dimecres, 20 de maig del 2009

Caminant entre els verds de la Serra de Catllaràs





Dissabte nova caminada, aquesta vegada però amb el sector menys veterà,  Ramon i la colla de Sant Feliu Sasserra, i Jordi G. i família (excepte l’Irene, amb constipat).
El lloc triat per l'excursió va ser la Serra de Catllaràs que es troba a mig camí del Ripollès i el Berguedà. Els de Sant Feliu van pujar per l'Eix del Llobregat fins a la Pobla de Lillet i Falgars. Nosaltres vam anar per la C-17, girant a Campdevànol direcció Gombrèn i d'allà a la Pobla i Falgars.
Havíem quedat al Santuari de Falgars, situat en un lloc privilegiat amb vistes al Cadí i als Pirineus (Penyes Altes, Puigllançada... fins al Puigmal). El santuari encara té l'església destinada a lloc de culte, però ara també hi ha un petit hotel rural i un restaurant més que digne. Molt recomanable per perdre's uns dies...




Finalment érem 9 a caminar. Del santuari vam baixar a la Font de Falgars i d'allà vam agafar el GR-4, que ens havia de portar al coll de Sant Miquel i el Serrat Negre, punt més alt de l'excursió amb 1.781m (partíem d'uns 1.250). Tot i que el desnivell total no era, ni molt menys, exagerat, es trobava concentrat en poca distància, fent que la pujada fos molt dreta. No vam tenir cap problema per seguir el camí, ja que la major part del recorregut, per GR i PR, es trobava senyalitzat de cara a la I cursa de muntanya Vall de Lillet que s'havia de celebrar l'endemà.



Vista del Pedraforca i el Comabona


La pujada cap al coll de Sant Miquel, a trams per pista, a trams per drecera, oferia vistes espectaculars del Pedraforca, Comabona i les Penyes Altes. Més endavant, les vistes és van obrir direcció est fins el Puigmal.
Vam esmorzar al Serrat Negre. El dia era esplèndid.

A partir d'aquí, la major part del camí la vam fer de bai
xada, seguint el PR-C52. Bon camí que, al igual que durant tot el recorregut, va estar acompanyat de la magnifica diversitat de verds del bosc a aquestes alçades de la primavera.
  

Vista del Joc de Pilota

La baixada ens va portar fins el Pla de Catllaràs, que en certa manera (i sense la mateixa espectacularitat) em va fer venir a la ment el Pla de Cadí. El camí continuava sent molt agradable de fer, fins que del mig del bosc va sorgir un lloc veritablement meravellós: El Joc de Pilota. Un indret envoltat de fajos majestuosos que, juntament amb el sol, oferien jocs de llums idíl·lics.
Al Joc de Pilota ens vam trobar un roc impressionant, inaccessible en un principi: El Roc de la Mare de Déu. Però tal i com assenyalava la ressenya que seguíem, sí que era accessible. Inicialment afrontant una dreta senda entre els arbres, i després, fent una petita grimpada, molt divertida i gens perillosa (vertígens a part).


Vista des del Roc de la Mare de Déu, al fons el Puigmal amb neu 

La vista des del petit cim del roc, veritablement superba: des del Pedraforca al Puigmal, amb el Santuari de Falgals i, més enllà Bagà, als peus . La baixada des del Roc de la Mare de Déu, més complicada, però sense excessius problemes.

Des d'aquí, vam continuar avall fins aturar-nos al mirador del Roc de la Lluna. La vista també espectacular, però que voleu que us digui, no comparable a la que havíem tingut des de dalt del Roc.
A continuació, i seguint gairebé sempre la pista, vam arribar al Xalet de Catllaràs, obra d'en Gaudí, i des de fa anys casa de colònies.
I des d'aquí, la pista ens va anant portant fins al lloc d'inici de l'excursió: Falgars.

Realment, aquesta zona del prepirineu, juntament amb el Cadí, sempre ofereix paisatges dignes de visitar, sobre tot si es fa a la primavera o a la tardor...

Ressenya gastronòmica

Dinar al mateix restaurant del Santuari. Va triomfar l'arrós de muntanya, que la majoria vam prendre com a primer, era realment bo. De segon, també va ser majoritari el cabirol a la brasa. De postres, formatge del Cadí amb codonyat. Tot plegat molt ben preparat i a un preu més que acceptable. 
També és possible prendre alguna cosa a la terrassa, que amb el gran dia assolellat que va fer i a l'ombra era molt temptador. A més, només les vistes dels voltants ja mereixen la pena.

