Panticosa - Ibones Azules: Excursió accidentada

Aquest passat cap de setmana els "camalluents", l'informal club excursionista format per alguns ex-empleats de caixa Manlleu, repreníem l'habitual sortida estiuenca de cap de setmana. Es celebrava la 15a edició (per a mi només era la 4a) i el nostre "sherpa" habitual ens va preparar una sortida llunyana: la zona de Panticosa-Ordesa, més de 4h de viatge en cotxe!

La part històrica de la colla, ja jubilats o prejubilats, va marxar el divendres al matí, la resta vam marxar a la tarda, en plegar de la feina. En total una sortida amb 16 persones (8 matí i 8 a la tarda).
El viatge a Panticosa va ser tranquil i còmode: eix transversal fins a Cervera, N-II fins a Lleida i A-22 de Lleida a Osca (una autovia d'aquelles gratuïtes que estan fetes per a mitja dotzena de cotxes, amb algun petit tram encara per a inaugurar). D'Osca, amb una bona carretera, fins a Panticosa, passant per Sabiñánigo i Biescas.
A Panticosa en allotjàvem a l'hotel Valle de Tena. Un hotel de 2 estrelles que ben mereixeria una 3a. No havia estat mai per aquella zona, però vaig poder comprovar que de turistes no els hi falten...

Dissabte ens vam llevar d'hora per a esmorzar. A 2/4 de 8 començàvem a caminar des del balneari de Panticosa (a uns 7km del poble). Iniciàvem la marxa per un corriol que sortia a tocar de "la Casa de Piedra" (1.636m), una mena de refugi al mateix complex del balneari. La pujada començava fort, fent ziga-zagues pel mig del Barranc de Calderés i el riu del mateix nom, que el forma.

La idea inicial era arribar fins els Ibones Azules (2.380m l'inferior i 2.458m el superior) que es troben al peus dels pics dels "Infiernos". Alguns dels 12 que caminàvem teníem la idea de poder-nos acostar fins el pic de Tebarray (2.916m) o, si més no, fins el coll de l'Infierno (2.721m). La major part del grup es va agafar l'excursió de manera molt pausada, per tant es va fer impossible que algú dels membres pogués fer el pic de Tebarray sense que això suposés una llarga espera per a la resta. Després d'esmorzar vam poder comprovar que també seria molt complicat arribar al coll de l'Infierno sense haver de partir el grup...
La pujada pel barranc de Calderés, seguint el GR-11, va ser dura però molt maca. A aquella hora la gran calor que va fer durant el cap de setmana encara era suportable i el camí estava farcit de salts d'aigua i força vegetació. Tot i així, era un camí amb molta pedra.

Després d'un petit descans, vam enfilar la "cuesta del Fraile", molt dreta i amb el sol que ja començava a tocar. Al final de la pujada, la "cascada del Fraile" (amb perdó) que recollia l'aigua que anava caient de l'embassament de Bachimaña Bajo (2.170m). Allà ens vam aturar una mica a contemplat el paisatge. Una constant d'aquests dies va ser la preocupant disminució de l'aigua embassada als estanys.
Vam continuar vorejant l'embassament de Bachimaña Superior (2.207m).


Després d'esmorzar vam continuar amunt arribant a un pla travessat per un riu. Al final del pla, una cascada anava expulsant l'aigua que vesava de l'Ibon Azul Inferior. Tot i que a l'arribada al pla unes senyals a l'altra banda del riu ens indicaven per on continuava el GR, no hi havia un pas clar que evités mullar-se una mica els peus. Una part del grup va continuar amunt, direcció la cascada, per veure si havia un pas més fàcil. En Marcel i jo, veient que el pas més natural era per la part baixa, vam travessa per aquí (no sense mullar-nos una mica els peus). Per la base de la cascada, els rocs eren més grossos, amb més desnivell i també estaven molls. En Martí va travessar en primer lloc i a darrera seu va intentar-ho en Tomàs. Aquest, saltant de roc a roc, va relliscar caient al riu entre els rocs. Va quedar assegut a un roc a dins de l'aigua i ja vam imaginar que s'havia fet mal. Efectivament, tenia un cop bastant fort a una cama i l'espatlla esquerra sortida del seu lloc. Amb molt dolor va aconseguir tornar al pla, on no hi havia cobertura de mòbil, així que en Quim, en Ramon i en Marcel van baixar fins el refugi de l'embassament de Bachimaña per a donar avís al 112.
Amb molta calor i sense ombres, les 3 hores d'espera fins que va aterrar l'helicòpter de la guàrdia civil es van fer molt llargues. Seguint les instruccions que ens van donar per telèfon, vaig fer la senyal d'avís a l'helicòpter quan el vam veure i, de seguida, el van carregar amb la Rosa Mª. Per sort, més enllà del mal que li devia fer, no va ser res d'important.

Seqüència: just abans de l'accident, fent "Y" d'avís a l'helicòpter i l'helicòpter agafant el "ferit"

Un cop se'n van emportar en Tomàs vam decidir que ja no arribaríem als Ibones Azules i que tornàvem a baixar. Eren les 14h i la calor pujava, tot i que en aquella zona més exposada l'aire corria i alleugeria una mica la xafogor. Ens vam aturar a dinar a l'embassament inferior de Bachimaña, s'estava molt agust, però a partir de llavors, per dins del bosc i sense l'airet de muntanya, la calor es va fer molt intensa. Ens feia molta enveja la nombrosa gent que es banyava al riu i les cascades.

Al voltant d'1/4 de 6 arribàvem a la zona del balneari. Una gerra de cervesa ben fresca sempre és un plaer immens, però un dia calorós com el de dissabte, el plaer es torna insuperable.
En arribar a l'hotel ja ens vam poder trobar en Tomàs i la Rosa Mª que ens van explicar el viatge en helicòpter i la col·locació de l'espatlla al seu lloc. Tot va quedar en un ensurt...

Diumenge, també de moltíssima calor, vam aprofitar per a donar un vol per Biescas (no s'aguantava la calor) i després per Osca, on vam dinar.

Ressenya gastronòmica

Molt bé els sopars a l'hotel Valle de Tena: Normalment composats per 3 plats: una sopa o crema, un primer i un segon plat. Els postres casolans i el vi jove de Somontano (uns 10/12€ l'ampolla).
Em van sorprendre molt gratament els esmorzars, composats de bufet amb dolços (pastissos casolans) i embotits, també sucs i cafès. Fins i tot ens van donar aquest tipus d'esmorzar, amb cambreres atenen, el mateix dissabte de la caminada (esmorzàvem a 1/4 de 7).
Però el que més em va agradar, comparant-lo amb d'altres vegades, va ser el pic-nic del dinar de dissabte: amanida, truita i lloc arrebossat. Tot de molt bona qualitat, cosa que és d'agrair quan t'ho has de menjar moltes hores després... Fins i tot, l'entrepà del mateix dissabte per a esmorzar a la muntanya era boníssim, amb un pa que semblava comprat feia 10 minuts. Un 10 quant a atenció!


Diumenge vam dinar a Osca. Després de donar un vol pel centre i visitar l'església de San Pedro el Viejo, on es troba el sepulcre del rei Alfons I "el Batallador". Una església és un gran lloc quan la calor apreta... Vam dinar a la Granja Anita, al centre d'Osca. Un gran menú per 18€! Destacaven de primers l'arròs amb bolets, pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà o una amanida molt complerta. De segons: la cua de vedella, tonyina escabetxada o pollastre al "Xilindron". Vi jove  Somontano i postres casolans... Recomanable!