tregurà a les 15h.
Més del 80% de la gent que pujava al coll de la Marrana seguia després direcció Bastiments (la muntanya més alta de la zona). Pràcticament la resta d'excursionistes tirava cap el Gra de Fajol. Així, ens vam trobar que direcció Pastuira el camí estava completament solitari. No és cap gran cim, però les vistes no desmereixen (i de fet són més espectaculars) que les que es puguin gaudir a molts cims. El cel amb algun núvol, però totalment nítid gràcies a la tramuntana, conjugat amb la blancor de la neu que ho envoltava tot ens oferia paisatges fabulosos. El vent empipava, però també ens permetia gaudir d'una neu molt dura i completament allisada. Era com caminar sobre llençols blancs recent posats.

Direcció el Pastuira. Al fons en Ramon, i a sobre d'ell els dos Torreneules

Vam fer un parell de turons, i com que ja vèiem que no arribaríem al Pastuira, després de fer les fotos de rigor vam girar cua. En Ramon i jo ens vam animar a pujar el Gra de Fajol. Pujada molt i molt dreta, tot i que curta. La neu glaçada i el vent ens van acompanyar tota la pujada. No pensàvem que fos tan dura i moltes estones vam haver de parar per agafar oxigen, no recordo haver pujat rampes tan dures, sense grampons hagués estat impossible pujar-hi.
Al cim ens vam trobar amb tres excursionistes de Blanes. Les vistes, immenses: del Montseny, Montserrat, el Canigó i fins i tot la badia de Roses. La baixada del Gra de Fajol en direcció el coll de la Marrana (cara nord de la muntanya) va resultar tan dreta com la pujada per la cara oest. La neu igual de glaçada i els grampons fent un inestimable servei (sort d'ells, perquè els bastons no es podien ni clavar a la neu).
La baixada fins el refugi i el cotxe va ser ràpida. Del refugi al cotxe la neu ja es trobava molt tova i va haver-hi més d'una estona en que costava caminar. Al cotxe ens esperava la resta del grup que havia arribat mitja hora abans. Els manlleuencs van marxar cap a casa i la Fina, en Ramon i jo vam quedar-nos a la fonda de Tregurà per conèixer una mica millor la gastronomia del país...

al cim de Gra de Fajol, amb el Canigó al fons (esquerra)

Ressenya gastronòmica:
Fonda Rigà de Tregurà. Magnífic lloc, reformat de 2007. Més aviat una casa de turisme rural que una fonda. No vam veure les habitacions, però si estan en consonància amb la comoditat dels espais de la planta baixa, també seria recomanable per passar un parell de dies de descans.
Quant el restaurant, esplèndid, i sense exagerar. La majoria dels plats de l'amplíssima carta ens presenten productes senzills i del país, però l'elaboració es novedosa i variada. És un gust poder fullejar una carta i tenir problemes per a decidir-te. Finalment em vaig decantar per una amanida tèbia, exageradament abundant, amb peus de porc i gambes, i molts fruits secs, a banda del típic d'una amanida. De segon, plat nou a testar, que és una de les coses que més m'agraden fer: guisat de poltre. Boníssim, una carn molt gustosa i preparada al punt. De postres, especialitat de la casa: braç de gità casolà amb xocolata desfeta. Tot molt bo, i quan dic tot, vull dir tot, perquè els plats dels acompanyants també feien una pinta realment bona. A més, el lloc és impressionant. Ja el poble, Tregurà de Dalt, està situat de manera privilegiada, penjat d'una muntanya tancant la vall de Camprodon. La fonda té tota una banda que dona a la vall, és com estar mirant-la des d'un balcó. En definitiva, totalment recomanable.