Fent camí

Si hi ha una imatge d'aquest cap de setmana que se'm quedarà gravada a la retina és la del meu fill Ekaitz, al que encara li falten més de tres mesos per fer els quatre anys, corrent amb mi els últims dos-cents metres de la caminada Lluís Companys entre els aplaudiments dels que ja havien arribat.

La seva cara de felicitat en travessar la meta amb els braços aixecats només podria comparar-se amb la del seu pare.

Vam arribar al INEFC a les 10:15, just a temps per inscriure'ns a la caminada. Em va sorprendre la quantitat de gent preparada per a participar-hi (la majoria, però, a la cursa). La petita caminadeta, 5'7km, ens va permetre gaudir dels voltants del castell de Montjuïc, indret que encara que sembli mentida no coneixia.

L'Esti tirant de cotxet amb l'Hegoi i jo amb l'Ekaitz (més de mitja caminada a peu, la resta a les espatlles) vam participar a la cursa i caminada organitzada en el marc de la festa anual i, enguany també de 10è aniversari, d'EUiA. La idea era recordar l'olimpíada popular de Barcelona de l'any 36, organitzada pel govern republicà en contraposició als jocs olímpics de Berlín organitzats pel govern nazi. Finalment l'Olimpíada Popular no es va poder celebrar pel començament de la guerra espanyola i molts dels ciutadans vinguts d'arreu del món que havien de participar van passar a formar part de les brigades internacionals.

Ens ho vam passat genial, sobre tot l'Ekaitz. Tant per l'èxit de participació, com per la boníssima organització, felicitats als que van treballar a l'organització de l'esdeveniment. Desitjo que tingui continuïtat en el temps.

Per desgràcia, no em vaig poder quedar a les activitats de la tarda (reunió de sindicalistes del Partit de l'Esquerra Europea, i discussió dels documents de la IX Assemblea d'IU) ni al sopar del vespre. Em va saber greu, feia anys que no m'ho perdia. Tot i així, em diuen companys que hi van ser que l'ambient va ser distés i cordial. Sobre tot en el que es refereix a l'Assemblea d'IU és una bona notícia, ens uneix molt més del que ens separa. Aviem si la caminada popular i en grup del matí és premonitòria i a partir d'ara tots caminem tots junts en la mateixa direcció. EUiA està demostrant durant aquests 10 anys que és possible. Fem camí!

Diumenge, caminada popular a Calldetenes. Hi havia la possibilitat de fer l'opció llarga (20km), a la que van anar els amics Jordi, Irene i Ester, o la curta (12km) que va ser la que vam triar nosaltres.

Caminada bastant planera que pujant per Sant Marc i baixant pel la "Roca"de Taradell ens va mostrar indrets de gran bellesa que ens eren desconeguts. Força gent i dia espectacular. Tot i que l'Esti no està tan acostumada a caminar i que jo portava l'Hegoi a l'esquena, vam portar un bon ritme i vam acabar en poc més de 2 hores.

Fresqueta al matí i un bon sol al migdia. La Plana un matí de tardor mig emboirat ofereix una imatge meravellosa.

Debut a les caminades populars

Avui he debutat en un tipus de caminada que té molts adeptes però que ho havia practicat mai, la popular. Els amics Jordi i Irene amb qui ja vaig anar la setmana passada al Cadí en tenen més afició i em van fer la proposta.
La caminada triada per al debut va ser la de Tagamanent, que celebrava la seva 6ena edició. L'hora d'inici, entre 2/4 de 8 i les 8. Fresqueta a l'hora de la inscripció i bastant gent (clar, acostumat a caminar en petit grup...).
En Jordi m'havia venut una caminada familiar amb molt poc desnivell i uns 20km de distància. La distància final va ser d'uns 18km, i sort! perquè el "poc desnivell" es va acabar convertint en gairebé 1000 metres de desnivell acumulat. De molt bon fer, però Déu ni do.
La ruta triada per l'organització "Les Guilles" m'ha resultat d'una bellesa impressionant. Camins entre boscos i corriols que ens han permès gaudir d'una exuberant vegetació. I allà on el bosc deixava contemplar el paisatge, vistes privilegiades dels cingles de Bertí, Aiguafreda, La Garriga i,fins i tot, Montserrat. El camí de tornada ens ha fet passar molt a prop dels Cingles de Follor, que eren desconeguts per a mi, i que tenen una gran bellesa.

Al 2on punt d'avituallament... amb donuts de color rosa i moscatell!!!

Menció a part mereix l'organització de la caminada. Un "10" amb majúscules.
Un "10" en la senyalització del camí. Qualsevol persona, encara que no tingués cap sentit de l'orientació, tenia difícil perdre's.
Un "10" en quan a llocs d'avituallament i personal encarregat (de totes les edats!) . I també un "10" en quan al contingut dels avituallaments i la seva situació. L'esmorzar al Mas l'Agustí, punt més alt de la ruta, a més de complert i ben organitzat permetia unes vistes espectaculars.
Jo no tinc experiència, però tant en Jordi com l'Irene i l'Ester, m'han assegurat que era de les millors organitzacions amb les que s'havien trobat.

En definitiva, crec que repetiré alguna altra vegada això de caminar amb més gent. És divertit...

Al Cadí. Canal de Cristall i canal Baridana

Dissabte sortida d'aquelles que queden guardades a la retina. Proposada pel nostre particular expert en muntanya, en Ramon, excursió per la cara nord del Cadí amb dos reptes de nivell: la canal de Cristall i la canal Baridana.

Anar a la cara nord del Cadí vol dir anar a la Cerdanya, que vol dir matinar. Tots a punt per sortir a les 6h, i cap a la Cerdanya, destí Estana.

la canal de Cristall (centre imatge) vista des de Prat de Cadí

Estana és un privilegiat poblet al que s'arriba agafant el desviament, direcció Montellà, que trobem a Martinet (ctra. N260 direcció La Seu). Dic privilegiat perquè sembla expressament situat per a la contemplació de tota la cara nord del Cadí.
A ¼ de 9 ja caminàvem. Primer, i ben indicat, direcció el Pla de Cadí. El camí, entre bosc, entretingut. Triguem en arribar al Pla poc menys d'una hora i mitja. Si deia que Estana era un lloc privilegiat per a contemplar el Cadí, la vista des del Pla de Cadí no admet comparació possible.
És un indret elevat sobre els boscos situats al peu de la serralada. Pla, verd, i amb la immensa paret de pedra barrant el pas. No hi ha millor vista possible.
Una de les coses que també pots veure davant mateix dels nassos és la canal de Cristall. Per aquí hem de pujar!?. Sembla increïble, per molt que t'ho miris, no acabes de veure-ho clar. L'estomac se t'encongeix, i abans que ho fes més van decidir aprofitar l'idíl·lic indret per esmorzar.
En acabar, cap a la canal. Sembla està a tocar, però encara hem de caminar una estoneta. En travessant un petit tros de bosc perdem les marques del PR i ens desviem una mica cap a la dreta. Aquest fet provoca que per arribar al peu de la canal tinguem de travessar un petit tros de tartera bastant inclinat. Buf! Si ja ho fàcil es torna complicat...
Arribem al peu de la canal i mirem amunt. En dues paraules: im-pressionant. Més de 500 metres de desnivell ben recte.

 Amb en Jordi i l'Irene a mitja canal de Cristall, abaix Prat de Cadí

Sense gaires càbales comencem a pujar. Grimpada senzilla, per la poca dificultat i perquè no és gens aèria. En fi, que no acollona tant. Però cantem victòria massa aviat. La grimpada encaixonada s'acaba i la canal s'obre molt més, s'acaben també els grans rocs estables que ens donen confiança, i comença una zona dreta i sense esglaonaments. Ens hem d'arrambar a la paret de la canal per a trobar un punt de suport segur. Tot i així la pujada és lenta i bastant penosa. Fan mal les cames i, sobre tot, fan mal els ronyons d'haver d'anar a quatre potes.
Arribem al coll i mirem avall. Espectacular! El Prat de Cadí sembla una petita illa perduda en la distància. Descansem una mica i fem un glot d'aigua. Al coll trobem les úniques persones que veurem durant tota l'excursió...
Seguint la línia marcada pels congosts de la serralada arribem al punt més alt del Cadí: el Puig de la canal Baridana o Vulturó. El dia és magnífic, molt assolellat. Però fa una mica de vent, i com que estem ben suats (bé, tots menys l'Irene) decidim baixar a dinar al coll de la canal Baridana.
La mitja hora del dinar va ser mitja hora mirant la canal Baridana des de dalt. Això vol dir veure vint metres d'inici de tartera i res més, a continuació el terra desapareix. Mirem a dreta i esquerra i veiem les parets que tanquen la canal pels laterals. Són quasi verticals, potser més i tot que les de la canal de Cristall. L'amanida d'arròs que m'estic fotent costa que em passi pel coll.

