No ens havia marxat del cap aquesta idea i, tot i haver de renunciar al futbol, no vam renunciar al Txindoki. Per fi, el passat cap de setmana del 24-25 de març vam muntar el viatge, només amb l'Esti, la Marta i en Ramon.
Vam sortir de Vic a les 17h de divendres 23 i a les 22:30h, un cop deixat els nens a ca els avis, ja estàvem entaulats per sopar
No ens vam llevar molt d'hora dissabte. A 2/4 de 9 enfilàvem carretera direcció N-I. Vam agafar el desviament a l'alçada d'Alegia, direcció Amezketa. Un cop passats Amezketa (Tolosaldea), direcció Abaltzisketa i d'aquí al barri de Larraitz. Dia magnífic, clar i amb bona temperatura per a caminar.
El Txindoki, Larrunarri o Ñañarri (1.346m. Serra d'Aralar) és una de les muntanyes "sagrades" dels bascos. En el seu cim es diu que té una de les seves morada "Mari" diosa per excel·lència dels bascos.
És la primera muntanya a la que va pujar l'Edurne Pasaban i encara hi entrena habitualment. El seu nom real és Larrunarri, però és coneguda de manera generalitzada com a Txindoki, prenent el nom d'un dels refugis (borda) de pastors que es troba al peu del seu cim.
Vista del Txindoki des del nord. Una vista molt diferent.Vam agafar la ruta més habitual, la que des de Larraitz (401m) puja per Egurra. Aquesta ruta, que surt de l'aparcament de Larraitz, puja per un camí molt marcat seguint l'aresta nord. La pujada és dreta, però el camí no té gaire dificultat. Com diu en Ramon, a Euskal Herria la gent camina molt ràpid, i molts caminants (moltíssims en un dia tant bo) en anaven avançant. Ens vam aturar un moment a la font d'Oria (Oria Iturri, 860m).Havíem vorejat la muntanya i ara, girant de manera progressiva a l'esquerra, ens vam començar a trobar les primeres "bordes": Ziate Bekoa (920m) i Ziate Goikoa (1.008m) 
Esmorzar amb vistes del Goierri
Arribant al coll d'Egurra. El cim al fons.
Pala duríssima. El camí pujava fent ziga-zagues
Just abans d'arribar a la zona final de roca, una gran clapa de neu ens va fer agafar-nos les coses amb cura. Aquesta cara, al contrari que la temuda i llegendària aresta oest, és de molt bon fer. No cal ni grimpar.
Foto de cim
Al cim moltíssima gent. Ens vam fer la foto de rigor, millor dit, ens la vam fer. No sé si va haver un petit moment de tensió quan vam demanar que ens fessin la foto, metre en Ramon treia de la butxaca l'estelada i en principi només sortien els colors d'una bandera vermella i groga...
Les vistes cap al nord i l'oest indescriptibles: gairebé 1.000m de caiguda lliure sobre els verds prats (tot i la sequera) del Goierri i Tolosaldea.
Típics prats de GuipúscoaPer tal de poder fer la ruta circular, vam agafar de baixada la ruta de Muitze, que en la part final del camí enllaça amb la de pujada. Molta calor i bones vistes del prats de la zona de Tolosaldea.Arribàvem a Larraitz al voltant de 2/4 de 3. Una gran cervesa en un dels molts bars de la zona van acabar d'arrodonir un magnífic dia de muntanya. El "Cerví basc" no va defraudar!Ressenya gastronòmicaSenyores i senyors, estem parlant de Guipúscoa! Molt bo el menú que vam prendre el divendres al restaurant Umeki, en el meu mateix barri (a 100m de casa). Hereu d'un clàssic, el Munantxo, aquest restaurant no el desmereix. Pudding de porro i gambes per a iniciar i kokotxes de bacallà de segon. De postre torrija. Vi de criança Rioja. Tot plegat per 20€ (iva inclòs). 100% recomanable!Dissabte vam celebrar la pujada al Txindoki amb un dinar a base de Txuleton al restaurant Urkiola de Beasain. Menestra amb productes frescos del país de primer i Txuleton de segon. Productes de 1a (parlem de país del txuleton). De postres mamila (cuajada). El vi, a Euskadi és llei, de Rioja.El sopar de dissabte el vam fer de "pintxos" per Donosti. Molt ambient, però una mica estafa, s'ha dedir.Diumenge vam sopar en un clàssic donostiarra: el Izkiña. Menú de 28€ molt variat i de gran qualitat. Jo vaig optar per un marmitako de bacallà de primer i ragout de cérvol de segon. Arrós amb llet de postres i... vi de Rioja.Dilluns repetició: restaurant Estebenea d'Irun. Allà vam dinar el dia que vam anar a les Penyes d'Aia. Menú de sidreria: truita de bacallà de primer i txuleton (un d'1,2 kg per tots) de segon. Una gran mamila de postres. Per veure, com havíem de conduir de tornada a Vic, cervesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada