Això mateix vam poder comprovar aquest dissabte passat. Després de tot l'hivern sense haver pogut sortir a la neu, les nevades de fa uns dies ens van animar a esmolar els grampons i planificar una sortida. Dijous la vista del Pirineu des de Vic (cantó sud) feia pena, així que ens vam decidir per provar la pujada al Puigmal (2,910m) des de Núria (1.964m), intentant aprofitar la neu que pogués haver al cantó nord. Un company ja ens va advertir que ens podíem trobar molta neu, però que estaria molt tova. Tot i així, era això o canviar l'excursió per una altra molt més lluny i, igualment, sense garanties de neu dura.Vam sortir de Manlleu (jo de Vic) amb la Marta i el Ramon. El cotxe marcava -2,5º a l'exterior. A l'estació del cremallera de Queralbs ja estàvem a uns 3-4 graus positius, i a Núria ja marcava +5,5º. Neu, però sense fred... La imatge de les muntanyes del voltant, vistes des del sud i amb molt poca neu, era penosa.
Vam iniciar la pujada al Puigmal per l'anomenat Roc de l'Ortigar seguint, direcció oest, el torrent de Finestrelles. Neu si, però molt tova. En molts trams ens enfonsàvem fins els genolls. Així vam anar fent, de manera molt penosa, el camí fins el Roc de l'Ortigar. Allà vam tombar direcció sud per a encarar la muntanya per la seva cara nord. La neu seguia estant molt tova i el caminar, enfonsant-nos contínuament, es feia pesat. Vam aturar-nos a esmorzar a la cota 2.300, més de dues hores caminant i només havíem assolit poc més de 300m de desnivell dels gairebé 1.000 previstos.
A partir d'aquí l'estat de la neu va anar millorant i, sobre tot, a partir dels 2.400m la neu ja estava bastant més compactada, cosa que facilitava força el caminar. A partir d'aquí, però, ens trobaríem una altra dificultat: el desnivell mateix de la muntanya. Vam tirar pel dret per la “Coma de l'Embut” i les pales amb neu, això sí, molt dura es van tornar veritables parets. Manca d'entreno (feia mesos que no enfrontava una caminada tan dura), sol, calor i parets verticals. Vaig arribar al cim mort, era prop de l'una del migdia. Més de 4h de dura pujada. Des del cim, vistes privilegiades de la Cerdanya i tot el Pirineu oriental. De Montserrat només es veien sortir el pics entre les boires.
La baixada la vam iniciar a molt bon ritme. A pesar de les parets verticals i la neu molt dura (a vegades gelada) els grampons agafaven perfectament i desfèiem altitud de manera ràpida. A la que ens vam acostar a la cota 2.400m la cosa es va tornar a complicar. Novament un bon gruix de neu molt tova. Caminar pesat sota un sol de justícia. La temperatura devia ser superior als 10º. Vam arribar al complex del Santuari per la via més habitual, travessant el bosc que baixa pel cantó dret.
Vam arribar a les 15:45h. Teníem un cremallera de baixada a les 16h, però això suposava començar a dinar prop de les 17h. Vam decidir no arriscar-nos a perdre'ns un àpat i ens vam quedar a dinar al bar-cafeteria de Núria.
Ressenya gastronòmica
Poca cosa, i la poca cosa molt trista. Ni vedelles amb bolets, ni ànecs amb peres, ni galtes, ni tan sols una botifarra amb patates... Una amanida de pasta i un entrepà de tonyina. I sort que vam tenir, al poc s'acabava el pa... Això sí, el que vam menjar se'ns va posar de por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada