dimarts, 7 de desembre del 2010

Pujada a sobre de l'Elefant


Dissabte vam poder tornar a ajuntar la colla excursionista dels "Camalluents" per a fer una excursió per una zona que teníem marcada com a objectiu des de fa temps, però a la que mai havíem acabat d'anar: Montserrat.Dissabte va ser l'últim dia del fred glacial que ens venia acompanyant. A les 7:30h havíem quedat a casa i el termòmetre marcava -6º. En arribar a Montserrat el mercuri marcava -2,5º.
La idea era començar a caminar des del monestir de Santa Cecília, que es troba un parell de quilòmetres abans d'arribar al Santuari venint des de la carretera que enllaça amb l'A2 (no des de Monistrol). Allà, al costat de la carretera, hi ha el petit santuari i un petit aparcament on es pot deixar el cotxe. Començàvem a caminar poc després de les 9h, feia fred però el dia semblava que sortiria ben solejat. El sol però el veuríem poc durant el recorregut, només a la part final (la més alta) ens tocaria de ple.

La major part del camí la vam fer per zona boscosa, vorejant el peu dels esmolats rocs de la muntanya. No hi havia grans pujades, el desnivell l'anàvem assolint molt poc a poc. Vistes molt maques del Pirineu (des del Cadí-Pedraforca fins al Montseny) amb molta neu al sector del Puigmal.
Al voltant de les 11h ens aturàvem a esmorzar al indret conegut com "La Trinitat", en referència a la petita ermita del mateix nom que hi ha a tocar. A partir d'aquí el camí sí que es va començar a enfilar, dels 450m de desnivell uns 300m els havíem de fer en aquest petit tram.

Ens vam endinsar pels rocs de la muntanya i ja teníem a la vista el de l'Elefant. Per aquest cantó el pujava un escalador, nosaltres havíem d'enfilar-ho per darrera i pujar-ho per l'únic indret pel que es pot fer sense escalar (fent una petita grimpada). Vam trencar a la dreta per un corriol ben estret que, de seguida, es va obrir deixant a la vista els majestuosos rocs. Els rocs, una mica arrodonits, permetien una grimpada sense gaires dificultats. La roca enganxava molt bé i les mans només s'havien de fer servir per a mantenir l'equilibri, donada la pujada tan dreta.

grimpant

La major complicació va arribar a una escletxa molt estreta entre dos grans rocs. Tot i que era molt petita, no hi havia gaire espai i havíem de passar lateralment i , ara si, ajudant-nos de les mans per a poder escalar el petit desnivell d'un parell de metres. Un cop superada aquesta dificultat, ja teníem el cim del roc a tocar. El dia era espectacular i les vistes s'agraïen.

Al Roc de l'Elefant

panoràmica des del Roc de l'Elefant

Un cop fetes les fotos de rigor, vam iniciar la baixada havent-nos d'entretenir una mica a l'estreta escletxa de la pujada. Vam desfer el tros de grimpada i la baixada la vam fer per un altre cantó molt més dret i perdent desnivell de manera molt més ràpida. Poc després de les 14h érem de tornada als cotxes. Una excursió ideal quant a durada per fer-la en un matí, bona (climatològicament parlant) per aquesta època de l'any i molt entretinguda per les vistes i la grimpada.

Ressenya gastronòmica
Vam tornar per Monistrol i ens vam aturar aquí a dinar. El lloc que havíem reservat per telèfon es deia Bo i Bona, prop de l'ajuntament. Menú variat (7 primers, 7 segons i postres) per 16,50€.
Per alguns plats de la carta i algun vi, vaig deduir que a la cuina devia haver-hi ascendència andalusa o extremenya. Vaig demanar unes "Migas" de primer. Feia molt de tems (des de que vaig estar a Extremadura, any 2003) que no les testava. Eren bones, però no com les que vaig arribar a menjar a La Manxa o Extremadura. De segon vaig triar "Txuleton" de vedella. També era bo, però quedava a distància dels que es poden menjar a Euskadi. De postres vaig triar Pastís Tatin.
Crec que la relació qualitat-preu era més que acceptable. Si les "migas" i el "txuleton" haguessin estat de primera, és un menú de més de 25€. Pel preu que va sortir (19,50€) no ens podem queixar.

El vi, Somontano de 12€ l'ampolla, també acceptable.



dijous, 21 d’octubre del 2010

Aiako Harria i triomf txuri-urdin

Vam iniciar el mes d’octubre complint una promesa feta amb uns companys de feina: el dia que l’Espanyol (són “pericos”, que s’ha de fer...) jugués amb un equip guipuscoà, Reial Societat o Real Unión, aniríem a Euskadi a veure-ho. I aprofitaríem per a fer una sortida muntanyenca pel massís granític d’Aiako Harria (Penyes d’Aia), inici dels Pirineus occidentals i gran muntanya de tots els bidasotarres.


Dit i fet: van anunciar el Reial Societat – Espanyol pel dia 2 d’octubre, dissabte, a les 20h. Agafades les entrades, divendres 1 vam sortir 10 persones direcció Donosti: en Ramon i la Marta; en Dídac, la Maria Àngels i l’Àngels petita; en Toni i nosaltres 4.

Vam arribar a Donosti al voltant de les 22h i, després de sopar i donar un vol, ens vam anar a dormir. Les previsions meteorològiques per dissabte eren molt bones.
Efectivament, dissabte es va llevar amb un molt bon dia. Iniciaríem la pujada a les Penyes des de molt a prop d’on vivia jo a Irun, una zona coneguda com a Estebenea, al barri rural d’Olaberria (53m), no és un dels llocs habituals per a començar la pujada, però feia molt de temps que no caminava per aquells camins i em feia gràcia. A ¼ de 10 començàvem a caminar, dia solejat i vent sud. Sensació de xafogor.

Pujant des d'Estebenea. Les "Penyes d'Aia" al fons

Per aquesta part baixa de l’excursió, boscos de castanys –amb multitud de castanyes per terra- i presència de caçadors que, almenys per allà, no van fer cap tret. La pujada a estones dreta, però de molt bon fer, amb el camí molt fresat.Cap a les 10:30h arribàvem a Elurretxe (500m, pou de glaç), travessant la carretera GI-3452, carretera que, passant pel parc natural de les Penyes d’Aia, uneix les localitats d’Irun i Oiartzun. Vam esmorzar a les prades que hi ha a tocar de la carretera, un lloc, juntament a les properes prades d’Erlaitz, molt visitat pels bidasotarres.
A partir d’aquí va començar l’ascens, pròpiament dit, a les Penyes. És la ruta habitual pujant des d’Irun, de fet, molta gent puja en cotxe fins a Elurretxe i des d’aquí comença la pujada. L’indret és molt maco, zona boscosa amb el pou de glaç i el Castell de l’Anglès (no és un castell, sinó les runes d’una posada on s’allotjaven els miners que treballaven a les nombroses mines de la zona). Mica a mica la pujada es va anar fent més dura i al cap de no massa temps vam arribar al búnquer. Aquest niu d’ametralladores és un dels molts que va fer construir el paranoic guanyador de la guerra civil per a defensar els Pirineus d’una possible invasió.

La comarca del Bidasoa des de Muganix

Les Penyes d’Aia es composen de tres pics, més aviat masses granítiques: Hirumugarrieta (806m), Txurrumurru (828m) i Erroilbide (839m). La pujada fins a Hirumugarrieta (el seu nom “hiru - tres”, “muga – frontera” és refereix a que aquest cim és fronterer dels municipis d’Irun, Lesaka (Navarra) i Oiartzun) és relativament senzilla. A la que arribes a la cova on hi ha una imatge de la “verge” del Junkal (mare de Déu d’Irun) de seguida fas una pujada i d’enfiles a un avant-cim que penja sobre Jaizkibel i la badia de Txingudi (Irun, Hondarribia i Hendaia) conegut com Muganix (758m), que per a molt seria el 4r pic de les Penyes. Les vistes de tota la costa d’Iparralde (País Basc francès) són meravelloses. També hi ha molt bones vistes de Pasaia i la costa donostiarra.

Punjant a Txurrumurru des d'Hirumugarrieta

D’aquí, una pujadeta més i ja estàs a Hirumugarrieta. Les vistes s’amplien a al sud (pantà de Sant Anton) i Navarra. El pas al segon (o tercer) pic, Txurrumurru, té alguna zona de roca que, si està molla, s’ha de vigilar. No presenta cap dificultat, però la família Simon-Suñé va quedar-se aquí comptant que portaven una nena de 8 anys. Així que ens vam quedar en Ramon, la Marta i jo. Vam fer la pujada a Txurrumurru sense gaires dificultats però, a partir d’aquí venia la veritable dificultat de l’excursió: el conegut com a “Pas de l’Anella”, un pas per roca curt però amb la dificultat d’haver de passar per una estreta repisa amb una anella a la que t’has d’agafar per a salvar un petit “salt”. Aquest pas fet en sentit invers (d’Erroilbide a Txurrumurru) és relativament senzill, però en el sentit que anàvem nosaltres s’ha de vigilar. Tot i així, no només el pas presentava dificultats: tot el camí entre aquests dos pic era de grimpades i desgrimpades per roca, amb algun punt una miqueta (tampoc massa) delicat. Se’ns va fer molt llarg ja que s’havia d’anar poc a poc i amb compte. La pujada final a Erroilbide dura, pel cansament acumulat i la caló.

Amb la Marta, superant el "Pas de l'Anella"

La tornada, pel mateix camí, va ser més ràpida. Tot i així, la Marta és va fer una mica de mal en un turmell i el ritme va ser lent. Ja veiem que no arribaríem a l’hora al restaurant que teníem encarregat a Estebenea (el punt d’inici) i vaig haver de trucar al meu germà perquè ens vingués a buscar en cotxe a Elurretxe i ens baixés fins a Irun. Finalment 6h d’excursió que vam merèixer molt la pena: pel component divertit de salvar la dificultat dels tres pics i les grimpades, i per les magnífiques vistes de la cornisa cantàbrica i el Bidasoa.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Cim del Vallhiverna entre calamarsa

Seguint la bona experiència acumulada per les excursions estivals amb la colla dels “Camalluents”, la colla formada majoritàriament pels “Bandolers” de Sant Feliu Sasserra (i Vic) vam decidir fa un parell d’anys, arran la bona experiència col·lectiva viscuda a l’excursió a l’Aneto (3.404m), repetir cap de setmana muntanyenc intentant arribar a cims d’una exigència una mica major. Així el passat any vam organitzar la pujada al Besiberri Sud (3.017m), i enguany l’objectiu era el Pic de Vallhiverna (3.067m). A banda de pujar aquest emblemàtic cim, un dels atractius afegits era poder fer un dels passos més emblemàtics del Pirineu: el Pas del Cavall, cresta que uneix els pics de Vallhiverna i Tuc de Culebres. Aquest segon objectiu no l’acabarien podent aconseguir.

