Sortida camalluenta: Llacs d'Ayous. Pic d'Ayous i pic de Castérau

Un any més, sortida anual camalluenta (17a pel grup fundador i 6a per a servidor). Un any més èxit de convocatòria per part del "mestre armer", 18 persones, i un any més, i comença a ser habitual (donat el superàvit de temps dels ja molt abundants pre-jubilats), un destí llunyà.

Igual que fa un parell d'anys, el lloc triat per instal·lar el campament base va ser la localitat aragonesa de Panticosa, tot i que aquesta vegada vam canviar d'hotel.

L'ampli grup de jubilats/prejubilats va marxar divendres al matí, la resta un cop vam plegar de la feina. S'ha de dir que el viatge fins a aquesta llunyana zona del Pirineu ha millorat força: eix transversal desdoblat fins a Cervera, N-II fins a Almacelles, autovia magnífica fins a Osca i una bona carretera fins a Sabiñánigo i després Panticosa.

Arribàvem cap a les 21h (unes 4h de vitge, amb parada inclosa a Almacelles per a fer la cervesa) i ja teníem el sopar gairebé parat a taula.

Dissabte ens vam llevar d'hora. Teníem l'esmorzar a les 6h per a sortir a 2/4 de 7h. Teníem uns 3/4 d'hora fins el punt d'inici de l'excursió, el pàrquing superior situat al costat del llac de Bious-Artigues. L'accés no és complicat: passar la frontera pel Portalet i baixar cap a Laruns per la D934 francesa. A l'alçada del "xalet-refugi" de Gabas, en una corva, es gira a l'esquerra per la D231 que ens porta fins a l'embassament. N'hi ha dos pàrquins, un més avall, amplíssim, on trobarem multitud d'autocaravanes i campers, l'altra es troba més amunt i té menys places. El desnivell entre un i l'altre és d'uns 100m.

Tot i les boirines que vam trobar en començar a caminar, el dia s'havia anunciat com a radiant i tenia pinta que ho seria. El matí era fresc i es va agrair de bon inici. Primera pujada des de l'embassament de Bious-Artigues (1.430m) dureta per pista enquitranada que ens va portar, en una horeta escasa, fins el "pont de Bious" (1.535m).

En aquest punt el camí es bifurca. A l'esquerra (travessant el pont) podríem pujar fins el llac de Castérau (1.930m). És la ruta que vam fer de baixada. També podríem donar inici a una molt bona excursió pel "tour du Midi".

Nosaltres vam agafar la ruta habitual de pujada que, seguint el GR-10, ens va portar travessant un bosc fins ben a prop dels 3 llacs d'Ayous. Ara ja la boira quedava a sota i podíem gaudir a darrera nostre de vistes privilegiades del Midi d'Ossau. Davant nostre, i cap a la dreta, el pic d'Ayous (2.280m).

Vam flanquejar el primer llac, el de Roumassot, que es troba a uns 1.840m d'alçada. El cel era blau i la temperatura excel·lent. Vistes genials del Midi, i del Castérau reflexant-se als estanys. Vam passar ràpidament el segon llac, du Miey, el més petit amb diferència i ens vam aturar a esmorzar al llac Gentau (1.947m). Indret excepcional, amb els pics d'Ayous i de Castérau presidint-ho, i més enllà el Midi d'Ossau. Aigua cristal·lina reflexant les muntantes i prats verds al voltant. Gent acampada i el refugi d'Ayous.

La pujada fins el coll d'Ayous (2.180m) és espectacular. Cada vegada que giràvem el cap ens apareixia una postal en dimensions reals. La foto que il·lustra aquestes línies no fa honor a les meravelloses vistes. Però el que ens esperava a l'altra banda del coll no era, ni molt menys, desmereixedor del que deixàvem a darrera.

En arribar al coll, i mirant a l'est, les grans muntanyes d'Euskal Herria, Petrechema, Peneblanque, Lapakiza Linzola, Ukerdi, Iru Erregeen Mahaia o el gran Auñamendi. Tots ells flotant sobre un mar de boira.

 vista oest des del cim d'Ayous

Tot i que la idea inicial del "sherpa-Ville" no passava per l'ascens a cap pic, tenint a tocar el d'Ayous (2.280m), no vam perdre l'oportunitat. La pujada, per camí herbós, no presenta cap dificultat fins que arribem al tram final, que és realment dret. Però en mitja hora escassa hi érem.

cim d'Ayous 

 de tornada al coll d'Ayous, les boires es van aixecant (en sentit 100% literal)

Del coll d'Ayous vam baixar pel mateix camí per, de seguida, tombar direcció sud i vorejar el llac Gentau passant pel refugi d'Ayous. D'aquí el camí va anar sempre en direcció sud fins arribar al gran llac Bersau (2.083m).
Feia una estona que en Ramon i jo portàvem al cap la idea d'intentar la pujada al pic Castérau (2.227m), però des de la cara nord per la que veníem el pic era totalment inaccessible.

 pic Castérau

Vam continuar vorejant el pic fins que, en arribar a l'alçada d'un coll, vam veure l'únic lloc pel que el pic semblava poder-se afrontar. Tot i així, es tractava d'una paret herbosa inclinada en diagonal de sud a nord i amb tres esglaons al mig que semblaven oferir dificultats.
Vam estar una estona intentant discernir la possible via i, perquè no dir-ho, guaitant a veure si algú pujava o baixava i ens podia oferir alguna pista.
Tot i el merder de gent que hi havia per la zona, ningú no semblava voler pujar aquest cim. Una persona va anar pujant però va quedar asseguda a l'alçada dels esglaons i no va continuar.
Finalment vam reclutar l'Esti, la Marta i en Marcel i tots cinc vam mirar de trobar la ruta de pujada.
Teníem la referència de que el cim es pujava per aquesta via i que era accessible, tot i que des de baix semblés una paret.Vam baixar uns metres fins al coll i vam iniciar la pujada. La primera part, fins els 3 esglaons era fàcil, tot i les exigents rampes de pujada. Es puja més aviat per la part més dretana de la paret. Vam arribar a l'alçada dels esglaons on ens esperava assegut aquell caminant, d'origen francès. Ens va dir que no ho veia clar i que reculava.

cim del Castérau, amb l'Esti, en Ramon i la Marta. A darrera el Midi d'Ossau, i davant en Marcel (que és qui tira la foto...)

Només vam haver de posar les mans a terra per a flanquejar aquests esglaons. Ajudats per alguna fita, vam poder anar seguint el camí. Realment impressionava mirar abaix. Un cop passat aquests tres esglaons, la resta del camí va ser molt dret, però sense cap zona de perill. En menys de mitja hora havíem assolit aquest atractiu i divertit cim.
La baixada, que en principi em preocupava força, la vam poder fer relativament bé (ajudant-nos amb les mans en algun indret). Al punt de partida ens esperava la resta del grup.
Vam continuar baixant cap a el llac Castérau (1.930m), a on ens vam aturar a dinar.

La baixada fins al punt de bifurcació del "pont de Bious" va ser molt còmoda i agradable. Tot i el sol, que queia a plom, l'aire que corria feia que la sensació de calor no fos excesiva. L'aigua del riu i la verdor del terreny també ajudaven.
Des del pont de Bious fins a punt d'inici vam seguir el mateix camí que de pujada. Una gran excursió amb excel·lents paisatges i molt assequible quant a dificultat. 

típica foto de grup camalluenta a l'hotel Sabocos de Panticosa, on ens allotjàvem 

Track de l'excursió: 

Llacs d'Ayous. Pic d'Ayous (2.280m) i Pic de Castérau (2.227m)

Sortida camalluenta: Pic de Baborte

Aquest cap de setmana, 16a edició (per a mi només la 5a) de la sortida d'estiu dels "Camalluents", grup excursionista d'empleats (molts ja ex-empleats) de l'antiga Caixa Manlleu.

El lloc triat per la sortida, sempre buscant l'aigua, va ser la zona dels estanys de Baborte i Sotllo (Pallars Sobirà), amb la intenció d'arribar fins al coll de Baborte (2.596m) i, aquells que es trobessin forts, al Pic de Baborte (2.929m). 

Divendres al matí va marxar de la Plana l'avançadilla dels que tenen més temps lliure (els ex-empleats) i a les 16:30h marxàvem la resta. En total, entre matí i tarda, un grup de 19 companys/es, dels quals caminaríem 16. A la tarda vam sortir 3 cotxes amb 11 persones. Vam agafar l'eix transversal direcció Calaf. Des d'aquí el desviament (molt malament senyalitzat, per les obres de l'eix) cap a Ponts i, seguint la ja repetida ruta, cap a Tremp, La Pobla de Segur, Sort i Alins, que és a on teníem l'hotel. Molta calor (40º al passar per Ponts i Tremp) durant el viatge de més de 3h.

A l'arribada a Alins, temps just per a descarregar maletes i entrar a sopar. Ens allotjàvem, de manera dispersa, entre l'edifici de l'hotel Salòria i els apartaments que estan just davant. Nosaltres estàvem a l'edifici de l'hotel. Habitacions amples i netes. Molt acollidor i ajustat de preu.
Vam sopar i després vam aprofitar per a estirar una mica les cames pel diminut poble. Vam quedar per a esmorzar a les 5h10' del matí. Poc temps per a dormir, que tampoc vaig acabar aprofitant en la seva totalitat.

A les 5h10' érem, ben puntuals, a l'esmorzador. A 2/4 de 6 ens esperaven, a la porta de l'hotel, 2 taxis (VW transporters) que ens portarien als 16 caminadors fins al inici de l'excursió. Va portar temps fer la llarga pista (la mateixa que per anar a la Pica d'Estats) que s'inicia a Àreu. 12km que vam fer en uns 3/4 d'hora. Començàvem a caminar cap a 2/4 de 7 des de poc més avall del Pont de la Molinassa (1.734m). De manera tímida, començava a clarejar.

L'inici de l'excursió el vam fer cara avall, direcció nord-oest seguint, pel seu marge dret, La Noguera de Vallferrera. Portàvem una mitja hora caminant i vam arribar a un trencant que, girant a la dreta, ens portaria direcció nord, cap a una cabana de pastors anomenada de Basello. Ja era clar i la dura pujada es feia evident.

Cabana de Basello

Vam fer un petit descans a la Cabana de Basello (1.971m) per agafar aire i vam continuar per forta pujada pel Serrat de la Costa de Larí, sempre direcció nord.

Vam arribar, per fi, a l'estany de Baborte (2.332m). Des d'un collet (a 2.356m) teníem vistes espectaculars del Monteixo (2.905m) i el Pic de Norís (2.820m) al sud, i del nostre objectiu, el Pic de Baborte al nord. Més a prop, veiem el petit refugi obert de l'UEC. Ja portàvem més de 600m de desnivell acumulat i vam haver de fer la parada més llarga per descansar i reagrupar-nos. Vam aprofitar per fer fotos. Les vistes són molt bones.

Monteixo des de l'estany de Baborte. Si esteu federats, comprovareu que és la mateixa imatge que surt al vostre carnet (2012)

Vam decidir parar a esmorzar al refugi, a la banda nord de l'estany. Vam haver de baixar una mica per vorejar-ho per la seva banda dreta. Típic camí amb rocs, però de bon fer. A la que vam arribar al refugi (2.388m) ja ens havia atrapat el sol. Esmorzàvem a la vista del Pic de Baborte. Encara no tothom tenia clar qui pujaria al Pic i qui es quedaria al coll.

A partir del refugi el camí no era tan fresat. Tot i així, teníem clar que havíem de seguir direcció nord-est, cap el coll. Al coll de Baborte (2.596m), que separa els pics del mateix nom i de Pedres Blanques (2.761m), vam arribar poc abans de les 11h. Feia calor, però corria aire i s'estave molt bé. Del 16, finalment 13 ens vam animar a pujar al pic.

Coll de Baborte. Al fons, la Pica d'Estats, i més a l'esquerra, el Sotllo

Eren més de 300m més de desnivell, per una paret de terra i roques molt descomposta. El grup es va partir. Els més joves van tirar ràpidament amunt, la resta anàvem fent. És difícil seguir aquesta senda de pujada. Hi ha fites, però per diferents indrets. Poc a poc, per la gran dificultat del terreny i el fort desnivell, vam anar pujant. Vam arribar al cim, bastant esgotats, a les 12h. Des d'aquí teníem el Sotllo (3.073m) i la Pica d'Estats (3.143m) a tocar, també multitud d'estanys i estanyets que es troben al seus peus. Direcció nord-oest veiem amb claredat el gran estany de Certescan i la cascada per la que va vessant aigua. No trobem ningú al cim (és un dels avantatges d'anar a cims inferiors a 3.000m que es trobem molt a prop de grans cims), vam fer les fotos de rigor i, sense encantar-nos gaire, vam iniciar la baixada.

No hi ha gran perill, quant a llocs aeris, però el terreny és inestable i molt dret, uns quants del grup acaben cul a terra. A les 13h tornàvem a ser al coll. Els tres companys que van renunciar a pujar, ja havien baixat fins un dels estanys del barranc de Sotllo (2.500m), direcció sud-est, ja que la idea era anar a agafar el camí "normal" que baixa de la Pica. Algun dels joves del grup, també va arribar bastant més ràpid que nosaltres i es va poder donar un bany. Vam aprofitar aquest magnífic indret, als peus del Baborte, per a dinar.

Un cop dinats, vam continuar camí. En arribar a l'estany de Sotllo (2.345m) ens vam trobar tendes parades (incomplint les normes horàries del parc) i una multitud d'excursionistes que baixaven de la Pica. Vam passar d'anar pràcticament sols a caminar per les rambles. Aquest tram de baixada, vorejant el Barranc de Sotllo amb pujades i baixades, es va fer molt llarg. Els núvols i els trons que amenaçaven pluja des de que vam dinar només van deixar escapar quatre gotes (en algun moment en forma de calamarsa). Jo ho vaig agrair.

Un cop vam flanquejar el barranc, la baixada va ser molt ràpida fins el Refugi de Vallferrera (1.940m). Com que no anàvem malament de temps, ens vam aturar a fer una cervesa. Les cames pesaven molt, i els genolls notaven la llarga caminada i el desnivell.

El camí de tornada al Pont de la Molinassa (1.806m) va ser un passeig per pista. A 2/4 de 6 de la tarda arribàvem i ja ens esperava un dels taxis. Vam acabar fent una excursió imponent, de més de 16km i 1.300m de desnivell. Una altra fita en la història camalluenta...   

Ressenya Gastronòmica 

Sopars de divendres i dissabte a l'hotel Salòria. Àpats pantagruèlics d'estil casolà. 3 plats ben consistents per àpat, postres a part. Si no tens por i aguantes bé un bon àpat nocturn, podries barrejar una sopa de ceba o una crema de verdura de primer; calamars, ensaladilla russa o una truita de patata i carbassó de segon; i uns peus de porc, guisat de caça o carn a la brasa de tercer. Tot en quantitats enormement desproporcionades. No vull ni imaginar-me com serien els dinars...

El primer dia em vaig decantar per espàrrecs amb formatge de primer, truita de patata i carbassó de segon i civet de cabirol, fabulós fins a repetir plat, de tercer. De postres, mató amb sucre. Una aposta arriscada tenint en compte que al cap de 6h iniciàvem una excursió com la ressenyada abans...

Dissabte vaig triar meló amb pernil de primer, ensaladilla de segon i lluç a la planxa de tercer. Vaig pensar que el meu "cupo" de risc ja l'havia complert el dia anterior, i vaig deixar escapar els peus de porc... Tenint en compte que la mitja pensió sortia per 42€, hem de concloure que l'hotel Salòria és un lloc més que recomanable. Si a això li afegim la bona atenció, només queda dir que queda apuntat a l'agenda pel dia que haguem de tornar a visitar la zona. 

Diumenge vam dinar en un d'aquells llocs que ja teníem apuntats a l'agenda des de fa tems: la Fonda Farré de Baro. Fabulós (com sempre)! Bona varietat de carta i molt bona elaboració. Jo em vaig decantar per una coca d'escalivada i formatge de cabra de primer, compartida a mitges amb una boníssima fideuà, i un Royal (una mena d'hamburgueses desossades) de caça (senglar i cérvol) de segon. De postres gelat de pinya colada. Si passeu, pareu-hi!

La Covil i Costa Pubilla (Ripollès)

Dissabte passat excursió amb els companys/es (la majoria ja excompanys/es jubilats de Caixa Manlleu) camalluents. La idea era començar a retrobar-nos de cara a l'habitual sortida d'agost.

