Caminant per Vilada: El Serrat del Migdia

Dissabte vam tornar a reprendre l’activitat excursionista amb la colla de companys de la feina. Com sempre per aquesta època de l’any, sortida pel prepirineu sense gaires alçades, però molt maca quant al seu recorregut i paisatges.
En Pep ens va triar una sortida d’una durada d’unes 5-6 hores per la zona de Vilada, al Berguedà. El dia pintava amb possibilitats de pluja i els del temps van encertar-la, tot i que les pluges van ser molt febles.

La idea era sortir des de la zona del Pont del Climent, un lloc al que s’arriba per un camí que s’agafa a un parell de quilòmetres de Vilada (venint per la C-26 des de Borredà). L’objectiu fer una ruta circular assolint el cim del Serrat del Migdia (1.080m), després d’haver passat pel Cingle de la Por (1.039m). Vam començar a caminar al voltant de les 8:10h. La major part del camí el vam fer per dins de bosc, cosa que ens va permetre protegir-nos de la lleugera pluja. Molta humitat, però sempre és un gust poder caminar pels boscos humits amb molta vegetació. Reminiscències basques, imagino...

Pla de Sant Miquel de les Canals

El camí habitual, i més curt, per pujar al Serrat del Migdia (des d'on sortíem) era el que passa pel Portell de l'Ovellar, un pas tallat entre dues parets de roca, i s'enfila cap al Collet dels Pins. Nosaltres faríem aquesta ruta de baixada. Per pujar, i després de vorejar una ramificació del pantà de La Baells, vam enfilar un rierol (dels Colletons) que ens portaria a la font del mateix nom. A partir d'aquí el camí es faria més dur. Pujàvem per les canals de Sant Miquel fins arribar a un lloc idíl·lic: El Pla de Sant Miquel. Allà, amb la perspectiva del mas i de l'ermita de Sant Miquel de les Canals (i tot s'ha de dir, d'una torre d'alta tensió) ens vam aturar a esmorzar. Començaven a caure les primeres gotes de pluja. Magnífiques vistes dels Rasos de Peguera i la Serra d'Ensija (amb neu), el Cadí i el Pedraforca estaven amagats pels núvols.
D'aquí ens vam dirigir ja cap el Serrat del Migdia, però abans vam girar a la dreta i ens vam enfilar cap al Cingle de la Por. Por no en feia gaire, ni tan sols la pujada per roca, dreta però curta. Des de dalt, semblava que d'un simple salt podríem arribar al cim del Serrat del Migdia, que es trobava allà mateix.

A la dreta, el Cingle de la Por. A l'esquerra el Serrat del Migdia

Vam haver de recular el camí fet i després de passar pel collet dels Pins, vam començar la pujada al Serrat. Pujada similar a la precedent: dreta i amb roca. Només la humitat de la pedra la feia incòmoda.
Ja cap al final, un pas amb corda (no era necessària, però amb la roca molla s'agraïa) ens deixava pràcticament al cim. Magnífiques vistes dels Rasos, la Serra d'Ensija, Berga...
La baixada es va fer molt més curta. Vam recular fins al collet dels Pins, i d'allà vam tombar a l'esquerra, seguint el Torrent Fred, fins a passar pel Portell de l'Ovellar. Baixada ràpida i còmoda, només una mica complicada per l'estat relliscós d'alguns trams. A les 14h aproximadament arribàvem als cotxes. La excursió va ser realment maca, típica d'aquesta zona boscosa del Berguedà. Fer-la per la primavera o la tardor deu ser realment espectacular.

Ressenya gastronòmica
Ens vam aturar al bar-restaurant Comelles, a la sortida de Vilada direcció Berga. Tenia bona pinta i no va defraudar. De primer ens vam decantar de manera majoritària (jo inclòs) per unes patates emmascarades (patates xafades amb botifarra negra, típiques del Berguedà, tot i que també es poden menjar a molts llocs d'Osona). De segon va tenir molt èxit (l'aspecte era realment bo) el civet de senglar, tot i que jo em vaig decantar per un pollastre de pagès en salsa. De postres, patís de cafè. Tot realment bo. Amb begudes i cafè, vam sortir per uns 22€.

De Núria al Pic de l’Àliga

Diumenge per fi vam poder fer la sortida amb neu que portàvem dues setmanes endarrerint per qüestions meteorològiques: Núria.
Tot i que les previsions tampoc eren massa optimistes, va poder la impaciència, i la previsió de dissabte anunciant un matí amb probabilitat d’estones assolellades ens va decidir a arriscar-nos. Finalment, i al igual que en la darrera sortida hivernal, només ens vam apuntar en Ramon i jo.
Vam sortir de Vic a ¾ de 7 amb la intenció d’agafar un cremallera a Queralbs a les 7:50h. Molt poca gent pujant a aquesta hora. Poc abans d’1/4 de 9 érem a Núria i la perspectiva era bastant decebedora. Ens va rebre una lleugera nevada, vent i fred (-7,5º). Donades les circumstàncies vam decidir avançar l’esmorzar i fer-ho resguardats a la mateixa estació, la perspectiva a l’exterior no millorava.
Donat que ja érem a Núria vam decidir que, independentment del temps, donaríem un voltet per la zona. Ens vam decidir a anar cap al refugi i, des d’allà, intentar fer el Pic de l’Àliga (2.428m) o alguna cosa no gaire llunyana. Un cop acabat l’esmorzar vam començar a enfilar-nos per la zona de les pistes d’esquí direcció l’alberg. El temps semblava millorar i començaven a obrir-se clarianes. De moment, encara no ens vam calçar els grampons. Vam arribar, després d’alguna pujada molt dreta, a l’alberg on la gent que hi havia allotjada començava a treure el cap. El cel semblava obrir-se de manera definitiva i el sol feia acte de presència. Ens vam posar els grampons i vam enfilar les primeres rampes del Pic de l’Àliga. La neu, a pesar de les fortes ventades que ens havien anunciat que van haver-hi el dia anterior, no estava gens dura, i en alguna part ens enfonsàvem gairebé fins el genoll. Amb el dia ja clar les vistes eren fabuloses: un mar de boira al sud (Ripollès) i vistes nítides al l’est (Torreneules, Coma del Clot...) i oest (Puigmal, Pic de Segre...). Al nord es veien aparèixer nuvolades per darrera del Noufonts, Pic d’Eina... Els meteoròlegs acabarien encertant-la i totes aquestes nuvolades a la tarda cobririen la Vall de Núria i el Ripollès, deixant alguna nevada.
Animats per la bona climatologia i pel poc temps gastat, un cop fet el cim del Pic de l’Àliga ens vam decidir a anar una mica més enllà i, seguint la carena direcció nord, ens vam arribar fins el Pic de Rocs Blancs de Fontnegra (o Pic de la Pala, 2.475m).
El descens va ser molt ràpid. No només podríem agafar un cremallera anterior al previst, sinó que encara tindríem temps per donar un voltet per l’explanada del Santuari. La baixada no va ser tant tranquil·la com el camí d’anada, ara les pistes eren plenes d’esquiadors...
A les 13:30h agafàvem un cremallera (dels dos que van baixar) ple a vessar. A ¼ de 3 de la tarda ja érem entaulats a Queralbs, mentre començava una lleugera nevada.

Ressenya gastronòmica:


Vam dinar a Ca La Mari de Queralbs. Vam trucar des de Núria per a reservar puesto i ja ens van dir que no hi hauria cap problema, i no anaven desencaminats. Durant el dinar només dues taules de dues persones ocupades, i una era la nostra. El menú no era gaire variat, tres primers i tres segons, em vaig decidir per unes mongetes a la catalana de primer i per unes cuixes de pintada arrebossades de segon. De postres, músic amb ratafia. Tot molt bo, però les quantitats no eren excessives. El preu anava en consonància amb la zona turística (d’esquiadors) en que estàvem: 24€ amb cafè. Va estar bé, però no em quedarà gravat com un lloc de referència.

Una bona manera d'acabar l'any

Aprofitant aquesta passada setmana de vacances, i que dimarts vam regressar de passar Nadal per terres bidasotarres, dijous, últim dia de l'any, en Ramon i servidor vam anar a acomiadar-ho a un dels millors llocs possibles: la muntanya.
Teníem ganes de tornar a trepitjar neu després de les dues experiències del passat any (aquesta i aquesta), i al igual que aquestes dues sortides el lloc triat va tornar a ser Ulldeter. Donada la poca neu caiguda vam considerar que aquest indret ens garantia poder trobar-la en bon estat.
La idea va ser, com sempre, deixar el cotxe a l'alçada del camí que, des de la carretera que porta a les pistes de Vallter 2000, va al refugi d'Ulldeter (2.220) pel GR-11. Poca neu a les vores de la carretera, i poca també en el tram fins al Refugi, però el que sí que vam trobar va ser glaç.

Vam aprofitar que el refugi era obert per a esmorzar i fer un cafè. Allà ens vam trobar amb alguns excursionistes que passaven el cap d'any i sortien també en direcció el Coll de la Marrana.
A 3/4 d'11 sortíem del refugi direcció el Coll de la Marrana (2.531) i Bastiments (2.881). Poca neu però en molt bones condicions, bastant dura. La pujada fins el coll, com sempre molt dura. A més, vam fer el tram final per la ruta habitual d'estiu, molt més dreta. Al coll ens vam trobar amb una de les parelles que havien sortit des del refugi, faríem la resta de l'excursió plegats.
Recordo com a duríssima la pujada, amb neu, al Gra de Fajol. Doncs la pujada a Bastiments tampoc es quedava enrere, a banda de ser més llarga. Les vistes cap a l'est, magnífiques.

A 3/4 d'1 fèiem cim a Bastiments. Aquest cim ja l'havia fet pel juliol de 2007, pujant pel Pic de la Dona, però a l'hivern el paisatge és totalment diferent.

Amb el bon estat de la neu la baixada semblaria ràpida, tot i que el pendent era molt fort i la neu estava glaçada. Però a mitja baixada em va saltar un grampó i em les vaig veure negres per tornar-me-lo a posar ja que ni tan sols podia seure'm a terra ja que em trobava en una paret de glaç. Sort que tenia en Ramon a prop i va recular per a donar-me un cop de mà.
Després de deixar als improvisats companys d'excursió al refugi, vam arribar al cotxe una mica més tard de 2/4 de 3. Finalment, l'excursió per a acabar l'any es va convertir en una sortida més dura del que esperava: uns 900m de desnivell acumulat amb pendents molt dures. Però l'últim dia de l'any, va ser realment ben aprofitat.

Ressenya gastronòmica
Poques sorpreses, vam anar a tir fix: La fonda de Vilallonga de Ter, que ja varem visitar un parell de vegades més. De primer, canalons. I de segon, pilotilles amb patates. De postre un clàssic, músic amb moscatel. Senzill, bo i a un preu raonable.

Vall de Boí i Besiberri Sud (II). Baixada per l'Estany de Besiberri

De baixada del cim, i com sol ser habitual (i més si hi ha molta roca) em vaig quedar enrere. Això en va evitar pujar el Pic Avellaner (2.983m) amb el Ramon, Joan i Jordi.
La baixada des del Coll Avellaner (2.885m) la fèiem pel cantó nord, direcció l'Estany de Besiberri i el túnel de Vielha. Ja ens havien avisat que seria una baixada molt dura, amb molt desnivell i molts rocs. Temíem la primera part, la del Coll, però agafant-la pel cantó bo (a la dreta del Coll) va ser de molt bon fer.
Un cop passada aquesta part, va venir el que per mi va ser més dur: més d'una hora saltant blocs de granit. Els genolls em van quedar destrossats.

caminant en un mar de rocs...

Després del patiment vam parar a dinar (2.600m). Des d'on dinàvem vèiem el petit refugi Nou de Besiberri (2.240m) i l'Estanyet (2.171m). La baixada, molt dreta, se'm va fer llarga. Els blocs de granit em van castigar molt les cames i ja portàvem més de 9h caminant. Vam fer una petita parada al refugi i vam continuar avall entrant en una part bastant planera.
A l'entrada a l'Estany de Besiberri (2.001m) vam descalçar-nos i vam ficar el dolorits peus a l'aigua freda. Vam estar més de 15minuts recuperant forces. El camí continuava, però no perdíem alçada, ara bordejàvem l'Estany de Besiberri per la seva banda esquerra. Un cop passat l'Estany vam afrontar la baixada final, pel Barranc de Besiberri. Una baixada molt dreta (en definitiva havíem de perdre 500m d'alçada), però feta per un corriol de sorra i vegetació, que després del que havíam passat per aquells pedregats, era més que superable.

la baixada des de l'Estany de Besiberri

5 minuts abans de les 20h arribàvem al cotxe. Gairebé 13h d'excursió, 1.800m de desnivell acumulat en 15,5km. Sens dubte, de les més fortes que hem fet mai... Tot i així, en Joan i en Jordi, dos boletaires de renom, van tenir temps d'agafar un quilet de ceps a la part final de la baixada. Més tard, consultat el xicot de l'hostal sobre la qualitat dels bolets (que oferien serioses dubtes), va resultar que eren tòxics. En fi, així és el sofert món del boletaire...
Van deixar la colla a l'hostal i en Ramon i jo vam anar a Caldes a buscar el seu cotxe, que havíem deixat al matí. Després de la dutxa, cansats però molt i molt satisfets per l'excursió, el sopar va saber a glòria.

Sant Climent de Taüll

Diumenge, i davant la bona perspectiva boletaire, algú havia tingut la idea de fer-nos anar a buscar bolets. La bossa plena de presumptes ceps tòxics que vam portar a analitzar a l'hostal, va fer que aquesta idea perdés força envers, la molt més assenyada, de fer alguna cosa tranquil·la com visitar alguna de les excel·lents esglésies romàniques de la vall. La d'Erill ja l'havíem vista, així que vam decantar-nos per una de les més famoses de la zona, la de Sant Climent de Taüll, que vam visitar amb guia i tot. Un cop donat un vol per Taüll, vam iniciar la tornada, aturant-nos a dinar a una fonda del Pont de Suert.

Vam continuar baixada per la N-260 en lloc de la N-230 per la que havíem vingut. Aquesta carretera porta a Senterada pels ports de Viu de Llevata i Perves. De Senterada vam tirar direcció Tremp, però aquí, en lloc d'anar per la ruta habitual de Ponts i Calaf, vam provar altra d'alternativa seguint els pantans de Terradets i Camarasa, direcció Balaguer. De Balaguer vam agafar la C-53, direcció Tàrrega (parant a Bellcaire d'Urgell a fer la cervesa) i d'aquí, ja directes cap a casa, primer per la N-II i després per l'Eix.
Gran cap de setmana!!!

Vall de Boí i Besiberri Sud (I). Pujada per Caldes de Boí

Tal i com anunciava la passada setmana en aquesta bitàcora, enguany el grupet d'excursionistes que, amb el temps, hem anat formant una colla d'amics de Sant Feliu Sasserra i Vic s'havia plantejat com a objectiu de la II sortida que fèiem de cap de setmana sencer (la primera va ser pel juny de l'any passat a l'Aneto) la pujada al Besiberri Sud (3.017m).
Com si la pujada no fos prou dura, el nostre sherpa particular, Ramon, ens va preparar una ruta diferent que va dificultar l'excursió, però que ens va permetre gaudir de les dues rutes habituals per fer aquesta muntanya. La idea era pujar des de Caldes de Boí i baixar pel cantó del túnel de Vielha.

Erill la Vall

Vam agafar el campament base a l'Hostal l'Aüt al petit poble d'Erill la Vall, a la mateixa Vall de Boí. Vam marxar divendres, en plegar de la feina. De Vic jo sol, però havíem quedat amb els 5 santfeliuencs que venien (Ramon, Marta, Joan, Tina i Jordi) a la sortida de l'Eix d'Avinyó, allà ens vam repartir als cotxes. Per pujar a la Vall de Boí vam triar la ruta més còmoda: eix fins a Cervera i N-II fins a Lleida, on ens vam desviar per agafar la N-230 direcció Alfarràs, Benabarre i el Pont de Suert. Com fem habitualment quan pugem per aquesta zona, vam parar a fer la cervesa a un bar de carretera a Castillonroy (entre Alfarràs i Baélls).
Un cop passat el Pont de Suert, vam haver de deixar en Joan i en Jordi al desviament que porta a la Vall de Boí. Ells vam haver d'arribar a Erill fent dit, la resta havíem d'anar a deixar un cotxe a la boca sud del túnel de Vielha (prop del refugi de Conangles), ja que els punts d'inici i final de l'excursió estaven molt allunyats. Com que el meu pot portar fins a 7 persones, el vam deixar i vam tornar a l'hostal els altres 4 amb en Ramon. En Jordi i en Joan no van haver d'esperar gaire perquè els portessin fins a Erill.
L'hostal l'Aüt estava molt bé, a tocar (25m) de l'església romànica de Santa Eulàlia d'Erill. Les habitacions correctes i el sopar (teníem mitja pensió) també. Ens vam instal·lar, vam sopar i, tot i la fresca, vam tenir temps encara de sortir a donar un vol.

Dissabte ens vam llevar a les 6h. A l'hostal ens havien deixat uns termos amb cafè, fruita i pastes. A 2/4 de 7 agafàvem el cotxe cap a Caldes.

Passaven poc més de 5 minuts de les 7 i començàvem a caminar, la temperatura fresca i encara bastant foscor. Sortíem de poc més de 1.500m i ràpidament vam començar a guanyar desnivell. Seguint l'anomenat Barranc de Llubriqueto vam arribar al Pla de la Cabana (2.001m). Aquí vam fer una petita parada i travessant el riu vam deixar enrere les darreres zones arbrades i verdes que veuríem en una bona estona. Iniciàvem novament la pujada cap els estanys de Gémena, a sobre de l'Estany Gémena de Dalt (a uns 2.350m) vam fer una parada per esmorzar.

El camí continuava pujant direcció nord, ara cap els Estanys Gelats (2.522m). Vam trobar una bifurcació i vam agafar el camí més complicat. El més senzill baixava una mica per després anar bordejant un dels estanys i enfilar-se direcció el Coll Avellaner (2.885m); el que vam agafar nosaltres deixava els estanys a baix i s'enfilava de manera continuada pel mig de rocs que s'havien d'anar saltant. Molt més pesat.

Un cop passada aquesta part, va començar la pujada definitiva al Coll Avellaner, que separa el Pic Avellaner (2.983m) del Besiberri Sud (3.017m). La pujada, molt recta, s'ha d'agafar per la part esquerra. D'aquesta manera s'evita pujar per la tartera-canal del mig que sempre és més complicat. Aquí, cadascú va pujar com va poder, seguint fites i amb el Coll a l'horitzó. Un petit desvio que vam agafar la Marta i jo per l'esquerra per evitar una gran roca (els altres el van agafar per la dreta), ens va permetre tenir la primera gran visió de l'Aneto (3.404m), amb poca neu i a tocar. La pujada no s'acabava, però l'entrenament de la setmana anterior va ser bo i vam poder superar el gran desnivell sense grans patiments.
Vam fer una parada al Coll Avellaner (2.885m), i de seguit vam enfilar la paret de roques que ens separava del Besiberri Sud. Al cim arribàvem a les 13h, 6 després d'haver sortit. Les vistes espectaculars: a l'oest (a darrera del Pic Avellaner) destacaven els massís de l'Aneto i la zona del Valhiverna; a l'est, i lluny, el Mont-roig (2.847m) que vam fer l'agost, el Comapedrosa (2.942m) que vam fer la setmana passada i la Pica d'Estats (3.143m); al sud i separat per una petita cresta, el Comaloforno (3.033m); i al nord, el Besiberri del Mig (2.977m) i el Besiberri Nord (3.015m). Fenomenal.

Comapedrosa, un mur

El cap de setmana vinent tenim preparada una sortida muntanyenca a la Vall de Boí. L'objectiu marcat és pujar el Besiberri Sud (3.017m), un pedregar considerable. Molta gent fa la pujada partida en dos dies, però nosaltres que som més xulos que ningú la farem en una jornada.
Donat el que ens espera, vam decidir fer un "entreno" de nivell per tal de calibrar forces. No sé si el que vam fer va ser calibrar forces o bé gastar-les (en el meu cas, això segur). El cas és que vam triar per prendre contacte amb l'alta (i dura) muntanya el Comapedrosa (2.942m), la muntanya més alta d'Andorra.
Em van fallar les dues companyes osonenques amb les que havia de fer el trajecte fins a trobar-nos amb els santfeliuencs al punt habitual quan pugem per l'eix del Llobregat, la sortida de Prats-Gironella, així doncs, a les 5h del matí (potser seria millor dir, matinada) vaig marxar sol cap a trobar-me amb els 5 santfeliuencs que venien pel Lluçanès. Ramon va passar al meu cotxe i vam continuar direcció Andorra, primer La Massana i després Arinsal, punt de partida. A 3/4 de 8 ja teníem les botes calçades i iniciàvem la marxa.

Sortíem de 1.570m i havíem de caminar poc més de 6km per a fer el cim a 2.942. Això suposava fer prop de 1.400m de desnivell en molt poca distància, i aviat vam comprovar què suposaria això. No portava caminant ni mitja hora i vaig trencar un dels bastons, això també m'ho trobaria més tard...
El camí transcorria en un principi, seguint el GR-11, entre zones d'arbres i rierols, tot i així el desnivell era molt fort i evident. Quan vam parar per a esmorzar, a l'alçada del refugi de Comapedrosa, portava ja molt cansament acumulat a sobre. En part per la manca de forma física (l'estiu de poca activitat muntanyenca es va fer notar) i en part perquè, com qui no vol la cosa, ja havíem fet un desnivell de prop de 700m (2.223m). L'esmorzar se'm va posar bé i vaig recuperar forces. Des d'on vam esmorzar la vista de la vall era fabulosa, quasi idíl·lica, la muntanya de roca vermellosa que ens esperava a darrera, no. Vam travessar la vall i vam començar a enfilar-nos per la zona rocosa seguint encara el GR-11. En poca estona ja havíem fet 400m més de desnivell, em trobava prou bé i ens vam aturar un moment a l'alçada de les Basses d'Estany Negre (2.600m).

Part final de la pujada

Aquí és on s'ha de deixar el GR-11 i, seguint unes marques grogues, comença la pujada final. Pura roca. La pujada duríssima, igual que durant tot el camí, però a mi m'ho va semblar més. Les forces em van anar abandonant i vaig començar a quedar-me enrere.
En arribar a un pic, semblava que la cosa anava a millor, però era l'inici d'una carena que ens portava a la pujada final al Comapedrosa (2.942m). Em vaig haver d'aturar un parell de minuts per menjar fruits secs i beure aigua. Les cames tremolaven, i només la visió dels companys, ja al cim, em va fer agafar més forces per a recórrer els darrers 50m de desnivell.

Al cim, amb la Pica d'Estats a darrera

Les vistes des del cim recompensaven l'esforç. La Pica d'Estats (3.143m) es veia ben a prop, i el Monteixo (2.905m) semblava que el podíem pujar d'un salt. Més lluny, l'Aneto (3.404) amb molt poca neu i el sector dels Besiberris, que visitarem dissabte.
La idea era fer la ruta circular i entrenar, així que la baixada vam fer-la per un lloc diferent. Si l'objectiu era trobar rocs, com trobarem al Besiberri, rocs no ens van faltar. Vam iniciar la baixada per una cresta direcció nord-oest, en poc temps, ens trobàvem al peu del Pic de Baiau (2.866m). En Ramon, la Marta, en Joan i el Joan petit (14 anys) el van pujar (uns 150m més de desnivell), l'Antonio i jo ens vam quedar descansant.

Inici de la baixada per la Collada del Forat dels Malhiverns

Vam fer bé. A partir d'aquí, la baixada per la Collada del Forat dels Malhiverns va ser tremenda. Tarteres interminables de rocs de totes les mides. Els peus i les cames feien bastant mal i 3 hores més tard, quan vam arribar al refugi del Pla de l'Estany i vam treure la carmanyola per a dinar, el plaer var ser immens.
Des d'aquí ens quedaria una horeta per arribar a Arinsal, per un camí boscós i, tot i el gran desnivell que encara ens restava, més plàcid.
En total, 1.500m de desnivell acumulat i gairebé 10h d'excursió. Avui encara em fan mal les cames...

Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (III i últim)

Esterri d'Àneu

Els taxis ens van deixar a la porta de la posada, i com sol ser habitual, en Tomàs i servidor vam afanyar-nos per tal d'evitar la relaxació del personal i anar a fer la merescuda cervesa. Així doncs, just vam pujar a l'habitació a deixar la motxilla i sense encantar-nos vam baixar en busca de l'apreciada recompensa, ara ja amb la part del grup que no havia anat a caminar.
Després de donar bon compte de les cerveses, una bona dutxa i encara, abans de sopar, vam tenir temps de sortir a donar un vol. Vam aprofitar per menjar un parell de pintxos i fer una altra cervesa a un bar tipus basc. La pluja, que no havia parat, va agafar forces renovades en sortir del bar. De fet, ens van comentar que a Esterri va estar plovent des de les 14h, un parell d'hores abans que a la muntanya.
El sopar va ser bo: pastis de carbassó, tall de bou amb salsa de ceps i gelat de vegetals. Però la lentitud a l'hora de demanar els plats i servir-los anava a pitjor. Havent sopat, encara ens vam animar a donar un altre vol.

Alós d'Isil

Diumenge el dia es va aixecar amb un temps fabulós, sol i fresqueta després de les pluges dels dies precedents. Els núvols d'humitat, enganxats a les muntanyes, donaven al dia un aire bonic.
Com sempre, el diumenge l'aprofitem per visitar algun indret per la zona. Enguany la idea era visitar una curiosa serradora hidràulica a Alós d'Isil. No vam poder fer la visita per dins ja que diumenge no era oberta al públic, però vam fer un voltet per fora i vam aprofitar per visitar aquest poblet. De baixada, vam parar a veure l'església, amb cementiri, de Joan d'Isil.
D'aquí, i agafant una carretera que surt a l'alçada de València d'Àneu, vam anar a Son, des de on es pot gaudir d'una vista privilegiada, des de les alçades, d'Esterri d'Àneu. Vam visitar la seva església que permetia (per 1€) l'accés, gràcies a unes empinades escales metàl·liques, al seu campanar. Les vistes des d'aquí eren molt bones.

Son

El dinar el faríem a Baro, pocs quilòmetres més avall de Sort, a la fonda Farré, lloc del que teníem bones referències (en realitat, de les 3 fondes de Baro teníem bones referències). Abans, vam parar a fer un vermutet a Rialp. El dia era realment calorós.


Ressenya gastronòmica
La Fonda Farré no ens va defraudar. Tot i que els plats de la carta tenien una pinta boníssima, ens vam decantar per un menú de 16€ (IVA inclòs, i en diumenge) que va resultar genial. De primer vam triar per aclaparadora majoria una coca amb 3 tipus de tonyina (amb oli, cuita i crua) amb 3 tipus de ceba (crua, cuita i confitada). Molt, molt bo! De segon, va haver-hi més varietat, i tot i la gran pinta que tenia la vedella guisada amb bolets, em vaig decantar per un molt bon ternasco. De postres, trufes amb nata.

De tornada, vam parar a fer una cervesa a Ponts, l'airet cridava a estar-se molta més estona, i cap a les 9 del vespre arribàvem a Vic.

Relacionat:
Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (I)
Cap de setmana muntanyenc per les valls d'Àneu (II)