Pels graus del Montsant (II)

L'abril de 2008 vaig descobrir el Montsant i tota una comarca meravellosa, el Priorat. He tornat a aquesta comarca alguna vegada més, aprofitant algun cap de setmana llarg de càmping a Mont-roig, i en alguna altra caminada. Tornar-hi sempre ha estat una excusa per a aturar-nos amb menjar bé, i per a tornar a casa carregats dels excel·lents productes de dóna aquest país.

La caminada de 2008, pel grau de Barrots (pujada) i el de Salfores (baixada), va ser magnífica, i vam quedar amb ganes de tornar. I aquest passat cap de setmana vam aprofitar per a fer una escapada amb l'Esti, en Ramon i la Marta.

Vam marxar divendres direcció Marçà. La idea era instal·lar-nos a una petita casa del poble, Ca la Viola, regentada per l'Enriqueta i en Joan Salvador, que en Ramon (molt aficionat als ral·lis) sol fer servir de campament base pel Ral·li Catalunya. Tot i que no és la seva residència habitual, instal·lar-te a Ca la Viola és com instal·lar-se a casa de l'Enriqueta i en Joan Salvador, dos pagesos del Priorat que, des de fa uns anys, elaboren un vi DO Montsant en un petit celler familiar. Amb l'Enriqueta t'hi podries estar hores i hores parlant, és una enamorada del seu petit país.

Ens vam instal·lar a la casa i ja de seguit ens vam entaular per a sopar. L'Enriqueta ens tenia preparada una crema de porro i un conill amb salsa (amb ametlles, com no). El vi, com no podria ser d'una altra manera, el jove del celler familiar.

L'endemà, dissabte, no vam engegar molt d'hora. Vam esmorzar amb tranquil·litat (torrades de pa amb tomàquet i embotits) cap a les 8h, i vam agafar el cotxe a les 8:45h. El dia era solejat però fresc per la zona i l'època de l'any en que ens trobàvem. Començàvem a caminar des de La Morera de Montsant, gairebé a 2/4 de 10.

L'inici de la caminada seguia el mateix recorregut que la de 2008 fins el trencant que et desvia bé cap el grau de Barrots, bé cap el de Carrasclet. Nosaltres pujaríem pel de Carrasclet, més impressionant i complicat que el de Barrots, un grau dividit en dues parets de 7 i 10m. Va ser molt divertit, i sempre dóna un al·licient la pujada d'adrenalina que suposa aquestes dificultats.

Un cop a dalt, ens vam aturar una estona al Racó del Boixet per a contemplar les espectaculars vistes des de la cinglera. D'aquí vam enfilar-nos a la Serra Major amb la idea de baixar fins a l'anomenat Toll de l'Ou, seguint una carena pels Grauets de Mateva. Recordava aquesta zona de la Serra Major molt més seca, ara no és que fos un bocs verd, però es veia molta més vegetació. Es veu que per aquesta zona també ha estat una primavera plujosa...

El Toll de l'Ou, situat al Barranc dels Pèlags, està format per diverses bassetes excavades a la roca i unides per petites cascades i sol tenir aigua gairebé tot l’any. En aquest indret és on ens vam trobar la major part d'excursionistes que veuríem durant la jornada. L'Esti va aprofitar per ficar-hi els peus i, fins i tot, una noia molt jove d'un altre grup es va decidir a prendre un bany.

Ens havíem encantat massa i ja portàvem més de 3h d'excursió. La tornada, de pujada, la vam fer a un ritme molt més elevat seguint el GR-171. Després d'1h llarga de dura caminada a bon ritme, vam tornar a plantar-nos a la cinglera sud del Montsant. La idea era baixar pel grau de Barrots, que vam fer de pujada el 2008. Abans però, havíem de passar per l'estreta vauma que va del Racó de Boixet fins al grau, passant per l'impressionant Balcó del Priorat (un gran roc sortint de la paret, penjada sobre la cinglera). La baixada pel grau de Barrots, feta amb cura, va ser també divertida i gens complicada.

Des d'aquí, només ens faltava la mitja hora final per arribar de nou a La Morera. Més de 5h d'excursió per un dels indrets més espectaculars de Catalunya.

Ressenya gastronòmica

Quan una cosa surt bé, no cal canviar. I així, teníem molt i molt clar que el dinar el repetiríem a la Fonda de La Morera. I no ens va defraudar. Jo em vaig decantar per una amanida d'escarola amb romesco i bacallà, de primer, i rodó de vedella amb ceps de segon. De postres, músic amb mistela i vi ranci. Vi de la casa i pa amb tomàquet amb oli de Siurana. Magnífic! Per l'altra banda de la colla, van destacar les amanides tèbies, i els peus de porc. Destacar el llom en salsa de vi ranci i ametlles. El preu per a 4 persones, cerveses d'aperitiu i cafès inclosos, uns 85€. 100% recomanable.

Puigmal des de Núria. En busca de neu...

El tema d'anar a fer sortides amb grampons s'està començant a complicar força... Neva poc, i quan neva, a continuació no fa fred de debò. És a dir, poca neu i, quan n'hi ha, bastant toveta, almenys pel Ripollès i el Pirineu oriental, a prop de casa.

Això mateix vam poder comprovar aquest dissabte passat. Després de tot l'hivern sense haver pogut sortir a la neu, les nevades de fa uns dies ens van animar a esmolar els grampons i planificar una sortida. Dijous la vista del Pirineu des de Vic (cantó sud) feia pena, així que ens vam decidir per provar la pujada al Puigmal (2,910m) des de Núria (1.964m), intentant aprofitar la neu que pogués haver al cantó nord. Un company ja ens va advertir que ens podíem trobar molta neu, però que estaria molt tova. Tot i així, era això o canviar l'excursió per una altra molt més lluny i, igualment, sense garanties de neu dura.Vam sortir de Manlleu (jo de Vic) amb la Marta i el Ramon. El cotxe marcava -2,5º a l'exterior. A l'estació del cremallera de Queralbs ja estàvem a uns 3-4 graus positius, i a Núria ja marcava +5,5º. Neu, però sense fred... La imatge de les muntanyes del voltant, vistes des del sud i amb molt poca neu, era penosa.
Vam iniciar la pujada al Puigmal per l'anomenat Roc de l'Ortigar seguint, direcció oest, el torrent de Finestrelles. Neu si, però molt tova. En molts trams ens enfonsàvem fins els genolls. Així vam anar fent, de manera molt penosa, el camí fins el Roc de l'Ortigar. Allà vam tombar direcció sud per a encarar la muntanya per la seva cara nord. La neu seguia estant molt tova i el caminar, enfonsant-nos contínuament, es feia pesat. Vam aturar-nos a esmorzar a la cota 2.300, més de dues hores caminant i només havíem assolit poc més de 300m de desnivell dels gairebé 1.000 previstos.

A partir d'aquí l'estat de la neu va anar millorant i, sobre tot, a partir dels 2.400m la neu ja estava bastant més compactada, cosa que facilitava força el caminar. A partir d'aquí, però, ens trobaríem una altra dificultat: el desnivell mateix de la muntanya. Vam tirar pel dret per la “Coma de l'Embut” i les pales amb neu, això sí, molt dura es van tornar veritables parets. Manca d'entreno (feia mesos que no enfrontava una caminada tan dura), sol, calor i parets verticals. Vaig arribar al cim mort, era prop de l'una del migdia. Més de 4h de dura pujada. Des del cim, vistes privilegiades de la Cerdanya i tot el Pirineu oriental. De Montserrat només es veien sortir el pics entre les boires.

La baixada la vam iniciar a molt bon ritme. A pesar de les parets verticals i la neu molt dura (a vegades gelada) els grampons agafaven perfectament i desfèiem altitud de manera ràpida. A la que ens vam acostar a la cota 2.400m la cosa es va tornar a complicar. Novament un bon gruix de neu molt tova. Caminar pesat sota un sol de justícia. La temperatura devia ser superior als 10º. Vam arribar al complex del Santuari per la via més habitual, travessant el bosc que baixa pel cantó dret.

Vam arribar a les 15:45h. Teníem un cremallera de baixada a les 16h, però això suposava començar a dinar prop de les 17h. Vam decidir no arriscar-nos a perdre'ns un àpat i ens vam quedar a dinar al bar-cafeteria de Núria.

Ressenya gastronòmica
Poca cosa, i la poca cosa molt trista. Ni vedelles amb bolets, ni ànecs amb peres, ni galtes, ni tan sols una botifarra amb patates... Una amanida de pasta i un entrepà de tonyina. I sort que vam tenir, al poc s'acabava el pa... Això sí, el que vam menjar se'ns va posar de por.

Pujada a sobre de l'Elefant

Dissabte vam poder tornar a ajuntar la colla excursionista dels "Camalluents" per a fer una excursió per una zona que teníem marcada com a objectiu des de fa temps, però a la que mai havíem acabat d'anar: Montserrat.Dissabte va ser l'últim dia del fred glacial que ens venia acompanyant. A les 7:30h havíem quedat a casa i el termòmetre marcava -6º. En arribar a Montserrat el mercuri marcava -2,5º.
La idea era començar a caminar des del monestir de Santa Cecília, que es troba un parell de quilòmetres abans d'arribar al Santuari venint des de la carretera que enllaça amb l'A2 (no des de Monistrol). Allà, al costat de la carretera, hi ha el petit santuari i un petit aparcament on es pot deixar el cotxe. Començàvem a caminar poc després de les 9h, feia fred però el dia semblava que sortiria ben solejat. El sol però el veuríem poc durant el recorregut, només a la part final (la més alta) ens tocaria de ple.

La major part del camí la vam fer per zona boscosa, vorejant el peu dels esmolats rocs de la muntanya. No hi havia grans pujades, el desnivell l'anàvem assolint molt poc a poc. Vistes molt maques del Pirineu (des del Cadí-Pedraforca fins al Montseny) amb molta neu al sector del Puigmal.
Al voltant de les 11h ens aturàvem a esmorzar al indret conegut com "La Trinitat", en referència a la petita ermita del mateix nom que hi ha a tocar. A partir d'aquí el camí sí que es va començar a enfilar, dels 450m de desnivell uns 300m els havíem de fer en aquest petit tram.

Ens vam endinsar pels rocs de la muntanya i ja teníem a la vista el de l'Elefant. Per aquest cantó el pujava un escalador, nosaltres havíem d'enfilar-ho per darrera i pujar-ho per l'únic indret pel que es pot fer sense escalar (fent una petita grimpada). Vam trencar a la dreta per un corriol ben estret que, de seguida, es va obrir deixant a la vista els majestuosos rocs. Els rocs, una mica arrodonits, permetien una grimpada sense gaires dificultats. La roca enganxava molt bé i les mans només s'havien de fer servir per a mantenir l'equilibri, donada la pujada tan dreta.

grimpant

La major complicació va arribar a una escletxa molt estreta entre dos grans rocs. Tot i que era molt petita, no hi havia gaire espai i havíem de passar lateralment i , ara si, ajudant-nos de les mans per a poder escalar el petit desnivell d'un parell de metres. Un cop superada aquesta dificultat, ja teníem el cim del roc a tocar. El dia era espectacular i les vistes s'agraïen.

Al Roc de l'Elefant

panoràmica des del Roc de l'Elefant

Un cop fetes les fotos de rigor, vam iniciar la baixada havent-nos d'entretenir una mica a l'estreta escletxa de la pujada. Vam desfer el tros de grimpada i la baixada la vam fer per un altre cantó molt més dret i perdent desnivell de manera molt més ràpida. Poc després de les 14h érem de tornada als cotxes. Una excursió ideal quant a durada per fer-la en un matí, bona (climatològicament parlant) per aquesta època de l'any i molt entretinguda per les vistes i la grimpada.

Ressenya gastronòmica
Vam tornar per Monistrol i ens vam aturar aquí a dinar. El lloc que havíem reservat per telèfon es deia Bo i Bona, prop de l'ajuntament. Menú variat (7 primers, 7 segons i postres) per 16,50€.
Per alguns plats de la carta i algun vi, vaig deduir que a la cuina devia haver-hi ascendència andalusa o extremenya. Vaig demanar unes "Migas" de primer. Feia molt de tems (des de que vaig estar a Extremadura, any 2003) que no les testava. Eren bones, però no com les que vaig arribar a menjar a La Manxa o Extremadura. De segon vaig triar "Txuleton" de vedella. També era bo, però quedava a distància dels que es poden menjar a Euskadi. De postres vaig triar Pastís Tatin.
Crec que la relació qualitat-preu era més que acceptable. Si les "migas" i el "txuleton" haguessin estat de primera, és un menú de més de 25€. Pel preu que va sortir (19,50€) no ens podem queixar.
El vi, Somontano de 12€ l'ampolla, també acceptable.

Aiako Harria i triomf txuri-urdin

Vam iniciar el mes d’octubre complint una promesa feta amb uns companys de feina: el dia que l’Espanyol (són “pericos”, que s’ha de fer...) jugués amb un equip guipuscoà, Reial Societat o Real Unión, aniríem a Euskadi a veure-ho. I aprofitaríem per a fer una sortida muntanyenca pel massís granític d’Aiako Harria (Penyes d’Aia), inici dels Pirineus occidentals i gran muntanya de tots els bidasotarres.

Dit i fet: van anunciar el Reial Societat – Espanyol pel dia 2 d’octubre, dissabte, a les 20h. Agafades les entrades, divendres 1 vam sortir 10 persones direcció Donosti: en Ramon i la Marta; en Dídac, la Maria Àngels i l’Àngels petita; en Toni i nosaltres 4.

Vam arribar a Donosti al voltant de les 22h i, després de sopar i donar un vol, ens vam anar a dormir. Les previsions meteorològiques per dissabte eren molt bones.
Efectivament, dissabte es va llevar amb un molt bon dia. Iniciaríem la pujada a les Penyes des de molt a prop d’on vivia jo a Irun, una zona coneguda com a Estebenea, al barri rural d’Olaberria (53m), no és un dels llocs habituals per a començar la pujada, però feia molt de temps que no caminava per aquells camins i em feia gràcia. A ¼ de 10 començàvem a caminar, dia solejat i vent sud. Sensació de xafogor.

Pujant des d'Estebenea. Les "Penyes d'Aia" al fons

Per aquesta part baixa de l’excursió, boscos de castanys –amb multitud de castanyes per terra- i presència de caçadors que, almenys per allà, no van fer cap tret. La pujada a estones dreta, però de molt bon fer, amb el camí molt fresat.Cap a les 10:30h arribàvem a Elurretxe (500m, pou de glaç), travessant la carretera GI-3452, carretera que, passant pel parc natural de les Penyes d’Aia, uneix les localitats d’Irun i Oiartzun. Vam esmorzar a les prades que hi ha a tocar de la carretera, un lloc, juntament a les properes prades d’Erlaitz, molt visitat pels bidasotarres.
A partir d’aquí va començar l’ascens, pròpiament dit, a les Penyes. És la ruta habitual pujant des d’Irun, de fet, molta gent puja en cotxe fins a Elurretxe i des d’aquí comença la pujada. L’indret és molt maco, zona boscosa amb el pou de glaç i el Castell de l’Anglès (no és un castell, sinó les runes d’una posada on s’allotjaven els miners que treballaven a les nombroses mines de la zona). Mica a mica la pujada es va anar fent més dura i al cap de no massa temps vam arribar al búnquer. Aquest niu d’ametralladores és un dels molts que va fer construir el paranoic guanyador de la guerra civil per a defensar els Pirineus d’una possible invasió.

La comarca del Bidasoa des de Muganix

Les Penyes d’Aia es composen de tres pics, més aviat masses granítiques: Hirumugarrieta (806m), Txurrumurru (828m) i Erroilbide (839m). La pujada fins a Hirumugarrieta (el seu nom “hiru - tres”, “muga – frontera” és refereix a que aquest cim és fronterer dels municipis d’Irun, Lesaka (Navarra) i Oiartzun) és relativament senzilla. A la que arribes a la cova on hi ha una imatge de la “verge” del Junkal (mare de Déu d’Irun) de seguida fas una pujada i d’enfiles a un avant-cim que penja sobre Jaizkibel i la badia de Txingudi (Irun, Hondarribia i Hendaia) conegut com Muganix (758m), que per a molt seria el 4r pic de les Penyes. Les vistes de tota la costa d’Iparralde (País Basc francès) són meravelloses. També hi ha molt bones vistes de Pasaia i la costa donostiarra.

Punjant a Txurrumurru des d'Hirumugarrieta

D’aquí, una pujadeta més i ja estàs a Hirumugarrieta. Les vistes s’amplien a al sud (pantà de Sant Anton) i Navarra. El pas al segon (o tercer) pic, Txurrumurru, té alguna zona de roca que, si està molla, s’ha de vigilar. No presenta cap dificultat, però la família Simon-Suñé va quedar-se aquí comptant que portaven una nena de 8 anys. Així que ens vam quedar en Ramon, la Marta i jo. Vam fer la pujada a Txurrumurru sense gaires dificultats però, a partir d’aquí venia la veritable dificultat de l’excursió: el conegut com a “Pas de l’Anella”, un pas per roca curt però amb la dificultat d’haver de passar per una estreta repisa amb una anella a la que t’has d’agafar per a salvar un petit “salt”. Aquest pas fet en sentit invers (d’Erroilbide a Txurrumurru) és relativament senzill, però en el sentit que anàvem nosaltres s’ha de vigilar. Tot i així, no només el pas presentava dificultats: tot el camí entre aquests dos pic era de grimpades i desgrimpades per roca, amb algun punt una miqueta (tampoc massa) delicat. Se’ns va fer molt llarg ja que s’havia d’anar poc a poc i amb compte. La pujada final a Erroilbide dura, pel cansament acumulat i la caló.

Amb la Marta, superant el "Pas de l'Anella"

La tornada, pel mateix camí, va ser més ràpida. Tot i així, la Marta és va fer una mica de mal en un turmell i el ritme va ser lent. Ja veiem que no arribaríem a l’hora al restaurant que teníem encarregat a Estebenea (el punt d’inici) i vaig haver de trucar al meu germà perquè ens vingués a buscar en cotxe a Elurretxe i ens baixés fins a Irun. Finalment 6h d’excursió que vam merèixer molt la pena: pel component divertit de salvar la dificultat dels tres pics i les grimpades, i per les magnífiques vistes de la cornisa cantàbrica i el Bidasoa.

Cim del Vallhiverna entre calamarsa

Seguint la bona experiència acumulada per les excursions estivals amb la colla dels “Camalluents”, la colla formada majoritàriament pels “Bandolers” de Sant Feliu Sasserra (i Vic) vam decidir fa un parell d’anys, arran la bona experiència col·lectiva viscuda a l’excursió a l’Aneto (3.404m), repetir cap de setmana muntanyenc intentant arribar a cims d’una exigència una mica major. Així el passat any vam organitzar la pujada al Besiberri Sud (3.017m), i enguany l’objectiu era el Pic de Vallhiverna (3.067m). A banda de pujar aquest emblemàtic cim, un dels atractius afegits era poder fer un dels passos més emblemàtics del Pirineu: el Pas del Cavall, cresta que uneix els pics de Vallhiverna i Tuc de Culebres. Aquest segon objectiu no l’acabarien podent aconseguir.

Divendres 17
Tot i que la previsió meteorològica era desastrosa, divendres, al voltant de les 17h, ens posàvem en camí l’Esti (fb), els nens i la Marta A. (fb) agafant l’Eix direcció Cervera. A l’alçada de la sortida d’Artés-Avinyó vam quedar amb els santfeliuencs [Ramon (fb), Marta B. (fb), Joan, Jordi R. (fb), Jordi B., i Tina] i, després de les pertinents salutacions, vam engegar camí direcció Lleida. A partir de Manresa el temps es va anar complicant, amb estones de veritables aiguats.
A l’alçada de Lleida vam agafar el desviament cap a la N-230, direcció Alfarràs, Benabarre, Puente de Montañana, Pont de Suert i Vilaller, que era el destí i camp base. Entre Manresa i Lleida les pluges van ser molt intenses, i en cap moment del viatge ho va deixar.
Com sempre vam parar a fer el got a bar restaurant que hi ha a la N-230, a l’alçada de Castillonroy. No teníem gens clar que poguéssim caminar dissabte i on podríem anar. La resta del viatge es va fer molt pesat, pluja i trànsit en abundància sense gaires opcions de fer avançaments.

Vam arribar a la Fonda Mas de Vilaller al voltant de 2/4 de 10 del vespre. Temps just per pujar les maletes i baixar a sopar. Continuava plovent, ara de manera més feble.A l’hora de sopar vam haver de decidir si l’endemà sortíem o no. Com que les previsions marcaven que dissabte les pluges es concentrarien a la primera meitat del dia, vam decidir no sortir tant d’hora, però intentar-ho. Vam acabar de parlar-ho fent el got a saló de la fonda. Ens anàvem a dormir passat mitjanit. L’Esti i ens nens feia una mica més que eren al llit.

Dissabte 18

Vam quedar per a esmorzar a 2/4 de 9. El dia semblava aixecar-se poc núvol i ens va donar ànims. Després d’esmorzar vam carregar cotxes i, poc abans de 2/4 de 10, sortíem direcció nord. L’Esti i els nens es quedaven a passar el dia per la Vall de Boí, per a mi una de les més maques del Pirineu.Vam continuar direcció nord fins al desviament d’Aneto, que vam agafar. Des d’aquí vam continuar la pista estreta però asfaltada que ens havia de portar fins a l’embassament de Llauset (2.200m) on iniciaríem l’excursió. Al embassament es surt després de travessar un llar túnel (més d’1km) excavat a al roca i que té unes portes metàl·liques per tancar-ho. Molt curiós!

Embassament de Llauset

A les 10h iniciàvem l’excursió amb un cel una mica emboirat, però que presentava clarianes i la pinta d’aclarir-se. De fet, a la que portàvem mitja hora caminant el sol va fer acte de presència i vam començar a suar de valent. Més d’un va fer bromes sobre les prediccions d’en Tomàs Molina... ho acabaríem pagant!
La primera part de l’excursió va transcórrer seguint el GR-11 i vorejant l’estany de Llauset. Zona de molta roca que per salvar vam haver de pujar i baixar. Típic recorregut trencacames que, sent al inici de la sortida, no va fer gaire mal.A la que vam haver arribat al final de l'embassament vam agafar la pujada que, direcció nord, ens havia de portar fins a l'estany de Botornàs, on es troba la cabana que porta el mateix nom. Una altra vegada recorregut trencacames per a vorejar l'estany, moltes pujades i baixades i poc desnivell assolit. Pel camí solitud, només ens feien companyia les marmotes que, de tant en tant, treien el cap vigilant la nostra presència. De seguida vam deixar el GR-11 i vam tombar a l'esquerra, direcció oest, en busca dels estanyets de Coma Arnau, ara sí gairebé a 2.600m d'alçada.

A l'alçada de la cabana de Botornàs

A partir d'aquí el camí es va tornar molt més exigent. Terreny molt més rocós i desnivells més acusats. A més, el temps es va començar a complicar, les boires es van anar fent més denses i el sol feia ja estona que ens havia deixat. Tot i que encara ens quedava una hora llarga pel cim, vam decidir continuar ràpid i dinar de baixada, la perspectiva de puja i/o tempesta a l'esmolada cresta del Vallhiverna o al Tuc de Culebres no ens feia cap gràcia.Va començar a ploure i ens va enganxar en una zona de roca, per sort era granit i no relliscava gaire. El tram final de pujada fins a la cresta el vam fer seguint un caminet entre les roques que, fent ziga-zagues s'enfilava molt i molt dret. La pluja es va convertir en calamarsa que, fins i tot, feia mal a les mans. Vam arribar a la creta sota un temps infernal: calamarsa i una boira tancada.A dalt uns (Marta B. i Jordi R.) van decidir no fer la cresta i esperar. La cresta, que en sec ja demana precaució, molla ens va fer extremar la prudència. La Marta A. es va quedar a mig camí i la resta (Ramon, Joan, Tina, Jordi B., i jo) vam fer cim. En Joan i en Jordi B. encara van tenir nassos d'acostar-se fins el “Pas del Cavall” i fer-se alguna foto. Per suposat, ja abans d'arribar-hi havíem decidit no travessar-ho i tornar a baixar pel mateix camí.

A la cresta del Vallhiverna

En Joan i en Jordi B. al "Pas del Cavall"

Els que esperaven a la cresta havien agafat fred així que de seguida van iniciar el descens, el Vallhiverna quedava enrere imponent.
Havia deixat de ploure i vam aprofitar per a dinar. En aquest moment va ser l'únic que vam veure algú pel camí: una colla de navarresos que feia el camí cap el cim. Estàvem acabant de dinar i va tornar a ploure, tots vam agafar molt fred. El descens va ser pel mateix camí que la pujada. Aquest recorregut és una mica més llarg que haver baixat pel Tuc de Culebres, així que l'excursió es va allargar més del compte. A més, per la roca molla s'havia d'anar amb compte.
Tot i que va deixar de ploure, vam arribar als cotxes molls i cansats. Al final l'excursió es va anar més enllà de les 9h i les dures condicions meteorològiques vam fer efecte.
A 2/4 de 9 del vespre tornàvem a la Fonda Mas. Finalment, sí vam fer el Vallhiverna amb pluja...

Diumenge 19

Els del temps la vam encertar de ple i diumenge el dia va ser esplèndid: sol, cel nítid i una temperatura molt bona. En Jordi R. havia tornat a casa i la resta ens vam decidir per passar el dia a la Val d'Aran. Pel 2008, quan vam fer la sortida a l'Aneto van fer la baixada pel Pla d'Aigualluts, un lloc realment curiós ja que l'aigua del riu desapareix per una falla del terreny. Torna a aparèixer a la Val d'Aran, a un lloc conegut com a els “Ulls del Jueu” (Uelhs deth Joèu) al final de la Val dera Artiga de Lin. Un lloc preciós on l'aigua apareix del no res en forma de cascada quilòmetres després d'haver desaparegut.

Uelhs deth Joèu

Vam aprofitar per a donar un vol pel Plan dera Artiga, un pla molt bonic amb unes vistes realment maques de les muntanyes del voltant. Ideal per anar amb canalla com fèiem nosaltres.

De tornada cap a dinar encara vam tenir temps d'acordar-nos al petit poble de Vilamòs, enfilat a la muntanya des d'on les vistes de l'Aneto i la zona de Posets-Maladeta és molt bona.
Vam baixar i vam dinar a l'hotel Irissa o Lairissa de Benós.

Ressenya gastronòmica

L’estada la vam fer a la Fonda Mas, fonda típica de poble situada a la mateixa N-230 al seu pas per Vilaller. Vam agafar una habitació quàdruple (molt ampla) per tots 4, les habitacions dobles de la resta també semblaven estar bé. Vam fer els esmorzars i els sopars. Menjars casolans molt correctes, s’ha de dir que el preu de l’estada en mitja pensió voltava els 40/45€/persona. A nosaltres la quàdruple amb canalla ens va sortir per 30/35€/persona, penso que la relació qualitat preu era més que bona. El dinar de diumenge el vam fer al restaurant de l’hotel Irissa o Lairissa de Benós, a la Val d’Aran. Va triomfar de manera aclaparadora l’Olla Aranesa, de primer, i el ternasco de segon. El menú, sent diumenge, per 18€ no estava gens malament. Recomanable.

Camins de Santa Maria de Besora. Recordant Jordi Cirera

Diumenge passat, en el marc de les festes de Santa Maria de Besora, es va presentar una magnífica guia de caminades des de i, pels voltants, d'aquesta localitat.
La guia de Santa Maria de Besora feta per l'amic Jordi Cirera és magnífica, igual que la que va fer sobre la població veïna de Vidrà. La presentació, a càrrec del catedràtic de geodinàmica de l'UB David Serrat, també va ser molt bona, detallant magníficament els continguts d'aquesta guia.
Però més enllà de la presentació en si mateixa, l'acte va arreplegar (triplicant la cabuda de la sala de l'Ajuntament on es va presentar) amants de la muntanya, de la natura i, sobre tot, amics d'en Jordi.
Vaig conèixer en Jordi precisament compartint camins pel Bisaura mentre es documentava per la guia. La seva estimada Assumpta és una bona companya de la feina i ens va convidar, coneixedora de la nostra estima pels camins i la natura, a compartir amb ells alguna caminada. Caminar amb en Jordi era submergir-se en la seva passió i els seus inacabables coneixements sobre el territori, la flora, la fauna i la història. Llibreta i càmera de fotos en mà, s'anava documentant de forma obsesivament meticulosa sobre els indrets, camins i fauna. El perfeccionisme de la guia i els coneixements que destil·la, són els d'en Jordi.

Fa poc més d'un any un maleit càncer va provocar que ens deixés. L'Assumpta va posar l'accent personal i sentimental a la presentació tot recordant el nostre estimat Jordi. El recull de fotografies de l'Assumpta i en Jordi amb que va acabar la presentació en va posar un nus a la gola: en Jordi amb el seu GPS penjat del coll i la llibreta a la mà. En alguna d'aquelles caminades de les fotos jo hi vaig ser present...
Estic convençut que qui es faci amb algun exemplar de la guia, sabrà apreciar i quedarà contagiat de la immensa estima del seu autor per la natura i el territori. Seria el millor homenatge que li podrien fer.

informacó de la presentació: osona.com

Al Subenuix amb els camalluents

Aquest passat cap de setmana vam celebrar la 14a sortida de muntanya amb els companys de la feina, parelles incloses. Per a mi era la 3a sortida amb els anomenats "camalluents" i, com els anys precedents, va ser un cap de setmana ben divertit.
Enguany ens fallaven, respecte d'aquests darrers anys, l'Enric, en Quim i la Carme; però se'ns apuntaven l'Estibaliz i la Marta. Vam quedar, com ja és habitual, divendres al voltant de les 17h a l'àrea de servei de Gurb, a l'eix transversal. Finalment érem 12, repartits en 3 cotxes. El destí era el petit poble de Montesclado, al Pallars Sobirà, al que vam arribar al voltant de les 20:30h, després de fer la preceptiva cervesa a Tremp.
Ens allotjàvem a "Lo Paller d'en Roc", l'únic establiment del poble. Montesclado és un petit poble de la Vall Ferrera d'una vintena d'habitants penjat de la muntanya, just a sobre de Tírvia. S'hi arriba, venint des de Sort, per la C-13 desviant-nos a Llavorsí direcció Tírvia. Un cop entrem a Tírvia, hem d'agafar un camí en bastant mal estat que puja per l'esquerra. De seguida trobarem el cartell que ens indica que hem de desviar-nos a la dreta direcció Montesclado. Aquí, la carretera empitjora encara més. Si un dia hi pugeu en cotxe, heu de pensar que és un poble penjat de la ladera de la muntanya, per tant, el que podríem (amb molta generositat) anomenar carrers, tenen fortíssims desnivells. És una aventura aparcar, ja que no hi ha cap zona habilitada. Si tens sort, pots trobar algun forat entre alguna casa... Això sí, si el que es vol és estar a un lloc al mig de la natura sense sentir ni el més mínim soroll, aquest és el lloc ideal. A més, a "Lo Paller d'en Roc", un hostal obert fa uns 3 anys, es pot gaudir d'una estada genial. Però d'això en parlaré al final del post.
Vam arribar a Montesclado i just vam tenir temps de descarregar els cotxes i anar a sopar. En acabar de sopar vam sortir a donar un voltet i contemplar les estrelles. El cel era net de núvols i les estrelles semblaven tirar-se a sobre nostre.
Dissabte ens vam haver de llevar d'hora. El taxis 4X4 ens esperava a Espot a 2/4 de 7 del matí i, fins allà, teníem més de mitja hora de cotxe. Els 8 que faríem l'excursió vam baixar a esmorzar cap a 3/4 de 6 i 25 minuts més tard agafàvem els cotxes per anar a Espot, pel que vam arribar amb 10 minuts de retard. El 4X4 ens havia de portar fins el refugi Ernest Mallafré (1.950m), a l'estany de Sant Maurici, des d'on començaríem l'excursió.
Vam començar la pujada per l'orilla sud de l'estany de Sant Maurici deixant-ho sempre a la nostra dreta, a l'esquerra quedaven els imponents Encantats. Anàvem direcció el Portarró d'Espot (2.430m), on ens vam aturar a esmorzar. Als nostres peus, bastant més avall, teníem l'estany Llong, a la nostra dreta el pic del Portarró, i a l'esquerra l'Agulla del Portarró.

Portarró d'Espot. Més avall, l'estany Llong

Un cop recuperades forces vam continuar camí baixant direcció l'estany Llong, però sense arribar-hi. De seguida vam girar a l'esquerra, direcció sud, rodejant i deixant sempre a la nostra esquerra l'Agulla del Portarró. Vam baixar gairebé 200m iniciant a continuació una lleugera pujada que ens va portar a tocar de la Bassa de les Granotes i l'estany Negre. A partir d'aquí la pujada es va fer molt més dura. Ja teníem a la vista el coll dels Gavatxos (2.667m) i el pic de Subenuix, però va costar arribar-hi.

Estany dels Gavatxos i, al fons, Coll dels Gavatxos

Per aquesta part de camí es van començar a fer abundants les basses i els estanys, algunes de gran bellesa. Un cop vam passar pels estanys dels Gavatxos, vam iniciar la pujada final al coll del mateix nom. Aquí la pujada es va fer més dificultosa, donat que el camí va deixar pas a una gran masa de rocs per on s'havia d'intuir el camí. Al coll vam parar una estona per agafar forces i contemplar les espectaculars vistes: a una banda, el camí per a on havíem vingut amb els estanys que havíem passat (Gavatxos, Negre...). A l'altra banda, els fabulosos estanys de la Vall Fosca (Tort, Mariolo, Cubieso...). Un plaer per a la vista.

vista dels estanys de la Vall Fosca des de la cresta del Subenuix

La cresta que ens havia de portar des del coll dels Gavatxos al peu del Subenuix es veia agrest i complicada. Tot i així, agafant-la lleugerament per l'esquerra no va ser gens difícil de fer. Al peu del Subenuix (2.951m) ens esperava una grimpada que, des d'aquí, semblava bastant més complicada. Finalment, va ser entretinguda i gens perillosa, sense cap pas dificultós. Només al cim, molt estret i format per blocs de roca, vam haver de vigilar una mica.

cim del Subenuix (2.951m)

Durant tota la pujada, i sobre tot al cim, les vistes eren espectaculars. L'Aneto, amb molta neu, i el Vallibierna dominaven la vista cap a l'est.Vam desgrimpar la zona final del cim i, enlloc de tornar per la cresta cap al coll dels Gavatxos, vam girar a l'esquerra seguint la carena que porta al Pic dels Estanyets (2.891m). Al coll que separa tots dos pics (Subenuix i Estanyets) vam parar per dinar. El dia era esplèndid, però a aquella hora (15h) i a ple sol feia caloreta... Del coll havíem d'agafar la tartera que baixava direcció nord, cap els Estanys de Subenuix. La baixada era molt dreta però amb abundància de grava, pel que els peus es podien clavar bé. L'únic que s'havia de vigilar és en no fer baixar cap roc. A la que la baixada va anar avançant la grava es va anar transformant en rocs, cada vegada més grossos, que la complicaven molt. Aquesta part vam haver de fer-la bastant poc a poc, teníem a la vista els estanys de Subenuix però no semblaven arribar mai.

baixada per la tartera

Finalment vam arribar als estanys i el camí es va fer molt més suportable. Tocava l'ombra i s'acabaven els rocs, a més, vam poder carregar les cantimplores d'una aigua freda i cristal·lina que baixava per un rierol.Dels estanys de Subenuix fins a la presa de l'estany de Sant Maurici, on havien d'agafar els taxis de tornada, el camí es va fer molt plàcid. El sol que es volia amagar darrera els encantats deixava una estampa idíl·lica sobre Sant Maurici. En total, unes 12h d'excursió amb uns paisatges esplendorosos i unes cerveses a Espot que feien oblidar la calor passada. L'alt pirineu i el Pallars tornaven a demostrar la seva grandiositat.

Estany de Sant Maurici (cap a les 20h)

Diumenge ens el vam agafar amb calma i, després de donar un petit vol (com no podria ser d'una altra manera) per Montesclado, vam baixar a Tírvia, un poble que realment mereix la pena ser visitat. El dinar el vam fer a Altron, a la Vall d'Àssua.

Ressenya gastronòmica


A diferència de l'any passat, el pic-nic que ens vam preparar per a la caminada de dissabte a Lo Paller va ser molt bo. A part, vam fer allà els esmorzars de dissabte i diumenge i els sopars de divendres i dissabte. Deixant de banda que no hi havia gaire varietat per a triar (de fet no hi havia cap, un primer i un segon) s'ha de dir que el menjar era molt i molt bo, i també molt abundant. Per a esmorzar un pastís casolà molt bo amb alguna altra pasta i abundància d'embotits, a més de sucs, cafè... Divendres vam sopar una fideuà molt bona i uns filets de porc amb salsa i poma. Costava acabar-s'ho. Dissabte vam sopar una crema de carbassa i un pollastre (de pagès) amb prunes també boníssims. Amb els postres sí que hi havia més varietat, i la major part eren casolans. S'ha de dir que el tracte per part dels propietaris va ser exquisit, com si estiguéssim a casa. Diumenge ens va costar una mica trobar lloc (vam trucar a un parell), però seguint la recomanació dels mateixos propietaris de Lo Paller vam anar al restaurant del Roch Hotel d'Altron. I la recomanació no podia haver estat millor. Tots els plats de la carta tenien una pinta boníssima (fins i tot alguna 'novetat' com el cangur o el bisó). Jo, després de molt rumiar-m'ho, em vaig decantar per unes pintes (mongetes vermelles) amb xoricet i un ternasco amb prunes. Espectacular! Pels postres la majoria vam coincidir: Filiberto! Postre a base de gelat de nata, iogurt i grosella. Una altra meravella del Pallars...