dissabte, 23 de juny del 2012

Buscant les fonts del Segre


Bona sortida per la Catalunya Nord per anar a buscar les Fonts del riu Segre, que neix precisament al vesant nord del Puigmal.
Com que l'aproximació en cotxe és llarga des de Vic, vam haver de sortir d'hora. La calor feia prudent començar a caminar abans que escalfés de valent.
El lloc d'inici no té gaire pèrdua. De Puigcerdà cap a Guingueta d'Ix (Bourg Madame) i d'aquí direcció Sallagosa. Passat aquest poble, s'ha d'agafar la desviació de la dreta direcció Llo. És un lloc concorregut, ja que en aquest petit poble hi ha un conegut balneari d'aigües termals. També hi ha un recorregut per vies ferrades.
Precisament al final del balneari es deixa el cotxe per a iniciar la caminada (1390m). La carretera segueix encara durant 4/5 quilòmetres més, però només es permet el pas als pagesos de la contrada. Això va provocar que l'excursió s'allargues gairebé 10km més, i més de 2h més del previst.

Aquest primer tram per pista transcorre per les magnífiques Gorgues del Segre. Tot aquest tram de pista és suau i té l'atractiu de seguir la vora del riu. En un d'aquests marges del riu vam parar per a fer un mossec.
A partir d'aquí, la pujada es va començar a fer més evident. En arribar al refugi de la Culassa (1833m) ens vam trobar la primera pujada seriosa, primer per un prat i després per dins de bosc.


El camí va continuar fent ziga-zagues per dins del bosc fins que vam arribar a una clariana. Arribàvem als Collets (2105m). Des d'aquí el camí "oficial" segueix recte, direcció el coll de Finestrelles, però nosaltres vam girar lleugerament a la dreta. El camí és difícil de seguir, ja que no està gaire marcat però, donat que estem en un indret bastant obert, no és molt complicat orientar-se.


Tot i la intensa calor del dia, en aquesta zona i a aquestes alçades, corre airet i la temperatura és excel·lent. Vistes magnífiques al nord on encara s'aprecia neu (Puigpedrós, Carlit, Canigó...). Després d'una estona més caminant, arribem a una esplanada. Comença a veure's per tot arreu l'aigua que vessa del terra. Veiem que som a prop. Més per intuïció que per la presència de marques trobem la Font del Segre (2.396m). L'aigua surt fresca. Reomplim cantimplores i descansem una estona.



Vam iniciar la tornada pel "camí normal". Això en feia enfilar-nos encara uns quants metres (2450m aprox) per a iniciar un descens molt pronunciat seguint el rec de la Font Blanca. Vam agrair haver agafat el camí alternatiu de pujada, per aquesta ruta la pujada hagués estat molt més exigent. Va tenir l'avantatja que vam perdre alçada de manera molt i molt ràpida.




Un cop arribats als Collets, el camí de tornada va ser el mateix que el de pujada. La calor es va començar a accentuar i vam parar a dinar al mateix lloc a on havíem esmorzat. A l'ombra i vora el riu s'estava fresquet. Un cop dinats, feia mandra haver de reprendre la marxa, ja només per pista.
Finalment, i degut al fet d'haver de fer els quilòmetres extres de pista, el que havia de ser una petita excursió matinal, es va acabar convertint en una senyora sortida de més de 20km i gairebé 1.200m de desnivell acumulat.

dissabte, 9 de juny del 2012

Posets: un cim d'alçada

Va ser un cap de setmana perfecte. Des de que vam pujar el Besiberri Sud -3.017m- (1 i 2) no ens havíem trobat unes condicions meteorològiques tan positives en les excursions que, des de 2008 amb l'Aneto (3.404m), venim fent cada any pels 3mils del Pirineu.
L'any passat vam haver de renunciar al mateix Posets per les males previsions meteorològiques (tot i que, a canvi, vam fer una molt bona excursió al Pic Sacroux -2.676m-), i l'any anterior (2010) vam haver d'arribar en condicions molt adverses al cim de Valliberna (3.067m). Totes dues excursions, igual que el Besiberri Sud, planificades per inicis de setembre. 
L'any passat ja vam quedar que aquests cim de més nivell s'havien d'intentar fer abans de l'agost, i així vam planificar un nou intent a Posets (3.375m) pel juny d'enguany.


Amb bon criteri en Ramon va considerar més adequat estalviar-nos de fer els més de 1.800m de desnivell de pujada i després baixada en un sol dia, i vam fer nit en el refugi Àngel Orús.
D'aquesta manera, vam quedar divendres al migdia a Sant Feliu Sasserra i des d'allà vam sortir un grup de 7: el Joan i la Marta B., en Ramon i la Marta A., en Joan R., l'Esti i jo.

