diumenge, 16 d’agost del 2009

Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (III i últim)

Esterri d'Àneu

Els taxis ens van deixar a la porta de la posada, i com sol ser habitual, en Tomàs i servidor vam afanyar-nos per tal d'evitar la relaxació del personal i anar a fer la merescuda cervesa. Així doncs, just vam pujar a l'habitació a deixar la motxilla i sense encantar-nos vam baixar en busca de l'apreciada recompensa, ara ja amb la part del grup que no havia anat a caminar.
Després de donar bon compte de les cerveses, una bona dutxa i encara, abans de sopar, vam tenir temps de sortir a donar un vol. Vam aprofitar per menjar un parell de pintxos i fer una altra cervesa a un bar tipus basc. La pluja, que no havia parat, va agafar forces renovades en sortir del bar. De fet, ens van comentar que a Esterri va estar plovent des de les 14h, un parell d'hores abans que a la muntanya.
El sopar va ser bo: pastis de carbassó, tall de bou amb salsa de ceps i gelat de vegetals. Però la lentitud a l'hora de demanar els plats i servir-los anava a pitjor. Havent sopat, encara ens vam animar a donar un altre vol.

Alós d'Isil

Diumenge el dia es va aixecar amb un temps fabulós, sol i fresqueta després de les pluges dels dies precedents. Els núvols d'humitat, enganxats a les muntanyes, donaven al dia un aire bonic.
Com sempre, el diumenge l'aprofitem per visitar algun indret per la zona. Enguany la idea era visitar una curiosa serradora hidràulica a Alós d'Isil. No vam poder fer la visita per dins ja que diumenge no era oberta al públic, però vam fer un voltet per fora i vam aprofitar per visitar aquest poblet. De baixada, vam parar a veure l'església, amb cementiri, de Joan d'Isil.
D'aquí, i agafant una carretera que surt a l'alçada de València d'Àneu, vam anar a Son, des de on es pot gaudir d'una vista privilegiada, des de les alçades, d'Esterri d'Àneu. Vam visitar la seva església que permetia (per 1€) l'accés, gràcies a unes empinades escales metàl·liques, al seu campanar. Les vistes des d'aquí eren molt bones.


Son

El dinar el faríem a Baro, pocs quilòmetres més avall de Sort, a la fonda Farré, lloc del que teníem bones referències (en realitat, de les 3 fondes de Baro teníem bones referències). Abans, vam parar a fer un vermutet a Rialp. El dia era realment calorós.


Ressenya gastronòmica
La Fonda Farré no ens va defraudar. Tot i que els plats de la carta tenien una pinta boníssima, ens vam decantar per un menú de 16€ (IVA inclòs, i en diumenge) que va resultar genial. De primer vam triar per aclaparadora majoria una coca amb 3 tipus de tonyina (amb oli, cuita i crua) amb 3 tipus de ceba (crua, cuita i confitada). Molt, molt bo! De segon, va haver-hi més varietat, i tot i la gran pinta que tenia la vedella guisada amb bolets, em vaig decantar per un molt bon ternasco. De postres, trufes amb nata.

De tornada, vam parar a fer una cervesa a Ponts, l'airet cridava a estar-se molta més estona, i cap a les 9 del vespre arribàvem a Vic.

Relacionat:
Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (I)
Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (II)

dissabte, 15 d’agost del 2009

Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (II)

La pujada del Planell de Sartari (1.999m) a l’estany de la Gola és realment dreta, però un camí fent ziga-zagues la fa bastant més descansada. L’estany de la Gola (2.251m), juntament amb l’estany Major de la Gallina, són els dos estanys més grans de la zona. Aquí vam trobar unes de les poques persones que veuríem durant la jornada: un pescador i, al final de l’estany, un parell més que hi havien acampat.


Estany de la Gola vist des de l'extrem nord


Vam comprovar que s’estaven reconstruint unes antigues barraques per tal de reconvertir-les en refugis, curiós veure maquinària per allà dalt...
Vam vorejar l’estany de la Gola per la seva part oest, aquesta va ser una de les parts més planeres de la pujada. Un cop vorejat l’estany, vam continuar direcció nord fins trobar un segon estany, el de Calberante (2.365m), que també vam deixar a la nostra dreta per a continuar pujant, direcció nord, fins el coll Curiós (2.422m). Aquí vam aprofitar per esmorzar una mica. El grapadet de fulls d’enciam del pícnic va anar directament a servir d’aliment als cucs de terra, la mini-truita va fer companyia l’entrepà de pernil, així va tenir més utilitat.
D’aquí vam continuar l’ascens, sempre direcció nord, passant a prop de la Bassa Xica de la Tartera i l’Estanyet de la Tartera (2.576m), per anar a situar-nos davant la vertical aresta sud-oest del Mont-roig, al coll de la Tartera (2.563m). Des d’aquest coll les vistes eren espectaculars: Posets-Maladeta, Besiberris...


