dissabte, 3 de novembre del 2012

Artikutza - Izu: Caminant pel bosc màgic

Igual que fa un parell d'anys, cap de setmana de futbol i muntanya per terres basques amb en Ramon i la Marta. 
En un principi la idea era fer una llarga excursió circular assolint els cims del Mendaur, Mendieder, Ekaitza i Makilipurdi, pujant des d'Ituren. Però les previsions meteorològiques anunciant possibles pluges, ens van fer tirar enrere i planteja una excursió una mica més curta, protegits pel bosc i amb possibilitats d'escapatòries si el temps es complicava massa.


Feia molt temps que volia tornar a Artikutza, un paradís boscós. Artikutza és una finca situada al nord de Navarra (municipi de Goizueta), que va comprada l'ajuntament de Sant Sebastià a principi del segle XX per a abastir d'aigua a la ciutat, ja que hi ha un petit pantà. Es considera un dels territoris més antics del País Basc, amb restes de presència humana de més de 30mil anys.
La immensitat boscosa que avui es pot apreciar (donat que és el lloc més plujós de tota la península ibèrica), no era tal fa poc més de 100 anys. Les mines i la indústria de la fusta havien deixat un paratge "pelat". Després de ser comprada per Sant Sebastià, les mines es van anar tancat i en poques dècades, i gràcies a la gran abundància de puges, el bosc es va refer (castanys, roures, faigs...).
Avui dia, és una finca a la que només es pot accedir a peu, deixant el cotxe a Eskas (la "casa del guarda"), a on només es pot accedir des de la carretera que ve d'Oiartzun (Guipúscoa). Només pel 28 d'agost (romeria de Sant Agustí) es pot arribar fins el poblat en cotxe.



L'excursió plantejada sortia des de la "casa del guarda", Eskas. Vam agafar el camí enquitranat  direcció sud, de seguida el vam deixar, endinsant-nos en el bosc i seguint les marques i senyals, direcció el poblat.
El bosc és senzillament espectacular, idíl·lic. La humitat és tremenda, la molsa ho envaeix tot. L'aigua vessa per tot arreu.



El camí per a arribar a Artikutza, passant per "Erroiarri" i "la Cascada" no té cap dificultat. Camí trencacames per fins del frondós bosc, però sempre amb tendència a la baixada. Des d'Eskas (621m) havíem d'arribar als 400m als que es troba el poblat. La distància total supera, per molt poc, els 5 km.
Donat que la tardor té tendència a enrederir-se per aquestes latituds, encara hi havia molt verdor als faigs. Aigua i aigua, vam haver de travessar diversos rierols, amb els ponts habilitats per l'ocasió.





Vam trobar diversos boletaires pel camí. El temps es va anar tapant i semblava que els anuncis de pluja s'acabarien materialitzant. Vam arribar al poblat d'Artikutza a les vores del migdia.
Vam voltar una mica i vam aprofitar per a esmorzar. No teníem clar si continuar o no. El cel s'havia anat encapotant força i no era qüestió d'anar a pujar l'Izu (829m) amb la pluja constant que sol ser habitual per la zona.


Finalment vam decidir arriscar-nos i emprendre la pujada a l'Izu ("terror" en català). El desnivell no és exagerat (430m), però es fa em poca distància i les pujades són realment dures.
El camí s'enfila vorejant el pantà per la seva part sud-occidental. Va per dins de bosc i està molt marcat i fresat. En alguns trams el camí sembla desaparèixer entre la catifa que cobreix el bosc, però s'intueix fàcilment.

Tot i que és una zona a on pots trobar fàcilment excursionistes, la sensació dominant és la solitud i la pau.
Faltant uns 100m de desnivell per al cim, el bosc es va anar obrint i vam continuar per una senda al costat del bosc i d'una tancat. Vam deixar els bosc enrere i vam arribar a un prat cobert de falgueres molt resseques. 
Al mig d'un mil·lenari cromlec, hi ha una cruïlla de camins: el d'Artikutza, que era pel que veníem nosaltres; seguint amunt, el cim de l'Izu; a l'esquerra, cap al nord, el camí que agafaríem de tornada per Pagolleta i Bidango Gaina; i, al sud, un camí que marxava direcció la zona del Mendaur i l'Ekaitza.
En aquest punt, ens vam trobar tres veterans caminadors, que feien la ruta en sentit invers.
En aquesta zona més oberta el vent es feia notar de valent. Ens vam haver de posar anoracs abans de fer la pujada final al cim.

Les vistes de cim, tot i no ser un dia clar, eren magnífiques. Demostració que no cal fer cap gran cim per a tenir unes vistes privilegiades. Al nord, les Penyes d'Aia, la costa basc-francesa de Lapurdi i el Larrun. A l'est, just a sota del cim, el poble d'Arantza, envoltat de verds prats, a darrera (si no quedés bastant més baix) haguéssim pogut seguir el curs del Bidasoa. Per últim, al sud, el Mendieder, Mendaur i Ekaitza.

La pluja va començar a aparèixer de manera feble. El vent continuava bufant fort i la sensació no era agradable. Vam iniciar el descens. En un principi per un bosc que, no era tan humit i exuberant com el de pujada, però que tenia un cert aspecte fantasmagòric.
La resta de la baixada va ser en la seva majoris per zones de carena bastant més pelats que a la pujada, però sense acabar de desaparèixer la vegetació.
A l'alçada de Pagolleta (687m) el PR-10 pel que veníem va girar direcció est, cap a Unanua i Igantzi. Nosaltres vam continuar al nord, cap a Almendruriz i Bidango Gaina.

La pluja es va fer més present i en vam trobar amb molts parapets de caçadors.
Inicialment teníem la idea de pujar a Bianditz (844m), però el cansament i la manca de temps ens ho van impedir. 

Se'ns va acabar fent tard. L'excursió va resultar ser més llarga del que esperàvem i els 20 km es van fer notar. Gairebé 6h d'excursió. 
Us recomano aquesta meravellosa zona, bressol del poble basc i de la seva cultura i mitologies mil·lenàries. Una zona molt ben conservada i amb uns boscos espectaculars. Això si, plou la majoria de dies de l'any...

dilluns, 13 d’agost del 2012

Sortida camalluenta: Pic de Baborte

Aquest cap de setmana, 16a edició (per a mi només la 5a) de la sortida d'estiu dels "Camalluents", grup excursionista d'empleats (molts ja ex-empleats) de l'antiga Caixa Manlleu.
El lloc triat per la sortida, sempre buscant l'aigua, va ser la zona dels estanys de Baborte i Sotllo (Pallars Sobirà), amb la intenció d'arribar fins al coll de Baborte (2.596m) i, aquells que es trobessin forts, al Pic de Baborte (2.929m)

Divendres al matí va marxar de la Plana l'avançadilla dels que tenen més temps lliure (els ex-empleats) i a les 16:30h marxàvem la resta. En total, entre matí i tarda, un grup de 19 companys/es, dels quals caminaríem 16. A la tarda vam sortir 3 cotxes amb 11 persones. Vam agafar l'eix transversal direcció Calaf. Des d'aquí el desviament (molt malament senyalitzat, per les obres de l'eix) cap a Ponts i, seguint la ja repetida ruta, cap a Tremp, La Pobla de Segur, Sort i Alins, que és a on teníem l'hotel. Molta calor (40º al passar per Ponts i Tremp) durant el viatge de més de 3h.
A l'arribada a Alins, temps just per a descarregar maletes i entrar a sopar. Ens allotjàvem, de manera dispersa, entre l'edifici de l'hotel Salòria i els apartaments que estan just davant. Nosaltres estàvem a l'edifici de l'hotel. Habitacions amples i netes. Molt acollidor i ajustat de preu.
Vam sopar i després vam aprofitar per a estirar una mica les cames pel diminut poble. Vam quedar per a esmorzar a les 5h10' del matí. Poc temps per a dormir, que tampoc vaig acabar aprofitant en la seva totalitat.



A les 5h10' érem, ben puntuals, a l'esmorzador. A 2/4 de 6 ens esperaven, a la porta de l'hotel, 2 taxis (VW transporters) que ens portarien als 16 caminadors fins al inici de l'excursió. Va portar temps fer la llarga pista (la mateixa que per anar a la Pica d'Estats) que s'inicia a Àreu. 12km que vam fer en uns 3/4 d'hora. Començàvem a caminar cap a 2/4 de 7 des de poc més avall del Pont de la Molinassa (1.734m). De manera tímida, començava a clarejar.
L'inici de l'excursió el vam fer cara avall, direcció nord-oest seguint, pel seu marge dret, La Noguera de Vallferrera. Portàvem una mitja hora caminant i vam arribar a un trencant que, girant a la dreta, ens portaria direcció nord, cap a una cabana de pastors anomenada de Basello. Ja era clar i la dura pujada es feia evident.


Cabana de Basello
Vam fer un petit descans a la Cabana de Basello (1.971m) per agafar aire i vam continuar per forta pujada pel Serrat de la Costa de Larí, sempre direcció nord.
Vam arribar, per fi, a l'estany de Baborte (2.332m). Des d'un collet (a 2.356m) teníem vistes espectaculars del Monteixo (2.905m) i el Pic de Norís (2.820m) al sud, i del nostre objectiu, el Pic de Baborte al nord. Més a prop, veiem el petit refugi obert de l'UEC. Ja portàvem més de 600m de desnivell acumulat i vam haver de fer la parada més llarga per descansar i reagrupar-nos. Vam aprofitar per fer fotos. Les vistes són molt bones.

Monteixo des de l'estany de Baborte. Si esteu federats, comprovareu que és la mateixa imatge que surt al vostre carnet (2012)
Vam decidir parar a esmorzar al refugi, a la banda nord de l'estany. Vam haver de baixar una mica per vorejar-ho per la seva banda dreta. Típic camí amb rocs, però de bon fer. A la que vam arribar al refugi (2.388m) ja ens havia atrapat el sol. Esmorzàvem a la vista del Pic de Baborte. Encara no tothom tenia clar qui pujaria al Pic i qui es quedaria al coll.
A partir del refugi el camí no era tan fresat. Tot i així, teníem clar que havíem de seguir direcció nord-est, cap el coll. Al coll de Baborte (2.596m), que separa els pics del mateix nom i de Pedres Blanques (2.761m), vam arribar poc abans de les 11h. Feia calor, però corria aire i s'estave molt bé. Del 16, finalment 13 ens vam animar a pujar al pic.

Coll de Baborte. Al fons, la Pica d'Estats, i més a l'esquerra, el Sotllo
Eren més de 300m més de desnivell, per una paret de terra i roques molt descomposta. El grup es va partir. Els més joves van tirar ràpidament amunt, la resta anàvem fent. És difícil seguir aquesta senda de pujada. Hi ha fites, però per diferents indrets. Poc a poc, per la gran dificultat del terreny i el fort desnivell, vam anar pujant. Vam arribar al cim, bastant esgotats, a les 12h. Des d'aquí teníem el Sotllo (3.073m) i la Pica d'Estats (3.143m) a tocar, també multitud d'estanys i estanyets que es troben al seus peus. Direcció nord-oest veiem amb claredat el gran estany de Certescan i la cascada per la que va vessant aigua. No trobem ningú al cim (és un dels avantatges d'anar a cims inferiors a 3.000m que es trobem molt a prop de grans cims), vam fer les fotos de rigor i, sense encantar-nos gaire, vam iniciar la baixada.


No hi ha gran perill, quant a llocs aeris, però el terreny és inestable i molt dret, uns quants del grup acaben cul a terra. A les 13h tornàvem a ser al coll. Els tres companys que van renunciar a pujar, ja havien baixat fins un dels estanys del barranc de Sotllo (2.500m), direcció sud-est, ja que la idea era anar a agafar el camí "normal" que baixa de la Pica. Algun dels joves del grup, també va arribar bastant més ràpid que nosaltres i es va poder donar un bany. Vam aprofitar aquest magnífic indret, als peus del Baborte, per a dinar.

Un cop dinats, vam continuar camí. En arribar a l'estany de Sotllo (2.345m) ens vam trobar tendes parades (incomplint les normes horàries del parc) i una multitud d'excursionistes que baixaven de la Pica. Vam passar d'anar pràcticament sols a caminar per les rambles. Aquest tram de baixada, vorejant el Barranc de Sotllo amb pujades i baixades, es va fer molt llarg. Els núvols i els trons que amenaçaven pluja des de que vam dinar només van deixar escapar quatre gotes (en algun moment en forma de calamarsa). Jo ho vaig agrair.


Un cop vam flanquejar el barranc, la baixada va ser molt ràpida fins el Refugi de Vallferrera (1.940m). Com que no anàvem malament de temps, ens vam aturar a fer una cervesa. Les cames pesaven molt, i els genolls notaven la llarga caminada i el desnivell.
El camí de tornada al Pont de la Molinassa (1.806m) va ser un passeig per pista. A 2/4 de 6 de la tarda arribàvem i ja ens esperava un dels taxis. Vam acabar fent una excursió imponent, de més de 16km i 1.300m de desnivell. Una altra fita en la història camalluenta...   


Ressenya Gastronòmica 
Sopars de divendres i dissabte a l'hotel Salòria. Àpats pantagruèlics d'estil casolà. 3 plats ben consistents per àpat, postres a part. Si no tens por i aguantes bé un bon àpat nocturn, podries barrejar una sopa de ceba o una crema de verdura de primer; calamars, ensaladilla russa o una truita de patata i carbassó de segon; i uns peus de porc, guisat de caça o carn a la brasa de tercer. Tot en quantitats enormement desproporcionades. No vull ni imaginar-me com serien els dinars...
El primer dia em vaig decantar per espàrrecs amb formatge de primer, truita de patata i carbassó de segon i civet de cabirol, fabulós fins a repetir plat, de tercer. De postres, mató amb sucre. Una aposta arriscada tenint en compte que al cap de 6h iniciàvem una excursió com la ressenyada abans...
Dissabte vaig triar meló amb pernil de primer, ensaladilla de segon i lluç a la planxa de tercer. Vaig pensar que el meu "cupo" de risc ja l'havia complert el dia anterior, i vaig deixar escapar els peus de porc... Tenint en compte que la mitja pensió sortia per 42€, hem de concloure que l'hotel Salòria és un lloc més que recomanable. Si a això li afegim la bona atenció, només queda dir que queda apuntat a l'agenda pel dia que haguem de tornar a visitar la zona. 

Diumenge vam dinar en un d'aquells llocs que ja teníem apuntats a l'agenda des de fa tems: la Fonda Farré de Baro. Fabulós (com sempre)! Bona varietat de carta i molt bona elaboració. Jo em vaig decantar per una coca d'escalivada i formatge de cabra de primer, compartida a mitges amb una boníssima fideuà, i un Royal (una mena d'hamburgueses desossades) de caça (senglar i cérvol) de segon. De postres gelat de pinya colada. Si passeu, pareu-hi!

dissabte, 23 de juny del 2012

Buscant les fonts del Segre


Bona sortida per la Catalunya Nord per anar a buscar les Fonts del riu Segre, que neix precisament al vesant nord del Puigmal.
Com que l'aproximació en cotxe és llarga des de Vic, vam haver de sortir d'hora. La calor feia prudent començar a caminar abans que escalfés de valent.
El lloc d'inici no té gaire pèrdua. De Puigcerdà cap a Guingueta d'Ix (Bourg Madame) i d'aquí direcció Sallagosa. Passat aquest poble, s'ha d'agafar la desviació de la dreta direcció Llo. És un lloc concorregut, ja que en aquest petit poble hi ha un conegut balneari d'aigües termals. També hi ha un recorregut per vies ferrades.
Precisament al final del balneari es deixa el cotxe per a iniciar la caminada (1390m). La carretera segueix encara durant 4/5 quilòmetres més, però només es permet el pas als pagesos de la contrada. Això va provocar que l'excursió s'allargues gairebé 10km més, i més de 2h més del previst.

Aquest primer tram per pista transcorre per les magnífiques Gorgues del Segre. Tot aquest tram de pista és suau i té l'atractiu de seguir la vora del riu. En un d'aquests marges del riu vam parar per a fer un mossec.
A partir d'aquí, la pujada es va començar a fer més evident. En arribar al refugi de la Culassa (1833m) ens vam trobar la primera pujada seriosa, primer per un prat i després per dins de bosc.


El camí va continuar fent ziga-zagues per dins del bosc fins que vam arribar a una clariana. Arribàvem als Collets (2105m). Des d'aquí el camí "oficial" segueix recte, direcció el coll de Finestrelles, però nosaltres vam girar lleugerament a la dreta. El camí és difícil de seguir, ja que no està gaire marcat però, donat que estem en un indret bastant obert, no és molt complicat orientar-se.


Tot i la intensa calor del dia, en aquesta zona i a aquestes alçades, corre airet i la temperatura és excel·lent. Vistes magnífiques al nord on encara s'aprecia neu (Puigpedrós, Carlit, Canigó...). Després d'una estona més caminant, arribem a una esplanada. Comença a veure's per tot arreu l'aigua que vessa del terra. Veiem que som a prop. Més per intuïció que per la presència de marques trobem la Font del Segre (2.396m). L'aigua surt fresca. Reomplim cantimplores i descansem una estona.



Vam iniciar la tornada pel "camí normal". Això en feia enfilar-nos encara uns quants metres (2450m aprox) per a iniciar un descens molt pronunciat seguint el rec de la Font Blanca. Vam agrair haver agafat el camí alternatiu de pujada, per aquesta ruta la pujada hagués estat molt més exigent. Va tenir l'avantatja que vam perdre alçada de manera molt i molt ràpida.




Un cop arribats als Collets, el camí de tornada va ser el mateix que el de pujada. La calor es va començar a accentuar i vam parar a dinar al mateix lloc a on havíem esmorzat. A l'ombra i vora el riu s'estava fresquet. Un cop dinats, feia mandra haver de reprendre la marxa, ja només per pista.
Finalment, i degut al fet d'haver de fer els quilòmetres extres de pista, el que havia de ser una petita excursió matinal, es va acabar convertint en una senyora sortida de més de 20km i gairebé 1.200m de desnivell acumulat.

dissabte, 9 de juny del 2012

Posets: un cim d'alçada

Va ser un cap de setmana perfecte. Des de que vam pujar el Besiberri Sud -3.017m- (1 i 2) no ens havíem trobat unes condicions meteorològiques tan positives en les excursions que, des de 2008 amb l'Aneto (3.404m), venim fent cada any pels 3mils del Pirineu.
L'any passat vam haver de renunciar al mateix Posets per les males previsions meteorològiques (tot i que, a canvi, vam fer una molt bona excursió al Pic Sacroux -2.676m-), i l'any anterior (2010) vam haver d'arribar en condicions molt adverses al cim de Valliberna (3.067m). Totes dues excursions, igual que el Besiberri Sud, planificades per inicis de setembre. 
L'any passat ja vam quedar que aquests cim de més nivell s'havien d'intentar fer abans de l'agost, i així vam planificar un nou intent a Posets (3.375m) pel juny d'enguany.


Amb bon criteri en Ramon va considerar més adequat estalviar-nos de fer els més de 1.800m de desnivell de pujada i després baixada en un sol dia, i vam fer nit en el refugi Àngel Orús.
D'aquesta manera, vam quedar divendres al migdia a Sant Feliu Sasserra i des d'allà vam sortir un grup de 7: el Joan i la Marta B., en Ramon i la Marta A., en Joan R., l'Esti i jo.

Ens vam aturar a dinar al restaurant Llavall d'Anglesola (la fonda del poble). Tot i que no vam poder testar els seus reconeguts cargols, vam gaudir d'un menú que, per 9€, era més que complert.
Un cop dinats vam continuar marxa per Balaguer, Alfarràs, Benabarre, Graus i Campo, fins arribar a Eriste (o Grist), des d'on vam agafar la pista, en alguns trams una mica dolenta, que porta fins al petit aparcament de Pleta d'Estallo (1.550m), a tocar de la "cascada d'Espigantosa". De seguida vam iniciar la marxa, eren les 18:20h i ens quedava entre hora i mitja o dues hores de camí.

 Cascada d'Espigantosa. Aigua abundant

La pujada va ser ràpida, tot i la xafogor de caminar bona part entre bosc i la càrrega de les motxilles, a 3/4 de 8h ja érem al refugi Àngel Orús (2.148m). La pujada, tot i que vam anar per feina, és magnífica. I més en aquesta època de l'any: la neu acumulada a la part alta de la muntanya va baixant cap als rius que, ara, baixen carregats d'aigua i vida. Soroll d'aigua baixant amb força. Per a mi, una de les millors músiques possibles!