El lloc triat per la trobada camalluenta va ser la comarca veïna del Ripollès. El pla era fer una cosa amb un cert desnivell, però sense que fos cap bestiesa. La proposta del sherpa Villegas va ser una excursió circular que, sortint des del refugi del Pla dels Prats (1.559m) i passant per La Covil (2.001m) i el Costa Pubilla (2.056m), tornés al lloc de sortida.

Vam quedar a les 7:15h del matí a la benzinera "El Túnel" de Sant Quirze. Finalment, 12 camalluents/es dels quals 10 faríem la caminada i dues anirien pel seu cantó, retrobant-nos a l'hora de dinar. A 2/4 de 8 marxàvem direcció Ribes de Freser. De Ribes vam agafar, a l'esquerra, l'estreta carretera que, passant per sobre les vies del cremallera i el ferrocarril, porta cap a Campelles. Passant el petit poble de Campelles per la seva part baixa (per l'esquerra) s'agafa la pista que porta cap al refugi del Pla dels Prats. Una pista en un primer moment alquitranada i posteriorment de terra que, en algun tram, no es troba del tot en bon estat.

Al voltant de 2/4 de 9 començàvem a caminar. Temperatura magnífica i dia solejat. D'entrada, camí ample però dret, pujada forta que fa fer trencar la suor. La majoria dels que portàvem paravents o jaquetes, ens les vam haver de treure.

Pujàvem direcció la Font Roja (1.740m). De seguida arribàvem a la font i tombàvem direcció esquerra seguint, en un principi, el mateix torrent de la Font Roja i després la carena que ens havia de portar al cim de La Covil. Molt bones vistes cap el sector del Taga i el Puigmal. Boires i més calitja cap al Pedraforca. El Montseny apareixia molt llunya, tímidament entre els núvols...

A l'avantcim de La Covil ens vam aturar a esmorzar, un balcó privilegiat sobre el Puigmal, al que ja li quedaven només unes poques clapes de neu.
Tot i que no ho va semblar per la rapidesa, la baixada de La Covil al coll de Coma Ermada (1.875m) ens va suposar perdre 125m de desnivell que de seguida ens els trobarien de pujada a les cames. Sense descans vam enfilar una pujada curta però espectacularment dreta cap el Costa Pubilla. Gairebé 200m de desnivell en molt poca distància. El sol picava i els bufecs es deixaven sentir entre el grup.
Al cim les vistes tornaven a ser molt bones cap el nord, i menys nítides al sud i oest.

La tornada la vam fer seguint el camí que, primer en direcció est i després cap al nord, porta al Coll de Prat de Jou. Abans d'arribar, però, vam fer un gir en direcció sud-est, agafant el camí que porta cap al Refugi de La Covil (1.779m). D'allà, per pista, vam tornar a la Font Roja i des d'aquí, seguint el mateix camí d'anada, al punt d'inici. Molt bona excursió, amb un desnivell no excessiu, però si molt intens.

Ressenya Gastronòmica

Vam dinar al restaurant Cal Marxened de Campelles. Bona relació qualitat-preu.

Poca gent (crisi?), per no dir ningú.

De primer vaig fer una amanida tèbia de mongetes i carxofes. Molt ben amanida i sabrosa.

De segon, tot i el triomf gairebé total de l'arrós, em vaig decantar per unes mandonguilles amb tomàquet. Senzilles i ben fetes.

De postre, pastis de xocolata.

Recomanable.

Panticosa - Ibones Azules: Excursió accidentada

Aquest passat cap de setmana els "camalluents", l'informal club excursionista format per alguns ex-empleats de caixa Manlleu, repreníem l'habitual sortida estiuenca de cap de setmana. Es celebrava la 15a edició (per a mi només era la 4a) i el nostre "sherpa" habitual ens va preparar una sortida llunyana: la zona de Panticosa-Ordesa, més de 4h de viatge en cotxe!

La part històrica de la colla, ja jubilats o prejubilats, va marxar el divendres al matí, la resta vam marxar a la tarda, en plegar de la feina. En total una sortida amb 16 persones (8 matí i 8 a la tarda).
El viatge a Panticosa va ser tranquil i còmode: eix transversal fins a Cervera, N-II fins a Lleida i A-22 de Lleida a Osca (una autovia d'aquelles gratuïtes que estan fetes per a mitja dotzena de cotxes, amb algun petit tram encara per a inaugurar). D'Osca, amb una bona carretera, fins a Panticosa, passant per Sabiñánigo i Biescas.
A Panticosa en allotjàvem a l'hotel Valle de Tena. Un hotel de 2 estrelles que ben mereixeria una 3a. No havia estat mai per aquella zona, però vaig poder comprovar que de turistes no els hi falten...

Dissabte ens vam llevar d'hora per a esmorzar. A 2/4 de 8 començàvem a caminar des del balneari de Panticosa (a uns 7km del poble). Iniciàvem la marxa per un corriol que sortia a tocar de "la Casa de Piedra" (1.636m), una mena de refugi al mateix complex del balneari. La pujada començava fort, fent ziga-zagues pel mig del Barranc de Calderés i el riu del mateix nom, que el forma.

La idea inicial era arribar fins els Ibones Azules (2.380m l'inferior i 2.458m el superior) que es troben al peus dels pics dels "Infiernos". Alguns dels 12 que caminàvem teníem la idea de poder-nos acostar fins el pic de Tebarray (2.916m) o, si més no, fins el coll de l'Infierno (2.721m). La major part del grup es va agafar l'excursió de manera molt pausada, per tant es va fer impossible que algú dels membres pogués fer el pic de Tebarray sense que això suposés una llarga espera per a la resta. Després d'esmorzar vam poder comprovar que també seria molt complicat arribar al coll de l'Infierno sense haver de partir el grup...
La pujada pel barranc de Calderés, seguint el GR-11, va ser dura però molt maca. A aquella hora la gran calor que va fer durant el cap de setmana encara era suportable i el camí estava farcit de salts d'aigua i força vegetació. Tot i així, era un camí amb molta pedra.

Després d'un petit descans, vam enfilar la "cuesta del Fraile", molt dreta i amb el sol que ja començava a tocar. Al final de la pujada, la "cascada del Fraile" (amb perdó) que recollia l'aigua que anava caient de l'embassament de Bachimaña Bajo (2.170m). Allà ens vam aturar una mica a contemplat el paisatge. Una constant d'aquests dies va ser la preocupant disminució de l'aigua embassada als estanys.
Vam continuar vorejant l'embassament de Bachimaña Superior (2.207m).


Després d'esmorzar vam continuar amunt arribant a un pla travessat per un riu. Al final del pla, una cascada anava expulsant l'aigua que vesava de l'Ibon Azul Inferior. Tot i que a l'arribada al pla unes senyals a l'altra banda del riu ens indicaven per on continuava el GR, no hi havia un pas clar que evités mullar-se una mica els peus. Una part del grup va continuar amunt, direcció la cascada, per veure si havia un pas més fàcil. En Marcel i jo, veient que el pas més natural era per la part baixa, vam travessa per aquí (no sense mullar-nos una mica els peus). Per la base de la cascada, els rocs eren més grossos, amb més desnivell i també estaven molls. En Martí va travessar en primer lloc i a darrera seu va intentar-ho en Tomàs. Aquest, saltant de roc a roc, va relliscar caient al riu entre els rocs. Va quedar assegut a un roc a dins de l'aigua i ja vam imaginar que s'havia fet mal. Efectivament, tenia un cop bastant fort a una cama i l'espatlla esquerra sortida del seu lloc. Amb molt dolor va aconseguir tornar al pla, on no hi havia cobertura de mòbil, així que en Quim, en Ramon i en Marcel van baixar fins el refugi de l'embassament de Bachimaña per a donar avís al 112.
Amb molta calor i sense ombres, les 3 hores d'espera fins que va aterrar l'helicòpter de la guàrdia civil es van fer molt llargues. Seguint les instruccions que ens van donar per telèfon, vaig fer la senyal d'avís a l'helicòpter quan el vam veure i, de seguida, el van carregar amb la Rosa Mª. Per sort, més enllà del mal que li devia fer, no va ser res d'important.

Seqüència: just abans de l'accident, fent "Y" d'avís a l'helicòpter i l'helicòpter agafant el "ferit"

Un cop se'n van emportar en Tomàs vam decidir que ja no arribaríem als Ibones Azules i que tornàvem a baixar. Eren les 14h i la calor pujava, tot i que en aquella zona més exposada l'aire corria i alleugeria una mica la xafogor. Ens vam aturar a dinar a l'embassament inferior de Bachimaña, s'estava molt agust, però a partir de llavors, per dins del bosc i sense l'airet de muntanya, la calor es va fer molt intensa. Ens feia molta enveja la nombrosa gent que es banyava al riu i les cascades.

Al voltant d'1/4 de 6 arribàvem a la zona del balneari. Una gerra de cervesa ben fresca sempre és un plaer immens, però un dia calorós com el de dissabte, el plaer es torna insuperable.
En arribar a l'hotel ja ens vam poder trobar en Tomàs i la Rosa Mª que ens van explicar el viatge en helicòpter i la col·locació de l'espatlla al seu lloc. Tot va quedar en un ensurt...

Diumenge, també de moltíssima calor, vam aprofitar per a donar un vol per Biescas (no s'aguantava la calor) i després per Osca, on vam dinar.

Ressenya gastronòmica

Molt bé els sopars a l'hotel Valle de Tena: Normalment composats per 3 plats: una sopa o crema, un primer i un segon plat. Els postres casolans i el vi jove de Somontano (uns 10/12€ l'ampolla).
Em van sorprendre molt gratament els esmorzars, composats de bufet amb dolços (pastissos casolans) i embotits, també sucs i cafès. Fins i tot ens van donar aquest tipus d'esmorzar, amb cambreres atenen, el mateix dissabte de la caminada (esmorzàvem a 1/4 de 7).
Però el que més em va agradar, comparant-lo amb d'altres vegades, va ser el pic-nic del dinar de dissabte: amanida, truita i lloc arrebossat. Tot de molt bona qualitat, cosa que és d'agrair quan t'ho has de menjar moltes hores després... Fins i tot, l'entrepà del mateix dissabte per a esmorzar a la muntanya era boníssim, amb un pa que semblava comprat feia 10 minuts. Un 10 quant a atenció!


Diumenge vam dinar a Osca. Després de donar un vol pel centre i visitar l'església de San Pedro el Viejo, on es troba el sepulcre del rei Alfons I "el Batallador". Una església és un gran lloc quan la calor apreta... Vam dinar a la Granja Anita, al centre d'Osca. Un gran menú per 18€! Destacaven de primers l'arròs amb bolets, pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà o una amanida molt complerta. De segons: la cua de vedella, tonyina escabetxada o pollastre al "Xilindron". Vi jove  Somontano i postres casolans... Recomanable!

Pujada a sobre de l'Elefant

Dissabte vam poder tornar a ajuntar la colla excursionista dels "Camalluents" per a fer una excursió per una zona que teníem marcada com a objectiu des de fa temps, però a la que mai havíem acabat d'anar: Montserrat.Dissabte va ser l'últim dia del fred glacial que ens venia acompanyant. A les 7:30h havíem quedat a casa i el termòmetre marcava -6º. En arribar a Montserrat el mercuri marcava -2,5º.
La idea era començar a caminar des del monestir de Santa Cecília, que es troba un parell de quilòmetres abans d'arribar al Santuari venint des de la carretera que enllaça amb l'A2 (no des de Monistrol). Allà, al costat de la carretera, hi ha el petit santuari i un petit aparcament on es pot deixar el cotxe. Començàvem a caminar poc després de les 9h, feia fred però el dia semblava que sortiria ben solejat. El sol però el veuríem poc durant el recorregut, només a la part final (la més alta) ens tocaria de ple.

La major part del camí la vam fer per zona boscosa, vorejant el peu dels esmolats rocs de la muntanya. No hi havia grans pujades, el desnivell l'anàvem assolint molt poc a poc. Vistes molt maques del Pirineu (des del Cadí-Pedraforca fins al Montseny) amb molta neu al sector del Puigmal.
Al voltant de les 11h ens aturàvem a esmorzar al indret conegut com "La Trinitat", en referència a la petita ermita del mateix nom que hi ha a tocar. A partir d'aquí el camí sí que es va començar a enfilar, dels 450m de desnivell uns 300m els havíem de fer en aquest petit tram.

Ens vam endinsar pels rocs de la muntanya i ja teníem a la vista el de l'Elefant. Per aquest cantó el pujava un escalador, nosaltres havíem d'enfilar-ho per darrera i pujar-ho per l'únic indret pel que es pot fer sense escalar (fent una petita grimpada). Vam trencar a la dreta per un corriol ben estret que, de seguida, es va obrir deixant a la vista els majestuosos rocs. Els rocs, una mica arrodonits, permetien una grimpada sense gaires dificultats. La roca enganxava molt bé i les mans només s'havien de fer servir per a mantenir l'equilibri, donada la pujada tan dreta.

grimpant

La major complicació va arribar a una escletxa molt estreta entre dos grans rocs. Tot i que era molt petita, no hi havia gaire espai i havíem de passar lateralment i , ara si, ajudant-nos de les mans per a poder escalar el petit desnivell d'un parell de metres. Un cop superada aquesta dificultat, ja teníem el cim del roc a tocar. El dia era espectacular i les vistes s'agraïen.

Al Roc de l'Elefant

panoràmica des del Roc de l'Elefant

Un cop fetes les fotos de rigor, vam iniciar la baixada havent-nos d'entretenir una mica a l'estreta escletxa de la pujada. Vam desfer el tros de grimpada i la baixada la vam fer per un altre cantó molt més dret i perdent desnivell de manera molt més ràpida. Poc després de les 14h érem de tornada als cotxes. Una excursió ideal quant a durada per fer-la en un matí, bona (climatològicament parlant) per aquesta època de l'any i molt entretinguda per les vistes i la grimpada.

Ressenya gastronòmica
Vam tornar per Monistrol i ens vam aturar aquí a dinar. El lloc que havíem reservat per telèfon es deia Bo i Bona, prop de l'ajuntament. Menú variat (7 primers, 7 segons i postres) per 16,50€.
Per alguns plats de la carta i algun vi, vaig deduir que a la cuina devia haver-hi ascendència andalusa o extremenya. Vaig demanar unes "Migas" de primer. Feia molt de tems (des de que vaig estar a Extremadura, any 2003) que no les testava. Eren bones, però no com les que vaig arribar a menjar a La Manxa o Extremadura. De segon vaig triar "Txuleton" de vedella. També era bo, però quedava a distància dels que es poden menjar a Euskadi. De postres vaig triar Pastís Tatin.
Crec que la relació qualitat-preu era més que acceptable. Si les "migas" i el "txuleton" haguessin estat de primera, és un menú de més de 25€. Pel preu que va sortir (19,50€) no ens podem queixar.
El vi, Somontano de 12€ l'ampolla, també acceptable.

Al Subenuix amb els camalluents

Aquest passat cap de setmana vam celebrar la 14a sortida de muntanya amb els companys de la feina, parelles incloses. Per a mi era la 3a sortida amb els anomenats "camalluents" i, com els anys precedents, va ser un cap de setmana ben divertit.
Enguany ens fallaven, respecte d'aquests darrers anys, l'Enric, en Quim i la Carme; però se'ns apuntaven l'Estibaliz i la Marta. Vam quedar, com ja és habitual, divendres al voltant de les 17h a l'àrea de servei de Gurb, a l'eix transversal. Finalment érem 12, repartits en 3 cotxes. El destí era el petit poble de Montesclado, al Pallars Sobirà, al que vam arribar al voltant de les 20:30h, després de fer la preceptiva cervesa a Tremp.
Ens allotjàvem a "Lo Paller d'en Roc", l'únic establiment del poble. Montesclado és un petit poble de la Vall Ferrera d'una vintena d'habitants penjat de la muntanya, just a sobre de Tírvia. S'hi arriba, venint des de Sort, per la C-13 desviant-nos a Llavorsí direcció Tírvia. Un cop entrem a Tírvia, hem d'agafar un camí en bastant mal estat que puja per l'esquerra. De seguida trobarem el cartell que ens indica que hem de desviar-nos a la dreta direcció Montesclado. Aquí, la carretera empitjora encara més. Si un dia hi pugeu en cotxe, heu de pensar que és un poble penjat de la ladera de la muntanya, per tant, el que podríem (amb molta generositat) anomenar carrers, tenen fortíssims desnivells. És una aventura aparcar, ja que no hi ha cap zona habilitada. Si tens sort, pots trobar algun forat entre alguna casa... Això sí, si el que es vol és estar a un lloc al mig de la natura sense sentir ni el més mínim soroll, aquest és el lloc ideal. A més, a "Lo Paller d'en Roc", un hostal obert fa uns 3 anys, es pot gaudir d'una estada genial. Però d'això en parlaré al final del post.
Vam arribar a Montesclado i just vam tenir temps de descarregar els cotxes i anar a sopar. En acabar de sopar vam sortir a donar un voltet i contemplar les estrelles. El cel era net de núvols i les estrelles semblaven tirar-se a sobre nostre.
Dissabte ens vam haver de llevar d'hora. El taxis 4X4 ens esperava a Espot a 2/4 de 7 del matí i, fins allà, teníem més de mitja hora de cotxe. Els 8 que faríem l'excursió vam baixar a esmorzar cap a 3/4 de 6 i 25 minuts més tard agafàvem els cotxes per anar a Espot, pel que vam arribar amb 10 minuts de retard. El 4X4 ens havia de portar fins el refugi Ernest Mallafré (1.950m), a l'estany de Sant Maurici, des d'on començaríem l'excursió.
Vam començar la pujada per l'orilla sud de l'estany de Sant Maurici deixant-ho sempre a la nostra dreta, a l'esquerra quedaven els imponents Encantats. Anàvem direcció el Portarró d'Espot (2.430m), on ens vam aturar a esmorzar. Als nostres peus, bastant més avall, teníem l'estany Llong, a la nostra dreta el pic del Portarró, i a l'esquerra l'Agulla del Portarró.