La tornada la vam fer (per a evitar possibles marejos) per l'Eix del Llobregat.

dijous, 14 de maig del 2009

Boira a la Mola de Colldejou


Feia molts dies que tenia abandonat l'entretingut i saludable hàbit de recórrer a peu les muntanyes i camins dels Països Catalans. Masses ocupacions i pocs dies.
Aquest dissabte, però, vam reprendre l'activitat excursionista en companyia dels veterans caminadors de la feina, i d'algun company més que es va afegir. Al igual que l'any passat, vam escollir un dels indrets menys transitats, tot i la seva gran bellesa, del país: la zona del Priorat-Montsant.Ens vam haver de llevar d'hora, anar fins allà baix és el que té, per poder sortir a les 6h. Finalment ens va fallar una caminadora, però tot i així vam ser 11 de colla. El destí, la Torre de Fontaubella, un petit poble del Priorat que es troba a la carretera que va de Mont-roig del Camp (Baix Camp) a Falset, a uns 6 o 7 km de la capital del Priorat. Des d'allà havíem de pujar a la Mola de Colldejou, fent un tram final per una canal amb una miqueta de grimpada. Baixant per l'autopista, i ja a l'alçada de Tarragona, vam comprovar que, tot i que es compliria la previsió d'absència de pluges, l'espessa broma instal·lada al litoral dificultaria la visibilitat. Un dels al·licients de l'excursió consistia en poder gaudir de les meravelloses vistes del litoral des de l'explanada de 'la Mola' (podeu comprovar-ho aquí). Les fotos que havíem pogut veure ens havien posat les dents llargues, i així se'ns vam quedar. La boira, de seguida que vam començar la pujada, es va fer present. Estava instal·lada a la costa i el vent de llevant l'empenyia cap a aquestes muntanyes, quedant enganxada en les mateixes. Poca visibilitat cap a l'oest i nul·la cap a l'est. Les vistes des de la canal, que ens obria pas a través de la paret de 'la Mola', eren inexistents. Una pena, perquè havien de ser espectaculars. Vam fer una aturada per a esmorzar just quan vam acabar de pujar la canal, una gran balconada sobre tota la zona del Priorat (oest) des de la que només es veien núvols (una sort pels que potser patien de vertigen).

De fet, vam esmorzar pràcticament a sobre de 'la Mola'. En acabar, vam accedir a l'explanada que forma aquesta massa rocosa i allà sí que ens vam trobar ben be al mig de la boira. El vent de llevant ens la tirava a sobre provocant que acabéssim molls com si hagués estat plovent, i nosaltres amb por a la canícula tarragonina... Les bromes que fèiem sobre si arribaríem a veure Mallorca van quedar en això, bromes. Allà on havia de veure's el mar mediterrani, només hi havia un mar de boira.

castell del Moro, dalt de 'la Mola'

Vam fer una mica el ronso aviam si aixecava la boira, però sent l'hora que era (passades ja les 11h), i donada l'espessor de la mateixa, van decidir, una mica decebuts, iniciar la baixada. De seguida, vam arribar a la 'Cova de la Mola' que era parada gairebé obligada. En teoria, travessant aquesta cova (d'uns 60m) vas a sortir a una balconada de la muntanya sobre el mar. La cova era molt humida i estreta i finalment 8 dels 11 que anàvem vam entrar, carregats de frontals i llanternes a fer una mica d'aventura espeleològica. Vam haver de vigilar amb les relliscades i els caps, donat que havia alguna zona més baixa. L'únic perill, un forat a terra de mig metre de diàmetre. A l'interior, absència total de llum, i lent caminar. Finalment vam arribar a la sortida, o almenys això vam intuir ja que es notava molt aire, i vam patir una altre petita decepció: la cova s'estrenyia tant que no era possible passar. Vam enviar d'avançadilla al membre més prim del grup, però res de res. Potser arrossegant-se si que es podia passar... no ho vam intentar, perquè ja sabíem que tampoc haguessin pogut veure gran cosa.

la Mola de Colldejou, amb la boira present

Vam reprendre la baixada que ens havia de portar al coll Roig (entre els pobles de Colldejou i la Torre de Fontaubella). Per allà passa la carretera que ve de Mont-roig i Colldejou, al coll es passa a tocar dels abundants molins del parc eòlic que segueix la carena. Ens vam tornar a endinsar al bosc i des d'allà en poca estona vam tornar a ser a la Torre de Fontaubella.

Ressenya gastronòmica
En Ramon sol anar a veure el Ral·li Catalunya i s'allotja a Marçà i coneix llocs per dinar allà mateix. La setmana passada, tornant amb la família del càmping de Mot-roig i com que volia anar a comprar vi i oli a la Cooperativa de Falset-Marsà, vam parar a dinar al Celler la Miloquera, tipus brasseria molt agradable i a un preu bastant decent. Aquesta vegada, vam decidir-nos pel restaurant Les Agulles, a la mateixa estació de tren de Marçà. Aquí la carta és més variada, però també puja una mica més de preu. De primer, vaig triar una coca de verdures i gambes, i de segon, a pesar d'uns arrossos que van triomfar entre la colla, i que em feien dentetes, vaig triar braó de porc. La abundància dels segons plats compensava de sobres la mida dels primers (una mica petits pel meu gust). No cal dir, que un dels al·licients de la gastronomia de la zona, el vi, no va faltar. Sóc un 'fan' del vi del Priorat i Montsant i poder gaudir-ho com a vi de la casa és un luxe. De postres, una pastís Tatin amb gelat que va completar magníficament un bon menú. Sempre és un plaer gaudir de la gastronomia de l'interior de Tarragona i terres de l'Ebre.