Puigmal des de Núria. En busca de neu...

El tema d'anar a fer sortides amb grampons s'està començant a complicar força... Neva poc, i quan neva, a continuació no fa fred de debò. És a dir, poca neu i, quan n'hi ha, bastant toveta, almenys pel Ripollès i el Pirineu oriental, a prop de casa.

Això mateix vam poder comprovar aquest dissabte passat. Després de tot l'hivern sense haver pogut sortir a la neu, les nevades de fa uns dies ens van animar a esmolar els grampons i planificar una sortida. Dijous la vista del Pirineu des de Vic (cantó sud) feia pena, així que ens vam decidir per provar la pujada al Puigmal (2,910m) des de Núria (1.964m), intentant aprofitar la neu que pogués haver al cantó nord. Un company ja ens va advertir que ens podíem trobar molta neu, però que estaria molt tova. Tot i així, era això o canviar l'excursió per una altra molt més lluny i, igualment, sense garanties de neu dura.Vam sortir de Manlleu (jo de Vic) amb la Marta i el Ramon. El cotxe marcava -2,5º a l'exterior. A l'estació del cremallera de Queralbs ja estàvem a uns 3-4 graus positius, i a Núria ja marcava +5,5º. Neu, però sense fred... La imatge de les muntanyes del voltant, vistes des del sud i amb molt poca neu, era penosa.
Vam iniciar la pujada al Puigmal per l'anomenat Roc de l'Ortigar seguint, direcció oest, el torrent de Finestrelles. Neu si, però molt tova. En molts trams ens enfonsàvem fins els genolls. Així vam anar fent, de manera molt penosa, el camí fins el Roc de l'Ortigar. Allà vam tombar direcció sud per a encarar la muntanya per la seva cara nord. La neu seguia estant molt tova i el caminar, enfonsant-nos contínuament, es feia pesat. Vam aturar-nos a esmorzar a la cota 2.300, més de dues hores caminant i només havíem assolit poc més de 300m de desnivell dels gairebé 1.000 previstos.

A partir d'aquí l'estat de la neu va anar millorant i, sobre tot, a partir dels 2.400m la neu ja estava bastant més compactada, cosa que facilitava força el caminar. A partir d'aquí, però, ens trobaríem una altra dificultat: el desnivell mateix de la muntanya. Vam tirar pel dret per la “Coma de l'Embut” i les pales amb neu, això sí, molt dura es van tornar veritables parets. Manca d'entreno (feia mesos que no enfrontava una caminada tan dura), sol, calor i parets verticals. Vaig arribar al cim mort, era prop de l'una del migdia. Més de 4h de dura pujada. Des del cim, vistes privilegiades de la Cerdanya i tot el Pirineu oriental. De Montserrat només es veien sortir el pics entre les boires.

La baixada la vam iniciar a molt bon ritme. A pesar de les parets verticals i la neu molt dura (a vegades gelada) els grampons agafaven perfectament i desfèiem altitud de manera ràpida. A la que ens vam acostar a la cota 2.400m la cosa es va tornar a complicar. Novament un bon gruix de neu molt tova. Caminar pesat sota un sol de justícia. La temperatura devia ser superior als 10º. Vam arribar al complex del Santuari per la via més habitual, travessant el bosc que baixa pel cantó dret.

Vam arribar a les 15:45h. Teníem un cremallera de baixada a les 16h, però això suposava començar a dinar prop de les 17h. Vam decidir no arriscar-nos a perdre'ns un àpat i ens vam quedar a dinar al bar-cafeteria de Núria.

Ressenya gastronòmica
Poca cosa, i la poca cosa molt trista. Ni vedelles amb bolets, ni ànecs amb peres, ni galtes, ni tan sols una botifarra amb patates... Una amanida de pasta i un entrepà de tonyina. I sort que vam tenir, al poc s'acabava el pa... Això sí, el que vam menjar se'ns va posar de por.

De Núria al Pic de l’Àliga

Diumenge per fi vam poder fer la sortida amb neu que portàvem dues setmanes endarrerint per qüestions meteorològiques: Núria.
Tot i que les previsions tampoc eren massa optimistes, va poder la impaciència, i la previsió de dissabte anunciant un matí amb probabilitat d’estones assolellades ens va decidir a arriscar-nos. Finalment, i al igual que en la darrera sortida hivernal, només ens vam apuntar en Ramon i jo.
Vam sortir de Vic a ¾ de 7 amb la intenció d’agafar un cremallera a Queralbs a les 7:50h. Molt poca gent pujant a aquesta hora. Poc abans d’1/4 de 9 érem a Núria i la perspectiva era bastant decebedora. Ens va rebre una lleugera nevada, vent i fred (-7,5º). Donades les circumstàncies vam decidir avançar l’esmorzar i fer-ho resguardats a la mateixa estació, la perspectiva a l’exterior no millorava.
Donat que ja érem a Núria vam decidir que, independentment del temps, donaríem un voltet per la zona. Ens vam decidir a anar cap al refugi i, des d’allà, intentar fer el Pic de l’Àliga (2.428m) o alguna cosa no gaire llunyana. Un cop acabat l’esmorzar vam començar a enfilar-nos per la zona de les pistes d’esquí direcció l’alberg. El temps semblava millorar i començaven a obrir-se clarianes. De moment, encara no ens vam calçar els grampons. Vam arribar, després d’alguna pujada molt dreta, a l’alberg on la gent que hi havia allotjada començava a treure el cap. El cel semblava obrir-se de manera definitiva i el sol feia acte de presència. Ens vam posar els grampons i vam enfilar les primeres rampes del Pic de l’Àliga. La neu, a pesar de les fortes ventades que ens havien anunciat que van haver-hi el dia anterior, no estava gens dura, i en alguna part ens enfonsàvem gairebé fins el genoll. Amb el dia ja clar les vistes eren fabuloses: un mar de boira al sud (Ripollès) i vistes nítides al l’est (Torreneules, Coma del Clot...) i oest (Puigmal, Pic de Segre...). Al nord es veien aparèixer nuvolades per darrera del Noufonts, Pic d’Eina... Els meteoròlegs acabarien encertant-la i totes aquestes nuvolades a la tarda cobririen la Vall de Núria i el Ripollès, deixant alguna nevada.
Animats per la bona climatologia i pel poc temps gastat, un cop fet el cim del Pic de l’Àliga ens vam decidir a anar una mica més enllà i, seguint la carena direcció nord, ens vam arribar fins el Pic de Rocs Blancs de Fontnegra (o Pic de la Pala, 2.475m).
El descens va ser molt ràpid. No només podríem agafar un cremallera anterior al previst, sinó que encara tindríem temps per donar un voltet per l’explanada del Santuari. La baixada no va ser tant tranquil·la com el camí d’anada, ara les pistes eren plenes d’esquiadors...
A les 13:30h agafàvem un cremallera (dels dos que van baixar) ple a vessar. A ¼ de 3 de la tarda ja érem entaulats a Queralbs, mentre començava una lleugera nevada.

Ressenya gastronòmica:


Vam dinar a Ca La Mari de Queralbs. Vam trucar des de Núria per a reservar puesto i ja ens van dir que no hi hauria cap problema, i no anaven desencaminats. Durant el dinar només dues taules de dues persones ocupades, i una era la nostra. El menú no era gaire variat, tres primers i tres segons, em vaig decidir per unes mongetes a la catalana de primer i per unes cuixes de pintada arrebossades de segon. De postres, músic amb ratafia. Tot molt bo, però les quantitats no eren excessives. El preu anava en consonància amb la zona turística (d’esquiadors) en que estàvem: 24€ amb cafè. Va estar bé, però no em quedarà gravat com un lloc de referència.

Una bona manera d'acabar l'any

Aprofitant aquesta passada setmana de vacances, i que dimarts vam regressar de passar Nadal per terres bidasotarres, dijous, últim dia de l'any, en Ramon i servidor vam anar a acomiadar-ho a un dels millors llocs possibles: la muntanya.
Teníem ganes de tornar a trepitjar neu després de les dues experiències del passat any (aquesta i aquesta), i al igual que aquestes dues sortides el lloc triat va tornar a ser Ulldeter. Donada la poca neu caiguda vam considerar que aquest indret ens garantia poder trobar-la en bon estat.
La idea va ser, com sempre, deixar el cotxe a l'alçada del camí que, des de la carretera que porta a les pistes de Vallter 2000, va al refugi d'Ulldeter (2.220) pel GR-11. Poca neu a les vores de la carretera, i poca també en el tram fins al Refugi, però el que sí que vam trobar va ser glaç.