La vista del Vèrtex del Mont-roig (2.846m) des del seu peu era inquietant. Sabíem que una bona part l’hauríem de fer grimpant, però desconeixíem la dificultat de la grimpada i el lloc exacte des de on s’havia d’iniciar. Des d’aquí, només vèiem una paret vertical.






Vam començar la pujada intentant trobar i seguir les fites situades al camí. Ràpidament vam anar assolint desnivell, la pujada era dreta però de bon fer. Faltant poc més de 100m per arribar al Vèrtex vam haver de començar a fer us de les mans, estàvem a la paret final. Vam fer gairebé tota la grimpada amb els dubtes sobre si seguíem el camí correcte. Fites aïllades ens tranquil·litzàvem.
La grimpada en sí era bastant senzilla, molts punts per agafar-se i roca molt resistent. Només podia presentar dificultats a persones amb vertigen, ja que tenia algun lloc una mica exposat. Realment em va resultar divertida.
Com qui no vol la cosa, érem al Vèrtex del Mont-roig (2.846m). Una part del grup es va quedar aquí, d’altres ens vam acostar fins el cim, pròpiament dit, del Mont-roig (2.868m). Tot i que el desnivell és insignificant (22m) la cresta anava fent continues pujades i baixades d’uns 5-10m que allargaven una mica l’arribada i feien que l’esforç fos una mica major del previst. A més, en algun tram s’havia de fer us de les mans ja que era una mica més vertical. Les vistes des del cim, esplendoroses: 360º que incloïen des de Posets-Maladeta, Besierris, Pica... i més a prop: Pic de la Gallina, de Ventolau... Tota la zona nord, Catalunya Nord, es trobava coberta per un mar de boira. Per l’est, començaven a créixer nuvolades que semblaven confirmar que la bonança meteorològica de que havíem gaudit s’acabava i les previsions es confirmarien.



dues vistes des del Mont-roig, cap al sud i cap al nord


La baixada la vam fer per l’altra banda. En un principi, un tram de tartera ens va fer perdre alçada de manera ràpida. Després, havíem d’haver anat seguint la cresta que ens faria passar a tocar del Pic de la Gallina, tot però, sense marques. Finalment, en lloc d’anar per la mateixa cresta vam anar seguint-la per baix. Això va provocar que haguéssim de fer continues pujadetes i baixades, un recorregut trenca-cames que ens va anar portant, primer fins el Collet de la Gallina i després el Collet de Calberante. El temps s’havia anat complicant i l’objectiu que ens vam plantejar va ser baixar, el més aviat possible, d’aquestes crestes. 


Començava a fer-se tard i encara no havíem dinat, només ens vam aturar un moment a menjar una mica de coca que havíem agafat al matí al forn. La pluja amagava amb aparèixer.
El descens es feia ara més ràpid. Vam arribar a Coll Curiós (2.422m), on havíem esmorzat. No plovia però les nuvolades ens envoltàvem i les que pujaven des del sud venien acompanyades de llamps i trons. Encara vam estar de sort que vam poder dinar amb relativa tranquil·litat en aquest coll. Ara només calia anar desfent el camí fet al matí: tornar a vorejar els estanys de Calberante i la Gola i tornar a baixar al Planell de Sartari, on ens havien d’esperar els taxis.
Havent dinat (2/4 de 4 aprox) vam començar aquest descens i va començar també la pluja acompanyada de tempesta. Les tempestes, als Pirineus, acollonen una mica, però vam tornar a esta de sort i la tempesta va anar pujant per l’altra banda de la Serra Mitjana. La sentíem a tocar, però ens vam escapar.
A 2/4 de 6, cansats i una mica molls, arribàvem al Planell de Sartari. Just en aquell moment arribaven també els taxis. Gairebé 10h de caminada, 1.240m de desnivell acumulat en poc més de 14km.


Relacionat:

divendres, 14 d’agost del 2009

La condició humana

Dijous passat no vaig poder assistir a una conferència a la que m'hagués agradat molt fer-ho. L'organitzava l'Unió Excursionista de Vic que va convidar el sherpa nepalès, Dharma Sherpa.
Dharma Sherpa va explicar la seva crua experiència a l'Everest durant una expedició l'agost de 2008.
Jo no vaig poder assistir, però l'amic Jordi Garriga, si que va fer-ho i em va enviar aquest correu explicant-me la història:

"...en Dharma és un xerpa nepalès que va perdre tots els dits de les mans l'any passat mentre pujaven al cim de l'Everest amb una expedició 100 per cent nepalesa amb l'objectiu de superar el rècord japonès de l'home més vell que hagués pujat al cim del món. Els japonesos havien aconseguit pujar-hi a un home de 72 anys, i els nepalesos van aconseguir fer-hi arribar a un home de 77 anys, tela! El problema és que aquest home era molt indisciplinat, tossut i anava per lliure: quan ja estaven a més de 8.000 metres, es va treure els grampons i no volia continuar. Mogut per l'objectiu d'aconseguir el què s'havien proposat, en Dharma (sabent-ne les conseqüències) es va treure els guants per posar ell personalment els grampons a l'avi. Aquí va començar el procés de congelació dels dits, però va decidir continuar amunt amb l'avi i altres sherpes. Va arribar l'avi a dalt del cim, i ell també amb molts problemes. No el van esperar de baixada, i per la tempesta de neu i vent que es va trobar, va estar 17 hores(!!) quiet, agafat a una corda, a pràcticament 8.000 metres. L'endemà, amb la tempesta ja superada, va aconseguir arribar al camp base, on ja el donaven per mort. Les conseqüències van ser la pèrdua de tots els dits de les 2 mans!
Una família catalana, que el coneixia de feia anys d'alguns trekkings que havien fet junts, el va acollir aquí, i han aconseguit que l'operessin a Barcelona de les 2 mans, li han posat com unes pinces almenys perquè pugui tenir una mica de moviment. No podrà tornar a fer de sherpa d'alta muntanya, aquesta família catalana intentarà trobar un local a Katmandú per posar un mini-restaurant perquè la dona del Dharma pugui portar-lo i així tirar endavant a la família.

Actituds que fan ser pessimistes respecte la condició humana: l'avi de 77 anys, que gràcies al Dharma va poder fer el cim, no s'ha preocupat mai més per com està ell (ni quan va arribar al camp base ni quan van arribar a Katmandú); i ni el cap de l'expedició ni el govern nepalès han reconegut el treball i el sacrifici del Dharma i no li han pagat res de res per la seva participació a l'expedició. Tela!
Malgrat tot, el somriure del Dharma ahir omplia la sala!!

Bueno, més ben o més mal explicada, aquesta és la història del Dharma"


Si, la condició humana, que és capaç d'ajuntar en una mateixa història el millor i el pitjor de si mateixa...

Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (I)

El passat cap de setmana vaig poder tornar a comprovar que les muntanyes i valls d’aquesta zona dels Pirineus lleidatans formen un dels conjunts paisatgístics més important del país. Allà les muntanyes són més muntanyes i les valls més valls.
L’any passat vaig debutar a l’anomenada “sortida d’estiu” que, des de fa més d’una dotzena d’anys, organitzen uns companys de la feina. I vaig fer-ho anant a la vall fosca. Enguany, el destí eren les valls d’Àneu, i l’objectiu fer una ruta circular des del Planell de Sartari, assolint el cim del Mont-roig (2.868m).


Com sempre, vam marxar el divendres havent dinar. El lloc de trobada, com sempre també, l’àrea de servei de Gurb. La primera parada per fer la cerveseta, Tremp. Fins aquí el dia havia estat molt assolellat, les previsions marcaven pluges i tempestes intermitents al pirineu i pre-pirineu. A Tremp vam començar a notar el canvi en forma de nuvolades, tot i així, des de Vic l’Estibaliz m’enviava una foto amb un cel ben negre anunciant tempesta.
Vam continuar direcció la Pobla de Segur i Sort, el pantà de Sant Antoni feia goig. En arribar a Sort van començar a caure les primeres gotellades. Més endavant les aigües de la Noguera baixaven engrescades i ben enfangades, senyal que més amunt la pluja havia estat més contundent.
A Esterri d’Àneu, on teníem la pensió, estaven de festa major, així que per poder entrar al poble vam haver d’anar fins a València d’Àneu i recular. Pel que semblava, a Esterri havia plogut força, però quan vam arribar les pluges marxaven. Vam endreçar motxilles i, sense gaire més temps, vam baixar a sopar.
La Posada d’Àneu és un lloc una mica estrambòtic, només cal mirar la seva pàgina web. La decoració és, com a mínim, molt particular i, realment, no sabia ben bé que ens trobaríem. Finalment el lloc, decoració a part, era bastant normal. L’habitació correcta i el menjar, independentment de l’exasperant lentitud amb que et servien, molt acceptable (molt bo en quan a preparació, no tant en quan a quantitat). Havent sopat, encara vam tenir una estona per sortir a donar un vol pel poble.
Esterri d’Àneu em va semblar un poble molt bonic en quan a situació, però massa “pijo” i turístic. Típiques cases de pedra, totes bastant iguals, de segones residències, i molts 4x4 d’alta gamma. La temperatura, d'uns 17º, fabulosa.


vista del Planell de Sartari i la vall de Cerbi (amb boira al fons)

Al matí, vam quedar amb els taxis 4x4 que ens havien de portar fins el punt inicial de l’excursió (el Planell de Sartari), a 2/4 de 7. Seríem 12 caminadors i 4 en la rereguarda d’Esterri. En un principi (i en un final també), teníem acordat amb la posada un esmorzar (entrepà) i pícnic per dinar (amanida de pasta amb tonyina, truita i fruita). La realitat, quan vam baixar al matí (6h) a recollir aquest menjar, és que el pícnic consistia en unes fulles d’enciam, sense amanir, que, esteses, cabien a la palma de la mà, i una truita de, bé mig ou, bé un ou de colom. Empipats davant la realitat d’una llarga caminada sense gairebé menjar, vam sortir a agafar els taxis. Tanta pena li devíem provocar als taxistes, que ens van acompanyar fins a un forn de pa per veure si podíem aconseguir alguna cosa més per menjar. I vam tenir sort. Vam trobar un forn que repartia croissants entre la canalla que tornava de juerga i, gràcies a la intervenció dels taxistes, ens van obrir la botiga que tenien annexa per comprar formatge, llonganissa, llom i pa. Tot realment boníssim.
Després d’aquesta incidència, el taxista ja ens va explicar les extravagàncies habitual de la propietària de la posada, vam continuar direcció Cerbi i, després ja per pista, direcció el Planell de Sartari.
Entre unes coses i d’altres, vam començar a caminar a prop de 2/4 de 8. El dia semblava despertar amb sol, la temperatura era excel•lent. Enrere deixàvem unes vistes de la vall de Cerbi clarejant realment maques.

Relacionat:
Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (II)
Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (III i últim)

dilluns, 3 d’agost del 2009

Dijous, tardoral a Matagalls

El cap de setmana vinent farem la sortida anual amb els companys de la feina. El lloc triat, la vall de Cerbi (pirineu lleidatà), des de la zona dels Tres Estanys i estany de La Gola, fins el pic de Mont-roig (2.864m).
I per fer una mica d’entreno i obrir boca, vam aprofitar aquest dijous per escalfar cames pujant a Matagalls. I vam fer-ho des del coll de Sant Marçal, que ofereix una pujada més curta i dreta, però també molt més maca que des de Collformic. A més, aquests dies de sol i calor intensa aconsellaven buscar una pujada que ens permetés fer gran part del camí protegits per l’ombra.
En plegar de treballar i dinar, vam marxar direcció Sant Marçal. A les 5 ja érem allà, i en arribar els abundants núvols van tapar el sol. La pujada, sense sol i pel mig del bosc, la vam fer amb una temperatura òptima. Si a Manlleu estàvem a uns 32-33º, allà dalt devíem estar uns 8-10º per sota.
La pujada des d’aquí, de poc més de 4km i 600m de desnivell, es pot fer en poc més 1h15’ sense haver de córrer gaire, però nosaltres vam fer-la a un ritme molt pausat, trigant gairebé 2h.
Pràcticament a dalt, quan vam abandonar l’abric del bosc, l’airet es va fer més intens. A més, venia acompanyat d’una boira molt humida. Uns quants vam trobar a faltar roba d’abric. Qui la tenia, la va fer servir.


Segurament els que van haver de patir la tarda de calor intensa a la Plana de Vic pensaran que és increïble que aquell mateix dia, a uns quants quilòmetres, d’altres persones tindrien menester d’un anorac. Realment, sempre que he estat al cim de Matagalls el vent i la boira han marcat unes condicions gens agradables.
La baixada també va ser tranquil•la. A ¾ de 9 érem als cotxes. Després d’agafar una mica d’aigua a la font de Sant Marçal, vam enfilar el camí cap a casa.