Daió- Coma de Vaca – Núria – Daió

Dissabte sortida d’aquelles que estoven les cames. Havíem de preparar-les per a la gran excursió del dia 7 de juny i la prova no va defraudar, prop d’onze hores i mitja (comptant parades, esmorzar, dinar...), 1.500 metres de desnivell acumulat i gairebé 22 km de marxa.

Vam sortir aproximadament a ¼ de 9 de la Central de Daió, a Queralbs, en direcció al Salt del Grill, i pujant per la vall que forma el riu Freser vam a arribar al refugi de Coma de Vaca prop del migdia. Camí meravellós realçat per la presència omnipresent d’aigua, aigua i més aigua. Salts d’aigua de totes les mides, rierols pletòrics i embravits ens oferien el sempre agradable soroll de l’aigua baixant amb força. La pluja va fer acte de presència de manera puntual i mai tempestuosa. El que sí que vam tenir durant tota la pujada és boira, que a la part final va ser realment espessa, de fet el refugi de Coma de Vaca no el vam veure fins que no hi vam ser a menys de 25 metres.

L’idea era pujar el Torreneules i baixar per l’altra vessant cap a Núria. Al refugi ens van advertir, però, que el Torreneules estava nevat i que amb la boira que hi havia podia ser perdedor, a més, havia seriós risc de tempesta. Seguint els bons i prudents consells del noi del refugi, vam decidir continuar la sortida i arribar a Núria pel Camí dels Enginyers. Així, després de refer forces al sempre acollidor refugi, vam continuar ruta. Poca estona però, ja que no portàvem ni cinc minuts caminant i va descarregar una bona calamarsada. Sent tan a prop del refugi vam decidir tornar i esperar una millora climatològica. Vint minuts més tard repreníem la marxa.

El Camí dels Enginyers és espectacular. El Torreneules i el Balandrau, nevats, apareixien i desapareixien al caprici de la boira. Tot i així, s’ha de vigilar. Jo no recomanaria de cap de les maneres fer-ho amb neu, ja amb pluja vam haver de estar al tant en un parell de passos una mica aeris, curts, però que amb la roca molla oferien respecte.

Vam aprofitar una de les poques estones que va aparèixer el sol per dinar. A la vista ja teníem el refugi de Núria (20 minuts, aproximadament), a darrera, ja lluny, el Torreneules i el Balandrau i just davant, l’imponent Puigmal (quan la boira no el cobria).

Vam arribar al Santuari de Núria una mica abans de les 5 de la tarda. Era tard i estàvem ja una mica cansats, però per unanimitat vam decidir fer la baixada a peu, deixant de banda la temptació que ens oferia el cremallera. Durant la baixada novament l’aigua protagonista. No la de la pluja, que va aparèixer de manera intermitent i, a part d’una petita calamarsada, moderada, sinó la del Riu de Núria baixant engrescat i exuberant. Esplendorós.

Arribàvem als cotxes a ¾ de 8 de la tarda. Plovia de manera feble. Les cames dolorides i una gran satisfacció. L’esforç i la recompensa del paisatge reconforten.

PD: Diumenge moria a les Agudes un muntanyenc igualadí. La muntanya s’ha d’estimar i respectar. Vagi des d’aquestes modestes línies el més sentit condol a la seva família i amics.