dissabte, 24 de desembre del 2011

Ulldeter, Coll de la Marrana (II)


Si fa un parell d'anys aprofitàvem la data especial del 31 de desembre per a trepitjar neu a la zona d'Ulldeter, enguany vam decidir que el dia 24 de desembre seria bona data per a tornar a repetir experiència.
La idea inicial, ja que deien que un dels pocs llocs a on s'havia acumulat neu era a la zona de Vallter, era anar a pujar el Gra de Fajol (2.712m), que ja vam fer amb neu pel desembre de 2008.
Vam engegar de Vic, l'Esti i jo, a 3/4 de 7. A les 7 passàvem per Manlleu per a recollir en Ramon i la Marta. Fred, però no en excés. Arribàvem a la zona de Vallter al voltant d'1/4 de 9, a primer cop d'ull, poca neu als voltants. A l'inici de la pujada a Vallter, uns treballadors de l'estació d'esquí ens avisaven de que les pistes estaven tancades ja que a dalt feia molt de vent.

pujant camí del Refugi d'Ulldeter, al fons el Gra de Fajol

Vam començar a caminar i ja de seguida vam comprovar que sí que hi hauria neu i ben dura. Pel curt camí de pujada al refugi s'havia de vigilar, ja que es barrejaven els rocs i la neu glaçada. Vam esperar fins arribar al Refugi d'Ulldeter (2.220m) i a haver esmorzat per a calçar-nos els grampons. Primeres vistes del Gra de Fajol i, efectivament, al cim es veia que ventava fort, ja que s'aixecava amb molta força la neu.
En arribar al Refugi el vent es va fer més evident. Només estava accessible el refugi obert (que, per cert, ha estat molt ben arreglat des de la darrera vegada que havíem estat). Vam esmorzar protegits del vent i el fred i vam decidir que potser seria millor abandonar la idea del Gra de Fajol i intentar arribar al Coll de la Marrana o fins a on el temps ens deixés. Ens va passar el mateix a la primera hivernal que vam fer (nov. 2008), en la que ens vam trobar molt vent i vam poder arribar només fins el coll de la Marrana (2.529m).

El primer tram de pujada, des del Refugi, va acabar sent el més complicat pel vent. Després va continuar bufant fort, però res de l'altre món. L'estat de la neu era espectacular per a pujar amb grampons. De les vegades que he pujat amb neu cap el coll de la Marrana, la primera vegada que no ens vam enfonsar en cap moment a la neu.
En arribar al coll va tornar a bufar molt fort el vent. Vam fer les fotos de rigor, i vam poder parlar amb un parell d'excursionistes que ens havíem trobat al Refugi i que havien intentat pujar al Gra de Fajol. Ens van explicar que les condicions de pujada eren molt dures, i que el vent els feia haver d'anar moltes estones a 4 potes. Tot i que ells sí que portaven piolets, van haver de girar cua abans d'arribar al cim.

Coll de la Marrana, al fons Bastiments

Les vistes nevades des del coll eren magnífiques: Canigó, Torreneules i, a tocar, Bastiments i Gra de Fajol. Està clar que les muntanyes amb neu tenen un atractiu especial.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Matagalls, de tardor, per coll Bordoriol


Una de les rutes que em faltaven per a pujar a Matagallas és la que surt des del Coll de Bordoriol, i dissabte vaig aprofitar l'excursió organitzada pel meu centre excursionista, el CE Bandolers de Sant Feliu Sasserra, per a fer-la.
Al coll de Bordoriol (1.089m) s'arriba per la GIV-5201, la carretera que uneix Viladrau i Santa Fe. Hi ha un pàrquing a la dreta i un punt d'informació.

L'excursió estava planificada pel dia 5, però les previsions meteorològiques ens van obligar a endarrerir-la. Inicialment volíem aprofitar per a gaudir dels colors de la tardor al bosc però, donat l'endarreriment de la sortida, ens vam haver de conformar amb la visió de les fulles a terra en forma de catifa, un paisatge que no va desmerèixer gens.

Dissabte no érem gaire colla (8 humans i 2 gossos). Vam engegar de Coll Bordoriol a les 9:15h. 19 de novembre i gens de fred, més aviat ambient més que tebi per dins del bosc. Núvols alts i horitzó molt nítid, gairebé sense boires (que és el que més temíem). Les vistes, durant tot el matí, van ser magnífiques.

Vam iniciar camí direcció sud, de seguida vam arribar al Coll de Joan (1.137m) amb la imatge de San Francesc...
Un dels atractius d'aquesta excursió, a banda de l'efecte de la tardor en les fagedes, és el pas per la gran quantitat de fonts que recullen l'aigua d'aquesta cara nord de Matagalls. Una de les primeres, i més destacades, que vam visitar va ser la de Mosquits (1.360m).
El petit tram des de la Font de Mosquits fins a Coll Pregon (1.533m) es va fer dur. Era dret, però d'una gran bellesa.

arribant a Coll Pregon

A Coll Pregon ja s'ajunten els camins que venen de Coll de Sant Marçal, Coll Bordoriol i la Font de Coll Pregon, vam aprofitar per a recuperar forces al costat del monòlit dedicat a en Pau Casals, abans d'enfrontar la pujada final. Aquest tram, pel Collet de l'Home Mort ja me'l coneixia, però no per això vaig deixar de quedar impressionat per l'espectacularitat d'aquest bosc i per les meravelloses vistes de les Agudes i el Turó de l'Home.

a Coll Pregon

Havíem trobat molt poca gent durant tota la pujada. Més companyia vam trobar al cim de Matagalls (1.696m), com sempre, estava molt més transitada la ruta que venia des de Collformic.
A cim vam parar poca estona, molta gent i un airet que glaçava la suor. Ens vam arrecerar una mica més avall per tal de poder esmorzar més còmodament. Les vistes, que ja havíem tingut durant bona part de la pujada, del vessant nord eren increïbles. També grans vistes del cantó sud, amb Montserrat molt nítida amb una catifa de núvols estenent-se als seus peus.

 vista al nord, els Pirineus blancs


La baixada la vam iniciar pel canto nord-est. La ruta era molt maca, però poc marcada i amb la dificultat de ser una pendent molt dreta i totalment coberta de fulles i humitat. Tot i així, el tema no va anar més enllà d'alguna petita relliscada.
Ens vam trobar al mig d'una batuda de senglars, cosa que sempre genera inquietud (pels de l'escopeta, més que pels senglars). El Nus mantenia a ratlla els gossos dels caçadors.
La baixada es va fer molt més còmoda a la que vam arribar a una pista totalment tapada per les fulles. Paisatge idíl·lic de tardor, molta aigua baixant pels diferents rierols i pas per les fonts Rupitosa, primer, i de Llops, després.

Font de Llops

A l'alçada de coll de Joan vam tornar a reprendre el camí que havíem fet de pujada, ara en sentit invers. Arribàvem als cotxes cap a 2/4 de 3. Una molt bonica excursió per a testar els sabors de la tardor a una de les zones de fagedes més maques del país. Matagalls, en qualsevol època de l'any...


dilluns, 5 de setembre del 2011

Pic Sacroux i coll de Toro (III). Coll de Toro (2.227m) des de La Besurta. Ressenya gastronòmica.

Dissabte, havent dinat i aprofitant que la caminada s’havia escurçat força, van marxar 5 membres del grup.
Diumenge, els 7 membres restants de la colla, vam quedar per a esmorzar a 2/4 de 8. La Marta i en Joan van aprofitar per a marxar cap a Sant Feliu, i ens vam quedar per Benasc l’Antonio, la Marta, en Ramon, l’Esti i jo.
Ja que dissabte havíem caminat menys del previst, vam planificar una altra sortida per diumenge. Una matinal per la zona del Pla d’Aigualluts, intentant arribar al coll de Toro (2.227m).



Un cop esmorzats, i havent-nos acomiadat de la Marta i el Joan, vam agafar el cotxe direcció Llanos de l’Hospital per tal d’agafar el bus (obligatori des de St. Joan i fins el 2n cap de setmana de setembre) que ens havia de portar a La Besurta.

El dia a Benasc es llevava solejat. A Llanos de l’Hospital la cosa ja estava més ennuvolada i des de l’autobús vam poder comprovar que començava a plovisquejar. A La Besurta plovia, no una pluja molt abundant, però si empipadora.
Vam esperar 20 minutets i la pluja es va aturar. Les boires cobrien bona part de les muntanyes i la sensació era de gran humitat.
Vam començar a caminar al voltant de 2/4 de 10 direcció el Forau d’Aigualluts i el Pla del mateix nom. Vaig estar en aquest idíl·lic indret l’any 2008, ja que la baixada de l’Aneto la vam fer per aquí.
És un indret molt curiós ja que l’aigua desapareix pel Forau i torna a aparèixer, lluny d’allà, als Uelhs deth Joèu a la Vall d’Aran (lloc al que també vam ser l’any passat).

A la cascada que forma el Forau d'Aigualluts

Vam trigar al voltant d’1h en arribar al Forau d’Aigualluts. Tot i la gran abundància d’aigua, no hi havia tanta com l’any 2008 (s’ha de pensar que a llavors era el juny). El dia continuava ennuvolat, i ja vam renunciar a veure l’Aneto. El que sí que vam veure va ser un nombrós grup d’excursionistes del tot variopint: francesos, japonesos, algun sud-americà i algun espanyol, tots barrejats. Alguns equipats per anar a la muntanya, d’altres per anar a passeig a les Rambles de Barcelona. Ens els vam anar trobant fins haver passar el Pla d’Aigualluts...

La Marta i l'Esti al Pla d'Aigualluts

Vam travessar el Pla i vam continuar direcció el coll de Toro. El desnivell no era important, però el terreny era una mica trencacames, a banda d’estar moll.
Vam arribar al coll de Toro poc abans de les 12h, vam fer un mossec a tocar de l’estany del mateix nom. A l’altra banda de l’estany ja teníem la Vall d’Aran, el coll que es veia a l’altra banda de l’ibon va ser el que vam veure l’any passat mentre passejàvem pel Pla dera Artiga.

Al coll de Toro

Mentre menjàvem una mica es van afegir al grup un parell de petits visitants estranys per les latituds en que ens trobàvem.

La tornada la vam fer de manera més ràpida, ja que no ens vam aturar tant. Jo vaig arribar a la Besurta bastant cansat ja que tornava a tenir molt encetades les butllofes dels talons, cosa que em feia modificar la manera de caminar. A la Besurta ja esperava un autobús, pel que la tornada als Llanos de l’Hospital i a l’hostal va ser molt ràpid.
4h d’excursió. A les 14:45h ja eren a l’hostal Tres Picos. El bon tracte de l’establiment va incloure poder deixar les maletes a l’habitació i poder-nos dutxar, tot i que, en principi, les habitacions es deixen a les 12h. Vam dinar i a les 17h iniciàvem la tornada, fent una parada a Alfarràs per a comprar una mica de fruita i fer la cervesa.

Perfil sortida:




Ressenya gastronòmica
Tots els àpats els vam fer a l’hostal Tres Picos. No calia anar a buscar més alternatives. Ja coneixíem el tipus de menjar i a tothom el semblava més que correcte.
Amanides esplèndides quant a contingut i qualitat, sopes i escudelles revitalitzadores, filets i carns amb bones quantitats i ben preparades, vi del país... Tot plegat per 48€ l’estada en pensió complerta.

El tracte és molt proper, amb molt bona atenció, i l’hostal és relativament petit i acollidor. En fi, un lloc 100% recomanable, si aneu per aquella zona, pareu-hi.

Pic Sacroux i coll de Toro (II). Pic Sacroux (2.676m) des de Llanos de Benasc


Tot i la boira i l’hora, la temperatura no era excessivament freda. La majoria dels 12 excursionistes vam optar per la màniga curta, i va ser d’agrair.
El començament de la pujada va ser demolidor. Seguint el corriol a l’esquerra de la carretera, van iniciar el camí seguint les marques verdes, moltes vegades mullant-nos els peus per l’abundant aigua que deixava anar el Torrent de Gorgutes. Pujada fent ziga-zagues molt dreta pel mig del bosc. Sensació d’humitat.












L'Esti durant la pujada

Vam travessat el Torrent de Gorgutes per un pont de fusta sota una cascada d’aigua. El lloc era realment bonic.
A partir d’aquí el camí es va fer més obert, seguint les fites que apareixien entre l’herba. A la nostra esquena es començava a mostrar la cara nord d’alguns 3 mils, entre ells la imponent Maladeta i el Pic d’Alba. Anàvem agafant alçada amb facilitat, i al cap d’una estona teníem davant nostre l’Ibon de Gorgutes. Aquí ja ens va començar a entrar el vent i vam haver de recórrer a paravents i jaquetes.

Des d’aquí no vam trigar gaire en arribar el Port de la Glera, un pas de muntanya fet servir des de fa segles per travessar d’una banda a l’altra del Pirineu. De fet, en bona part del camí encara quedaven rastres de l’antiga ruta empedrada i, per suposat, dels abundants hospitals de muntanya que allotjaven els viatgers que travessaven els Pirineus (el de Benasc n’és bon exemple). Des d’aquest coll van poder apreciar el camí que baixava per la vessant nord, direcció Banyeres de Luchon.

Al centre de la foto, el Sacroux

Ja teníem a la vista el pic Sacroux, però abans havíem de fer una petita, però molt entretinguda i gens perillosa, grimpada per una paret rocosa. Gràcies a les petites marques blaves i a alguna fita molt ben situada vam trobar les arestes que, d’esquerra a dreta, ens vam permetre travessar, sense gaires problemes, aquesta paret.
Vam arribar a un collet just a sota del pic. Feia vent i, després de refugiar-nos una mica i contemplar les vistes, vam accedir al cim, trigant només 5 minutets.
Sovint les millors vistes no estan a les muntanyes més altes, i el pic de Sacroux n’és bon exemple. Espectaculars vistes, al nord, del cantó francès. Valls boscoses cobertes per les boires, simplement genials. Al sud, imponents, la Maladeta (3.308m) amb la seva gelera i el pic de l’Alba (3.118m) i, a l’est, espectaculars, les tuques de Salvaguardia (2.738m) i la Mina (2.683m).