Ens vam aturar a dinar al restaurant Llavall d'Anglesola (la fonda del poble). Tot i que no vam poder testar els seus reconeguts cargols, vam gaudir d'un menú que, per 9€, era més que complert.
Un cop dinats vam continuar marxa per Balaguer, Alfarràs, Benabarre, Graus i Campo, fins arribar a Eriste (o Grist), des d'on vam agafar la pista, en alguns trams una mica dolenta, que porta fins al petit aparcament de Pleta d'Estallo (1.550m), a tocar de la "cascada d'Espigantosa". De seguida vam iniciar la marxa, eren les 18:20h i ens quedava entre hora i mitja o dues hores de camí.

 Cascada d'Espigantosa. Aigua abundant

La pujada va ser ràpida, tot i la xafogor de caminar bona part entre bosc i la càrrega de les motxilles, a 3/4 de 8h ja érem al refugi Àngel Orús (2.148m). La pujada, tot i que vam anar per feina, és magnífica. I més en aquesta època de l'any: la neu acumulada a la part alta de la muntanya va baixant cap als rius que, ara, baixen carregats d'aigua i vida. Soroll d'aigua baixant amb força. Per a mi, una de les millors músiques possibles!




En arribar al refugi no vam tenir temps ni d'instal·lar-nos. Sento dir que la gestió del refugi va deixar una mica que desitjar. A les 20h deixaven de donar sopars, de manera radical. Ens trèiem les sabates i ja ens apuraven per sopar i, efectivament, a la que van acabar de repartir el "rantxo" als presents, van tancar paradeta. Mentre esperàvem que ens serveixin i comentàvem el menú (macarrons amb tomàquet i botifarra), a l'encarregat del lloc no li va faltar temps per a deixar-nos anar un "de Almacelles para arriba esto se llama longaniza, no botifarra". Simpatia espanyola...


Sopant al refugi Àngel Orús, que més que un refugi sembla un hotel, però amb un servei deficient


Un cop sopats vam donar un vol per fora. Començava a fer més fresca, però no excessiva. Tot i així, abans d'anar a dormir vam escalfar el cos amb una mica d'orujo i patxaran. A les 22h (horari previst) érem a dormir.

Dins del grup ningú no va dormir bé. A les 5h tocava el despertador i jo, al igual que algun altre, ja érem desperts. La majoria de la gent de la resta de lliteres es llevava com nosaltres. A les 5:30h esmorzàvem: cafè amb llet, magdalenes dures i croissants passats...
Engegàvem poc més tard de les 6h. Ja era ben clar i la temperatura era immillorable. Amb aquestes condicions la idea era anar avançant el més ràpidament possible, ja que ens quedava molt camí pel davant.


La vegetació, com és habitual en aquestes alçades va anar desapareixent, l'aigua no. Corria airet i, tot i el sol, la sensació era de frescor.
Començàvem a veure neu de manera cada vegada més abundant. El camí s'enfilava entre rocs i pràcticament tots anàvem ja en màniga curta.
Havíem fet prop de 500m de desnivell en menys de dues hores i arribàvem a la Canal Fonda.

Inici de camí per la canal fonda. Molta neu.

La canal fonda és l'únic lloc a on es queda neu pràcticament tot l'any. Però a inicis de juny, hi havia neu en quantitats importants i a l'hora del matí que era, estava molt i molt dura. Neu dura i pendent molt dreta: els grampons eren imprescindibles. Ens els vam calçar i vam iniciar la pujada. Es va començar a notar com la temperatura baixava de valent, uns vam haver de treure paravents, d'altres directament els anoracs.



L'esforç es feia cada vegada més evident, quan semblava que la pendent no es podia posar més dreta, la muntanya s'entestava en demostrar-nos que si. Hi havia trams en que la neu, tot i estar molt dura, baixava amb cada trepitjada i tenies la sensació de relliscar. Em vaig quedar enrere amb l'Esti i la Marta A., mirava d'anar clavant amb força els grampons per a a poder esgraonar la paret gelada, però això feia que el ritme fos molt lent i penós. Més tard vam trobar una traça més trepitjada i fent ziga-zagues vam poder avançar amb més comoditat.
Quan l'aire es deixava sentir, el fred es feia més que evident.
El tram final, fins arribar al Coll de la Dent (3.010m), va ser el més dret i dur. Tot i així, la neu estava en bon estat es es pujava bé.
Un cop al coll, al peus del majestuós Dent de Llardana (3.085m), vam recuperar forces menjant una mica. Feia vent i ara sí que el fred era notable. Els que encara no ens havíem posat els anoracs vam fer-ho, ja no ens els trauríem fins a la canal fonda, ja de baixada. Des del coll podíem comprovar que encara ens quedava un tram de pujada per neu tan llarg i dret com el que acabàvem de fer. Ja ens trobàvem a més de 3.000m i, vulguis que no, la manca d'oxigen es trobava.