Divendres 17
Tot i que la previsió meteorològica era desastrosa, divendres, al voltant de les 17h, ens posàvem en camí l’Esti (fb), els nens i la Marta A. (fb) agafant l’Eix direcció Cervera. A l’alçada de la sortida d’Artés-Avinyó vam quedar amb els santfeliuencs [Ramon (fb), Marta B. (fb), Joan, Jordi R. (fb), Jordi B., i Tina] i, després de les pertinents salutacions, vam engegar camí direcció Lleida. A partir de Manresa el temps es va anar complicant, amb estones de veritables aiguats.
A l’alçada de Lleida vam agafar el desviament cap a la N-230, direcció Alfarràs, Benabarre, Puente de Montañana, Pont de Suert i Vilaller, que era el destí i camp base. Entre Manresa i Lleida les pluges van ser molt intenses, i en cap moment del viatge ho va deixar.
Com sempre vam parar a fer el got a bar restaurant que hi ha a la N-230, a l’alçada de Castillonroy. No teníem gens clar que poguéssim caminar dissabte i on podríem anar. La resta del viatge es va fer molt pesat, pluja i trànsit en abundància sense gaires opcions de fer avançaments.

Vam arribar a la Fonda Mas de Vilaller al voltant de 2/4 de 10 del vespre. Temps just per pujar les maletes i baixar a sopar. Continuava plovent, ara de manera més feble.A l’hora de sopar vam haver de decidir si l’endemà sortíem o no. Com que les previsions marcaven que dissabte les pluges es concentrarien a la primera meitat del dia, vam decidir no sortir tant d’hora, però intentar-ho. Vam acabar de parlar-ho fent el got a saló de la fonda. Ens anàvem a dormir passat mitjanit. L’Esti i ens nens feia una mica més que eren al llit.

Dissabte 18


Vam quedar per a esmorzar a 2/4 de 9. El dia semblava aixecar-se poc núvol i ens va donar ànims. Després d’esmorzar vam carregar cotxes i, poc abans de 2/4 de 10, sortíem direcció nord. L’Esti i els nens es quedaven a passar el dia per la Vall de Boí, per a mi una de les més maques del Pirineu.Vam continuar direcció nord fins al desviament d’Aneto, que vam agafar. Des d’aquí vam continuar la pista estreta però asfaltada que ens havia de portar fins a l’embassament de Llauset (2.200m) on iniciaríem l’excursió. Al embassament es surt després de travessar un llar túnel (més d’1km) excavat a al roca i que té unes portes metàl·liques per tancar-ho. Molt curiós!

Embassament de Llauset

A les 10h iniciàvem l’excursió amb un cel una mica emboirat, però que presentava clarianes i la pinta d’aclarir-se. De fet, a la que portàvem mitja hora caminant el sol va fer acte de presència i vam començar a suar de valent. Més d’un va fer bromes sobre les prediccions d’en Tomàs Molina... ho acabaríem pagant!
La primera part de l’excursió va transcórrer seguint el GR-11 i vorejant l’estany de Llauset. Zona de molta roca que per salvar vam haver de pujar i baixar. Típic recorregut trencacames que, sent al inici de la sortida, no va fer gaire mal.A la que vam haver arribat al final de l'embassament vam agafar la pujada que, direcció nord, ens havia de portar fins a l'estany de Botornàs, on es troba la cabana que porta el mateix nom. Una altra vegada recorregut trencacames per a vorejar l'estany, moltes pujades i baixades i poc desnivell assolit. Pel camí solitud, només ens feien companyia les marmotes que, de tant en tant, treien el cap vigilant la nostra presència. De seguida vam deixar el GR-11 i vam tombar a l'esquerra, direcció oest, en busca dels estanyets de Coma Arnau, ara sí gairebé a 2.600m d'alçada.

A l'alçada de la cabana de Botornàs

A partir d'aquí el camí es va tornar molt més exigent. Terreny molt més rocós i desnivells més acusats. A més, el temps es va començar a complicar, les boires es van anar fent més denses i el sol feia ja estona que ens havia deixat. Tot i que encara ens quedava una hora llarga pel cim, vam decidir continuar ràpid i dinar de baixada, la perspectiva de puja i/o tempesta a l'esmolada cresta del Vallhiverna o al Tuc de Culebres no ens feia cap gràcia.Va començar a ploure i ens va enganxar en una zona de roca, per sort era granit i no relliscava gaire. El tram final de pujada fins a la cresta el vam fer seguint un caminet entre les roques que, fent ziga-zagues s'enfilava molt i molt dret. La pluja es va convertir en calamarsa que, fins i tot, feia mal a les mans. Vam arribar a la creta sota un temps infernal: calamarsa i una boira tancada.A dalt uns (Marta B. i Jordi R.) van decidir no fer la cresta i esperar. La cresta, que en sec ja demana precaució, molla ens va fer extremar la prudència. La Marta A. es va quedar a mig camí i la resta (Ramon, Joan, Tina, Jordi B., i jo) vam fer cim. En Joan i en Jordi B. encara van tenir nassos d'acostar-se fins el “Pas del Cavall” i fer-se alguna foto. Per suposat, ja abans d'arribar-hi havíem decidit no travessar-ho i tornar a baixar pel mateix camí.

A la cresta del Vallhiverna


En Joan i en Jordi B. al "Pas del Cavall"

Els que esperaven a la cresta havien agafat fred així que de seguida van iniciar el descens, el Vallhiverna quedava enrere imponent.
Havia deixat de ploure i vam aprofitar per a dinar. En aquest moment va ser l'únic que vam veure algú pel camí: una colla de navarresos que feia el camí cap el cim. Estàvem acabant de dinar i va tornar a ploure, tots vam agafar molt fred. El descens va ser pel mateix camí que la pujada. Aquest recorregut és una mica més llarg que haver baixat pel Tuc de Culebres, així que l'excursió es va allargar més del compte. A més, per la roca molla s'havia d'anar amb compte.
Tot i que va deixar de ploure, vam arribar als cotxes molls i cansats. Al final l'excursió es va anar més enllà de les 9h i les dures condicions meteorològiques vam fer efecte.
A 2/4 de 9 del vespre tornàvem a la Fonda Mas. Finalment, sí vam fer el Vallhiverna amb pluja...

Diumenge 19

Els del temps la vam encertar de ple i diumenge el dia va ser esplèndid: sol, cel nítid i una temperatura molt bona. En Jordi R. havia tornat a casa i la resta ens vam decidir per passar el dia a la Val d'Aran. Pel 2008, quan vam fer la sortida a l'Aneto van fer la baixada pel Pla d'Aigualluts, un lloc realment curiós ja que l'aigua del riu desapareix per una falla del terreny. Torna a aparèixer a la Val d'Aran, a un lloc conegut com a els “Ulls del Jueu” (Uelhs deth Joèu) al final de la Val dera Artiga de Lin. Un lloc preciós on l'aigua apareix del no res en forma de cascada quilòmetres després d'haver desaparegut.

Uelhs deth Joèu

Vam aprofitar per a donar un vol pel Plan dera Artiga, un pla molt bonic amb unes vistes realment maques de les muntanyes del voltant. Ideal per anar amb canalla com fèiem nosaltres.

De tornada cap a dinar encara vam tenir temps d'acordar-nos al petit poble de Vilamòs, enfilat a la muntanya des d'on les vistes de l'Aneto i la zona de Posets-Maladeta és molt bona.
Vam baixar i vam dinar a l'hotel Irissa o Lairissa de Benós.

Ressenya gastronòmica

L’estada la vam fer a la Fonda Mas, fonda típica de poble situada a la mateixa N-230 al seu pas per Vilaller. Vam agafar una habitació quàdruple (molt ampla) per tots 4, les habitacions dobles de la resta també semblaven estar bé.
Vam fer els esmorzars i els sopars. Menjars casolans molt correctes, s’ha de dir que el preu de l’estada en mitja pensió voltava els 40/45€/persona. A nosaltres la quàdruple amb canalla ens va sortir per 30/35€/persona, penso que la relació qualitat preu era més que bona. El dinar de diumenge el vam fer al restaurant de l’hotel Irissa o Lairissa de Benós, a la Val d’Aran. Va triomfar de manera aclaparadora l’Olla Aranesa, de primer, i el ternasco de segon. El menú, sent diumenge, per 18€ no estava gens malament. Recomanable
.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Camins de Santa Maria de Besora. Recordant Jordi Cirera

Diumenge passat, en el marc de les festes de Santa Maria de Besora, es va presentar una magnífica guia de caminades des de i, pels voltants, d'aquesta localitat.
La guia de Santa Maria de Besora feta per l'amic Jordi Cirera és magnífica, igual que la que va fer sobre la població veïna de Vidrà. La presentació, a càrrec del catedràtic de geodinàmica de l'UB David Serrat, també va ser molt bona, detallant magníficament els continguts d'aquesta guia.
Però més enllà de la presentació en si mateixa, l'acte va arreplegar (triplicant la cabuda de la sala de l'Ajuntament on es va presentar) amants de la muntanya, de la natura i, sobre tot, amics d'en Jordi.
Vaig conèixer en Jordi precisament compartint camins pel Bisaura mentre es documentava per la guia. La seva estimada Assumpta és una bona companya de la feina i ens va convidar, coneixedora de la nostra estima pels camins i la natura, a compartir amb ells alguna caminada. Caminar amb en Jordi era submergir-se en la seva passió i els seus inacabables coneixements sobre el territori, la flora, la fauna i la història. Llibreta i càmera de fotos en mà, s'anava documentant de forma obsesivament meticulosa sobre els indrets, camins i fauna. El perfeccionisme de la guia i els coneixements que destil·la, són els d'en Jordi.

Fa poc més d'un any un maleit càncer va provocar que ens deixés. L'Assumpta va posar l'accent personal i sentimental a la presentació tot recordant el nostre estimat Jordi. El recull de fotografies de l'Assumpta i en Jordi amb que va acabar la presentació en va posar un nus a la gola: en Jordi amb el seu GPS penjat del coll i la llibreta a la mà. En alguna d'aquelles caminades de les fotos jo hi vaig ser present...
Estic convençut que qui es faci amb algun exemplar de la guia, sabrà apreciar i quedarà contagiat de la immensa estima del seu autor per la natura i el territori. Seria el millor homenatge que li podrien fer.

informacó de la presentació: osona.com

dimarts, 10 d’agost del 2010

Al Subenuix amb els camalluents


Aquest passat cap de setmana vam celebrar la 14a sortida de muntanya amb els companys de la feina, parelles incloses. Per a mi era la 3a sortida amb els anomenats "camalluents" i, com els anys precedents, va ser un cap de setmana ben divertit.
Enguany ens fallaven, respecte d'aquests darrers anys, l'Enric, en Quim i la Carme; però se'ns apuntaven l'Estibaliz i la Marta. Vam quedar, com ja és habitual, divendres al voltant de les 17h a l'àrea de servei de Gurb, a l'eix transversal. Finalment érem 12, repartits en 3 cotxes. El destí era el petit poble de Montesclado, al Pallars Sobirà, al que vam arribar al voltant de les 20:30h, després de fer la preceptiva cervesa a Tremp.
Ens allotjàvem a "Lo Paller d'en Roc", l'únic establiment del poble. Montesclado és un petit poble de la Vall Ferrera d'una vintena d'habitants penjat de la muntanya, just a sobre de Tírvia. S'hi arriba, venint des de Sort, per la C-13 desviant-nos a Llavorsí direcció Tírvia. Un cop entrem a Tírvia, hem d'agafar un camí en bastant mal estat que puja per l'esquerra. De seguida trobarem el cartell que ens indica que hem de desviar-nos a la dreta direcció Montesclado. Aquí, la carretera empitjora encara més. Si un dia hi pugeu en cotxe, heu de pensar que és un poble penjat de la ladera de la muntanya, per tant, el que podríem (amb molta generositat) anomenar carrers, tenen fortíssims desnivells. És una aventura aparcar, ja que no hi ha cap zona habilitada. Si tens sort, pots trobar algun forat entre alguna casa... Això sí, si el que es vol és estar a un lloc al mig de la natura sense sentir ni el més mínim soroll, aquest és el lloc ideal. A més, a "Lo Paller d'en Roc", un hostal obert fa uns 3 anys, es pot gaudir d'una estada genial. Però d'això en parlaré al final del post.
Vam arribar a Montesclado i just vam tenir temps de descarregar els cotxes i anar a sopar. En acabar de sopar vam sortir a donar un voltet i contemplar les estrelles. El cel era net de núvols i les estrelles semblaven tirar-se a sobre nostre.
Dissabte ens vam haver de llevar d'hora. El taxis 4X4 ens esperava a Espot a 2/4 de 7 del matí i, fins allà, teníem més de mitja hora de cotxe. Els 8 que faríem l'excursió vam baixar a esmorzar cap a 3/4 de 6 i 25 minuts més tard agafàvem els cotxes per anar a Espot, pel que vam arribar amb 10 minuts de retard. El 4X4 ens havia de portar fins el refugi Ernest Mallafré (1.950m), a l'estany de Sant Maurici, des d'on començaríem l'excursió.
Vam començar la pujada per l'orilla sud de l'estany de Sant Maurici deixant-ho sempre a la nostra dreta, a l'esquerra quedaven els imponents Encantats. Anàvem direcció el Portarró d'Espot (2.430m), on ens vam aturar a esmorzar. Als nostres peus, bastant més avall, teníem l'estany Llong, a la nostra dreta el pic del Portarró, i a l'esquerra l'Agulla del Portarró.

Portarró d'Espot. Més avall, l'estany Llong

Un cop recuperades forces vam continuar camí baixant direcció l'estany Llong, però sense arribar-hi. De seguida vam girar a l'esquerra, direcció sud, rodejant i deixant sempre a la nostra esquerra l'Agulla del Portarró. Vam baixar gairebé 200m iniciant a continuació una lleugera pujada que ens va portar a tocar de la Bassa de les Granotes i l'estany Negre. A partir d'aquí la pujada es va fer molt més dura. Ja teníem a la vista el coll dels Gavatxos (2.667m) i el pic de Subenuix, però va costar arribar-hi.

Estany dels Gavatxos i, al fons, Coll dels Gavatxos

Per aquesta part de camí es van començar a fer abundants les basses i els estanys, algunes de gran bellesa. Un cop vam passar pels estanys dels Gavatxos, vam iniciar la pujada final al coll del mateix nom. Aquí la pujada es va fer més dificultosa, donat que el camí va deixar pas a una gran masa de rocs per on s'havia d'intuir el camí. Al coll vam parar una estona per agafar forces i contemplar les espectaculars vistes: a una banda, el camí per a on havíem vingut amb els estanys que havíem passat (Gavatxos, Negre...). A l'altra banda, els fabulosos estanys de la Vall Fosca (Tort, Mariolo, Cubieso...). Un plaer per a la vista.

vista dels estanys de la Vall Fosca des de la cresta del Subenuix

La cresta que ens havia de portar des del coll dels Gavatxos al peu del Subenuix es veia agrest i complicada. Tot i així, agafant-la lleugerament per l'esquerra no va ser gens difícil de fer. Al peu del Subenuix (2.951m) ens esperava una grimpada que, des d'aquí, semblava bastant més complicada. Finalment, va ser entretinguda i gens perillosa, sense cap pas dificultós. Només al cim, molt estret i format per blocs de roca, vam haver de vigilar una mica.

cim del Subenuix (2.951m)

Durant tota la pujada, i sobre tot al cim, les vistes eren espectaculars. L'Aneto, amb molta neu, i el Vallibierna dominaven la vista cap a l'est.Vam desgrimpar la zona final del cim i, enlloc de tornar per la cresta cap al coll dels Gavatxos, vam girar a l'esquerra seguint la carena que porta al Pic dels Estanyets (2.891m). Al coll que separa tots dos pics (Subenuix i Estanyets) vam parar per dinar. El dia era esplèndid, però a aquella hora (15h) i a ple sol feia caloreta... Del coll havíem d'agafar la tartera que baixava direcció nord, cap els Estanys de Subenuix. La baixada era molt dreta però amb abundància de grava, pel que els peus es podien clavar bé. L'únic que s'havia de vigilar és en no fer baixar cap roc. A la que la baixada va anar avançant la grava es va anar transformant en rocs, cada vegada més grossos, que la complicaven molt. Aquesta part vam haver de fer-la bastant poc a poc, teníem a la vista els estanys de Subenuix però no semblaven arribar mai.

baixada per la tartera

Finalment vam arribar als estanys i el camí es va fer molt més suportable. Tocava l'ombra i s'acabaven els rocs, a més, vam poder carregar les cantimplores d'una aigua freda i cristal·lina que baixava per un rierol.Dels estanys de Subenuix fins a la presa de l'estany de Sant Maurici, on havien d'agafar els taxis de tornada, el camí es va fer molt plàcid. El sol que es volia amagar darrera els encantats deixava una estampa idíl·lica sobre Sant Maurici. En total, unes 12h d'excursió amb uns paisatges esplendorosos i unes cerveses a Espot que feien oblidar la calor passada. L'alt pirineu i el Pallars tornaven a demostrar la seva grandiositat.

Estany de Sant Maurici (cap a les 20h)

Diumenge ens el vam agafar amb calma i, després de donar un petit vol (com no podria ser d'una altra manera) per Montesclado, vam baixar a Tírvia, un poble que realment mereix la pena ser visitat. El dinar el vam fer a Altron, a la Vall d'Àssua.

Ressenya gastronòmica


A diferència de l'any passat, el pic-nic que ens vam preparar per a la caminada de dissabte a Lo Paller va ser molt bo. A part, vam fer allà els esmorzars de dissabte i diumenge i els sopars de divendres i dissabte. Deixant de banda que no hi havia gaire varietat per a triar (de fet no hi havia cap, un primer i un segon) s'ha de dir que el menjar era molt i molt bo, i també molt abundant. Per a esmorzar un pastís casolà molt bo amb alguna altra pasta i abundància d'embotits, a més de sucs, cafè... Divendres vam sopar una fideuà molt bona i uns filets de porc amb salsa i poma. Costava acabar-s'ho. Dissabte vam sopar una crema de carbassa i un pollastre (de pagès) amb prunes també boníssims. Amb els postres sí que hi havia més varietat, i la major part eren casolans. S'ha de dir que el tracte per part dels propietaris va ser exquisit, com si estiguéssim a casa. Diumenge ens va costar una mica trobar lloc (vam trucar a un parell), però seguint la recomanació dels mateixos propietaris de Lo Paller vam anar al restaurant del Roch Hotel d'Altron. I la recomanació no podia haver estat millor. Tots els plats de la carta tenien una pinta boníssima (fins i tot alguna 'novetat' com el cangur o el bisó). Jo, després de molt rumiar-m'ho, em vaig decantar per unes pintes (mongetes vermelles) amb xoricet i un ternasco amb prunes. Espectacular! Pels postres la majoria vam coincidir: Filiberto! Postre a base de gelat de nata, iogurt i grosella. Una altra meravella del Pallars...

dijous, 24 de juny del 2010

Castell de Milany (Ripollès)


Reprenc, després de molt temps, l'activitat blocaire-muntanyenca amb una excursió, realment espectacular, feta aquest passat dissabte.
Tot i que en un principi la idea era anar cap a la Cerdanya finalment, més aviat per mandra, ens vam decidir pel veí Ripollès, i a fe, que la decisió no ens va pesar... La idea era pujar al Castell de Milany (1.533m), des del Coll de Canes (1.120m) per acabar l'excursió a Vallfogona (945m).
Vam sortir d'hora de Vic, a 2/4 de 7, direcció Ripoll. De Ripoll vam agafar la N-260 direcció Olot. 4-5 quilòmetres passat Vallfogona vam arribar al Coll de Canes on vam descarregar a la colla. Després vam tornar a Vallfogona per a deixar un cotxe i vam retornar al Coll per a afegir-nos a la resta de colla.
Les abundants pluges de la primavera ens van deixar els camins plens d'un verd exuberant. Ja des de bon inici ho vam poder comprovar, abundant vegetació alta i verda, els boscos humits i rajant aigua per arreu... Un espectacle de vida!


La senda d'inici des de Coll de Canes s'havia d'intuir. Herba d'un metre d'alçada feia el recorregut selvàtic. Vam enfilar-nos entre les boires d'un dia que despertava solejat i, de seguida, en vam ficar per dins del bosc. Seguíem el PR C-59 direcció el collet de la Verdura. A la que el bosc ens ho va permetre, les vistes cap el sector de Sant Privat i el Puigsacalm van ser magnífiques, un mant verd cobria totes les serralades.


Sempre seguint el PR carenejant direcció sud, vam arribar al Pla de Falgars i, a continuació a la collada de Fra Anton. Aquí vam haver de girar cap a l'est, sense deixar el PR, per arribar al collet del Bosc. A partir d'aquí el camí es va fer una mica més entretingut, ja que vam haver de fer petites grimpadetes, sense cap dificultat, per acabar arribant al punt més alt de l'excursió: l'ermita romànica de Santa Magdalena de Cambrils (1.547m). Aquí ens vam aturar a esmorzar.


Un cop recuperades forces, vam continuar camí direcció est cap a la Creu de l'Espinal (1.414m). A l'alçada del Puig de l'Obiol vam enllaçar amb el GR-3 que seguiríem cap a la Creu del Castell. A la dreta teníem el camí de baixada cap a Vallfogona, però tot tirant recte, i després d'una altra petita grimpadeta sense dificultat, vam arribar al Castell, del qual només queden alguns rocs.
Les vistes des de dalt s'intuïen magnífiques, però no les vam poder gaudir en plenitud ja que havien anat creixent abundants nuvolades.


Vam desfer el camí fins a la Creu del Castell i, ara a l'esquerra, vam agafar el camí de baixada entre l'espectacle dels regs formant cascades i salts d'aigua. I com que perquè hi hagi aigua als regs ha de ploure, doncs nosaltres vam haver de pagar peatge per l'espectacle de que vam gaudir en forma de xàfec que, per sort, ens va agafar entre fagedes, cosa que ens va protegir bastant.

El camí de baixada, seguint el GR, no tenia cap dificultat i era, com deia, espectacular gràcies al verd de les fagedes i l'abundant aigua. L'única dificultat venia donada per l'estat dels corriols, plens de fang. Després de baixar un tros per pista forestal, vam haver de girar a l'esquerra, amb Vallfogona ja a la vista, per fer un darrer tram de baixada entre camps. Així vam arribar a la ribera de Vallfogona, que vam travessar pel Pont Vell, per, després d'una lleugera pujadeta, entrar al poble. Gairebé 7h d'excursió, que es podien haver reduït una miqueta, però és que l'espectacularitat del camí donava peu a aturar-s'hi i contemplar-ho i gaudir-ho amb calma. Una molt bona excursió!