Vam aprofitar que el refugi era obert per a esmorzar i fer un cafè. Allà ens vam trobar amb alguns excursionistes que passaven el cap d'any i sortien també en direcció el Coll de la Marrana.
A 3/4 d'11 sortíem del refugi direcció el Coll de la Marrana (2.531) i Bastiments (2.881). Poca neu però en molt bones condicions, bastant dura. La pujada fins el coll, com sempre molt dura. A més, vam fer el tram final per la ruta habitual d'estiu, molt més dreta. Al coll ens vam trobar amb una de les parelles que havien sortit des del refugi, faríem la resta de l'excursió plegats.
Recordo com a duríssima la pujada, amb neu, al Gra de Fajol. Doncs la pujada a Bastiments tampoc es quedava enrere, a banda de ser més llarga. Les vistes cap a l'est, magnífiques.

A 3/4 d'1 fèiem cim a Bastiments. Aquest cim ja l'havia fet pel juliol de 2007, pujant pel Pic de la Dona, però a l'hivern el paisatge és totalment diferent.

Amb el bon estat de la neu la baixada semblaria ràpida, tot i que el pendent era molt fort i la neu estava glaçada. Però a mitja baixada em va saltar un grampó i em les vaig veure negres per tornar-me-lo a posar ja que ni tan sols podia seure'm a terra ja que em trobava en una paret de glaç. Sort que tenia en Ramon a prop i va recular per a donar-me un cop de mà.
Després de deixar als improvisats companys d'excursió al refugi, vam arribar al cotxe una mica més tard de 2/4 de 3. Finalment, l'excursió per a acabar l'any es va convertir en una sortida més dura del que esperava: uns 900m de desnivell acumulat amb pendents molt dures. Però l'últim dia de l'any, va ser realment ben aprofitat.

Ressenya gastronòmica
Poques sorpreses, vam anar a tir fix: La fonda de Vilallonga de Ter, que ja varem visitar un parell de vegades més. De primer, canalons. I de segon, pilotilles amb patates. De postre un clàssic, músic amb moscatel. Senzill, bo i a un preu raonable.

Ulldeter: coll de la Marrana, Pascuira, Gra de Fajol

Dissabte passat, segona hivernal! Fa 4 setmanes debutàvem a Ulldeter, el vent ens va fer haver de deixar-ho al coll de la Marrana, però tot i així, l'experiència va resultar més que positiva.
Abans d'endinsar-nos en festivitats nadalenques, i com qui diu donar per acabat l'any excursionista, vam decidir fer una altra sortida. Des de finals de novembre havia nevat força i les expectatives de neu eren bones. La idea era anar a un lloc a prop: Taga, Costa Pubilla... Però l'augment de temperatures dels darrers dies ens vam fer decidir-nos per a guanyar alçada i vam tornar al sector d'Ulldeter.
La carretera des de Setcases ja ens anunciava que la prevista abundància de neu es confirmava, molta d'acumulada als marges de la carretera. Ja des del trencant del camí del refugi la neu ho cobria tot.
La temperatura però no era pas baixa i no vam haver de calçar-nos grampons fins el refugi. Bona part del camí el vam haver de fer seguint la pista d'esquí, ja que pel bosc la neu era abundant i massa tova, en algun moment vaig enfonsar-me fins a la cintura.
La jugada de l'esmorzar al refugi ens va sortir malament aquesta vegada. Era tancat, i només vam poder accedir a l'espai lliure que és un petit habitacle sota l'edifici sense més comoditat que una vella estufa apagada i un jaç per a situacions d'extrema emergència. Però bé, millor això que el vent i la neu...
Un cop havent esmorzat, vam calçar-nos els grampons i vam tirar amunt, direcció el coll de la Marrana. Molts pocs esquiadors i tampoc massa gent caminant per ser el lloc que era. El primer tram ens fa oferir neu dura, ideal per a caminar amb grampons. Però de seguida ens vam endinsar en una zona més fonda i aquí la neu es va tornar tova (que no aigualida). Neu fins els genolls i lent caminar, els que pujaven amb raquetes ens passaven molt ràpid. A la que el camí es va tornar a enfilar per afrontar la pujada final al coll de la Marrana, la neu va tornar a ser més dura cosa que vam agrair.

Al peu del Gra de Fajol. Seguint recte i tombant a l'esquerra, anem direcció el Puig Pastuira

Dalt del coll se'ns va presentar el gran dubte: tirar cap a Bastiments (nord) o cap el Puig Pastuira (Sud). Teníem taula per dinar i no era qüestió de retrasar-nos gaire. Pujar i baixar Bastiments era més curt però amb més dificultat, la ruta al Pastuira més llarga però sense grans dificultats (carenejar i fer tres o quatre turonets). Vam decidir-nos per la segona ruta pensant arribar fins on el temps ens ho permetés, comptant que havíem de ser a Tregurà a les 15h.
Més del 80% de la gent que pujava al coll de la Marrana seguia després direcció Bastiments (la muntanya més alta de la zona). Pràcticament la resta d'excursionistes tirava cap el Gra de Fajol. Així, ens vam trobar que direcció Pastuira el camí estava completament solitari. No és cap gran cim, però les vistes no desmereixen (i de fet són més espectaculars) que les que es puguin gaudir a molts cims. El cel amb algun núvol, però totalment nítid gràcies a la tramuntana, conjugat amb la blancor de la neu que ho envoltava tot ens oferia paisatges fabulosos. El vent empipava, però també ens permetia gaudir d'una neu molt dura i completament allisada. Era com caminar sobre llençols blancs recent posats.

Direcció el Pastuira. Al fons en Ramon, i a sobre d'ell els dos Torreneules

Vam fer un parell de turons, i com que ja vèiem que no arribaríem al Pastuira, després de fer les fotos de rigor vam girar cua. En Ramon i jo ens vam animar a pujar el Gra de Fajol. Pujada molt i molt dreta, tot i que curta. La neu glaçada i el vent ens van acompanyar tota la pujada. No pensàvem que fos tan dura i moltes estones vam haver de parar per agafar oxigen, no recordo haver pujat rampes tan dures, sense grampons hagués estat impossible pujar-hi.
Al cim ens vam trobar amb tres excursionistes de Blanes. Les vistes, immenses: del Montseny, Montserrat, el Canigó i fins i tot la badia de Roses. La baixada del Gra de Fajol en direcció el coll de la Marrana (cara nord de la muntanya) va resultar tan dreta com la pujada per la cara oest. La neu igual de glaçada i els grampons fent un inestimable servei (sort d'ells, perquè els bastons no es podien ni clavar a la neu).
La baixada fins el refugi i el cotxe va ser ràpida. Del refugi al cotxe la neu ja es trobava molt tova i va haver-hi més d'una estona en que costava caminar. Al cotxe ens esperava la resta del grup que havia arribat mitja hora abans. Els manlleuencs van marxar cap a casa i la Fina, en Ramon i jo vam quedar-nos a la fonda de Tregurà per conèixer una mica millor la gastronomia del país...

al cim de Gra de Fajol, amb el Canigó al fons (esquerra)

Ressenya gastronòmica:
Fonda Rigà de Tregurà. Magnífic lloc, reformat de 2007. Més aviat una casa de turisme rural que una fonda. No vam veure les habitacions, però si estan en consonància amb la comoditat dels espais de la planta baixa, també seria recomanable per passar un parell de dies de descans.
Quant el restaurant, esplèndid, i sense exagerar. La majoria dels plats de l'amplíssima carta ens presenten productes senzills i del país, però l'elaboració es novedosa i variada. És un gust poder fullejar una carta i tenir problemes per a decidir-te. Finalment em vaig decantar per una amanida tèbia, exageradament abundant, amb peus de porc i gambes, i molts fruits secs, a banda del típic d'una amanida. De segon, plat nou a testar, que és una de les coses que més m'agraden fer: guisat de poltre. Boníssim, una carn molt gustosa i preparada al punt. De postres, especialitat de la casa: braç de gità casolà amb xocolata desfeta. Tot molt bo, i quan dic tot, vull dir tot, perquè els plats dels acompanyants també feien una pinta realment bona. A més, el lloc és impressionant. Ja el poble, Tregurà de Dalt, està situat de manera privilegiada, penjat d'una muntanya tancant la vall de Camprodon. La fonda té tota una banda que dona a la vall, és com estar mirant-la des d'un balcó. En definitiva, totalment recomanable.