Portarró d'Espot. Més avall, l'estany Llong

Un cop recuperades forces vam continuar camí baixant direcció l'estany Llong, però sense arribar-hi. De seguida vam girar a l'esquerra, direcció sud, rodejant i deixant sempre a la nostra esquerra l'Agulla del Portarró. Vam baixar gairebé 200m iniciant a continuació una lleugera pujada que ens va portar a tocar de la Bassa de les Granotes i l'estany Negre. A partir d'aquí la pujada es va fer molt més dura. Ja teníem a la vista el coll dels Gavatxos (2.667m) i el pic de Subenuix, però va costar arribar-hi.

Estany dels Gavatxos i, al fons, Coll dels Gavatxos

Per aquesta part de camí es van començar a fer abundants les basses i els estanys, algunes de gran bellesa. Un cop vam passar pels estanys dels Gavatxos, vam iniciar la pujada final al coll del mateix nom. Aquí la pujada es va fer més dificultosa, donat que el camí va deixar pas a una gran masa de rocs per on s'havia d'intuir el camí. Al coll vam parar una estona per agafar forces i contemplar les espectaculars vistes: a una banda, el camí per a on havíem vingut amb els estanys que havíem passat (Gavatxos, Negre...). A l'altra banda, els fabulosos estanys de la Vall Fosca (Tort, Mariolo, Cubieso...). Un plaer per a la vista.

vista dels estanys de la Vall Fosca des de la cresta del Subenuix

La cresta que ens havia de portar des del coll dels Gavatxos al peu del Subenuix es veia agrest i complicada. Tot i així, agafant-la lleugerament per l'esquerra no va ser gens difícil de fer. Al peu del Subenuix (2.951m) ens esperava una grimpada que, des d'aquí, semblava bastant més complicada. Finalment, va ser entretinguda i gens perillosa, sense cap pas dificultós. Només al cim, molt estret i format per blocs de roca, vam haver de vigilar una mica.

cim del Subenuix (2.951m)

Durant tota la pujada, i sobre tot al cim, les vistes eren espectaculars. L'Aneto, amb molta neu, i el Vallibierna dominaven la vista cap a l'est.Vam desgrimpar la zona final del cim i, enlloc de tornar per la cresta cap al coll dels Gavatxos, vam girar a l'esquerra seguint la carena que porta al Pic dels Estanyets (2.891m). Al coll que separa tots dos pics (Subenuix i Estanyets) vam parar per dinar. El dia era esplèndid, però a aquella hora (15h) i a ple sol feia caloreta... Del coll havíem d'agafar la tartera que baixava direcció nord, cap els Estanys de Subenuix. La baixada era molt dreta però amb abundància de grava, pel que els peus es podien clavar bé. L'únic que s'havia de vigilar és en no fer baixar cap roc. A la que la baixada va anar avançant la grava es va anar transformant en rocs, cada vegada més grossos, que la complicaven molt. Aquesta part vam haver de fer-la bastant poc a poc, teníem a la vista els estanys de Subenuix però no semblaven arribar mai.

baixada per la tartera

Finalment vam arribar als estanys i el camí es va fer molt més suportable. Tocava l'ombra i s'acabaven els rocs, a més, vam poder carregar les cantimplores d'una aigua freda i cristal·lina que baixava per un rierol.Dels estanys de Subenuix fins a la presa de l'estany de Sant Maurici, on havien d'agafar els taxis de tornada, el camí es va fer molt plàcid. El sol que es volia amagar darrera els encantats deixava una estampa idíl·lica sobre Sant Maurici. En total, unes 12h d'excursió amb uns paisatges esplendorosos i unes cerveses a Espot que feien oblidar la calor passada. L'alt pirineu i el Pallars tornaven a demostrar la seva grandiositat.

Estany de Sant Maurici (cap a les 20h)

Diumenge ens el vam agafar amb calma i, després de donar un petit vol (com no podria ser d'una altra manera) per Montesclado, vam baixar a Tírvia, un poble que realment mereix la pena ser visitat. El dinar el vam fer a Altron, a la Vall d'Àssua.

Ressenya gastronòmica


A diferència de l'any passat, el pic-nic que ens vam preparar per a la caminada de dissabte a Lo Paller va ser molt bo. A part, vam fer allà els esmorzars de dissabte i diumenge i els sopars de divendres i dissabte. Deixant de banda que no hi havia gaire varietat per a triar (de fet no hi havia cap, un primer i un segon) s'ha de dir que el menjar era molt i molt bo, i també molt abundant. Per a esmorzar un pastís casolà molt bo amb alguna altra pasta i abundància d'embotits, a més de sucs, cafè... Divendres vam sopar una fideuà molt bona i uns filets de porc amb salsa i poma. Costava acabar-s'ho. Dissabte vam sopar una crema de carbassa i un pollastre (de pagès) amb prunes també boníssims. Amb els postres sí que hi havia més varietat, i la major part eren casolans. S'ha de dir que el tracte per part dels propietaris va ser exquisit, com si estiguéssim a casa. Diumenge ens va costar una mica trobar lloc (vam trucar a un parell), però seguint la recomanació dels mateixos propietaris de Lo Paller vam anar al restaurant del Roch Hotel d'Altron. I la recomanació no podia haver estat millor. Tots els plats de la carta tenien una pinta boníssima (fins i tot alguna 'novetat' com el cangur o el bisó). Jo, després de molt rumiar-m'ho, em vaig decantar per unes pintes (mongetes vermelles) amb xoricet i un ternasco amb prunes. Espectacular! Pels postres la majoria vam coincidir: Filiberto! Postre a base de gelat de nata, iogurt i grosella. Una altra meravella del Pallars...

Castell de Milany (Ripollès)

Reprenc, després de molt temps, l'activitat blocaire-muntanyenca amb una excursió, realment espectacular, feta aquest passat dissabte.
Tot i que en un principi la idea era anar cap a la Cerdanya finalment, més aviat per mandra, ens vam decidir pel veí Ripollès, i a fe, que la decisió no ens va pesar... La idea era pujar al Castell de Milany (1.533m), des del Coll de Canes (1.120m) per acabar l'excursió a Vallfogona (945m).
Vam sortir d'hora de Vic, a 2/4 de 7, direcció Ripoll. De Ripoll vam agafar la N-260 direcció Olot. 4-5 quilòmetres passat Vallfogona vam arribar al Coll de Canes on vam descarregar a la colla. Després vam tornar a Vallfogona per a deixar un cotxe i vam retornar al Coll per a afegir-nos a la resta de colla.
Les abundants pluges de la primavera ens van deixar els camins plens d'un verd exuberant. Ja des de bon inici ho vam poder comprovar, abundant vegetació alta i verda, els boscos humits i rajant aigua per arreu... Un espectacle de vida!

La senda d'inici des de Coll de Canes s'havia d'intuir. Herba d'un metre d'alçada feia el recorregut selvàtic. Vam enfilar-nos entre les boires d'un dia que despertava solejat i, de seguida, en vam ficar per dins del bosc. Seguíem el PR C-59 direcció el collet de la Verdura. A la que el bosc ens ho va permetre, les vistes cap el sector de Sant Privat i el Puigsacalm van ser magnífiques, un mant verd cobria totes les serralades.

Sempre seguint el PR carenejant direcció sud, vam arribar al Pla de Falgars i, a continuació a la collada de Fra Anton. Aquí vam haver de girar cap a l'est, sense deixar el PR, per arribar al collet del Bosc. A partir d'aquí el camí es va fer una mica més entretingut, ja que vam haver de fer petites grimpadetes, sense cap dificultat, per acabar arribant al punt més alt de l'excursió: l'ermita romànica de Santa Magdalena de Cambrils (1.547m). Aquí ens vam aturar a esmorzar.

Un cop recuperades forces, vam continuar camí direcció est cap a la Creu de l'Espinal (1.414m). A l'alçada del Puig de l'Obiol vam enllaçar amb el GR-3 que seguiríem cap a la Creu del Castell. A la dreta teníem el camí de baixada cap a Vallfogona, però tot tirant recte, i després d'una altra petita grimpadeta sense dificultat, vam arribar al Castell, del qual només queden alguns rocs.
Les vistes des de dalt s'intuïen magnífiques, però no les vam poder gaudir en plenitud ja que havien anat creixent abundants nuvolades.

Vam desfer el camí fins a la Creu del Castell i, ara a l'esquerra, vam agafar el camí de baixada entre l'espectacle dels regs formant cascades i salts d'aigua. I com que perquè hi hagi aigua als regs ha de ploure, doncs nosaltres vam haver de pagar peatge per l'espectacle de que vam gaudir en forma de xàfec que, per sort, ens va agafar entre fagedes, cosa que ens va protegir bastant.

El camí de baixada, seguint el GR, no tenia cap dificultat i era, com deia, espectacular gràcies al verd de les fagedes i l'abundant aigua. L'única dificultat venia donada per l'estat dels corriols, plens de fang. Després de baixar un tros per pista forestal, vam haver de girar a l'esquerra, amb Vallfogona ja a la vista, per fer un darrer tram de baixada entre camps. Així vam arribar a la ribera de Vallfogona, que vam travessar pel Pont Vell, per, després d'una lleugera pujadeta, entrar al poble. Gairebé 7h d'excursió, que es podien haver reduït una miqueta, però és que l'espectacularitat del camí donava peu a aturar-s'hi i contemplar-ho i gaudir-ho amb calma. Una molt bona excursió!

Ressenya gastronòmica

Una part del grup va haver de retornar a la Plana, la resta ens vam quedar a dinar a Vallfogona. El lloc triat va ser el restaurant Can Polla. Menjar cassolà molt ben fet. Vaig triar de primer una torrada amb escalivada i anxoves. De segon, mitjana de vedella. El postre un clàssic: músic. Com dic, tot molt bo. El preu, al meu entendre, sense ser excessivament car, tampoc no era barat: amb cafè i begudes (vi de la casa) uns 28€