Vam comprovar que s’estaven reconstruint unes antigues barraques per tal de reconvertir-les en refugis, curiós veure maquinària per allà dalt...
Vam vorejar l’estany de la Gola per la seva part oest, aquesta va ser una de les parts més planeres de la pujada. Un cop vorejat l’estany, vam continuar direcció nord fins trobar un segon estany, el de Calberante (2.365m), que també vam deixar a la nostra dreta per a continuar pujant, direcció nord, fins el coll Curiós (2.422m). Aquí vam aprofitar per esmorzar una mica. El grapadet de fulls d’enciam del pícnic va anar directament a servir d’aliment als cucs de terra, la mini-truita va fer companyia l’entrepà de pernil, així va tenir més utilitat.
D’aquí vam continuar l’ascens, sempre direcció nord, passant a prop de la Bassa Xica de la Tartera i l’Estanyet de la Tartera (2.576m), per anar a situar-nos davant la vertical aresta sud-oest del Mont-roig, al coll de la Tartera (2.563m). Des d’aquest coll les vistes eren espectaculars: Posets-Maladeta, Besiberris...
La vista del Vèrtex del Mont-roig (2.846m) des del seu peu era inquietant. Sabíem que una bona part l’hauríem de fer grimpant, però desconeixíem la dificultat de la grimpada i el lloc exacte des de on s’havia d’iniciar. Des d’aquí, només vèiem una paret vertical.
Vam començar la pujada intentant trobar i seguir les fites situades al camí. Ràpidament vam anar assolint desnivell, la pujada era dreta però de bon fer. Faltant poc més de 100m per arribar al Vèrtex vam haver de començar a fer us de les mans, estàvem a la paret final. Vam fer gairebé tota la grimpada amb els dubtes sobre si seguíem el camí correcte. Fites aïllades ens tranquil·litzàvem.
La grimpada en sí era bastant senzilla, molts punts per agafar-se i roca molt resistent. Només podia presentar dificultats a persones amb vertigen, ja que tenia algun lloc una mica exposat. Realment em va resultar divertida.
Com qui no vol la cosa, érem al Vèrtex del Mont-roig (2.846m). Una part del grup es va quedar aquí, d’altres ens vam acostar fins el cim, pròpiament dit, del Mont-roig (2.868m). Tot i que el desnivell és insignificant (22m) la cresta anava fent continues pujades i baixades d’uns 5-10m que allargaven una mica l’arribada i feien que l’esforç fos una mica major del previst. A més, en algun tram s’havia de fer us de les mans ja que era una mica més vertical. Les vistes des del cim, esplendoroses: 360º que incloïen des de Posets-Maladeta, Besierris, Pica... i més a prop: Pic de la Gallina, de Ventolau... Tota la zona nord, Catalunya Nord, es trobava coberta per un mar de boira. Per l’est, començaven a créixer nuvolades que semblaven confirmar que la bonança meteorològica de que havíem gaudit s’acabava i les previsions es confirmarien.
dues vistes des del Mont-roig, cap al sud i cap al nord
La baixada la vam fer per l’altra banda. En un principi, un tram de tartera ens va fer perdre alçada de manera ràpida. Després, havíem d’haver anat seguint la cresta que ens faria passar a tocar del Pic de la Gallina, tot però, sense marques. Finalment, en lloc d’anar per la mateixa cresta vam anar seguint-la per baix. Això va provocar que haguéssim de fer continues pujadetes i baixades, un recorregut trenca-cames que ens va anar portant, primer fins el Collet de la Gallina i després el Collet de Calberante. El temps s’havia anat complicant i l’objectiu que ens vam plantejar va ser baixar, el més aviat possible, d’aquestes crestes.
Començava a fer-se tard i encara no havíem dinat, només ens vam aturar un moment a menjar una mica de coca que havíem agafat al matí al forn. La pluja amagava amb aparèixer.
El descens es feia ara més ràpid. Vam arribar a Coll Curiós (2.422m), on havíem esmorzat. No plovia però les nuvolades ens envoltàvem i les que pujaven des del sud venien acompanyades de llamps i trons. Encara vam estar de sort que vam poder dinar amb relativa tranquil·litat en aquest coll. Ara només calia anar desfent el camí fet al matí: tornar a vorejar els estanys de Calberante i la Gola i tornar a baixar al Planell de Sartari, on ens havien d’esperar els taxis.
Havent dinat (2/4 de 4 aprox) vam començar aquest descens i va començar també la pluja acompanyada de tempesta. Les tempestes, als Pirineus, acollonen una mica, però vam tornar a esta de sort i la tempesta va anar pujant per l’altra banda de la Serra Mitjana. La sentíem a tocar, però ens vam escapar.
A 2/4 de 6, cansats i una mica molls, arribàvem al Planell de Sartari. Just en aquell moment arribaven també els taxis. Gairebé 10h de caminada, 1.240m de desnivell acumulat en poc més de 14km.
Relacionat:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada