dissabte, 28 d’abril del 2012

Camí de Ronda: Portbou - El Port de la Selva

Organitzada pel CE Bandolers de SantFeliu Sasserra, vam anar dissabte passat (dia 21) a fer una caminada ideal per aquesta època de l'any: un tram del GR-92, camí de ronda, que recorre el litoral català.
Ideal per aquesta època perquè ens evitem la calor de l'estiu, però podent gaudir de la, a priori, bona climatologia de la primavera vora el mar. Vam organitzar aquesta sortida amb la idea de continuar, en edicions posteriors, avançant per aquest GR-92 i anar recorrent el litoral català de nord a sud.


El primer tram el vam iniciar a Portbou. La idea era arribar fins a Cadaqués (uns 32km), però segurament se'ns hagués allargat massa, i alguns excursionistes no podien arriscar-se a que el clàssic (Barça-Madrid) els enxampés voltant per terres llunyanes. Així doncs, es va decidir escurçar la sortida i acabar-la al Port de la Selva. La decisió no va ser del tot dolenta (i no parlo del derbi). Els 19 km de distància van ser prou significatius com perquè els més caminadors tinguessin una bona distància, com perquè els que ho són menys poguessin fer l'excursió. Al final vam ser una bona colla (unes 30 persones).
Vam quedar a Vic a les 6:30h. De fet, de Vic només hi anàvem l'Esti i jo. El bus, que venia de Sant Feliu Sasserra, ens va recollir 1/4 més tard de l'hora prevista. Vam tenir dues hores i mitja de viatge fins a Portbou, en arribar alguns vam fer un petit mossec i cap a les 9:30h començàvem a caminar.
El dia era bo. Alguns nuvolots que tenien pinta de marxar i poca tramuntana. El més dur de l'excursió (uns 400m de desnivell total acumulat) es trobava precisament al inici. Portbou es troba enclotat entre turons i el GR no segueix, en aquest tram, la costa sinó que s'enfila per travessar a l'altra banda per l'interior. Són gairebé 200m de desnivell que fan trencar la suor ben ràpidament.

Un cop superat aquest desnivell, Portbou va quedar enrere, molt abaix, petit i dominat pel seu port i la seva estació de tren. Ara ens tocava tornar a baixar els 200m de desnivell fins a tornar a tocar el mar a Colera. Aquí ens vam aturar una miqueta a recuperar forces i fer un petit mossec. Els núvols havien marxat i, tot i que la part més escarpada de la sortida ja l'havien feta, encara ens quedava molta distància per recórrer.



A partir de Colera el GR ja va seguir molt més arrambat a la línia del mar, seguint diferents cales i platges. El mar estava en gairebé calma total, venien ganes de ficar-s'hi... Tota aquesta part va ser la més "salvatge" de l'excursió.

A partir d'aquí, vam entrar a la zona de Grifeu i després Llança (més o menys a mitja excursió). El paisatge es va anar omplint de petites urbanitzacions i el camí es va anar fent més "urbà". El cansament començava a fer acte de presència, ja portàvem més de 10 km de camí i la calor començava a fer-se notar.


Vam travessar Llança pel seu passeig marítim i vam continuar camí direcció el Port de la Selva. Semblaria que havia de faltar poc, però encara teníem 8 km pel davant.
A la entrada al terme municipal de El Port de la Selva, el camí de Ronda va adquirir un plus de luxe. Podíem dir que bona part del camí el vam fer per una calçada "enrajolada". Urbanitzacions noves... En fi, que hi ha (o va haver-hi en el seu dia) diner.



Semblava que ja havíem de tenir a tocar el destí, però a la que vam arribar al far, vam poder comprovar que encara havíem de vorejar tota la badia del Port de la Selva. Tot aquest tram havia estat relativament còmode, el més planer de l'excursió, però entre els quilòmetres acumulats, el sol, i la manca d'entrenament, les cames començaven a pesar una mica.

Per fi, arribàvem al Port de la Selva al voltant de 3/4 de 3 de la tarda. Més de 5h de caminada, i uns 19 km. Cansats, amb sed, però a punt de gaudir del sabor i la frescor d'una cervesa a tocar del mar...

dijous, 5 d’abril del 2012

Txindoki. Al "Cerví basc"

Per problemes d'agenda no vam poder portar a terme el cap de setmana futbolístic-muntanyenc que ja l'any passat vam aprofitar per anar a Aiako Harria. Enguany la idea per a acompanyar el "derby" blanc-i-blau entre Real Societat i Espanyol era la pujada al Txindoki.
No ens havia marxat del cap aquesta idea i, tot i haver de renunciar al futbol, no vam renunciar al Txindoki. Per fi, el passat cap de setmana del 24-25 de març vam muntar el viatge, només amb l'Esti, la Marta i en Ramon.
Vam sortir de Vic a les 17h de divendres 23 i a les 22:30h, un cop deixat els nens a ca els avis, ja estàvem entaulats per sopar


No ens vam llevar molt d'hora dissabte. A 2/4 de 9 enfilàvem carretera direcció N-I. Vam agafar el desviament a l'alçada d'Alegia, direcció Amezketa. Un cop passats Amezketa (Tolosaldea), direcció Abaltzisketa i d'aquí al barri de Larraitz. Dia magnífic, clar i amb bona temperatura per a caminar.

