dilluns, 5 de setembre del 2011

Pic Sacroux i coll de Toro (III). Coll de Toro (2.227m) des de La Besurta. Ressenya gastronòmica.

Dissabte, havent dinat i aprofitant que la caminada s’havia escurçat força, van marxar 5 membres del grup.
Diumenge, els 7 membres restants de la colla, vam quedar per a esmorzar a 2/4 de 8. La Marta i en Joan van aprofitar per a marxar cap a Sant Feliu, i ens vam quedar per Benasc l’Antonio, la Marta, en Ramon, l’Esti i jo.
Ja que dissabte havíem caminat menys del previst, vam planificar una altra sortida per diumenge. Una matinal per la zona del Pla d’Aigualluts, intentant arribar al coll de Toro (2.227m).



Un cop esmorzats, i havent-nos acomiadat de la Marta i el Joan, vam agafar el cotxe direcció Llanos de l’Hospital per tal d’agafar el bus (obligatori des de St. Joan i fins el 2n cap de setmana de setembre) que ens havia de portar a La Besurta.

El dia a Benasc es llevava solejat. A Llanos de l’Hospital la cosa ja estava més ennuvolada i des de l’autobús vam poder comprovar que començava a plovisquejar. A La Besurta plovia, no una pluja molt abundant, però si empipadora.
Vam esperar 20 minutets i la pluja es va aturar. Les boires cobrien bona part de les muntanyes i la sensació era de gran humitat.
Vam començar a caminar al voltant de 2/4 de 10 direcció el Forau d’Aigualluts i el Pla del mateix nom. Vaig estar en aquest idíl·lic indret l’any 2008, ja que la baixada de l’Aneto la vam fer per aquí.
És un indret molt curiós ja que l’aigua desapareix pel Forau i torna a aparèixer, lluny d’allà, als Uelhs deth Joèu a la Vall d’Aran (lloc al que també vam ser l’any passat).

A la cascada que forma el Forau d'Aigualluts

Vam trigar al voltant d’1h en arribar al Forau d’Aigualluts. Tot i la gran abundància d’aigua, no hi havia tanta com l’any 2008 (s’ha de pensar que a llavors era el juny). El dia continuava ennuvolat, i ja vam renunciar a veure l’Aneto. El que sí que vam veure va ser un nombrós grup d’excursionistes del tot variopint: francesos, japonesos, algun sud-americà i algun espanyol, tots barrejats. Alguns equipats per anar a la muntanya, d’altres per anar a passeig a les Rambles de Barcelona. Ens els vam anar trobant fins haver passar el Pla d’Aigualluts...

La Marta i l'Esti al Pla d'Aigualluts

Vam travessar el Pla i vam continuar direcció el coll de Toro. El desnivell no era important, però el terreny era una mica trencacames, a banda d’estar moll.
Vam arribar al coll de Toro poc abans de les 12h, vam fer un mossec a tocar de l’estany del mateix nom. A l’altra banda de l’estany ja teníem la Vall d’Aran, el coll que es veia a l’altra banda de l’ibon va ser el que vam veure l’any passat mentre passejàvem pel Pla dera Artiga.

Al coll de Toro

Mentre menjàvem una mica es van afegir al grup un parell de petits visitants estranys per les latituds en que ens trobàvem.

La tornada la vam fer de manera més ràpida, ja que no ens vam aturar tant. Jo vaig arribar a la Besurta bastant cansat ja que tornava a tenir molt encetades les butllofes dels talons, cosa que em feia modificar la manera de caminar. A la Besurta ja esperava un autobús, pel que la tornada als Llanos de l’Hospital i a l’hostal va ser molt ràpid.
4h d’excursió. A les 14:45h ja eren a l’hostal Tres Picos. El bon tracte de l’establiment va incloure poder deixar les maletes a l’habitació i poder-nos dutxar, tot i que, en principi, les habitacions es deixen a les 12h. Vam dinar i a les 17h iniciàvem la tornada, fent una parada a Alfarràs per a comprar una mica de fruita i fer la cervesa.

Perfil sortida:




Ressenya gastronòmica
Tots els àpats els vam fer a l’hostal Tres Picos. No calia anar a buscar més alternatives. Ja coneixíem el tipus de menjar i a tothom el semblava més que correcte.
Amanides esplèndides quant a contingut i qualitat, sopes i escudelles revitalitzadores, filets i carns amb bones quantitats i ben preparades, vi del país... Tot plegat per 48€ l’estada en pensió complerta.

El tracte és molt proper, amb molt bona atenció, i l’hostal és relativament petit i acollidor. En fi, un lloc 100% recomanable, si aneu per aquella zona, pareu-hi.

Pic Sacroux i coll de Toro (II). Pic Sacroux (2.676m) des de Llanos de Benasc


Tot i la boira i l’hora, la temperatura no era excessivament freda. La majoria dels 12 excursionistes vam optar per la màniga curta, i va ser d’agrair.
El començament de la pujada va ser demolidor. Seguint el corriol a l’esquerra de la carretera, van iniciar el camí seguint les marques verdes, moltes vegades mullant-nos els peus per l’abundant aigua que deixava anar el Torrent de Gorgutes. Pujada fent ziga-zagues molt dreta pel mig del bosc. Sensació d’humitat.












L'Esti durant la pujada

Vam travessat el Torrent de Gorgutes per un pont de fusta sota una cascada d’aigua. El lloc era realment bonic.
A partir d’aquí el camí es va fer més obert, seguint les fites que apareixien entre l’herba. A la nostra esquena es començava a mostrar la cara nord d’alguns 3 mils, entre ells la imponent Maladeta i el Pic d’Alba. Anàvem agafant alçada amb facilitat, i al cap d’una estona teníem davant nostre l’Ibon de Gorgutes. Aquí ja ens va començar a entrar el vent i vam haver de recórrer a paravents i jaquetes.

Des d’aquí no vam trigar gaire en arribar el Port de la Glera, un pas de muntanya fet servir des de fa segles per travessar d’una banda a l’altra del Pirineu. De fet, en bona part del camí encara quedaven rastres de l’antiga ruta empedrada i, per suposat, dels abundants hospitals de muntanya que allotjaven els viatgers que travessaven els Pirineus (el de Benasc n’és bon exemple). Des d’aquest coll van poder apreciar el camí que baixava per la vessant nord, direcció Banyeres de Luchon.

Al centre de la foto, el Sacroux

Ja teníem a la vista el pic Sacroux, però abans havíem de fer una petita, però molt entretinguda i gens perillosa, grimpada per una paret rocosa. Gràcies a les petites marques blaves i a alguna fita molt ben situada vam trobar les arestes que, d’esquerra a dreta, ens vam permetre travessar, sense gaires problemes, aquesta paret.
Vam arribar a un collet just a sota del pic. Feia vent i, després de refugiar-nos una mica i contemplar les vistes, vam accedir al cim, trigant només 5 minutets.
Sovint les millors vistes no estan a les muntanyes més altes, i el pic de Sacroux n’és bon exemple. Espectaculars vistes, al nord, del cantó francès. Valls boscoses cobertes per les boires, simplement genials. Al sud, imponents, la Maladeta (3.308m) amb la seva gelera i el pic de l’Alba (3.118m) i, a l’est, espectaculars, les tuques de Salvaguardia (2.738m) i la Mina (2.683m).


Aquí a l'esquerra, punxagudes, les tuques de la Mina i Salvaguardia; al centre la Maladeta i, a la dreta el Pic d'Alba


Vista, al nord, del cantó francès


Foto de cim. Només falta l'Emi, que es va quedar al collet 

Eren prop de les 11h i no hi havia rastre de les pluges anunciades. Tot i així, pel massís de la Maladeta i la zona del Salvaguardia i la Mina, núvols grisos amenaçaven. Vam esmorzar una mica i van baixar, no era qüestió que una tempesta ens agafés allà dalt.

La baixada la vam fer pel mateix lloc. L’única dificultat va estar en la desgrimpada, però no va haver-hi cap problema. Arribàvem als cotxes poc abans de 2/4 de dues. Els núvols semblaven marxar i la temperatura no era gens freda.


durant la baixada... 

Vam arribar a l’hostal amb la satisfacció d’haver fet una excursió genial, però amb la sensació que encara podíem estar fent el Posets. Els senyors del temps, que tant ens havien amenaçat, s’havien equivocat. Per sort per a mi, no hi vam decidir anar, ja que donada la situació dels meus peus (resultat de la caminada de dijous a Matagalls), amb dues grans butllofes encetades, no hagués pogut resistir una caminada d’aquest nivell.

El grup, de baixada, a l'Ibon de Gorgutes. Al fons el Sacroux

Vam aprofitar la tarda de dissabte per a fer alguna compra muntanyenca per les nombroses botigues de Benasc i per a donar un vol pel poble. Abans de tornar a l’hostal, encara vam tenir temps de fer una cerveseta...

Perfil excursió:

 

Pic Sacroux i coll de Toro (I). Preparació

Finalment vam abandonar la idea de pujar Posets (3.369m). Les catastrofistes previsions meteorològiques pel migdia i la tarda de dissabte ens van fer ser prudents. Tot i que portàvem moltes setmanes amb la il·lusió de pujar aquest gran pic dels Pirineus (el segon més alt), vam considerar que no era qüestió d’arriscar en un muntanya d’aquestes característiques. Les excursions pels 3 mils dels Pirineus, iniciades amb l’Aneto (2008) i continuades amb el Besiberri Sud (2009) i el Vallibierna (2010), enguany es quedarien sense pic gran.