En arribar al refugi no vam tenir temps ni d'instal·lar-nos. Sento dir que la gestió del refugi va deixar una mica que desitjar. A les 20h deixaven de donar sopars, de manera radical. Ens trèiem les sabates i ja ens apuraven per sopar i, efectivament, a la que van acabar de repartir el "rantxo" als presents, van tancar paradeta. Mentre esperàvem que ens serveixin i comentàvem el menú (macarrons amb tomàquet i botifarra), a l'encarregat del lloc no li va faltar temps per a deixar-nos anar un "de Almacelles para arriba esto se llama longaniza, no botifarra". Simpatia espanyola...


Sopant al refugi Àngel Orús, que més que un refugi sembla un hotel, però amb un servei deficient


Un cop sopats vam donar un vol per fora. Començava a fer més fresca, però no excessiva. Tot i així, abans d'anar a dormir vam escalfar el cos amb una mica d'orujo i patxaran. A les 22h (horari previst) érem a dormir.

Dins del grup ningú no va dormir bé. A les 5h tocava el despertador i jo, al igual que algun altre, ja érem desperts. La majoria de la gent de la resta de lliteres es llevava com nosaltres. A les 5:30h esmorzàvem: cafè amb llet, magdalenes dures i croissants passats...
Engegàvem poc més tard de les 6h. Ja era ben clar i la temperatura era immillorable. Amb aquestes condicions la idea era anar avançant el més ràpidament possible, ja que ens quedava molt camí pel davant.


La vegetació, com és habitual en aquestes alçades va anar desapareixent, l'aigua no. Corria airet i, tot i el sol, la sensació era de frescor.
Començàvem a veure neu de manera cada vegada més abundant. El camí s'enfilava entre rocs i pràcticament tots anàvem ja en màniga curta.
Havíem fet prop de 500m de desnivell en menys de dues hores i arribàvem a la Canal Fonda.

Inici de camí per la canal fonda. Molta neu.

La canal fonda és l'únic lloc a on es queda neu pràcticament tot l'any. Però a inicis de juny, hi havia neu en quantitats importants i a l'hora del matí que era, estava molt i molt dura. Neu dura i pendent molt dreta: els grampons eren imprescindibles. Ens els vam calçar i vam iniciar la pujada. Es va començar a notar com la temperatura baixava de valent, uns vam haver de treure paravents, d'altres directament els anoracs.



L'esforç es feia cada vegada més evident, quan semblava que la pendent no es podia posar més dreta, la muntanya s'entestava en demostrar-nos que si. Hi havia trams en que la neu, tot i estar molt dura, baixava amb cada trepitjada i tenies la sensació de relliscar. Em vaig quedar enrere amb l'Esti i la Marta A., mirava d'anar clavant amb força els grampons per a a poder esgraonar la paret gelada, però això feia que el ritme fos molt lent i penós. Més tard vam trobar una traça més trepitjada i fent ziga-zagues vam poder avançar amb més comoditat.
Quan l'aire es deixava sentir, el fred es feia més que evident.
El tram final, fins arribar al Coll de la Dent (3.010m), va ser el més dret i dur. Tot i així, la neu estava en bon estat es es pujava bé.
Un cop al coll, al peus del majestuós Dent de Llardana (3.085m), vam recuperar forces menjant una mica. Feia vent i ara sí que el fred era notable. Els que encara no ens havíem posat els anoracs vam fer-ho, ja no ens els trauríem fins a la canal fonda, ja de baixada. Des del coll podíem comprovar que encara ens quedava un tram de pujada per neu tan llarg i dret com el que acabàvem de fer. Ja ens trobàvem a més de 3.000m i, vulguis que no, la manca d'oxigen es trobava.


 L'impressionant "Dent de Llardana" i el coll comencen a quedar petits. Pugem molt.

El primer tram de pujada, abans de ficar-nos en la tartera nevada coneguda com "la Espalda de Posets", va resultar curt, molt dret i una mica complicat. Passat aquest tram ens vam endinsar en la tartera que, setmanes més tard estarà amb tot el pedregar a la vista, però que ara era una paret de neu amb una capa fonda i ben compactada. Estàvem a uns 3.100m d'alçada i ens vam agafar les coses amb paciència: sabíem que encara (o només) ens quedàvem 300m de desnivell i no vam córrer. Els dos Joans i la Marta B., estaven molt més amunt.



Per "la Espalda de Posets". Llarga tartera nevada a 3.200m. La "Dent de Llardana" comença a veure's petita

La zona de la cresta estava sense neu. Des d'on érem ja veien a molts caminadors que arribaven a la part baixa de la cresta i es treien els grampons. Nosaltres encara vam trigar una estona.
Arribàvem al final de la tartera i vam poder descansar una mica mentre ens trèiem els grampons. Les vistes del sector de la Maladeta-Aneto eren espectaculars.


Aneto

Estàvem a uns 3.225m d'alçada i, per tant, encara ens quedaven uns 150m per superar. Es van fer durs. Primer per unes marrades i després, ja en la cresta, amb un terreny estret i aeri que, si no fos pel cansament i el fort vent que bufava a ratxes, no hagués tingut cap dificultat però que, ens les condicions en que ens estàvem movent, feien no abaixar la guàrdia.
Al voltant del migdia (més de 5:30h de pujada!) vam arribar a cim (3.375m). La satisfacció era tan immensa com les vistes que teníem des d'allà dalt: Perdiguero, Maladeta, Aneto, Vallhiverna, Monte Perdido, Besiberris més lluny... Impressionant!


 Monte Perdido

La baixada va ser de bon fer. Només vam haver de vigilar una mica amb el vent a les zones més exposades de la cresta. Els trams de neu, que podien ser complicats, es van anar fent molt bé ja que, a aquesta hora, la neu s'havia anat estovant i no hi havia tant perill d'una relliscada. Abans d'arribar al final de la canal, encara ens van caure quatre volves de neu...



En arribar al final de la Canal Fonda ja vam veure que anàvem molt passats de temps i que tindríem molt complicat dinar al refugi. Era 1/4 de 3h i al refugi ens van dir que a les 3h tancaven cuina. Els dos joans van tirar avall a tota pastilla, però tot i que en Joan R., que als seus 17 anys estava molt fort i ràpid, va aconseguir arribar just a temps, tot el que va aconseguir treure dels "intransigents gestors" va ser uns entrepans de llom...
Els altres 5 ens vam agafar la baixada més tranquil·lament. Arribàvem al refugi poc abans de les 4 de la tarda, gairebé 10h després d'haver sortit. Poder treure'm les botes semi-rígides va ser altra de les satisfaccions del dia.


Vam donar bon compte dels entrepans i unes cerveses. Els joans i la Marta B., van tirar avall sense entretenir-se gaire. Ells tornaven ja a Sant Feliu i s'havien d'afanyar.
Nosaltres 4 ens ho vam prendre amb més calma. Les cames estaven ben toves i, tot i que només faltaven 600m de baixada, es van fer llargs. Si per pujar de l'aparcament al refugi el dia anterior ens vam estar poc més d'hora i mitja, per baixar gairebé dues hores. S'ha de dir que vam aprofitar per a treure el cap a la cascada d'Espigantosa, de prop era encara més espectacular.


Si hi ha un lloc al que nosaltres li puguem dir refugi, aquest sens dubte és l'Hotel Tres Picos d'Eriste. N'he parlat sempre que hem anat a la zona, però no em cansaré. Restaurant més que correcte, bones habitacions, petit, acollidor i tranquil. De fet, diria que aquest dissabte érem els únics clients allotjats.
Després d'una dutxa reparadora, vam fer una cervesa i vam passar al menjador. Seure d'avant d'una taula de menjador després d'haver fet un cim com Posets o similar és especial. Repassar el plat, i repassar la pujada... Hummm!

Visita cultural
No pot faltar, quan de sortida de cap de setmana parlem, una visita cultural. Diumenge vam aprofitar per a visitar el poble de Roda d'Isàbena, us el recomano. Allà trobareu l'antiga seu bisbal (s. X a XII) i un poble amb unes vistes i una rehabilitació genials.
Vam aprofitar per dinar al Mesón de Roda.


Ressenya Gastronòmica
Pels que heu llegit tot el post, entendreu per què m'estalviaré ressenyar el sopar de divendres i dinar de dissabte al refugi Àngel Orús...
Divendres, de camí, vam dinar al bar-restaurant Llavall d'Anglesola. Una pena que no tinguessin preparats els seus bons cargols a la llauna. Tot i així, per 9€ vam dinar un menú prou bo: jo ensaladilla i un bistec més que decent. De postres, músic.
El sopar de dissabte (inclòs en la MP) al Tres Picos va ser, com sempre, molt bo. Unes boníssimes llenties de primer i llobarro de segon. Meló de postres. El vi, com no podia ser d'una altra manera, Somontano.
Diumenge vam dinar a Casa Simón - Mesón de Roda. Albergínies farcides de primer i un gran i bon entrecot de segon. De postres, pastís de formatge amb gerds. Vi Somontano i cafè. Tot plegat inclòs al preu del menú (20€). Molt recomanable.

divendres, 1 de juny del 2012

Tornada a Penyes Altes (III)

Dissabte passat vam tornar a la nostra muntanya "fetitxe". Ja vam estar el maig de 2008, mentre entrenàvem per anar a l'Aneto. I l'octubre del mateix any, per a completar la caminada que no vam poder fer la primera vegada.


Ara hi vam tornar per a entrenar de cara a la sortida que tenim preparada el cap de setmana del 9-10 de juny, a una altra muntanya que no vam poder pujar el seu dia: Posets (3.375m).
La pujada a Penyes Altes (2.279m) des de Gréixer té un desnivell de prop de 1.300m, sense gairebé descans. Un gran entrenament en desnivell i duresa. Com diem en to de broma: qui passa l'entrenament de Penyes Altes, puja a on sigui...


 Gréixer

Sobre la pujada no explicaré molta cosa. Em remeto als post que vaig fer en el seu dia. Només tornar a remarcar l'exuberància verda i humida de la zona i del bosc pel que es puja. La pujada se'm va fer dura. Porto uns dies notant la meva, no curada del tot, al·lergia al pol·len i en el tram final, entre això i la gran humitat i xafogor, em va costar respirar una mica.
De les tres pujades a Penyes Altes aquesta va ser, sens dubte, de la que millors vistes vam poder gaudir, tot i que les boires començaven a fer acte de presència. 

La idea era, i va ser, baixar a dinar, pel coll de Moixeró (2.045m) i de Dental (1.970m), al refugi de Sant Jordi (1.570m). La baixada, des de coll de Dental era una mica complicada (perdedora), però la vam fer sense gaires dificultats, seguint un corriol. El problema va ser que les previsions meteorològiques s'anaven complint i, en el tram final, va caure algun ruixat aïllat.


Mentre dinàvem, la tempesta se'ns va tirar a sobre i, des de la finestra del refugi, veiem com la calamarsa i els llampecs invadien l'exterior. Vam fer una mica de sobretaula esperant una millora de temps que va acabar arribant, però no de manera molt significativa.


La baixada des del refugi de Sant Jordi fins a Ca Cerdanyola, a on havíem deixat un dels cotxes, simplement espectacular. Ni la pluja, que no ens va abandonar durant tot el camí, va fer desmerèixer ni una mica aquesta ruta, coneguda com "dels Empedrats".
Primer seguint el "torrent de Pendís" i després el "torrent de la Font del Faig" per una estret congost, seguint el curs del torrent, el camí em va entusiasmar. Aigua baixant en cascades, frondositat, trons sonant en la llunyania. Simplement meravellós.
Us recomano que feu aquesta ruta quan hi hagi plogut i quedareu molt positivament sorpresos.





A les 19h arribàvem als cotxes. Una cervesa a Bagà i, bastant cansats, cap a casa. Què maca és la zona del Moixeró en primavera!

Ressenya Gastronòmica
Tal i com he assenyalat. Vam dinar al refugi de Sant Jordi. Menjar ultra-senzill i ultra-bo. Una amanida "mixta" de primer i una "fideuà" de segon. De postres pastissos casolans: de formatge, que va ser el que vaig triar o de poma.
Quantitats adequades per a caminants que arriben amb gana. I, sobre tot la fideuà, magnífica. Amb un vi molt decent (tot i ser Penedès i no Montsant/Priorat), cafè, etc... uns 16€. Molt i molt bé.