Aquí a l'esquerra, punxagudes, les tuques de la Mina i Salvaguardia; al centre la Maladeta i, a la dreta el Pic d'Alba


Vista, al nord, del cantó francès


Foto de cim. Només falta l'Emi, que es va quedar al collet 

Eren prop de les 11h i no hi havia rastre de les pluges anunciades. Tot i així, pel massís de la Maladeta i la zona del Salvaguardia i la Mina, núvols grisos amenaçaven. Vam esmorzar una mica i van baixar, no era qüestió que una tempesta ens agafés allà dalt.

La baixada la vam fer pel mateix lloc. L’única dificultat va estar en la desgrimpada, però no va haver-hi cap problema. Arribàvem als cotxes poc abans de 2/4 de dues. Els núvols semblaven marxar i la temperatura no era gens freda.


durant la baixada... 

Vam arribar a l’hostal amb la satisfacció d’haver fet una excursió genial, però amb la sensació que encara podíem estar fent el Posets. Els senyors del temps, que tant ens havien amenaçat, s’havien equivocat. Per sort per a mi, no hi vam decidir anar, ja que donada la situació dels meus peus (resultat de la caminada de dijous a Matagalls), amb dues grans butllofes encetades, no hagués pogut resistir una caminada d’aquest nivell.

El grup, de baixada, a l'Ibon de Gorgutes. Al fons el Sacroux

Vam aprofitar la tarda de dissabte per a fer alguna compra muntanyenca per les nombroses botigues de Benasc i per a donar un vol pel poble. Abans de tornar a l’hostal, encara vam tenir temps de fer una cerveseta...

Perfil excursió:

 

Pic Sacroux i coll de Toro (I). Preparació

Finalment vam abandonar la idea de pujar Posets (3.369m). Les catastrofistes previsions meteorològiques pel migdia i la tarda de dissabte ens van fer ser prudents. Tot i que portàvem moltes setmanes amb la il·lusió de pujar aquest gran pic dels Pirineus (el segon més alt), vam considerar que no era qüestió d’arriscar en un muntanya d’aquestes característiques. Les excursions pels 3 mils dels Pirineus, iniciades amb l’Aneto (2008) i continuades amb el Besiberri Sud (2009) i el Vallibierna (2010), enguany es quedarien sense pic gran.

Tot i així, vam aprofitar la planificació del cap de setmana per la vall de Benasc per a caminar per alternatives diferents. El grup que vam anar, format bàsicament per vigatans i santfeliuencs (la majoria som membres dels grup excursionista dels Bandolers, de St. Feliu Sasserra), va marxar partit. 3 van marxar divendres al matí i els altres 9 a la tarda.
Nosaltres vam marxar a la tarda, en plegar de treballar. Vam sortir de Vic en Ramon, la Marta, l’Esti i jo. A Manresa vam recollir el veterà del grup, l’Antonio, i a l’àrea de servei de St. Pere Sallavinera havíem quedat amb l’altre cotxe, que venia de St. Feliu amb 4 companys més.


Vam pujar per Torrefarrera, per la N-230, direcció Vall d’Aran. Com és habitual, vam parar a fer la cervesa al bar de carretera que hi ha a l’alçada de Castillonroy. A Benabarre vam agafar la N-123, direcció Graus. Des d’aquí, primer l’A-139 i després la N-260 direcció Campo i Castejón de Sos, travessant el sempre espectacular congost de Ventamillo.
El punt de destí era l’hostal Tres Picos a la localitat d’Eriste. Ja vam estar allotjats aquí quan vam fer la pujada a l’Aneto i el tracte va ser fantàstic.
Vam arribar al voltant de les 21h, temps just per a descarregar cotxes i baixar a sopar. Després de sopar, encara ens vam animar a donar un vol pel petit poble. Llampegava, però la pluja no va fer acte de presència.

Dissabte va despertar sobre Eriste també sense pluges, només amb alguna boira a les muntanyes. Havíem quedat a esmorzar a les 6h, i una mica més tard de 2/4 de 7 agafàvem els cotxes direcció Benasc i Llanos de Benasc. Pel camí (encara era mig fosc) molta boira i sensació de que les previsions que donaven pluges a partir de les 10-11h s’acabarien complint.
El pic escollit, enlloc de Posets, va ser el Sacroux (2.676m), fronterer amb França. L’excursió era la meitat que la de Posets, tan en desnivell com en durada, i ens permetia tornar a dinar a l’hostal i evitar les tempestes previstes de cara a la tarda.
Van seguir la carretera A-139 fins al seu final (marcat per una tanca), deixant a la dreta i més a sota el pàrquing de Llanos del Hospital (on s’agafa el bus per anar a La Besurta).
El dia era humit i emboirat. Iniciaríem la caminada a ¼ de 8 del matí. Estàvem a uns 1.785m d’alçada.



divendres, 2 de setembre del 2011

Capvespre a Matagalls

Ahir vaig aprofitar la bona tarda que feia per a entrenar una mica de cara a aquest cap de setmana (per si finalment el temps ens deixa pujar el Posets, cosa que dubto) pel Montseny. A més, havia de provar les noves botes que vaig comprar l’altre dia (les botes semi-rígides ja les he deixat en exclusiva per a la neu).
Vaig fer una de les excursions que, penso, millor serveixen d’entrenament (per la duresa de la pujada) i que més m’agraden fer: pujar Matagalls des del coll de Sant Marçal.
Me’n vaig anar sol amb el Nus a una hora bastant tardana. Començava a caminar a les 18:15h a un ritme bastant bo.

L’inici de la pujada des d’aquí és molt fort. El camí va fent ziga-zagues pel mig del bosc amb una pendent molt dreta. De seguida vaig notar la duresa de la pujada i que les botes em feien mal als talons. Vaig abaixar el ritme, sense encantar-me gaire per l’hora que era, entre altres coses per que se’m començaven a encetar els talons. La tarda era clara i sense vent, era obligat aturar-se, encara que només fos un minutet a contemplar les excepcionals vistes de les Agudes i el Turó de l’Home.


Gairebé una hora després de començar a caminar arribava al pla on hi ha el monòlit d’homenatge a en Pau Casals. Un parell de minuts de descans per a tirar alguna foto, i una altra vegada amunt. Les butllofes dels peus em feien molt mal i notava com se’m començaven a obrir.

A les 19:30h arribava al cim. Va ser una pujada tota especial. De les 5 vegades que he pujat Matagalls (4 per Sant Marçal i 1 per Collformic) va ser la que millors condicions climatològiques he trobat, sense boires i amb molt poc vent. A més, no em vaig trobar ni una persona pel camí, ni tampoc al cim. Vaig aprofitar per a quedar-me més d’¼ d’hora al cim gaudint de la pau que es respirava i de les vistes.


La baixada la vaig fer ràpid. Per les zones de bosc la visibilitat començava a ser complicada, i vaig arribar al cotxe faltant 10 minuts per a les 21h, ja mig fosc. A mitja baixada em vaig trobar 2 nois i una noia que pujaven, no vaig veure que portessin ni motxilles ni frontals... Espero que tinguessin bona visió nocturna.
Aquesta tarda marxem cap a la zona de Benasc. Si no podem fer el Posets, mirarem una altra alternativa. Us ho explicaré...

dijous, 25 d’agost del 2011

Panticosa - Ibones Azules: Excursió accidentada


Aquest passat cap de setmana els "camalluents", l'informal club excursionista format per alguns ex-empleats de caixa Manlleu, repreníem l'habitual sortida estiuenca de cap de setmana. Es celebrava la 15a edició (per a mi només era la 4a) i el nostre "sherpa" habitual ens va preparar una sortida llunyana: la zona de Panticosa-Ordesa, més de 4h de viatge en cotxe!

La part històrica de la colla, ja jubilats o prejubilats, va marxar el divendres al matí, la resta vam marxar a la tarda, en plegar de la feina. En total una sortida amb 16 persones (8 matí i 8 a la tarda).
El viatge a Panticosa va ser tranquil i còmode: eix transversal fins a Cervera, N-II fins a Lleida i A-22 de Lleida a Osca (una autovia d'aquelles gratuïtes que estan fetes per a mitja dotzena de cotxes, amb algun petit tram encara per a inaugurar). D'Osca, amb una bona carretera, fins a Panticosa, passant per Sabiñánigo i Biescas.
A Panticosa en allotjàvem a l'hotel Valle de Tena. Un hotel de 2 estrelles que ben mereixeria una 3a. No havia estat mai per aquella zona, però vaig poder comprovar que de turistes no els hi falten...

Dissabte ens vam llevar d'hora per a esmorzar. A 2/4 de 8 començàvem a caminar des del balneari de Panticosa (a uns 7km del poble). Iniciàvem la marxa per un corriol que sortia a tocar de "la Casa de Piedra" (1.636m), una mena de refugi al mateix complex del balneari. La pujada començava fort, fent ziga-zagues pel mig del Barranc de Calderés i el riu del mateix nom, que el forma.


La idea inicial era arribar fins els Ibones Azules (2.380m l'inferior i 2.458m el superior) que es troben al peus dels pics dels "Infiernos". Alguns dels 12 que caminàvem teníem la idea de poder-nos acostar fins el pic de Tebarray (2.916m) o, si més no, fins el coll de l'Infierno (2.721m). La major part del grup es va agafar l'excursió de manera molt pausada, per tant es va fer impossible que algú dels membres pogués fer el pic de Tebarray sense que això suposés una llarga espera per a la resta. Després d'esmorzar vam poder comprovar que també seria molt complicat arribar al coll de l'Infierno sense haver de partir el grup...
La pujada pel barranc de Calderés, seguint el GR-11, va ser dura però molt maca. A aquella hora la gran calor que va fer durant el cap de setmana encara era suportable i el camí estava farcit de salts d'aigua i força vegetació. Tot i així, era un camí amb molta pedra.


Després d'un petit descans, vam enfilar la "cuesta del Fraile", molt dreta i amb el sol que ja començava a tocar. Al final de la pujada, la "cascada del Fraile" (amb perdó) que recollia l'aigua que anava caient de l'embassament de Bachimaña Bajo (2.170m). Allà ens vam aturar una mica a contemplat el paisatge. Una constant d'aquests dies va ser la preocupant disminució de l'aigua embassada als estanys.
Vam continuar vorejant l'embassament de Bachimaña Superior (2.207m).


Després d'esmorzar vam continuar amunt arribant a un pla travessat per un riu. Al final del pla, una cascada anava expulsant l'aigua que vesava de l'Ibon Azul Inferior. Tot i que a l'arribada al pla unes senyals a l'altra banda del riu ens indicaven per on continuava el GR, no hi havia un pas clar que evités mullar-se una mica els peus. Una part del grup va continuar amunt, direcció la cascada, per veure si havia un pas més fàcil. En Marcel i jo, veient que el pas més natural era per la part baixa, vam travessa per aquí (no sense mullar-nos una mica els peus). Per la base de la cascada, els rocs eren més grossos, amb més desnivell i també estaven molls. En Martí va travessar en primer lloc i a darrera seu va intentar-ho en Tomàs. Aquest, saltant de roc a roc, va relliscar caient al riu entre els rocs. Va quedar assegut a un roc a dins de l'aigua i ja vam imaginar que s'havia fet mal. Efectivament, tenia un cop bastant fort a una cama i l'espatlla esquerra sortida del seu lloc. Amb molt dolor va aconseguir tornar al pla, on no hi havia cobertura de mòbil, així que en Quim, en Ramon i en Marcel van baixar fins el refugi de l'embassament de Bachimaña per a donar avís al 112.
Amb molta calor i sense ombres, les 3 hores d'espera fins que va aterrar l'helicòpter de la guàrdia civil es van fer molt llargues. Seguint les instruccions que ens van donar per telèfon, vaig fer la senyal d'avís a l'helicòpter quan el vam veure i, de seguida, el van carregar amb la Rosa Mª. Per sort, més enllà del mal que li devia fer, no va ser res d'important.


Seqüència: just abans de l'accident, fent "Y" d'avís a l'helicòpter i l'helicòpter agafant el "ferit"

Un cop se'n van emportar en Tomàs vam decidir que ja no arribaríem als Ibones Azules i que tornàvem a baixar. Eren les 14h i la calor pujava, tot i que en aquella zona més exposada l'aire corria i alleugeria una mica la xafogor. Ens vam aturar a dinar a l'embassament inferior de Bachimaña, s'estava molt agust, però a partir de llavors, per dins del bosc i sense l'airet de muntanya, la calor es va fer molt intensa. Ens feia molta enveja la nombrosa gent que es banyava al riu i les cascades.

Al voltant d'1/4 de 6 arribàvem a la zona del balneari. Una gerra de cervesa ben fresca sempre és un plaer immens, però un dia calorós com el de dissabte, el plaer es torna insuperable.
En arribar a l'hotel ja ens vam poder trobar en Tomàs i la Rosa Mª que ens van explicar el viatge en helicòpter i la col·locació de l'espatlla al seu lloc. Tot va quedar en un ensurt...

Diumenge, també de moltíssima calor, vam aprofitar per a donar un vol per Biescas (no s'aguantava la calor) i després per Osca, on vam dinar.

Ressenya gastronòmica

Molt bé els sopars a l'hotel Valle de Tena: Normalment composats per 3 plats: una sopa o crema, un primer i un segon plat. Els postres casolans i el vi jove de Somontano (uns 10/12€ l'ampolla).
Em van sorprendre molt gratament els esmorzars, composats de bufet amb dolços (pastissos casolans) i embotits, també sucs i cafès. Fins i tot ens van donar aquest tipus d'esmorzar, amb cambreres atenen, el mateix dissabte de la caminada (esmorzàvem a 1/4 de 7).
Però el que més em va agradar, comparant-lo amb d'altres vegades, va ser el pic-nic del dinar de dissabte: amanida, truita i lloc arrebossat. Tot de molt bona qualitat, cosa que és d'agrair quan t'ho has de menjar moltes hores després... Fins i tot, l'entrepà del mateix dissabte per a esmorzar a la muntanya era boníssim, amb un pa que semblava comprat feia 10 minuts. Un 10 quant a atenció!