Ressenya gastronòmica

Una part del grup va haver de retornar a la Plana, la resta ens vam quedar a dinar a Vallfogona. El lloc triat va ser el restaurant Can Polla. Menjar cassolà molt ben fet.
Vaig triar de primer una torrada amb escalivada i anxoves. De segon, mitjana de vedella. El postre un clàssic: músic. Com dic, tot molt bo. El preu, al meu entendre, sense ser excessivament car, tampoc no era barat: amb cafè i begudes (vi de la casa) uns 28€

dimecres, 3 de març del 2010

Caminant per Vilada: El Serrat del Migdia


Dissabte vam tornar a reprendre l’activitat excursionista amb la colla de companys de la feina. Com sempre per aquesta època de l’any, sortida pel prepirineu sense gaires alçades, però molt maca quant al seu recorregut i paisatges.
En Pep ens va triar una sortida d’una durada d’unes 5-6 hores per la zona de Vilada, al Berguedà. El dia pintava amb possibilitats de pluja i els del temps van encertar-la, tot i que les pluges van ser molt febles.

La idea era sortir des de la zona del Pont del Climent, un lloc al que s’arriba per un camí que s’agafa a un parell de quilòmetres de Vilada (venint per la C-26 des de Borredà). L’objectiu fer una ruta circular assolint el cim del Serrat del Migdia (1.080m), després d’haver passat pel Cingle de la Por (1.039m). Vam començar a caminar al voltant de les 8:10h. La major part del camí el vam fer per dins de bosc, cosa que ens va permetre protegir-nos de la lleugera pluja. Molta humitat, però sempre és un gust poder caminar pels boscos humits amb molta vegetació. Reminiscències basques, imagino...

Pla de Sant Miquel de les Canals

El camí habitual, i més curt, per pujar al Serrat del Migdia (des d'on sortíem) era el que passa pel Portell de l'Ovellar, un pas tallat entre dues parets de roca, i s'enfila cap al Collet dels Pins. Nosaltres faríem aquesta ruta de baixada. Per pujar, i després de vorejar una ramificació del pantà de La Baells, vam enfilar un rierol (dels Colletons) que ens portaria a la font del mateix nom. A partir d'aquí el camí es faria més dur. Pujàvem per les canals de Sant Miquel fins arribar a un lloc idíl·lic: El Pla de Sant Miquel. Allà, amb la perspectiva del mas i de l'ermita de Sant Miquel de les Canals (i tot s'ha de dir, d'una torre d'alta tensió) ens vam aturar a esmorzar. Començaven a caure les primeres gotes de pluja. Magnífiques vistes dels Rasos de Peguera i la Serra d'Ensija (amb neu), el Cadí i el Pedraforca estaven amagats pels núvols.
D'aquí ens vam dirigir ja cap el Serrat del Migdia, però abans vam girar a la dreta i ens vam enfilar cap al Cingle de la Por. Por no en feia gaire, ni tan sols la pujada per roca, dreta però curta. Des de dalt, semblava que d'un simple salt podríem arribar al cim del Serrat del Migdia, que es trobava allà mateix.

A la dreta, el Cingle de la Por. A l'esquerra el Serrat del Migdia

Vam haver de recular el camí fet i després de passar pel collet dels Pins, vam començar la pujada al Serrat. Pujada similar a la precedent: dreta i amb roca. Només la humitat de la pedra la feia incòmoda.
Ja cap al final, un pas amb corda (no era necessària, però amb la roca molla s'agraïa) ens deixava pràcticament al cim. Magnífiques vistes dels Rasos, la Serra d'Ensija, Berga...
La baixada es va fer molt més curta. Vam recular fins al collet dels Pins, i d'allà vam tombar a l'esquerra, seguint el Torrent Fred, fins a passar pel Portell de l'Ovellar. Baixada ràpida i còmoda, només una mica complicada per l'estat relliscós d'alguns trams. A les 14h aproximadament arribàvem als cotxes. La excursió va ser realment maca, típica d'aquesta zona boscosa del Berguedà. Fer-la per la primavera o la tardor deu ser realment espectacular.

Ressenya gastronòmica
Ens vam aturar al bar-restaurant Comelles, a la sortida de Vilada direcció Berga. Tenia bona pinta i no va defraudar. De primer ens vam decantar de manera majoritària (jo inclòs) per unes patates emmascarades (patates xafades amb botifarra negra, típiques del Berguedà, tot i que també es poden menjar a molts llocs d'Osona). De segon va tenir molt èxit (l'aspecte era realment bo) el civet de senglar, tot i que jo em vaig decantar per un pollastre de pagès en salsa. De postres, patís de cafè. Tot realment bo. Amb begudes i cafè, vam sortir per uns 22€.