Tot i així, vam aprofitar la planificació del cap de setmana per la vall de Benasc per a caminar per alternatives diferents. El grup que vam anar, format bàsicament per vigatans i santfeliuencs (la majoria som membres dels grup excursionista dels Bandolers, de St. Feliu Sasserra), va marxar partit. 3 van marxar divendres al matí i els altres 9 a la tarda.
Nosaltres vam marxar a la tarda, en plegar de treballar. Vam sortir de Vic en Ramon, la Marta, l’Esti i jo. A Manresa vam recollir el veterà del grup, l’Antonio, i a l’àrea de servei de St. Pere Sallavinera havíem quedat amb l’altre cotxe, que venia de St. Feliu amb 4 companys més.


Vam pujar per Torrefarrera, per la N-230, direcció Vall d’Aran. Com és habitual, vam parar a fer la cervesa al bar de carretera que hi ha a l’alçada de Castillonroy. A Benabarre vam agafar la N-123, direcció Graus. Des d’aquí, primer l’A-139 i després la N-260 direcció Campo i Castejón de Sos, travessant el sempre espectacular congost de Ventamillo.
El punt de destí era l’hostal Tres Picos a la localitat d’Eriste. Ja vam estar allotjats aquí quan vam fer la pujada a l’Aneto i el tracte va ser fantàstic.
Vam arribar al voltant de les 21h, temps just per a descarregar cotxes i baixar a sopar. Després de sopar, encara ens vam animar a donar un vol pel petit poble. Llampegava, però la pluja no va fer acte de presència.

Dissabte va despertar sobre Eriste també sense pluges, només amb alguna boira a les muntanyes. Havíem quedat a esmorzar a les 6h, i una mica més tard de 2/4 de 7 agafàvem els cotxes direcció Benasc i Llanos de Benasc. Pel camí (encara era mig fosc) molta boira i sensació de que les previsions que donaven pluges a partir de les 10-11h s’acabarien complint.
El pic escollit, enlloc de Posets, va ser el Sacroux (2.676m), fronterer amb França. L’excursió era la meitat que la de Posets, tan en desnivell com en durada, i ens permetia tornar a dinar a l’hostal i evitar les tempestes previstes de cara a la tarda.
Van seguir la carretera A-139 fins al seu final (marcat per una tanca), deixant a la dreta i més a sota el pàrquing de Llanos del Hospital (on s’agafa el bus per anar a La Besurta).
El dia era humit i emboirat. Iniciaríem la caminada a ¼ de 8 del matí. Estàvem a uns 1.785m d’alçada.



divendres, 2 de setembre del 2011

Capvespre a Matagalls

Ahir vaig aprofitar la bona tarda que feia per a entrenar una mica de cara a aquest cap de setmana (per si finalment el temps ens deixa pujar el Posets, cosa que dubto) pel Montseny. A més, havia de provar les noves botes que vaig comprar l’altre dia (les botes semi-rígides ja les he deixat en exclusiva per a la neu).
Vaig fer una de les excursions que, penso, millor serveixen d’entrenament (per la duresa de la pujada) i que més m’agraden fer: pujar Matagalls des del coll de Sant Marçal.
Me’n vaig anar sol amb el Nus a una hora bastant tardana. Començava a caminar a les 18:15h a un ritme bastant bo.

L’inici de la pujada des d’aquí és molt fort. El camí va fent ziga-zagues pel mig del bosc amb una pendent molt dreta. De seguida vaig notar la duresa de la pujada i que les botes em feien mal als talons. Vaig abaixar el ritme, sense encantar-me gaire per l’hora que era, entre altres coses per que se’m començaven a encetar els talons. La tarda era clara i sense vent, era obligat aturar-se, encara que només fos un minutet a contemplar les excepcionals vistes de les Agudes i el Turó de l’Home.


Gairebé una hora després de començar a caminar arribava al pla on hi ha el monòlit d’homenatge a en Pau Casals. Un parell de minuts de descans per a tirar alguna foto, i una altra vegada amunt. Les butllofes dels peus em feien molt mal i notava com se’m començaven a obrir.

A les 19:30h arribava al cim. Va ser una pujada tota especial. De les 5 vegades que he pujat Matagalls (4 per Sant Marçal i 1 per Collformic) va ser la que millors condicions climatològiques he trobat, sense boires i amb molt poc vent. A més, no em vaig trobar ni una persona pel camí, ni tampoc al cim. Vaig aprofitar per a quedar-me més d’¼ d’hora al cim gaudint de la pau que es respirava i de les vistes.


La baixada la vaig fer ràpid. Per les zones de bosc la visibilitat començava a ser complicada, i vaig arribar al cotxe faltant 10 minuts per a les 21h, ja mig fosc. A mitja baixada em vaig trobar 2 nois i una noia que pujaven, no vaig veure que portessin ni motxilles ni frontals... Espero que tinguessin bona visió nocturna.
Aquesta tarda marxem cap a la zona de Benasc. Si no podem fer el Posets, mirarem una altra alternativa. Us ho explicaré...