Primera hivernal. Neu i vent a Ulldeter

Després de la gratificant experiència de passat juny sobre la neu a l’Aneto, en Ramon i un servidor ens vam proposar començar a fer excursions hivernals per alta muntanya.
I aquest cap de setmana, després de les precipitacions en forma de neu caigudes els darrers dies i les previsions de temps estable anunciat, vam decidir fer la primera sortida amb neu. En un primer moment, vam pensar en la Tossa Plana de Lles. Però s’havien anunciat fortes nevades per dimecres, i com que la temperatura encara no era massa baixa, vam pensar que hi hauria massa neu i massa tova, i no teníem intenció d’anar amb raquetes...
Així que vam canviar d’opinió i varem decidir-nos per la zona de Vallter 2000 / Ulldeter. Al final les nevades no van ser tan abundants, i el patiment va ser per si trobaríem o no neu. A més, les previsions anunciàvem vents de fins a 80 km/h per la zona.

Vam sortir dissabte a les 7:45. Se’ns va apuntar una de les valentes de la colla, la Fina. C-17 direcció Ripoll, i després Camprodon i Setcases. En principi patíem ja que no es veia la neu, a 2/4 de 10 ja érem a puesto. De Setcases en amunt, el vent es feia present de maneta més que notable, va fer molta mandra baixar del cotxe... Al Gra de Fajol es veia neu en abundància. Ben abrigats vam començar a caminar. La idea era passar pel refugi d’Ulldeter (2.221m), el coll de la Marrana (2.510m) i pujar a Bastiments (2.881m), però només baixar del cotxe vam comprovar que no arribaríem a Bastiments, el vent era fortíssim. Vam agafar el camí cap el refugi i allà ja decidiríem fins on podríem continuar. A més, de seguida va aparèixer la neu, dura i barrejada amb roca. Dubtes, ens posem ja els grampons? Com que vèiem que la gent que baixava els portava vam decidir posar-nos-els. Va ser una bona elecció.

De la carretera al refugi no hi ha més de mitja hora. La primera part amb estones de bosc que ens protegia una mica del vent. A la que el bosc es va acabar, el torb ens tirava la neu a sobre amb força. Vam arribar al refugi amb poques esperances de poder caminar gaire més... Vam ser pràctics i vam decidir esmorzar a l’escalfor del refugi, fora el torb feia córrer la neu de maneta tempestuosa.

pujant direcció el Coll de la Marrana, amb el torb bufant

Vam decidir continuar una estona, fins on poguéssim. La neu començava a ser més que abundant, estava bastant dura. S’agraïen els grampons... El vent entrava a ratxes. De cop et llençava neu a la cara amb força, fent mal, la velocitat era tal que havíem de parar i ajupir-nos perquè no ens tirés a terra (de fet la Fina ja es tirava ella sola...). Però ens vam acostumar i finalment vam anar fent camí amb l’encant de les muntanyes nevades i el torb i la broma creant una imatge idíl•lica de pur hivern i alta muntanya.
Com qui no vol la cosa vam anar pujant les dures rampes fins el coll de la Marrana. Al coll el vent picava amb renovades forces, tot i així vam poder estar una estona. De fet, va costar baixar perquè el vent no ens deixava caminar. Quan vam aconseguir-ho arribava un nombrós grup d’excursionistes. Portàvem ja més de 5 minuts baixant i el grup encara no havia arribar al coll, continuaven ajupits i/o estirats a terra resistint el vent. Els darrers 25m d’ascensió se’ls van fer llargs...

La baixada era perillosa, molt dreta i amb la neu molt dura. Però els grampons són un gran invent i en cap moment vam haver de patir. El Gra de Fajol, que teníem just a sobre, nevat estava imponent. Bastiments, amb molta neu i cobert per la boira, semblava una muntanya de digna de l’Himalaya.
La baixada va ser ràpida. Alguna parada per a protegir-nos del vent i fet fotos. Grampons pràcticament fins el cotxe (2.100m).
L’experiència més que positiva. Va ser realment divertida la sortida hivernal, i els paisatges són infinitament més macos. Ja vam estar a Bastiments pel juliol de 2007 i les vistes no són comparables. Ja pensem on anar per la propera...

Ressenya gastronòmica
Lloc ja conegut de la ja assenyalada pujada a Bastiments de 2007, la Fonda Pastoret de Vilallonga de Ter. Anàvem a tir fix.
Menjar casolà i de cassola. De primer vam coincidir tots tres: sopa de pasta. De segon vaig menjar una més que acceptable vedella guisada amb bolets. De postres vam tornar a coincidir, iogurt casolà. Els preus per la zona no solen ser barats. En aquest lloc, la relació qualitat/preu és bastant bona (15-20€, amb cafè inclòs).

Encara tornarem aquest hivern...