Fontlletera i Balandrau amb molt poca neu

Tot i les imatges semi-apocalíptiques i els avisos de grans nevades i fred al Pirineu, oh sorpresa! en ple hivern, sembla ser que no tindrem oportunitat de desgastar gaire el grampons aquest hivern. Almenys caminant per la banda més oriental del Pirineu.

Donat que aquest hivern havíem abandonat una mica la pràctica del senderisme, vam buscar una excursió amb neu que no fos massa llarga. Vam triar una senzilla sortida al Balandrau per una de les seves rutes més habituals, des del Collet de la Gralla (1952m).

A les 7h, l'Esti i jo, recollien en Ramon i la Marta per Manlleu i enfilàvem la C-17 direcció nord. Ripoll, Sant Joan, Camprodon, Setcases i, en passar Vilallonga de Ter, s'agafa el trencant a l'esquerra direcció Tregurà. Des de Tregurà de Dalt, surt una llarguíssima pista que ens pot portar fins a Ribes de Freser.
Ja havíem trucat a la Fonda Rigà de Tregurà per a confirmar si la pista estava practicable. Ens van dir que fins al Collet de la Gralla cap problema, però que a partir d'aquí no. Practicable volia dir sense neu perquè, neu apart, la pista en aquest tram es trova en un estat bastant lamentable. Sort de portar el Niva...

Collet de la Gralla

Al fons, el Coll dels Tres Pics entre el Fontlletera (dreta) i el Balandrau (esquerra)

Ja quan pujàvem de Camprodon en amunt podien comprovar que de neu no trobaríem massa. Vam deixar el cotxe al Collet de la Gralla i l'aspecte de la muntanya era desolador, alguna clapa de neu de mida mitjana al Coll dels Tres Pics (2.407m) i prop dels cims de la Fontlletera (2.581m) i el Balandrau (2.584m).

Vam iniciar el camí per la pista. Eren 3/4 de 9 i gens de fred, el dia era molt assolellat  més propi de la primavera. Com que ja vèiem que de neu trepitjaríem poca i que els grampons els acabaríem passejant a la motxilla, vam decidir allargar l'excursió i fer els dos pics: el Fontlletera i el Balandrau.
Enlloc de fer el camí normal, pel Coll dels Tres Pics (que separa aquests dos cims), vam enfilar el cim de Fontlletera pel dret. La pujada era molt dreta, per una pala d'herba cremada per l'hivern. Molt bona vista, al nord-est, durant tota la pujada de la zona del Costabona i, més enllà, el Canigó. A la que vam anar assolint alçada, el panorama es va anar obrint cap a l'oest, nord-oest amb vistes de les muntanyes de Núria i més lluny del Cadí, la Tosa, Pedraforca... Prop del cim, al nord, va aparèixer a tocar tot el sector de Bastiments, Gra de Fajol, Pic de la Dona... Cap al sud, boires i més boires, cap vista.
La pujada va ser molt exigent, però les vistes pagaven l'esforç. Poca neu, un dels llocs on més neu es veia acumulada era més avall, als voltants del refugi de Coma de Vaca.

Vam iniciar descens, direcció oest, cap al coll dels Tres Pics. Per aquest cantó la muntanya també era molt dreta, però cap perill per l'absència total de neu.
Vam parar un moment al coll i, de seguit, vam enfilar la pujada al Balandrau. Aquesta pujada és més suau que la del Fontlletera tot i que, cap al final, té algun tram realment dur. Anant ben bé per la carena es podien trobar clapes més que consistents de neu (a més bastant dura), però pel camí normal no n'havia gaire. Les vistes des del cim fabuloses, tant per les muntanyes al nord, com per les boires al sud. Un cim no massa dur si es fa pel coll, que permet una de les millors vistes d'aquesta banda del Pirineu.

baixada al coll dels Tres Pics 

Refugi de Coma de Vaca, des del coll dels Tres Pics 

pujada al Balandrau

cim del Balandrau, vista al nord 

cim de Balandrau, vista al sud

La baixada la vam fer per la ruta normal, pel coll. Moltes més clapes de neu per aquesta zona, en ser molt més acanalada i ombrejada. Vam arribar al cotxe cap a 2/4 de 3. Finalment, amb la pujada al dos pics, l'excursió es va fer bastant més llarga i exigent. Més de 10km i gairebé 900m de desnivell en pujada. Vam complir bastant bé, pel temps que portàvem sense caminar...

Ressenya Gastronòmica
Tenia moltes, moltíssimes ganes de tornar a la Fonda Rigà de Tregurà de Dalt. Vaig estar al desembre de 2008 i em va impressionar. No han baixat ni un mil·límetre la qualitat. Us reprodueixo el que vaig escriure aquell dia. A data d'avui ho puc tornar a subscriure al 100%. Amb tant plats per a triar, i vaig tornar a repetir el 2n plat i el postre. Només vaig canviar el 1r, escollint aquesta vegada un milfulles de poma, formatge de cabra i fuà. Genial! 

"Fonda Rigà de Tregurà. Magnífic lloc, reformat de 2007. Més aviat una casa de turisme rural que una fonda. No vam veure les habitacions, però si estan en consonància amb la comoditat dels espais de la planta baixa, també seria recomanable per passar un parell de dies de descans. 
Quant el restaurant, esplèndid, i sense exagerar. La majoria dels plats de l'amplíssima carta ens presenten productes senzills i del país, però l'elaboració es novedosa i variada. És un gust poder fullejar una carta i tenir problemes per a decidir-te. Finalment em vaig decantar per una amanida tèbia, exageradament abundant, amb peus de porc i gambes, i molts fruits secs, a banda del típic d'una amanida. De segon, plat nou a testar, que és una de les coses que més m'agraden fer: guisat de poltre. Boníssim, una carn molt gustosa i preparada al punt. De postres, especialitat de la casa: braç de gità casolà amb xocolata desfeta. Tot molt bo, i quan dic tot, vull dir tot, perquè els plats dels acompanyants també feien una pinta realment bona. A més, el lloc és impressionant. Ja el poble, Tregurà de Dalt, està situat de manera privilegiada, penjat d'una muntanya tancant la vall de Camprodon. La fonda té tota una banda que dona a la vall, és com estar mirant-la des d'un balcó. En definitiva, totalment recomanable."

La Covil i Costa Pubilla (Ripollès)

Dissabte passat excursió amb els companys/es (la majoria ja excompanys/es jubilats de Caixa Manlleu) camalluents. La idea era començar a retrobar-nos de cara a l'habitual sortida d'agost.

El lloc triat per la trobada camalluenta va ser la comarca veïna del Ripollès. El pla era fer una cosa amb un cert desnivell, però sense que fos cap bestiesa. La proposta del sherpa Villegas va ser una excursió circular que, sortint des del refugi del Pla dels Prats (1.559m) i passant per La Covil (2.001m) i el Costa Pubilla (2.056m), tornés al lloc de sortida.

Vam quedar a les 7:15h del matí a la benzinera "El Túnel" de Sant Quirze. Finalment, 12 camalluents/es dels quals 10 faríem la caminada i dues anirien pel seu cantó, retrobant-nos a l'hora de dinar. A 2/4 de 8 marxàvem direcció Ribes de Freser. De Ribes vam agafar, a l'esquerra, l'estreta carretera que, passant per sobre les vies del cremallera i el ferrocarril, porta cap a Campelles. Passant el petit poble de Campelles per la seva part baixa (per l'esquerra) s'agafa la pista que porta cap al refugi del Pla dels Prats. Una pista en un primer moment alquitranada i posteriorment de terra que, en algun tram, no es troba del tot en bon estat.

Al voltant de 2/4 de 9 començàvem a caminar. Temperatura magnífica i dia solejat. D'entrada, camí ample però dret, pujada forta que fa fer trencar la suor. La majoria dels que portàvem paravents o jaquetes, ens les vam haver de treure.

Pujàvem direcció la Font Roja (1.740m). De seguida arribàvem a la font i tombàvem direcció esquerra seguint, en un principi, el mateix torrent de la Font Roja i després la carena que ens havia de portar al cim de La Covil. Molt bones vistes cap el sector del Taga i el Puigmal. Boires i més calitja cap al Pedraforca. El Montseny apareixia molt llunya, tímidament entre els núvols...

A l'avantcim de La Covil ens vam aturar a esmorzar, un balcó privilegiat sobre el Puigmal, al que ja li quedaven només unes poques clapes de neu.
Tot i que no ho va semblar per la rapidesa, la baixada de La Covil al coll de Coma Ermada (1.875m) ens va suposar perdre 125m de desnivell que de seguida ens els trobarien de pujada a les cames. Sense descans vam enfilar una pujada curta però espectacularment dreta cap el Costa Pubilla. Gairebé 200m de desnivell en molt poca distància. El sol picava i els bufecs es deixaven sentir entre el grup.
Al cim les vistes tornaven a ser molt bones cap el nord, i menys nítides al sud i oest.

La tornada la vam fer seguint el camí que, primer en direcció est i després cap al nord, porta al Coll de Prat de Jou. Abans d'arribar, però, vam fer un gir en direcció sud-est, agafant el camí que porta cap al Refugi de La Covil (1.779m). D'allà, per pista, vam tornar a la Font Roja i des d'aquí, seguint el mateix camí d'anada, al punt d'inici. Molt bona excursió, amb un desnivell no excessiu, però si molt intens.

Ressenya Gastronòmica

Vam dinar al restaurant Cal Marxened de Campelles. Bona relació qualitat-preu.

Poca gent (crisi?), per no dir ningú.

De primer vaig fer una amanida tèbia de mongetes i carxofes. Molt ben amanida i sabrosa.

De segon, tot i el triomf gairebé total de l'arrós, em vaig decantar per unes mandonguilles amb tomàquet. Senzilles i ben fetes.

De postre, pastis de xocolata.

Recomanable.

Puigmal des de Núria. En busca de neu...

El tema d'anar a fer sortides amb grampons s'està començant a complicar força... Neva poc, i quan neva, a continuació no fa fred de debò. És a dir, poca neu i, quan n'hi ha, bastant toveta, almenys pel Ripollès i el Pirineu oriental, a prop de casa.

Això mateix vam poder comprovar aquest dissabte passat. Després de tot l'hivern sense haver pogut sortir a la neu, les nevades de fa uns dies ens van animar a esmolar els grampons i planificar una sortida. Dijous la vista del Pirineu des de Vic (cantó sud) feia pena, així que ens vam decidir per provar la pujada al Puigmal (2,910m) des de Núria (1.964m), intentant aprofitar la neu que pogués haver al cantó nord. Un company ja ens va advertir que ens podíem trobar molta neu, però que estaria molt tova. Tot i així, era això o canviar l'excursió per una altra molt més lluny i, igualment, sense garanties de neu dura.Vam sortir de Manlleu (jo de Vic) amb la Marta i el Ramon. El cotxe marcava -2,5º a l'exterior. A l'estació del cremallera de Queralbs ja estàvem a uns 3-4 graus positius, i a Núria ja marcava +5,5º. Neu, però sense fred... La imatge de les muntanyes del voltant, vistes des del sud i amb molt poca neu, era penosa.
Vam iniciar la pujada al Puigmal per l'anomenat Roc de l'Ortigar seguint, direcció oest, el torrent de Finestrelles. Neu si, però molt tova. En molts trams ens enfonsàvem fins els genolls. Així vam anar fent, de manera molt penosa, el camí fins el Roc de l'Ortigar. Allà vam tombar direcció sud per a encarar la muntanya per la seva cara nord. La neu seguia estant molt tova i el caminar, enfonsant-nos contínuament, es feia pesat. Vam aturar-nos a esmorzar a la cota 2.300, més de dues hores caminant i només havíem assolit poc més de 300m de desnivell dels gairebé 1.000 previstos.

A partir d'aquí l'estat de la neu va anar millorant i, sobre tot, a partir dels 2.400m la neu ja estava bastant més compactada, cosa que facilitava força el caminar. A partir d'aquí, però, ens trobaríem una altra dificultat: el desnivell mateix de la muntanya. Vam tirar pel dret per la “Coma de l'Embut” i les pales amb neu, això sí, molt dura es van tornar veritables parets. Manca d'entreno (feia mesos que no enfrontava una caminada tan dura), sol, calor i parets verticals. Vaig arribar al cim mort, era prop de l'una del migdia. Més de 4h de dura pujada. Des del cim, vistes privilegiades de la Cerdanya i tot el Pirineu oriental. De Montserrat només es veien sortir el pics entre les boires.

La baixada la vam iniciar a molt bon ritme. A pesar de les parets verticals i la neu molt dura (a vegades gelada) els grampons agafaven perfectament i desfèiem altitud de manera ràpida. A la que ens vam acostar a la cota 2.400m la cosa es va tornar a complicar. Novament un bon gruix de neu molt tova. Caminar pesat sota un sol de justícia. La temperatura devia ser superior als 10º. Vam arribar al complex del Santuari per la via més habitual, travessant el bosc que baixa pel cantó dret.

Vam arribar a les 15:45h. Teníem un cremallera de baixada a les 16h, però això suposava començar a dinar prop de les 17h. Vam decidir no arriscar-nos a perdre'ns un àpat i ens vam quedar a dinar al bar-cafeteria de Núria.

Ressenya gastronòmica
Poca cosa, i la poca cosa molt trista. Ni vedelles amb bolets, ni ànecs amb peres, ni galtes, ni tan sols una botifarra amb patates... Una amanida de pasta i un entrepà de tonyina. I sort que vam tenir, al poc s'acabava el pa... Això sí, el que vam menjar se'ns va posar de por.

Castell de Milany (Ripollès)

Reprenc, després de molt temps, l'activitat blocaire-muntanyenca amb una excursió, realment espectacular, feta aquest passat dissabte.
Tot i que en un principi la idea era anar cap a la Cerdanya finalment, més aviat per mandra, ens vam decidir pel veí Ripollès, i a fe, que la decisió no ens va pesar... La idea era pujar al Castell de Milany (1.533m), des del Coll de Canes (1.120m) per acabar l'excursió a Vallfogona (945m).
Vam sortir d'hora de Vic, a 2/4 de 7, direcció Ripoll. De Ripoll vam agafar la N-260 direcció Olot. 4-5 quilòmetres passat Vallfogona vam arribar al Coll de Canes on vam descarregar a la colla. Després vam tornar a Vallfogona per a deixar un cotxe i vam retornar al Coll per a afegir-nos a la resta de colla.
Les abundants pluges de la primavera ens van deixar els camins plens d'un verd exuberant. Ja des de bon inici ho vam poder comprovar, abundant vegetació alta i verda, els boscos humits i rajant aigua per arreu... Un espectacle de vida!

La senda d'inici des de Coll de Canes s'havia d'intuir. Herba d'un metre d'alçada feia el recorregut selvàtic. Vam enfilar-nos entre les boires d'un dia que despertava solejat i, de seguida, en vam ficar per dins del bosc. Seguíem el PR C-59 direcció el collet de la Verdura. A la que el bosc ens ho va permetre, les vistes cap el sector de Sant Privat i el Puigsacalm van ser magnífiques, un mant verd cobria totes les serralades.

Sempre seguint el PR carenejant direcció sud, vam arribar al Pla de Falgars i, a continuació a la collada de Fra Anton. Aquí vam haver de girar cap a l'est, sense deixar el PR, per arribar al collet del Bosc. A partir d'aquí el camí es va fer una mica més entretingut, ja que vam haver de fer petites grimpadetes, sense cap dificultat, per acabar arribant al punt més alt de l'excursió: l'ermita romànica de Santa Magdalena de Cambrils (1.547m). Aquí ens vam aturar a esmorzar.

Un cop recuperades forces, vam continuar camí direcció est cap a la Creu de l'Espinal (1.414m). A l'alçada del Puig de l'Obiol vam enllaçar amb el GR-3 que seguiríem cap a la Creu del Castell. A la dreta teníem el camí de baixada cap a Vallfogona, però tot tirant recte, i després d'una altra petita grimpadeta sense dificultat, vam arribar al Castell, del qual només queden alguns rocs.
Les vistes des de dalt s'intuïen magnífiques, però no les vam poder gaudir en plenitud ja que havien anat creixent abundants nuvolades.

Vam desfer el camí fins a la Creu del Castell i, ara a l'esquerra, vam agafar el camí de baixada entre l'espectacle dels regs formant cascades i salts d'aigua. I com que perquè hi hagi aigua als regs ha de ploure, doncs nosaltres vam haver de pagar peatge per l'espectacle de que vam gaudir en forma de xàfec que, per sort, ens va agafar entre fagedes, cosa que ens va protegir bastant.

El camí de baixada, seguint el GR, no tenia cap dificultat i era, com deia, espectacular gràcies al verd de les fagedes i l'abundant aigua. L'única dificultat venia donada per l'estat dels corriols, plens de fang. Després de baixar un tros per pista forestal, vam haver de girar a l'esquerra, amb Vallfogona ja a la vista, per fer un darrer tram de baixada entre camps. Així vam arribar a la ribera de Vallfogona, que vam travessar pel Pont Vell, per, després d'una lleugera pujadeta, entrar al poble. Gairebé 7h d'excursió, que es podien haver reduït una miqueta, però és que l'espectacularitat del camí donava peu a aturar-s'hi i contemplar-ho i gaudir-ho amb calma. Una molt bona excursió!

Ressenya gastronòmica

Una part del grup va haver de retornar a la Plana, la resta ens vam quedar a dinar a Vallfogona. El lloc triat va ser el restaurant Can Polla. Menjar cassolà molt ben fet. Vaig triar de primer una torrada amb escalivada i anxoves. De segon, mitjana de vedella. El postre un clàssic: músic. Com dic, tot molt bo. El preu, al meu entendre, sense ser excessivament car, tampoc no era barat: amb cafè i begudes (vi de la casa) uns 28€

De Núria al Pic de l’Àliga

Diumenge per fi vam poder fer la sortida amb neu que portàvem dues setmanes endarrerint per qüestions meteorològiques: Núria.
Tot i que les previsions tampoc eren massa optimistes, va poder la impaciència, i la previsió de dissabte anunciant un matí amb probabilitat d’estones assolellades ens va decidir a arriscar-nos. Finalment, i al igual que en la darrera sortida hivernal, només ens vam apuntar en Ramon i jo.
Vam sortir de Vic a ¾ de 7 amb la intenció d’agafar un cremallera a Queralbs a les 7:50h. Molt poca gent pujant a aquesta hora. Poc abans d’1/4 de 9 érem a Núria i la perspectiva era bastant decebedora. Ens va rebre una lleugera nevada, vent i fred (-7,5º). Donades les circumstàncies vam decidir avançar l’esmorzar i fer-ho resguardats a la mateixa estació, la perspectiva a l’exterior no millorava.
Donat que ja érem a Núria vam decidir que, independentment del temps, donaríem un voltet per la zona. Ens vam decidir a anar cap al refugi i, des d’allà, intentar fer el Pic de l’Àliga (2.428m) o alguna cosa no gaire llunyana. Un cop acabat l’esmorzar vam començar a enfilar-nos per la zona de les pistes d’esquí direcció l’alberg. El temps semblava millorar i començaven a obrir-se clarianes. De moment, encara no ens vam calçar els grampons. Vam arribar, després d’alguna pujada molt dreta, a l’alberg on la gent que hi havia allotjada començava a treure el cap. El cel semblava obrir-se de manera definitiva i el sol feia acte de presència. Ens vam posar els grampons i vam enfilar les primeres rampes del Pic de l’Àliga. La neu, a pesar de les fortes ventades que ens havien anunciat que van haver-hi el dia anterior, no estava gens dura, i en alguna part ens enfonsàvem gairebé fins el genoll. Amb el dia ja clar les vistes eren fabuloses: un mar de boira al sud (Ripollès) i vistes nítides al l’est (Torreneules, Coma del Clot...) i oest (Puigmal, Pic de Segre...). Al nord es veien aparèixer nuvolades per darrera del Noufonts, Pic d’Eina... Els meteoròlegs acabarien encertant-la i totes aquestes nuvolades a la tarda cobririen la Vall de Núria i el Ripollès, deixant alguna nevada.
Animats per la bona climatologia i pel poc temps gastat, un cop fet el cim del Pic de l’Àliga ens vam decidir a anar una mica més enllà i, seguint la carena direcció nord, ens vam arribar fins el Pic de Rocs Blancs de Fontnegra (o Pic de la Pala, 2.475m).
El descens va ser molt ràpid. No només podríem agafar un cremallera anterior al previst, sinó que encara tindríem temps per donar un voltet per l’explanada del Santuari. La baixada no va ser tant tranquil·la com el camí d’anada, ara les pistes eren plenes d’esquiadors...
A les 13:30h agafàvem un cremallera (dels dos que van baixar) ple a vessar. A ¼ de 3 de la tarda ja érem entaulats a Queralbs, mentre començava una lleugera nevada.

Ressenya gastronòmica:


Vam dinar a Ca La Mari de Queralbs. Vam trucar des de Núria per a reservar puesto i ja ens van dir que no hi hauria cap problema, i no anaven desencaminats. Durant el dinar només dues taules de dues persones ocupades, i una era la nostra. El menú no era gaire variat, tres primers i tres segons, em vaig decidir per unes mongetes a la catalana de primer i per unes cuixes de pintada arrebossades de segon. De postres, músic amb ratafia. Tot molt bo, però les quantitats no eren excessives. El preu anava en consonància amb la zona turística (d’esquiadors) en que estàvem: 24€ amb cafè. Va estar bé, però no em quedarà gravat com un lloc de referència.

Ulldeter: coll de la Marrana, Pascuira, Gra de Fajol

Dissabte passat, segona hivernal! Fa 4 setmanes debutàvem a Ulldeter, el vent ens va fer haver de deixar-ho al coll de la Marrana, però tot i així, l'experiència va resultar més que positiva.
Abans d'endinsar-nos en festivitats nadalenques, i com qui diu donar per acabat l'any excursionista, vam decidir fer una altra sortida. Des de finals de novembre havia nevat força i les expectatives de neu eren bones. La idea era anar a un lloc a prop: Taga, Costa Pubilla... Però l'augment de temperatures dels darrers dies ens vam fer decidir-nos per a guanyar alçada i vam tornar al sector d'Ulldeter.
La carretera des de Setcases ja ens anunciava que la prevista abundància de neu es confirmava, molta d'acumulada als marges de la carretera. Ja des del trencant del camí del refugi la neu ho cobria tot.
La temperatura però no era pas baixa i no vam haver de calçar-nos grampons fins el refugi. Bona part del camí el vam haver de fer seguint la pista d'esquí, ja que pel bosc la neu era abundant i massa tova, en algun moment vaig enfonsar-me fins a la cintura.
La jugada de l'esmorzar al refugi ens va sortir malament aquesta vegada. Era tancat, i només vam poder accedir a l'espai lliure que és un petit habitacle sota l'edifici sense més comoditat que una vella estufa apagada i un jaç per a situacions d'extrema emergència. Però bé, millor això que el vent i la neu...
Un cop havent esmorzat, vam calçar-nos els grampons i vam tirar amunt, direcció el coll de la Marrana. Molts pocs esquiadors i tampoc massa gent caminant per ser el lloc que era. El primer tram ens fa oferir neu dura, ideal per a caminar amb grampons. Però de seguida ens vam endinsar en una zona més fonda i aquí la neu es va tornar tova (que no aigualida). Neu fins els genolls i lent caminar, els que pujaven amb raquetes ens passaven molt ràpid. A la que el camí es va tornar a enfilar per afrontar la pujada final al coll de la Marrana, la neu va tornar a ser més dura cosa que vam agrair.

Al peu del Gra de Fajol. Seguint recte i tombant a l'esquerra, anem direcció el Puig Pastuira

Dalt del coll se'ns va presentar el gran dubte: tirar cap a Bastiments (nord) o cap el Puig Pastuira (Sud). Teníem taula per dinar i no era qüestió de retrasar-nos gaire. Pujar i baixar Bastiments era més curt però amb més dificultat, la ruta al Pastuira més llarga però sense grans dificultats (carenejar i fer tres o quatre turonets). Vam decidir-nos per la segona ruta pensant arribar fins on el temps ens ho permetés, comptant que havíem de ser a Tregurà a les 15h.
Més del 80% de la gent que pujava al coll de la Marrana seguia després direcció Bastiments (la muntanya més alta de la zona). Pràcticament la resta d'excursionistes tirava cap el Gra de Fajol. Així, ens vam trobar que direcció Pastuira el camí estava completament solitari. No és cap gran cim, però les vistes no desmereixen (i de fet són més espectaculars) que les que es puguin gaudir a molts cims. El cel amb algun núvol, però totalment nítid gràcies a la tramuntana, conjugat amb la blancor de la neu que ho envoltava tot ens oferia paisatges fabulosos. El vent empipava, però també ens permetia gaudir d'una neu molt dura i completament allisada. Era com caminar sobre llençols blancs recent posats.

Direcció el Pastuira. Al fons en Ramon, i a sobre d'ell els dos Torreneules

Vam fer un parell de turons, i com que ja vèiem que no arribaríem al Pastuira, després de fer les fotos de rigor vam girar cua. En Ramon i jo ens vam animar a pujar el Gra de Fajol. Pujada molt i molt dreta, tot i que curta. La neu glaçada i el vent ens van acompanyar tota la pujada. No pensàvem que fos tan dura i moltes estones vam haver de parar per agafar oxigen, no recordo haver pujat rampes tan dures, sense grampons hagués estat impossible pujar-hi.
Al cim ens vam trobar amb tres excursionistes de Blanes. Les vistes, immenses: del Montseny, Montserrat, el Canigó i fins i tot la badia de Roses. La baixada del Gra de Fajol en direcció el coll de la Marrana (cara nord de la muntanya) va resultar tan dreta com la pujada per la cara oest. La neu igual de glaçada i els grampons fent un inestimable servei (sort d'ells, perquè els bastons no es podien ni clavar a la neu).
La baixada fins el refugi i el cotxe va ser ràpida. Del refugi al cotxe la neu ja es trobava molt tova i va haver-hi més d'una estona en que costava caminar. Al cotxe ens esperava la resta del grup que havia arribat mitja hora abans. Els manlleuencs van marxar cap a casa i la Fina, en Ramon i jo vam quedar-nos a la fonda de Tregurà per conèixer una mica millor la gastronomia del país...

al cim de Gra de Fajol, amb el Canigó al fons (esquerra)

Ressenya gastronòmica:
Fonda Rigà de Tregurà. Magnífic lloc, reformat de 2007. Més aviat una casa de turisme rural que una fonda. No vam veure les habitacions, però si estan en consonància amb la comoditat dels espais de la planta baixa, també seria recomanable per passar un parell de dies de descans.
Quant el restaurant, esplèndid, i sense exagerar. La majoria dels plats de l'amplíssima carta ens presenten productes senzills i del país, però l'elaboració es novedosa i variada. És un gust poder fullejar una carta i tenir problemes per a decidir-te. Finalment em vaig decantar per una amanida tèbia, exageradament abundant, amb peus de porc i gambes, i molts fruits secs, a banda del típic d'una amanida. De segon, plat nou a testar, que és una de les coses que més m'agraden fer: guisat de poltre. Boníssim, una carn molt gustosa i preparada al punt. De postres, especialitat de la casa: braç de gità casolà amb xocolata desfeta. Tot molt bo, i quan dic tot, vull dir tot, perquè els plats dels acompanyants també feien una pinta realment bona. A més, el lloc és impressionant. Ja el poble, Tregurà de Dalt, està situat de manera privilegiada, penjat d'una muntanya tancant la vall de Camprodon. La fonda té tota una banda que dona a la vall, és com estar mirant-la des d'un balcó. En definitiva, totalment recomanable.

Primera hivernal. Neu i vent a Ulldeter

Després de la gratificant experiència de passat juny sobre la neu a l’Aneto, en Ramon i un servidor ens vam proposar començar a fer excursions hivernals per alta muntanya.
I aquest cap de setmana, després de les precipitacions en forma de neu caigudes els darrers dies i les previsions de temps estable anunciat, vam decidir fer la primera sortida amb neu. En un primer moment, vam pensar en la Tossa Plana de Lles. Però s’havien anunciat fortes nevades per dimecres, i com que la temperatura encara no era massa baixa, vam pensar que hi hauria massa neu i massa tova, i no teníem intenció d’anar amb raquetes...
Així que vam canviar d’opinió i varem decidir-nos per la zona de Vallter 2000 / Ulldeter. Al final les nevades no van ser tan abundants, i el patiment va ser per si trobaríem o no neu. A més, les previsions anunciàvem vents de fins a 80 km/h per la zona.

Vam sortir dissabte a les 7:45. Se’ns va apuntar una de les valentes de la colla, la Fina. C-17 direcció Ripoll, i després Camprodon i Setcases. En principi patíem ja que no es veia la neu, a 2/4 de 10 ja érem a puesto. De Setcases en amunt, el vent es feia present de maneta més que notable, va fer molta mandra baixar del cotxe... Al Gra de Fajol es veia neu en abundància. Ben abrigats vam començar a caminar. La idea era passar pel refugi d’Ulldeter (2.221m), el coll de la Marrana (2.510m) i pujar a Bastiments (2.881m), però només baixar del cotxe vam comprovar que no arribaríem a Bastiments, el vent era fortíssim. Vam agafar el camí cap el refugi i allà ja decidiríem fins on podríem continuar. A més, de seguida va aparèixer la neu, dura i barrejada amb roca. Dubtes, ens posem ja els grampons? Com que vèiem que la gent que baixava els portava vam decidir posar-nos-els. Va ser una bona elecció.

De la carretera al refugi no hi ha més de mitja hora. La primera part amb estones de bosc que ens protegia una mica del vent. A la que el bosc es va acabar, el torb ens tirava la neu a sobre amb força. Vam arribar al refugi amb poques esperances de poder caminar gaire més... Vam ser pràctics i vam decidir esmorzar a l’escalfor del refugi, fora el torb feia córrer la neu de maneta tempestuosa.

pujant direcció el Coll de la Marrana, amb el torb bufant

Vam decidir continuar una estona, fins on poguéssim. La neu començava a ser més que abundant, estava bastant dura. S’agraïen els grampons... El vent entrava a ratxes. De cop et llençava neu a la cara amb força, fent mal, la velocitat era tal que havíem de parar i ajupir-nos perquè no ens tirés a terra (de fet la Fina ja es tirava ella sola...). Però ens vam acostumar i finalment vam anar fent camí amb l’encant de les muntanyes nevades i el torb i la broma creant una imatge idíl•lica de pur hivern i alta muntanya.
Com qui no vol la cosa vam anar pujant les dures rampes fins el coll de la Marrana. Al coll el vent picava amb renovades forces, tot i així vam poder estar una estona. De fet, va costar baixar perquè el vent no ens deixava caminar. Quan vam aconseguir-ho arribava un nombrós grup d’excursionistes. Portàvem ja més de 5 minuts baixant i el grup encara no havia arribar al coll, continuaven ajupits i/o estirats a terra resistint el vent. Els darrers 25m d’ascensió se’ls van fer llargs...

La baixada era perillosa, molt dreta i amb la neu molt dura. Però els grampons són un gran invent i en cap moment vam haver de patir. El Gra de Fajol, que teníem just a sobre, nevat estava imponent. Bastiments, amb molta neu i cobert per la boira, semblava una muntanya de digna de l’Himalaya.
La baixada va ser ràpida. Alguna parada per a protegir-nos del vent i fet fotos. Grampons pràcticament fins el cotxe (2.100m).
L’experiència més que positiva. Va ser realment divertida la sortida hivernal, i els paisatges són infinitament més macos. Ja vam estar a Bastiments pel juliol de 2007 i les vistes no són comparables. Ja pensem on anar per la propera...

Ressenya gastronòmica
Lloc ja conegut de la ja assenyalada pujada a Bastiments de 2007, la Fonda Pastoret de Vilallonga de Ter. Anàvem a tir fix.
Menjar casolà i de cassola. De primer vam coincidir tots tres: sopa de pasta. De segon vaig menjar una més que acceptable vedella guisada amb bolets. De postres vam tornar a coincidir, iogurt casolà. Els preus per la zona no solen ser barats. En aquest lloc, la relació qualitat/preu és bastant bona (15-20€, amb cafè inclòs).

Encara tornarem aquest hivern...

Olla de Núria

Més d'octubre de caminades i més caminades. Després de dues populars consecutives vaig retornar a l'alta muntanya amb molts companys habituals, més algú que sempre s'afegeix i enriqueix el grup.
Les caminades populars, unes més dures que d'altres, t'ajuden a agafar resistència (parlo de les més normals, fins a 30km). Les cames s'acostumen a fer quilòmetres tot i que els desnivells no són pas exagerats. Però l'alta muntanya és una altra cosa. Els camins s'enfilen, la vegetació desapareix i els efectes de la climatologia s'exageren. I per si l'havien oblidat, el sr. Ramon ens tenia preparada una de bona: L'Olla de Núria.

La broma consistia en sortir de Núria i recórrer les muntanyes que l'envolten tornant al punt de partida. Acabada suposa fer sis cims: Puigmal (2.910m), Pic de Segre (2.848m), Pic de Finestrelles (2.829m), Pic d'Eina (2.786m), Pic de Noufonts (2.861m) i el Pic de Noucreus (2.799m). Hi ha gent que inclou el Torreneules (2.711m).
Nosaltres, en lloc d'agafar el cremallera fins a Núria i començar des d'allà, vam anar en cotxe fins a Fontalba (per la pista que surt de Queralbs) i des d'aquí vam començar l'ascensió al Puigmal.

Dia esplèndid i 9 de colla: La Marta i en Joan de Sant Feliu Sasserra (als que no veia des de l'Aneto), en Ramon, sherpa oficial i santfeliuenc com els altres dos, en Jordi, l'Irene i l'Ester, amb qui vaig coincidir a la caminada popular de Tagamanent, en Dídac, amb qui no coincidia (caminant) des de l'11 setembre, en Cesc, un habitual en això de les curses de muntanya (o sigui, una màquina l'angelet) i jo mateix.
Com deia, vam baixar del cotxe a Fontalba i com qui no vol la cosa, a això de les 8 del matí i amb un simple cafè al cos, ja ens esperaven sense miraments les dures rampes del Puigmal. Gairebé 900m de desnivell per obrir boca. Era la primera vegada que el pujava i no vaig acabar d'agafar-li el ritme, primer perquè anava regulant massa en previsió del que ens esperava i segon perquè de seguida el grup es va disgregar i no hi havia una referència per a seguir. Per una banda, en Cesc marcant un ritme massa ràpid que només l'Ester va intentar seguir. A darrera, l'Irene sola (de seguida en Jordi va arribar a fer-li companyia) i desprès en Dídac i jo. En Ramon acompanyava la Marta i en Joan que anaven (sobre tot la Marta) més poc a poc. Quan en Dídac i jo vam enllaçar amb l'Irene i en Jordi semblava que ja el ritme era l'adequat i a més caminàvem en un grupet de quatre. Però de seguida va començar a bufar un vent fred i molt fort que ens va fer parar a abrigar-nos. Aquest vent no ens abandonaria en tota l'excursió, almenys en les zones de carenes i cims més alts i desabrigats.
No ens vam poder recrear gaire al cim del Puigmal, el vent allà era infernal. Vam baixar uns metres per a buscar el refugi de la mateixa muntanya i esmorzar una mica. Inútil, vent i fred, fred i vent. Tot plegat molt desagradable.

cim de Finestrelles

Un cop esmorzats vam continuar baixant. Primeres clapes de neu de la temporada (almenys per a mi) i ara sí, la muntanya fent de parapet contra el vent. De seguida la pujada al Pic de Segre, molt suau i curta però també molt complicada perquè tornàvem a tenir el vent entrant per l'est. De nou descens i, sense gaire temps per la lírica, ascensió al Pic de Finestrelles. Dur, molt dur. Alguns companys deien que l'ascensió més dura de la jornada. Crec que en la seva opinió té molt a veure el fet que ja portàvem uns quants quilòmetres pel mig, incloent-t'hi el Puigmal. Però que carai! Era dur.
Vam iniciar l'ascensió amb un vent impressionant, de tirar-te d'esquena. El grup es va tornar a partir. Però de seguida giràvem a l'esquerra i fèiem la pujada per la part oest de la muntanya, i per tant, protegits del vent. Amb una mica d'esforç vaig atrapar l'Ester que anava més amunt i vaig poder fer la pujada amb ella a un ritme alt, però ideal. El vent no ens el tornaríem a trobar fins arribar al cim, cim del que tampoc vam poder gaudir gaire, tot i que les vistes en direcció la Catalunya Nord eren espectaculars.

Una altra vegada avall. El camí ens feia passar a escassos deu minuts del cim del Pic d'Eina. Però entre que anàvem justos de temps, i amb dos cims més encara per fer, vam decidir passar de llarg i buscar refugi per dinar. Bé, tots no. En Jordi i en Cesc van fer-nos una demostració de com arribar al cim i tornar a baixar en només ¼ d'hora. Des de baix no es veia tant complicat...
No havíem acabat de presenciar la demostració d'en Cesc i d'nen Jordi i ja enfilàvem el Noufonts. Les cames començaven a estar toves, però la pujada, de l'estil del Finestrelles però més curta, se'm va posar bé i vaig fer-la a un ritme constant i adequat. A dalt, novament vent, però crec que ja m'havia acostumat.

I una altra vegada cap avall, aquesta vegada però, amb al·licient i recompensa. Un dinar, que ara si, va ser agradable. Cansats, portàvem més de 6 hores caminant i 3 cims pujats, però sense vent ni fred. Un cop havent dinat vam continuar descendent fins el coll de Noufonts.
L'avantatge d'aquesta excursió que rodeja Núria és que pots tirar avall i plegar en qualsevol dels colls del recorregut. Al coll de Noufonts vam haver de decidir si enfilàvem la pujada al Pic de Noucreus, o si tiràvem avall direcció el Santuari.
Per àmplia majoria es va decidir plegar. Se'ns feia tard i el cansament es deixava notar. El descens del coll de Noufonts a Núria va ser molt agradable, suau i amb l'aigua acompanyant-nos durant tota la baixada. Una hora i mitja més tard érem a Núria. El genolls notàvem l'esforç de gairebé nou hores de caminada. Però una cervesa ben fresca i quatre galetes que ens havíem sobrat van ser reconstituent suficient per afrontar la hora i mitja que ens faltava fins arribar a Fontalba.

Al coll de Fontalba arribàvem a les 19h, gairebé onze més tard d'haver sortit. En Jordi i en Cesc no van tenir prou i encara van fer 4,5km més, pista avall, corrent (al trote que diuen ells...).
Per a la resta, els més de 23km i 1.700m de desnivell acumulat havien sigut prou. Havíem acabat una de les excursions més “canyeres” que havíem fet fins el moment.
A mi, en arribar a casa, encara em faltava superar una altra dura prova abans d'anar a dormir: primer sopar amb canalla al McDonalds. En Dídac em va acompanyar en aquest difícil tràngol.