 L'impressionant "Dent de Llardana" i el coll comencen a quedar petits. Pugem molt.

El primer tram de pujada, abans de ficar-nos en la tartera nevada coneguda com "la Espalda de Posets", va resultar curt, molt dret i una mica complicat. Passat aquest tram ens vam endinsar en la tartera que, setmanes més tard estarà amb tot el pedregar a la vista, però que ara era una paret de neu amb una capa fonda i ben compactada. Estàvem a uns 3.100m d'alçada i ens vam agafar les coses amb paciència: sabíem que encara (o només) ens quedàvem 300m de desnivell i no vam córrer. Els dos Joans i la Marta B., estaven molt més amunt.



Per "la Espalda de Posets". Llarga tartera nevada a 3.200m. La "Dent de Llardana" comença a veure's petita

La zona de la cresta estava sense neu. Des d'on érem ja veien a molts caminadors que arribaven a la part baixa de la cresta i es treien els grampons. Nosaltres encara vam trigar una estona.
Arribàvem al final de la tartera i vam poder descansar una mica mentre ens trèiem els grampons. Les vistes del sector de la Maladeta-Aneto eren espectaculars.


Aneto

Estàvem a uns 3.225m d'alçada i, per tant, encara ens quedaven uns 150m per superar. Es van fer durs. Primer per unes marrades i després, ja en la cresta, amb un terreny estret i aeri que, si no fos pel cansament i el fort vent que bufava a ratxes, no hagués tingut cap dificultat però que, ens les condicions en que ens estàvem movent, feien no abaixar la guàrdia.
Al voltant del migdia (més de 5:30h de pujada!) vam arribar a cim (3.375m). La satisfacció era tan immensa com les vistes que teníem des d'allà dalt: Perdiguero, Maladeta, Aneto, Vallhiverna, Monte Perdido, Besiberris més lluny... Impressionant!


 Monte Perdido

La baixada va ser de bon fer. Només vam haver de vigilar una mica amb el vent a les zones més exposades de la cresta. Els trams de neu, que podien ser complicats, es van anar fent molt bé ja que, a aquesta hora, la neu s'havia anat estovant i no hi havia tant perill d'una relliscada. Abans d'arribar al final de la canal, encara ens van caure quatre volves de neu...



En arribar al final de la Canal Fonda ja vam veure que anàvem molt passats de temps i que tindríem molt complicat dinar al refugi. Era 1/4 de 3h i al refugi ens van dir que a les 3h tancaven cuina. Els dos joans van tirar avall a tota pastilla, però tot i que en Joan R., que als seus 17 anys estava molt fort i ràpid, va aconseguir arribar just a temps, tot el que va aconseguir treure dels "intransigents gestors" va ser uns entrepans de llom...
Els altres 5 ens vam agafar la baixada més tranquil·lament. Arribàvem al refugi poc abans de les 4 de la tarda, gairebé 10h després d'haver sortit. Poder treure'm les botes semi-rígides va ser altra de les satisfaccions del dia.


Vam donar bon compte dels entrepans i unes cerveses. Els joans i la Marta B., van tirar avall sense entretenir-se gaire. Ells tornaven ja a Sant Feliu i s'havien d'afanyar.
Nosaltres 4 ens ho vam prendre amb més calma. Les cames estaven ben toves i, tot i que només faltaven 600m de baixada, es van fer llargs. Si per pujar de l'aparcament al refugi el dia anterior ens vam estar poc més d'hora i mitja, per baixar gairebé dues hores. S'ha de dir que vam aprofitar per a treure el cap a la cascada d'Espigantosa, de prop era encara més espectacular.


Si hi ha un lloc al que nosaltres li puguem dir refugi, aquest sens dubte és l'Hotel Tres Picos d'Eriste. N'he parlat sempre que hem anat a la zona, però no em cansaré. Restaurant més que correcte, bones habitacions, petit, acollidor i tranquil. De fet, diria que aquest dissabte érem els únics clients allotjats.
Després d'una dutxa reparadora, vam fer una cervesa i vam passar al menjador. Seure d'avant d'una taula de menjador després d'haver fet un cim com Posets o similar és especial. Repassar el plat, i repassar la pujada... Hummm!

Visita cultural
No pot faltar, quan de sortida de cap de setmana parlem, una visita cultural. Diumenge vam aprofitar per a visitar el poble de Roda d'Isàbena, us el recomano. Allà trobareu l'antiga seu bisbal (s. X a XII) i un poble amb unes vistes i una rehabilitació genials.
Vam aprofitar per dinar al Mesón de Roda.


Ressenya Gastronòmica
Pels que heu llegit tot el post, entendreu per què m'estalviaré ressenyar el sopar de divendres i dinar de dissabte al refugi Àngel Orús...
Divendres, de camí, vam dinar al bar-restaurant Llavall d'Anglesola. Una pena que no tinguessin preparats els seus bons cargols a la llauna. Tot i així, per 9€ vam dinar un menú prou bo: jo ensaladilla i un bistec més que decent. De postres, músic.
El sopar de dissabte (inclòs en la MP) al Tres Picos va ser, com sempre, molt bo. Unes boníssimes llenties de primer i llobarro de segon. Meló de postres. El vi, com no podia ser d'una altra manera, Somontano.
Diumenge vam dinar a Casa Simón - Mesón de Roda. Albergínies farcides de primer i un gran i bon entrecot de segon. De postres, pastís de formatge amb gerds. Vi Somontano i cafè. Tot plegat inclòs al preu del menú (20€). Molt recomanable.

divendres, 1 de juny del 2012

Tornada a Penyes Altes (III)

Dissabte passat vam tornar a la nostra muntanya "fetitxe". Ja vam estar el maig de 2008, mentre entrenàvem per anar a l'Aneto. I l'octubre del mateix any, per a completar la caminada que no vam poder fer la primera vegada.


Ara hi vam tornar per a entrenar de cara a la sortida que tenim preparada el cap de setmana del 9-10 de juny, a una altra muntanya que no vam poder pujar el seu dia: Posets (3.375m).
La pujada a Penyes Altes (2.279m) des de Gréixer té un desnivell de prop de 1.300m, sense gairebé descans. Un gran entrenament en desnivell i duresa. Com diem en to de broma: qui passa l'entrenament de Penyes Altes, puja a on sigui...


 Gréixer

Sobre la pujada no explicaré molta cosa. Em remeto als post que vaig fer en el seu dia. Només tornar a remarcar l'exuberància verda i humida de la zona i del bosc pel que es puja. La pujada se'm va fer dura. Porto uns dies notant la meva, no curada del tot, al·lergia al pol·len i en el tram final, entre això i la gran humitat i xafogor, em va costar respirar una mica.
De les tres pujades a Penyes Altes aquesta va ser, sens dubte, de la que millors vistes vam poder gaudir, tot i que les boires començaven a fer acte de presència. 

La idea era, i va ser, baixar a dinar, pel coll de Moixeró (2.045m) i de Dental (1.970m), al refugi de Sant Jordi (1.570m). La baixada, des de coll de Dental era una mica complicada (perdedora), però la vam fer sense gaires dificultats, seguint un corriol. El problema va ser que les previsions meteorològiques s'anaven complint i, en el tram final, va caure algun ruixat aïllat.


Mentre dinàvem, la tempesta se'ns va tirar a sobre i, des de la finestra del refugi, veiem com la calamarsa i els llampecs invadien l'exterior. Vam fer una mica de sobretaula esperant una millora de temps que va acabar arribant, però no de manera molt significativa.


La baixada des del refugi de Sant Jordi fins a Ca Cerdanyola, a on havíem deixat un dels cotxes, simplement espectacular. Ni la pluja, que no ens va abandonar durant tot el camí, va fer desmerèixer ni una mica aquesta ruta, coneguda com "dels Empedrats".
Primer seguint el "torrent de Pendís" i després el "torrent de la Font del Faig" per una estret congost, seguint el curs del torrent, el camí em va entusiasmar. Aigua baixant en cascades, frondositat, trons sonant en la llunyania. Simplement meravellós.
Us recomano que feu aquesta ruta quan hi hagi plogut i quedareu molt positivament sorpresos.





A les 19h arribàvem als cotxes. Una cervesa a Bagà i, bastant cansats, cap a casa. Què maca és la zona del Moixeró en primavera!

Ressenya Gastronòmica
Tal i com he assenyalat. Vam dinar al refugi de Sant Jordi. Menjar ultra-senzill i ultra-bo. Una amanida "mixta" de primer i una "fideuà" de segon. De postres pastissos casolans: de formatge, que va ser el que vaig triar o de poma.
Quantitats adequades per a caminants que arriben amb gana. I, sobre tot la fideuà, magnífica. Amb un vi molt decent (tot i ser Penedès i no Montsant/Priorat), cafè, etc... uns 16€. Molt i molt bé.