Txindoki, des de Lazkaomendi. Una de les millors vistes del "Cerví basc"

El Txindoki, Larrunarri o Ñañarri (1.346m. Serra d'Aralar) és una de les muntanyes "sagrades" dels bascos. En el seu cim es diu que té una de les seves morada "Mari" diosa per excel·lència dels bascos.
És la primera muntanya a la que va pujar l'Edurne Pasaban i encara hi entrena habitualment. El seu nom real és Larrunarri, però és coneguda de manera generalitzada com a Txindoki, prenent el nom d'un dels refugis (borda) de pastors que es troba al peu del seu cim.

Vista del Txindoki des del nord. Una vista molt diferent.Vam agafar la ruta més habitual, la que des de Larraitz (401m) puja per Egurra. Aquesta ruta, que surt de l'aparcament de Larraitz, puja per un camí molt marcat seguint l'aresta nord. La pujada és dreta, però el camí no té gaire dificultat. Com diu en Ramon, a Euskal Herria la gent camina molt ràpid, i molts caminants (moltíssims en un dia tant bo) en anaven avançant. Ens vam aturar un moment a la font d'Oria (Oria Iturri, 860m).Havíem vorejat la muntanya i ara, girant de manera progressiva a l'esquerra, ens vam començar a trobar les primeres "bordes": Ziate Bekoa (920m) i Ziate Goikoa (1.008m) 


Esmorzar amb vistes del Goierri

Passat Ziate Goikoa, i just abans d'arribar al coll d'Egurra (1.154m) ens vam aturar una mica a fer un mossec. Primeres clapes de neu i vistes "de gran alçada" sobre el Goierri. Sol relaxant i temperatura magnífica.

Arribant al coll d'Egurra. El cim al fons.
Pala duríssima. El camí pujava fent ziga-zagues

El camí fins al coll era de molt bon fer però, a partir d'aquí, la pujada es va fer realment dura, més semblant a l'arribada a un cim d'alta muntanya.
Just abans d'arribar a la zona final de roca, una gran clapa de neu ens va fer agafar-nos les coses amb cura. Aquesta cara, al contrari que la temuda i llegendària aresta oest, és de molt bon fer. No cal ni grimpar. 

Foto de cim

Al cim moltíssima gent. Ens vam fer la foto de rigor, millor dit, ens la vam fer. No sé si va haver un petit moment de tensió quan vam demanar que ens fessin la foto, metre en Ramon treia de la butxaca l'estelada i en principi només sortien els colors d'una bandera vermella i groga...
Les vistes cap al nord i l'oest indescriptibles: gairebé 1.000m de caiguda lliure sobre els verds prats (tot i la sequera) del Goierri i Tolosaldea.

Típics prats de GuipúscoaPer tal de poder fer la  ruta circular, vam agafar de baixada la ruta de Muitze, que en la part final del camí enllaça amb la de pujada. Molta calor i bones vistes del prats de la zona de Tolosaldea.Arribàvem a Larraitz al voltant de 2/4 de 3. Una gran cervesa en un dels molts bars de la zona van acabar d'arrodonir un magnífic dia de muntanya. El "Cerví basc" no va defraudar!Ressenya gastronòmicaSenyores i senyors, estem parlant de Guipúscoa! Molt bo el menú que vam prendre el divendres al restaurant Umeki, en el meu mateix barri (a 100m de casa). Hereu d'un clàssic, el Munantxo, aquest restaurant no el desmereix. Pudding de porro i gambes per a iniciar i kokotxes de bacallà de segon. De postre torrija. Vi de criança Rioja. Tot plegat per 20€ (iva inclòs). 100% recomanable!Dissabte vam celebrar la pujada al Txindoki amb un dinar a base de Txuleton al restaurant Urkiola de Beasain. Menestra amb productes frescos del país de primer i Txuleton de segon. Productes de 1a (parlem de país del txuleton). De postres mamila (cuajada). El vi, a Euskadi és llei, de Rioja.El sopar de dissabte el vam fer de "pintxos" per Donosti. Molt ambient, però una mica estafa, s'ha dedir.Diumenge vam sopar en un clàssic donostiarra: el Izkiña. Menú de 28€ molt variat i de gran qualitat. Jo vaig optar per un marmitako de bacallà de primer i ragout de cérvol de segon. Arrós amb llet de postres i... vi de Rioja.Dilluns repetició: restaurant Estebenea d'Irun. Allà vam dinar el dia que vam anar a les Penyes d'Aia. Menú de sidreria: truita de bacallà de primer i txuleton (un d'1,2 kg per tots) de segon. Una gran mamila de postres. Per veure, com havíem de conduir de tornada a Vic, cervesa.