dilluns, 1 de febrer del 2010

De Núria al Pic de l’Àliga


Diumenge per fi vam poder fer la sortida amb neu que portàvem dues setmanes endarrerint per qüestions meteorològiques: Núria.
Tot i que les previsions tampoc eren massa optimistes, va poder la impaciència, i la previsió de dissabte anunciant un matí amb probabilitat d’estones assolellades ens va decidir a arriscar-nos. Finalment, i al igual que en la darrera sortida hivernal, només ens vam apuntar en Ramon i jo.
Vam sortir de Vic a ¾ de 7 amb la intenció d’agafar un cremallera a Queralbs a les 7:50h. Molt poca gent pujant a aquesta hora. Poc abans d’1/4 de 9 érem a Núria i la perspectiva era bastant decebedora. Ens va rebre una lleugera nevada, vent i fred (-7,5º). Donades les circumstàncies vam decidir avançar l’esmorzar i fer-ho resguardats a la mateixa estació, la perspectiva a l’exterior no millorava.
Donat que ja érem a Núria vam decidir que, independentment del temps, donaríem un voltet per la zona. Ens vam decidir a anar cap al refugi i, des d’allà, intentar fer el Pic de l’Àliga (2.428m) o alguna cosa no gaire llunyana. Un cop acabat l’esmorzar vam començar a enfilar-nos per la zona de les pistes d’esquí direcció l’alberg. El temps semblava millorar i començaven a obrir-se clarianes. De moment, encara no ens vam calçar els grampons. Vam arribar, després d’alguna pujada molt dreta, a l’alberg on la gent que hi havia allotjada començava a treure el cap. El cel semblava obrir-se de manera definitiva i el sol feia acte de presència. Ens vam posar els grampons i vam enfilar les primeres rampes del Pic de l’Àliga. La neu, a pesar de les fortes ventades que ens havien anunciat que van haver-hi el dia anterior, no estava gens dura, i en alguna part ens enfonsàvem gairebé fins el genoll. Amb el dia ja clar les vistes eren fabuloses: un mar de boira al sud (Ripollès) i vistes nítides al l’est (Torreneules, Coma del Clot...) i oest (Puigmal, Pic de Segre...). Al nord es veien aparèixer nuvolades per darrera del Noufonts, Pic d’Eina... Els meteoròlegs acabarien encertant-la i totes aquestes nuvolades a la tarda cobririen la Vall de Núria i el Ripollès, deixant alguna nevada.
Animats per la bona climatologia i pel poc temps gastat, un cop fet el cim del Pic de l’Àliga ens vam decidir a anar una mica més enllà i, seguint la carena direcció nord, ens vam arribar fins el Pic de Rocs Blancs de Fontnegra (o Pic de la Pala, 2.475m).
El descens va ser molt ràpid. No només podríem agafar un cremallera anterior al previst, sinó que encara tindríem temps per donar un voltet per l’explanada del Santuari. La baixada no va ser tant tranquil·la com el camí d’anada, ara les pistes eren plenes d’esquiadors...
A les 13:30h agafàvem un cremallera (dels dos que van baixar) ple a vessar. A ¼ de 3 de la tarda ja érem entaulats a Queralbs, mentre començava una lleugera nevada.


Ressenya gastronòmica:


Vam dinar a Ca La Mari de Queralbs. Vam trucar des de Núria per a reservar puesto i ja ens van dir que no hi hauria cap problema, i no anaven desencaminats. Durant el dinar només dues taules de dues persones ocupades, i una era la nostra. El menú no era gaire variat, tres primers i tres segons, em vaig decidir per unes mongetes a la catalana de primer i per unes cuixes de pintada arrebossades de segon. De postres, músic amb ratafia. Tot molt bo, però les quantitats no eren excessives. El preu anava en consonància amb la zona turística (d’esquiadors) en que estàvem: 24€ amb cafè. Va estar bé, però no em quedarà gravat com un lloc de referència.


dilluns, 4 de gener del 2010

Una bona manera d'acabar l'any


Aprofitant aquesta passada setmana de vacances, i que dimarts vam regressar de passar Nadal per terres bidasotarres, dijous, últim dia de l'any, en Ramon i servidor vam anar a acomiadar-ho a un dels millors llocs possibles: la muntanya.
Teníem ganes de tornar a trepitjar neu després de les dues experiències del passat any (aquesta i aquesta), i al igual que aquestes dues sortides el lloc triat va tornar a ser Ulldeter. Donada la poca neu caiguda vam considerar que aquest indret ens garantia poder trobar-la en bon estat.
La idea va ser, com sempre, deixar el cotxe a l'alçada del camí que, des de la carretera que porta a les pistes de Vallter 2000, va al refugi d'Ulldeter (2.220) pel GR-11. Poca neu a les vores de la carretera, i poca també en el tram fins al Refugi, però el que sí que vam trobar va ser glaç.


Vam aprofitar que el refugi era obert per a esmorzar i fer un cafè. Allà ens vam trobar amb alguns excursionistes que passaven el cap d'any i sortien també en direcció el Coll de la Marrana.
A 3/4 d'11 sortíem del refugi direcció el Coll de la Marrana (2.531) i Bastiments (2.881). Poca neu però en molt bones condicions, bastant dura. La pujada fins el coll, com sempre molt dura. A més, vam fer el tram final per la ruta habitual d'estiu, molt més dreta. Al coll ens vam trobar amb una de les parelles que havien sortit des del refugi, faríem la resta de l'excursió plegats.
Recordo com a duríssima la pujada, amb neu, al Gra de Fajol. Doncs la pujada a Bastiments tampoc es quedava enrere, a banda de ser més llarga. Les vistes cap a l'est, magnífiques.

A 3/4 d'1 fèiem cim a Bastiments. Aquest cim ja l'havia fet pel juliol de 2007, pujant pel Pic de la Dona, però a l'hivern el paisatge és totalment diferent.



Amb el bon estat de la neu la baixada semblaria ràpida, tot i que el pendent era molt fort i la neu estava glaçada. Però a mitja baixada em va saltar un grampó i em les vaig veure negres per tornar-me-lo a posar ja que ni tan sols podia seure'm a terra ja que em trobava en una paret de glaç. Sort que tenia en Ramon a prop i va recular per a donar-me un cop de mà.
Després de deixar als improvisats companys d'excursió al refugi, vam arribar al cotxe una mica més tard de 2/4 de 3. Finalment, l'excursió per a acabar l'any es va convertir en una sortida més dura del que esperava: uns 900m de desnivell acumulat amb pendents molt dures. Però l'últim dia de l'any, va ser realment ben aprofitat.

Ressenya gastronòmica
Poques sorpreses, vam anar a tir fix: La fonda de Vilallonga de Ter, que ja varem visitar un parell de vegades més. De primer, canalons. I de segon, pilotilles amb patates. De postre un clàssic, músic amb moscatel. Senzill, bo i a un preu raonable.