Sortida camalluenta: Llacs d'Ayous. Pic d'Ayous i pic de Castérau

Un any més, sortida anual camalluenta (17a pel grup fundador i 6a per a servidor). Un any més èxit de convocatòria per part del "mestre armer", 18 persones, i un any més, i comença a ser habitual (donat el superàvit de temps dels ja molt abundants pre-jubilats), un destí llunyà.

Igual que fa un parell d'anys, el lloc triat per instal·lar el campament base va ser la localitat aragonesa de Panticosa, tot i que aquesta vegada vam canviar d'hotel.

L'ampli grup de jubilats/prejubilats va marxar divendres al matí, la resta un cop vam plegar de la feina. S'ha de dir que el viatge fins a aquesta llunyana zona del Pirineu ha millorat força: eix transversal desdoblat fins a Cervera, N-II fins a Almacelles, autovia magnífica fins a Osca i una bona carretera fins a Sabiñánigo i després Panticosa.

Arribàvem cap a les 21h (unes 4h de vitge, amb parada inclosa a Almacelles per a fer la cervesa) i ja teníem el sopar gairebé parat a taula.

Dissabte ens vam llevar d'hora. Teníem l'esmorzar a les 6h per a sortir a 2/4 de 7h. Teníem uns 3/4 d'hora fins el punt d'inici de l'excursió, el pàrquing superior situat al costat del llac de Bious-Artigues. L'accés no és complicat: passar la frontera pel Portalet i baixar cap a Laruns per la D934 francesa. A l'alçada del "xalet-refugi" de Gabas, en una corva, es gira a l'esquerra per la D231 que ens porta fins a l'embassament. N'hi ha dos pàrquins, un més avall, amplíssim, on trobarem multitud d'autocaravanes i campers, l'altra es troba més amunt i té menys places. El desnivell entre un i l'altre és d'uns 100m.

Tot i les boirines que vam trobar en començar a caminar, el dia s'havia anunciat com a radiant i tenia pinta que ho seria. El matí era fresc i es va agrair de bon inici. Primera pujada des de l'embassament de Bious-Artigues (1.430m) dureta per pista enquitranada que ens va portar, en una horeta escasa, fins el "pont de Bious" (1.535m).

En aquest punt el camí es bifurca. A l'esquerra (travessant el pont) podríem pujar fins el llac de Castérau (1.930m). És la ruta que vam fer de baixada. També podríem donar inici a una molt bona excursió pel "tour du Midi".

Nosaltres vam agafar la ruta habitual de pujada que, seguint el GR-10, ens va portar travessant un bosc fins ben a prop dels 3 llacs d'Ayous. Ara ja la boira quedava a sota i podíem gaudir a darrera nostre de vistes privilegiades del Midi d'Ossau. Davant nostre, i cap a la dreta, el pic d'Ayous (2.280m).

Vam flanquejar el primer llac, el de Roumassot, que es troba a uns 1.840m d'alçada. El cel era blau i la temperatura excel·lent. Vistes genials del Midi, i del Castérau reflexant-se als estanys. Vam passar ràpidament el segon llac, du Miey, el més petit amb diferència i ens vam aturar a esmorzar al llac Gentau (1.947m). Indret excepcional, amb els pics d'Ayous i de Castérau presidint-ho, i més enllà el Midi d'Ossau. Aigua cristal·lina reflexant les muntantes i prats verds al voltant. Gent acampada i el refugi d'Ayous.

La pujada fins el coll d'Ayous (2.180m) és espectacular. Cada vegada que giràvem el cap ens apareixia una postal en dimensions reals. La foto que il·lustra aquestes línies no fa honor a les meravelloses vistes. Però el que ens esperava a l'altra banda del coll no era, ni molt menys, desmereixedor del que deixàvem a darrera.

En arribar al coll, i mirant a l'est, les grans muntanyes d'Euskal Herria, Petrechema, Peneblanque, Lapakiza Linzola, Ukerdi, Iru Erregeen Mahaia o el gran Auñamendi. Tots ells flotant sobre un mar de boira.

 vista oest des del cim d'Ayous

Tot i que la idea inicial del "sherpa-Ville" no passava per l'ascens a cap pic, tenint a tocar el d'Ayous (2.280m), no vam perdre l'oportunitat. La pujada, per camí herbós, no presenta cap dificultat fins que arribem al tram final, que és realment dret. Però en mitja hora escassa hi érem.

cim d'Ayous 

 de tornada al coll d'Ayous, les boires es van aixecant (en sentit 100% literal)

Del coll d'Ayous vam baixar pel mateix camí per, de seguida, tombar direcció sud i vorejar el llac Gentau passant pel refugi d'Ayous. D'aquí el camí va anar sempre en direcció sud fins arribar al gran llac Bersau (2.083m).
Feia una estona que en Ramon i jo portàvem al cap la idea d'intentar la pujada al pic Castérau (2.227m), però des de la cara nord per la que veníem el pic era totalment inaccessible.

 pic Castérau

Vam continuar vorejant el pic fins que, en arribar a l'alçada d'un coll, vam veure l'únic lloc pel que el pic semblava poder-se afrontar. Tot i així, es tractava d'una paret herbosa inclinada en diagonal de sud a nord i amb tres esglaons al mig que semblaven oferir dificultats.
Vam estar una estona intentant discernir la possible via i, perquè no dir-ho, guaitant a veure si algú pujava o baixava i ens podia oferir alguna pista.
Tot i el merder de gent que hi havia per la zona, ningú no semblava voler pujar aquest cim. Una persona va anar pujant però va quedar asseguda a l'alçada dels esglaons i no va continuar.
Finalment vam reclutar l'Esti, la Marta i en Marcel i tots cinc vam mirar de trobar la ruta de pujada.
Teníem la referència de que el cim es pujava per aquesta via i que era accessible, tot i que des de baix semblés una paret.Vam baixar uns metres fins al coll i vam iniciar la pujada. La primera part, fins els 3 esglaons era fàcil, tot i les exigents rampes de pujada. Es puja més aviat per la part més dretana de la paret. Vam arribar a l'alçada dels esglaons on ens esperava assegut aquell caminant, d'origen francès. Ens va dir que no ho veia clar i que reculava.

cim del Castérau, amb l'Esti, en Ramon i la Marta. A darrera el Midi d'Ossau, i davant en Marcel (que és qui tira la foto...)

Només vam haver de posar les mans a terra per a flanquejar aquests esglaons. Ajudats per alguna fita, vam poder anar seguint el camí. Realment impressionava mirar abaix. Un cop passat aquests tres esglaons, la resta del camí va ser molt dret, però sense cap zona de perill. En menys de mitja hora havíem assolit aquest atractiu i divertit cim.
La baixada, que en principi em preocupava força, la vam poder fer relativament bé (ajudant-nos amb les mans en algun indret). Al punt de partida ens esperava la resta del grup.
Vam continuar baixant cap a el llac Castérau (1.930m), a on ens vam aturar a dinar.

La baixada fins al punt de bifurcació del "pont de Bious" va ser molt còmoda i agradable. Tot i el sol, que queia a plom, l'aire que corria feia que la sensació de calor no fos excesiva. L'aigua del riu i la verdor del terreny també ajudaven.
Des del pont de Bious fins a punt d'inici vam seguir el mateix camí que de pujada. Una gran excursió amb excel·lents paisatges i molt assequible quant a dificultat. 

típica foto de grup camalluenta a l'hotel Sabocos de Panticosa, on ens allotjàvem 

Track de l'excursió: 

Llacs d'Ayous. Pic d'Ayous (2.280m) i Pic de Castérau (2.227m)

Circ de Gavarnie a Refugi d'Espuguettes

La sortida d'enguany als 3mils del Pirineu la teníem marcada des de que vam acabar la de l'any passat. El Vignemale (3.299m), la gran muntanya del pinineu francès!

La data prevista, el pont de Sant Joan. Només calia una bona capa de neu per a facilitar el camí amb grampons i un bon dia clar i assolellat. Tots aquests requisits es van complir, l'abundant neu caiguda durant la primavera assegurava una catifa blanca, i el cap de setmana (dissabte sobre tot) va ser bo.

Però un problema d'última hora va impossibilitar l'ascensió. L'excés de neu i les pluges torrencials de la setmana anterior (que també van deixar la Vall d'Aran en zona catastròfica) van impossibilitar l'aproximació en cotxe. Esperàvem que les males notícies que arribaven de la zona fossin exageracions o la cosa hagués millorat, però ja el mateix divendres vam comprovar que no era així.

Ens allotjàvem a Gèdre (Hautes-Pyrénées), i la al passar per Lourdes vam comprovar el desastre dels aiguats agreujats pel desglaç. Més amunt, a Luz-Saint-Sauveur el desastre era total. Nosaltres no vam ni arrivar, era ja de nit i a Beaucens (uns 15 km més amunt de Lourdes vam girar cua). En Ramon i la Marta ja eren a puesto, a l'Escapade, una molt acollidora "gîte" a sobre del poble. Els altres 5 que arribàvem a la nit vam haver de quedar-nos a dormir a Lourdes.

Al matí vam aconseguir, per una ruta alternativa, arribar a Gèdre. El Vignemale estava totalment descartat ja que la carretera que porta al Pont d'Espagne estava tallada.

Com a ruta alternativa vam considerar una excursió més curteta, el Pimené (2.801m).

La ruta s'iniciava des de Gavernie. Avanço que no arribaríem, tampoc, a fer el Pimené. Sense la possibilitat d'assolir l'objectiu principal i enlluernats per les espectaculars vistes del circ que ens vam trobar en arribar a Gavernie, ens vam dedicar més a la fotografia i la contemplació del paisatge que a complir horaris de caminada.

Vam iniciar la ruta endinsant-nos per la pista que, sortint del poble, porta en direcció al circ. Les fotos que il·lustren aquestes línies són només un petit reflex de les vistes de les que vam poder gaudir durant tota l'excursió, amb el consegüent patiment per bateries de càmeres i mòbils.
De pujada no vam agafar la ruta més curta (i també molt més dreta) que porta al refugi d'Espuguettes, sinó que vam seguir una ruta molt més atractiva i més a prop del circ.

vistes des de l'hotellerie du cirque 

La ruta, espectacular, ens va endur pel bosc d'Arribama, que ens va conduir a la cabana de Pailla. Ara teníem vistes genials dels Astazous. En tot aquest tram, la pujada va ser relativament suau i agradable, molta estona per l'ombra.

Vistes genials del Casc, la Bretxa de Roland, pic de Serradets, Taillon i Gabietos

La pujada final fins el refugi d'Espuguettes (2.027m) si que va ser molt més dura. Com es pot comprovar, però, el camí és de molt bon fer. A la nostra esquena apareixia el grandiós massís del Vignemale, amb la seva gelera amb moltíssima neu.

Foto de grup al refugi d'Espuguettes. Vistes úniques de tot el circ de Gavernie i del massís del Gavernie

Vam arribar al refugi a l'hora de dinar. Poder seure a dinar gaudint d'aquestes vistes (segurament les millors del Pirineu) a tocar va provocar que acabéssim allargant el dinar i la tertúlia més de l'habitual i que abandonéssim la idea de pujar al Pimené, que teníem relativament a tocar.

La baixada seria molt més ràpida, per la via més dreta i curta del bosc de Pailla. A aquestes hores feia molta calor, i la cervesa a Gavernie es va posar genial.

Vista del circ l'endemà. Un quadre impressionant entre la boira

   Tot el grup a "le gîte l'Escapade"

Gîte l'Escapade, a Gèdre: 
Molt recomanable. Ben situada per a recórrer la zona. Vistes genials de l'Almunia.
Habitacions tipus refugi amb banys per habitació. Tot sense grans luxes, però molt acollidor.
El menjar casolà, però tot i ser França, abundant i bastant "normal". La relació qualitat-preu més que acceptable.

• Track de l'excursió: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4745220
• Post de la caminada al bloc de la Marta Alsina: http://marta-alsina.blogspot.com.es/2013/08/passejant-pel-circ-de-gavarnie.html
• Caminada al bloc d'en David Borràs: http://pujarpertornarabaixar.blogspot.com.es/2013/06/refugi-despuguettes.html

Caminada circular per Gisclareny

Caminada circular començant i acabant al Puig de Bagà (975m), molt a prop a l'ermita de Sant Martí del Puig.

S'hi accedeix per la carretera (més endavant pista) que porta de Bagà al càmping Balsareny i Cal Cerdanyola.

La ruta que vam seguir, direcció el coll de la Bena (1.438m), ens ofereix, a partir del coll de l'Escriga, vistes espectaculars del Pedraforca. Després d'una dura pujada inicial (potser la més dura de l'excursió) ens aturem a esmorzar a els Castellots (1.424m).

La baixada, fins el punt de sortida, la vam fer seguint de prop el camí dels Cavalls del Vent.

Vam anar a dinar a Cal Misèria, Gisclareny. Magnífic menú en un lloc espectacular i amb un preu "normal". Entraríem al restaurant amb un magnífic sol, i sortiríem amb una tancada boira que acabaria deixant pluja.

Pujada a els Castellots. La part més dura

Esmorzar a els Castellots. Vistes espectaculars

Gisclareny

Sempre el Pedraforca

Fontlletera i Balandrau amb molt poca neu

Tot i les imatges semi-apocalíptiques i els avisos de grans nevades i fred al Pirineu, oh sorpresa! en ple hivern, sembla ser que no tindrem oportunitat de desgastar gaire el grampons aquest hivern. Almenys caminant per la banda més oriental del Pirineu.

Donat que aquest hivern havíem abandonat una mica la pràctica del senderisme, vam buscar una excursió amb neu que no fos massa llarga. Vam triar una senzilla sortida al Balandrau per una de les seves rutes més habituals, des del Collet de la Gralla (1952m).

A les 7h, l'Esti i jo, recollien en Ramon i la Marta per Manlleu i enfilàvem la C-17 direcció nord. Ripoll, Sant Joan, Camprodon, Setcases i, en passar Vilallonga de Ter, s'agafa el trencant a l'esquerra direcció Tregurà. Des de Tregurà de Dalt, surt una llarguíssima pista que ens pot portar fins a Ribes de Freser.
Ja havíem trucat a la Fonda Rigà de Tregurà per a confirmar si la pista estava practicable. Ens van dir que fins al Collet de la Gralla cap problema, però que a partir d'aquí no. Practicable volia dir sense neu perquè, neu apart, la pista en aquest tram es trova en un estat bastant lamentable. Sort de portar el Niva...

Collet de la Gralla

Al fons, el Coll dels Tres Pics entre el Fontlletera (dreta) i el Balandrau (esquerra)

Ja quan pujàvem de Camprodon en amunt podien comprovar que de neu no trobaríem massa. Vam deixar el cotxe al Collet de la Gralla i l'aspecte de la muntanya era desolador, alguna clapa de neu de mida mitjana al Coll dels Tres Pics (2.407m) i prop dels cims de la Fontlletera (2.581m) i el Balandrau (2.584m).

Vam iniciar el camí per la pista. Eren 3/4 de 9 i gens de fred, el dia era molt assolellat  més propi de la primavera. Com que ja vèiem que de neu trepitjaríem poca i que els grampons els acabaríem passejant a la motxilla, vam decidir allargar l'excursió i fer els dos pics: el Fontlletera i el Balandrau.
Enlloc de fer el camí normal, pel Coll dels Tres Pics (que separa aquests dos cims), vam enfilar el cim de Fontlletera pel dret. La pujada era molt dreta, per una pala d'herba cremada per l'hivern. Molt bona vista, al nord-est, durant tota la pujada de la zona del Costabona i, més enllà, el Canigó. A la que vam anar assolint alçada, el panorama es va anar obrint cap a l'oest, nord-oest amb vistes de les muntanyes de Núria i més lluny del Cadí, la Tosa, Pedraforca... Prop del cim, al nord, va aparèixer a tocar tot el sector de Bastiments, Gra de Fajol, Pic de la Dona... Cap al sud, boires i més boires, cap vista.
La pujada va ser molt exigent, però les vistes pagaven l'esforç. Poca neu, un dels llocs on més neu es veia acumulada era més avall, als voltants del refugi de Coma de Vaca.

Vam iniciar descens, direcció oest, cap al coll dels Tres Pics. Per aquest cantó la muntanya també era molt dreta, però cap perill per l'absència total de neu.
Vam parar un moment al coll i, de seguit, vam enfilar la pujada al Balandrau. Aquesta pujada és més suau que la del Fontlletera tot i que, cap al final, té algun tram realment dur. Anant ben bé per la carena es podien trobar clapes més que consistents de neu (a més bastant dura), però pel camí normal no n'havia gaire. Les vistes des del cim fabuloses, tant per les muntanyes al nord, com per les boires al sud. Un cim no massa dur si es fa pel coll, que permet una de les millors vistes d'aquesta banda del Pirineu.

baixada al coll dels Tres Pics 

Refugi de Coma de Vaca, des del coll dels Tres Pics 

pujada al Balandrau

cim del Balandrau, vista al nord 

cim de Balandrau, vista al sud

La baixada la vam fer per la ruta normal, pel coll. Moltes més clapes de neu per aquesta zona, en ser molt més acanalada i ombrejada. Vam arribar al cotxe cap a 2/4 de 3. Finalment, amb la pujada al dos pics, l'excursió es va fer bastant més llarga i exigent. Més de 10km i gairebé 900m de desnivell en pujada. Vam complir bastant bé, pel temps que portàvem sense caminar...

Ressenya Gastronòmica
Tenia moltes, moltíssimes ganes de tornar a la Fonda Rigà de Tregurà de Dalt. Vaig estar al desembre de 2008 i em va impressionar. No han baixat ni un mil·límetre la qualitat. Us reprodueixo el que vaig escriure aquell dia. A data d'avui ho puc tornar a subscriure al 100%. Amb tant plats per a triar, i vaig tornar a repetir el 2n plat i el postre. Només vaig canviar el 1r, escollint aquesta vegada un milfulles de poma, formatge de cabra i fuà. Genial! 

"Fonda Rigà de Tregurà. Magnífic lloc, reformat de 2007. Més aviat una casa de turisme rural que una fonda. No vam veure les habitacions, però si estan en consonància amb la comoditat dels espais de la planta baixa, també seria recomanable per passar un parell de dies de descans. 
Quant el restaurant, esplèndid, i sense exagerar. La majoria dels plats de l'amplíssima carta ens presenten productes senzills i del país, però l'elaboració es novedosa i variada. És un gust poder fullejar una carta i tenir problemes per a decidir-te. Finalment em vaig decantar per una amanida tèbia, exageradament abundant, amb peus de porc i gambes, i molts fruits secs, a banda del típic d'una amanida. De segon, plat nou a testar, que és una de les coses que més m'agraden fer: guisat de poltre. Boníssim, una carn molt gustosa i preparada al punt. De postres, especialitat de la casa: braç de gità casolà amb xocolata desfeta. Tot molt bo, i quan dic tot, vull dir tot, perquè els plats dels acompanyants també feien una pinta realment bona. A més, el lloc és impressionant. Ja el poble, Tregurà de Dalt, està situat de manera privilegiada, penjat d'una muntanya tancant la vall de Camprodon. La fonda té tota una banda que dona a la vall, és com estar mirant-la des d'un balcó. En definitiva, totalment recomanable."

Artikutza - Izu: Caminant pel bosc màgic

Igual que fa un parell d'anys, cap de setmana de futbol i muntanya per terres basques amb en Ramon i la Marta. 

En un principi la idea era fer una llarga excursió circular assolint els cims del Mendaur, Mendieder, Ekaitza i Makilipurdi, pujant des d'Ituren. Però les previsions meteorològiques anunciant possibles pluges, ens van fer tirar enrere i planteja una excursió una mica més curta, protegits pel bosc i amb possibilitats d'escapatòries si el temps es complicava massa.

Feia molt temps que volia tornar a Artikutza, un paradís boscós. Artikutza és una finca situada al nord de Navarra (municipi de Goizueta), que va comprada l'ajuntament de Sant Sebastià a principi del segle XX per a abastir d'aigua a la ciutat, ja que hi ha un petit pantà. Es considera un dels territoris més antics del País Basc, amb restes de presència humana de més de 30mil anys.

La immensitat boscosa que avui es pot apreciar (donat que és el lloc més plujós de tota la península ibèrica), no era tal fa poc més de 100 anys. Les mines i la indústria de la fusta havien deixat un paratge "pelat". Després de ser comprada per Sant Sebastià, les mines es van anar tancat i en poques dècades, i gràcies a la gran abundància de puges, el bosc es va refer (castanys, roures, faigs...).

Avui dia, és una finca a la que només es pot accedir a peu, deixant el cotxe a Eskas (la "casa del guarda"), a on només es pot accedir des de la carretera que ve d'Oiartzun (Guipúscoa). Només pel 28 d'agost (romeria de Sant Agustí) es pot arribar fins el poblat en cotxe.

L'excursió plantejada sortia des de la "casa del guarda", Eskas. Vam agafar el camí enquitranat  direcció sud, de seguida el vam deixar, endinsant-nos en el bosc i seguint les marques i senyals, direcció el poblat.

El bosc és senzillament espectacular, idíl·lic. La humitat és tremenda, la molsa ho envaeix tot. L'aigua vessa per tot arreu.

El camí per a arribar a Artikutza, passant per "Erroiarri" i "la Cascada" no té cap dificultat. Camí trencacames per fins del frondós bosc, però sempre amb tendència a la baixada. Des d'Eskas (621m) havíem d'arribar als 400m als que es troba el poblat. La distància total supera, per molt poc, els 5 km.

Donat que la tardor té tendència a enrederir-se per aquestes latituds, encara hi havia molt verdor als faigs. Aigua i aigua, vam haver de travessar diversos rierols, amb els ponts habilitats per l'ocasió.

Vam trobar diversos boletaires pel camí. El temps es va anar tapant i semblava que els anuncis de pluja s'acabarien materialitzant. Vam arribar al poblat d'Artikutza a les vores del migdia.

Vam voltar una mica i vam aprofitar per a esmorzar. No teníem clar si continuar o no. El cel s'havia anat encapotant força i no era qüestió d'anar a pujar l'Izu (829m) amb la pluja constant que sol ser habitual per la zona.

Finalment vam decidir arriscar-nos i emprendre la pujada a l'Izu ("terror" en català). El desnivell no és exagerat (430m), però es fa em poca distància i les pujades són realment dures.

El camí s'enfila vorejant el pantà per la seva part sud-occidental. Va per dins de bosc i està molt marcat i fresat. En alguns trams el camí sembla desaparèixer entre la catifa que cobreix el bosc, però s'intueix fàcilment.

Tot i que és una zona a on pots trobar fàcilment excursionistes, la sensació dominant és la solitud i la pau.

Faltant uns 100m de desnivell per al cim, el bosc es va anar obrint i vam continuar per una senda al costat del bosc i d'una tancat. Vam deixar els bosc enrere i vam arribar a un prat cobert de falgueres molt resseques. 

Al mig d'un mil·lenari cromlec, hi ha una cruïlla de camins: el d'Artikutza, que era pel que veníem nosaltres; seguint amunt, el cim de l'Izu; a l'esquerra, cap al nord, el camí que agafaríem de tornada per Pagolleta i Bidango Gaina; i, al sud, un camí que marxava direcció la zona del Mendaur i l'Ekaitza.

En aquest punt, ens vam trobar tres veterans caminadors, que feien la ruta en sentit invers.

En aquesta zona més oberta el vent es feia notar de valent. Ens vam haver de posar anoracs abans de fer la pujada final al cim.

Les vistes de cim, tot i no ser un dia clar, eren magnífiques. Demostració que no cal fer cap gran cim per a tenir unes vistes privilegiades. Al nord, les Penyes d'Aia, la costa basc-francesa de Lapurdi i el Larrun. A l'est, just a sota del cim, el poble d'Arantza, envoltat de verds prats, a darrera (si no quedés bastant més baix) haguéssim pogut seguir el curs del Bidasoa. Per últim, al sud, el Mendieder, Mendaur i Ekaitza.

La pluja va començar a aparèixer de manera feble. El vent continuava bufant fort i la sensació no era agradable. Vam iniciar el descens. En un principi per un bosc que, no era tan humit i exuberant com el de pujada, però que tenia un cert aspecte fantasmagòric.
La resta de la baixada va ser en la seva majoris per zones de carena bastant més pelats que a la pujada, però sense acabar de desaparèixer la vegetació.
A l'alçada de Pagolleta (687m) el PR-10 pel que veníem va girar direcció est, cap a Unanua i Igantzi. Nosaltres vam continuar al nord, cap a Almendruriz i Bidango Gaina.

La pluja es va fer més present i en vam trobar amb molts parapets de caçadors.
Inicialment teníem la idea de pujar a Bianditz (844m), però el cansament i la manca de temps ens ho van impedir. 

Se'ns va acabar fent tard. L'excursió va resultar ser més llarga del que esperàvem i els 20 km es van fer notar. Gairebé 6h d'excursió. 

Us recomano aquesta meravellosa zona, bressol del poble basc i de la seva cultura i mitologies mil·lenàries. Una zona molt ben conservada i amb uns boscos espectaculars. Això si, plou la majoria de dies de l'any...