Diumenge vam dinar a Osca. Després de donar un vol pel centre i visitar l'església de San Pedro el Viejo, on es troba el sepulcre del rei Alfons I "el Batallador". Una església és un gran lloc quan la calor apreta... Vam dinar a la Granja Anita, al centre d'Osca. Un gran menú per 18€! Destacaven de primers l'arròs amb bolets, pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà o una amanida molt complerta. De segons: la cua de vedella, tonyina escabetxada o pollastre al "Xilindron". Vi jove  Somontano i postres casolans... Recomanable!

dimecres, 15 de juny del 2011

Pels graus del Montsant (II)

L'abril de 2008 vaig descobrir el Montsant i tota una comarca meravellosa, el Priorat. He tornat a aquesta comarca alguna vegada més, aprofitant algun cap de setmana llarg de càmping a Mont-roig, i en alguna altra caminada. Tornar-hi sempre ha estat una excusa per a aturar-nos amb menjar bé, i per a tornar a casa carregats dels excel·lents productes de dóna aquest país.
La caminada de 2008, pel grau de Barrots (pujada) i el de Salfores (baixada), va ser magnífica, i vam quedar amb ganes de tornar. I aquest passat cap de setmana vam aprofitar per a fer una escapada amb l'Esti, en Ramon i la Marta.

Vam marxar divendres direcció Marçà. La idea era instal·lar-nos a una petita casa del poble, Ca la Viola, regentada per l'Enriqueta i en Joan Salvador, que en Ramon (molt aficionat als ral·lis) sol fer servir de campament base pel Ral·li Catalunya. Tot i que no és la seva residència habitual, instal·lar-te a Ca la Viola és com instal·lar-se a casa de l'Enriqueta i en Joan Salvador, dos pagesos del Priorat que, des de fa uns anys, elaboren un vi DO Montsant en un petit celler familiar. Amb l'Enriqueta t'hi podries estar hores i hores parlant, és una enamorada del seu petit país.
Ens vam instal·lar a la casa i ja de seguit ens vam entaular per a sopar. L'Enriqueta ens tenia preparada una crema de porro i un conill amb salsa (amb ametlles, com no). El vi, com no podria ser d'una altra manera, el jove del celler familiar.

L'endemà, dissabte, no vam engegar molt d'hora. Vam esmorzar amb tranquil·litat (torrades de pa amb tomàquet i embotits) cap a les 8h, i vam agafar el cotxe a les 8:45h. El dia era solejat però fresc per la zona i l'època de l'any en que ens trobàvem. Començàvem a caminar des de La Morera de Montsant, gairebé a 2/4 de 10.
L'inici de la caminada seguia el mateix recorregut que la de 2008 fins el trencant que et desvia bé cap el grau de Barrots, bé cap el de Carrasclet. Nosaltres pujaríem pel de Carrasclet, més impressionant i complicat que el de Barrots, un grau dividit en dues parets de 7 i 10m. Va ser molt divertit, i sempre dóna un al·licient la pujada d'adrenalina que suposa aquestes dificultats.

Un cop a dalt, ens vam aturar una estona al Racó del Boixet per a contemplar les espectaculars vistes des de la cinglera. D'aquí vam enfilar-nos a la Serra Major amb la idea de baixar fins a l'anomenat Toll de l'Ou, seguint una carena pels Grauets de Mateva. Recordava aquesta zona de la Serra Major molt més seca, ara no és que fos un bocs verd, però es veia molta més vegetació. Es veu que per aquesta zona també ha estat una primavera plujosa...

El Toll de l'Ou, situat al Barranc dels Pèlags, està format per diverses bassetes excavades a la roca i unides per petites cascades i sol tenir aigua gairebé tot l’any. En aquest indret és on ens vam trobar la major part d'excursionistes que veuríem durant la jornada. L'Esti va aprofitar per ficar-hi els peus i, fins i tot, una noia molt jove d'un altre grup es va decidir a prendre un bany.

Ens havíem encantat massa i ja portàvem més de 3h d'excursió. La tornada, de pujada, la vam fer a un ritme molt més elevat seguint el GR-171. Després d'1h llarga de dura caminada a bon ritme, vam tornar a plantar-nos a la cinglera sud del Montsant. La idea era baixar pel grau de Barrots, que vam fer de pujada el 2008. Abans però, havíem de passar per l'estreta vauma que va del Racó de Boixet fins al grau, passant per l'impressionant Balcó del Priorat (un gran roc sortint de la paret, penjada sobre la cinglera). La baixada pel grau de Barrots, feta amb cura, va ser també divertida i gens complicada.
Des d'aquí, només ens faltava la mitja hora final per arribar de nou a La Morera. Més de 5h d'excursió per un dels indrets més espectaculars de Catalunya.



Ressenya gastronòmica
Quan una cosa surt bé, no cal canviar. I així, teníem molt i molt clar que el dinar el repetiríem a la Fonda de La Morera. I no ens va defraudar. Jo em vaig decantar per una amanida d'escarola amb romesco i bacallà, de primer, i rodó de vedella amb ceps de segon. De postres, músic amb mistela i vi ranci. Vi de la casa i pa amb tomàquet amb oli de Siurana. Magnífic! Per l'altra banda de la colla, van destacar les amanides tèbies, i els peus de porc. Destacar el llom en salsa de vi ranci i ametlles. El preu per a 4 persones, cerveses d'aperitiu i cafès inclosos, uns 85€. 100% recomanable.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Puigmal des de Núria. En busca de neu...

El tema d'anar a fer sortides amb grampons s'està començant a complicar força... Neva poc, i quan neva, a continuació no fa fred de debò. És a dir, poca neu i, quan n'hi ha, bastant toveta, almenys pel Ripollès i el Pirineu oriental, a prop de casa.


Això mateix vam poder comprovar aquest dissabte passat. Després de tot l'hivern sense haver pogut sortir a la neu, les nevades de fa uns dies ens van animar a esmolar els grampons i planificar una sortida. Dijous la vista del Pirineu des de Vic (cantó sud) feia pena, així que ens vam decidir per provar la pujada al Puigmal (2,910m) des de Núria (1.964m), intentant aprofitar la neu que pogués haver al cantó nord. Un company ja ens va advertir que ens podíem trobar molta neu, però que estaria molt tova. Tot i així, era això o canviar l'excursió per una altra molt més lluny i, igualment, sense garanties de neu dura.Vam sortir de Manlleu (jo de Vic) amb la Marta i el Ramon. El cotxe marcava -2,5º a l'exterior. A l'estació del cremallera de Queralbs ja estàvem a uns 3-4 graus positius, i a Núria ja marcava +5,5º. Neu, però sense fred... La imatge de les muntanyes del voltant, vistes des del sud i amb molt poca neu, era penosa.
Vam iniciar la pujada al Puigmal per l'anomenat Roc de l'Ortigar seguint, direcció oest, el torrent de Finestrelles. Neu si, però molt tova. En molts trams ens enfonsàvem fins els genolls. Així vam anar fent, de manera molt penosa, el camí fins el Roc de l'Ortigar. Allà vam tombar direcció sud per a encarar la muntanya per la seva cara nord. La neu seguia estant molt tova i el caminar, enfonsant-nos contínuament, es feia pesat. Vam aturar-nos a esmorzar a la cota 2.300, més de dues hores caminant i només havíem assolit poc més de 300m de desnivell dels gairebé 1.000 previstos.


A partir d'aquí l'estat de la neu va anar millorant i, sobre tot, a partir dels 2.400m la neu ja estava bastant més compactada, cosa que facilitava força el caminar. A partir d'aquí, però, ens trobaríem una altra dificultat: el desnivell mateix de la muntanya. Vam tirar pel dret per la “Coma de l'Embut” i les pales amb neu, això sí, molt dura es van tornar veritables parets. Manca d'entreno (feia mesos que no enfrontava una caminada tan dura), sol, calor i parets verticals. Vaig arribar al cim mort, era prop de l'una del migdia. Més de 4h de dura pujada. Des del cim, vistes privilegiades de la Cerdanya i tot el Pirineu oriental. De Montserrat només es veien sortir el pics entre les boires.


La baixada la vam iniciar a molt bon ritme. A pesar de les parets verticals i la neu molt dura (a vegades gelada) els grampons agafaven perfectament i desfèiem altitud de manera ràpida. A la que ens vam acostar a la cota 2.400m la cosa es va tornar a complicar. Novament un bon gruix de neu molt tova. Caminar pesat sota un sol de justícia. La temperatura devia ser superior als 10º. Vam arribar al complex del Santuari per la via més habitual, travessant el bosc que baixa pel cantó dret.


Vam arribar a les 15:45h. Teníem un cremallera de baixada a les 16h, però això suposava començar a dinar prop de les 17h. Vam decidir no arriscar-nos a perdre'ns un àpat i ens vam quedar a dinar al bar-cafeteria de Núria.

Ressenya gastronòmica
Poca cosa, i la poca cosa molt trista. Ni vedelles amb bolets, ni ànecs amb peres, ni galtes, ni tan sols una botifarra amb patates... Una amanida de pasta i un entrepà de tonyina. I sort que vam tenir, al poc s'acabava el pa... Això sí, el que vam menjar se'ns va posar de por.