Ramon a la baixada de la canal Baridana

Acabem de dinar i comencem a baixar, poc a poc i amb molt de respecte i precaució. També em de vigilar de no fer baixar rocs, tasca molt complicada, pel que procurem anar ben junts. Miro de clavar tot el que puc les botes a terra. Per sort la tartera deu ser molt poc transitada i de seguida ens trobem moltíssima pedra. Això facilita força la baixada ja que podem clavar molt bé els peus a terra. Al final, la baixada va resultar d'aquelles per gaudir de valent. Fins i tot fa pena acabar-la.
Però l'acabem. Acabem les fites de màxima dificultat i amb això pensem que hem acabat l'excursió. Res més lluny de la realitat. La baixada del bosc és curta però inclinada. Les noves botes (era la tercera caminada i la primera seriosa), semi-rígides, pesen com si fossin de ciment, els peus en fan mal i el que havia de ser una passejadeta des dels voltants de El Quer Foradat fins a Estana s'acaba convertint en una caminada, fàcil, però llarga. Tot plegat més de tres hores des del final de la tartera de la canal Baridana.
Arribem a Estana cansats però molt satisfets. Passen les 19h. Gairebé 11 hores des de la sortida. La cervesa de rigor a l'únic bar del poble al calor d'una llar de foc dóna ganes de quedar-se. A Vic arribo cansat a les 22h. Em perdré un dels concerts del MMVV que tenia marcat, el dels Quicos.

tartera de la canal Baridana

Per la Diada, pujada a Matagalls

Avui, com a molts catalans, he aprofitat per a celebrar la Diada nacional de Catalunya a la muntanya. Amb el meu bon amic Dídac he fet una ruta que fa temps volia fer, la del coll de Sant Marçal.
L'època és molt bona. Encara no han començat a caure les fulles dels faigs i la duríssima pujada fins el Pla de Parany es de millor fer, sense relliscades ni arrels amagats.

Hem començat a caminar a les 8:40h. La ruta és bastant menys transitada que la de Collformic i es nota. En tota la pujada només una colla de sagals, algú pujant alguna senyera, i un parell "d'atletes" corrent. Ja passat el Coll Pregon un parell d'excursionistes de baixada.
Poc després, ja divisem el cim. Veiem que molta més gent puja des de Collformic. Al cim, com sempre, vent i fesquet, accentuat amb la suada que portava a sobre. Vam decidir fer el mossec de baixada, protegits del vent dins del bosc.
De baixada vam comprovar que hi ha molta gent que comença a caminar més tard. Si pujant vam comptabilitzar poc més de mitja dotzena d'excursionistes, baixant van veure vàries dotzenes d'excursionistes pujant.
Tornàvem a ser a l'aparcament a les 11:45. De baixada, cerveceta al Coll de Revell i cap a casa.

Si no heu provat aquesta ruta per pujar a Matagalls, us la recomano. És bastant més atractiva, tot i que també una mica més dura.
Per a més detalls sobre l'excursió, consulteu aquesta web de senderisme que està molt bé, Senderisme i Teca.

Apa-li, bon final de Diada!

Vall fosca. L’aigua, font de vida i progrés

Com cada any (enguany era el tretzè) pel mes d'agost uns companys de la feina, veterans i experts caminadors tots ells, organitzen una sortida de cap de setmana, amb famílies incloses, per a caminar i conèixer algun racó del país. 

la Vall Fosca des de Cabdella (extrem nord)

Aquest, era el meu primer any i el lloc que va triar el nostre sherpa particular va ser la Vall Fosca. Un denominador comú d’aquestes sortides estivals és la presència d’aigua, i si hi ha un indret on l’aigua cobra especial importància és en aquesta vall.

No només em vaig afegir jo a la colla excursionista. Les famílies creixen i entre tots plegats ens vam ajuntar vint persones. Així que divendres, havent dinar, vam marxar tot el grup direcció el Pirineu lleidatà.

El “campament base” el vam instal·lar al l’hotel Ca l’Arturo de la Pobleta de Bellvehí, a l’entrada sud de la vall. Ja havia estat, només dinant, feia un parell d’anys. L’hotel, recentment reformat és molt còmode i agradable, i manté la bona cuina de sempre. Menjar senzill i casolà amb productes frescos del país.

Divendres va donar just per a instal·lar-nos, sopar i fer un petit vol nocturn per aquest bonic poble. Poble no tan tranquil com esperàvem, ja que pel que sembla, a l’estiu la gent fa vida al carrer fins a ben entrada la nit.

Dissabte, dia de caminada. A ¾ de 6 ja érem fora el llit, i a 2/4 de 7 agafàvem els cotxes per anar fins a la presa de Sallente. Teníem l’opció de fer la primera pujada (fins l’estany Gento) en telefèric o a peu. I com que no teníem telefèric fins a les 9, ja vam decidir fer la pujada a peu (una hora i escaig). I a ¼ de 8 ja caminàvem. Dels 20, només ho fèiem la meitat (8 homes i 2 dones).

Aquesta primera pujada no em va semblar tan dura com la pintaven, a més a la fresca era de molt bon fer. La vam fer en poc més de ¾ d’hora i ens va deixar a l’antiga via per la que passava el carrilet (en un inici tirat per mules i matxos) per on transportaven material per les obres de les preses. L’obra d’enginyeria i l’esforç humà de la gent que hi va treballar impressiona. La idea consisteix en connectar els trenta estanys de la zona i que l’aigua es centralitzi a l’estany més baix, el Gento. D’allà l’aigua es portada, a través d’un sistema de canonades, per sota de les vies del carrilet a la Cambra d’Aigües, situada a més de 5 km. I aquesta aigua és (literalment) llençada a les turbines situades a la central hidroelèctrica que van construir al poble de Cabdella. Ho fan a través de dues canonades que de manera espectacular salven, en poc més de 2 km, els més de 800 metres de desnivell existents des de la Cambra d’Aigües.

Aquesta obra faraònica es va fer en poc més de 3 anys. Hi van treballar més de 4000 persones, la majoria vingudes del sud de l’estat, en jornades interminables durant l’estiu i l’hivern (l’hivern del Pirineu!). Va ser la primera central hidroelèctrica de l’estat, la que més energia produïa (per l’impressionant salt d’aigua) i la que va ser decisiva pel subministrament energètic a les indústries de Barcelona. Les obres van acabar el 1914.

Avui, no hi treballa ningú. Tot està informatitzat, és el progrés (de la gent?).

Del telefèric vam agafar un camí trencacames direcció estany Tort, parada per a esmorzar i de nou al camí, vorejant el marge esquerra d’aquest bonic i gran estany, en direcció el Coll Dellui. Abans però, hauríem de passar un petit collet que ens separava de l’estany Mariolo. Travessant el Mariolo per la seva presa, vam agafar un camí que ens va portar a l’estany Cubieso. En aquest punt ja ens trobàvem a punt de començar la dura ascensió al Coll Dellui, deixàvem a la dreta el Pic Tort i el Coll dels Gavatxos.

Les primeres rampes del Coll Dellui van provocar que les cames de més d’un, que ja no anaven tant fines, s’estovessin de manera més que important. Per acabar de rematar-ho, un ramat de vaques al que un vaquer volia fer passar pel Coll va oposar resistència i, mentre esperàvem a la senda, van fer caure un parell de rocs d’una mida considerable. La dura pendent va provocar que els rocs agafessin una velocitat endiablada i, en caure rebotant, ens vam posar l’ai al cor. Sobre tot a en Quim que es va haver de llençar a terra per tal d’evitar un cop que podia haver estar fatal.

vistes des del Pic Dellui

L’única opció era guanyar el Coll pel dret. Ara sí que la pujada era molt dreta. Sumant això a que després havíem de pujar el Pic Dellui i el Mariolo i que anàvem amb retard (l’últim telefèric de baixada era a les 18h), va fer que una bona part del grup decidís girar cua quan estàvem a punt de coronar el Coll. En Ramon i jo vam decidir continuar fins el cim del Pic Dellui. La pujada per la cresta i entremig de rocs continuava sent dura, però de millor fer del que semblava des d’abaix. I va merèixer la pena. Les vistes des d’aquest pic, espectaculars. Un balcó de primera amb vistes a l’Aneto-Maladeta (encara amb bastant neu) , els Besiberris, Vall-llibierna... Com que sempre que puc procuro estalviar-me baixades per rocs, vam continuar fins el Coll del Mariolo i d’aquí vam baixar pel dret a l’estany d’Eixerola (annex al Cubieso). Allà ens esperava la resta del grup, ja dinat.

de tornada

La tornada va ser amena. Tot el dia vam gaudir d’un cel esplèndid que ens deixava contrastos de llum fabulosos. El mateix color dels estanys amb una altra posició del sol varia enormement.

El camí de tornada era el mateix que el d’anada (ja que no vam fer el recorregut inicialment planejat). Arribàvem al telefèric a ¼ de 6 de la tarda i a l’hotel a 2/4 de 8. Tot lo bo que hagués pogut sentir d’aquesta zona del pirineu li fa honor. És espectacular! Fins i tot les 10 hores d’excursió se’m van fer curtes...

Dissabte encara vaig tenir temps per a jugar la meva primera partida de botifarra. I vaig guanyar! Tota l’experiència i saber d’en Ramon derrotada per un principiant...

Diumenge, visita a Cabdella (magnífica església romànica) i a l’antiga, tot i que encara funciona, central hidroelèctrica de Cabdella.

Ressenya gastronòmica Per dinar, vam anar a un lloc on ja vaig estar fa 6 o 7 anys: Casa Lola (o la Florita) de Talarn. Més productes del país, que entre tots els que érem no vam ser capaços de donar bon compte (especial menció a un senzill però deliciós arròs).

La tertúlia es va allargar més del compte i no vam reprendre el camí fins a les 18h. A les 20h donava per acabada l’expedició. On anem l’any vinent, sherpa?

A·N·E·T·O

Va sorgir fa un parell de mesos de manera informal, gairebé de broma, la idea de pujar la gran muntanya del Pirineu, l'Aneto. No hi vam tornar a pensar fins que al cap d'uns dies va tornar a sortir el tema, ara ja la cosa va anar en serio. Vam parlar amb d'altres companys i vam quedar pel dia 7 de juny, vam començar a preparar la sortida i vam considerar imprescindible fer algun entreno, ja que no som muntanyencs experts, tret d'en Ramon.

Així, amb l'excusa de l'Aneto vam gaudir d'alguna sortida fabulosa (1, 2, 3) que segurament sense aquest al·licient no haguéssim fet. A finals de maig i principis de juny les intensíssimes nevades caigudes en aquesta part del Pirineu posaven en dubte la sortida. I així va ser, l'impressionant volum de neu acumulada a la zona ens va fer haver d'endarrerir l'escapada. Quinze dies més, o pujàvem el dia 21 o el repte de l'Aneto quedaria per una altra ocasió.

Divendres en acabar la feina vam agafar el cotxe i vam sortir direcció Benasc. A Avinyó vam fer parada per reunir-nos amb els que venien de Sant Feliu Sasserra (poble petit, equip gran!). Finalment vam ser 7 amics els que sortíem cap a Eriste (o Grist), petit poble a escassos dos kilòmetres de Benasc. Cinc d'habituals: la Marta, el Joan i en Ramon, tots de Sant Feliu, i la Fina i jo mateix des de Vic. A més se'ns van afegir en Jordi (amb qui ja vaig pujar el Pedraforca) i en Josep Maria un expert muntanyenc fill de Sant Agustí de Lluçanès. Al matí ja havien sortit en Dídac i la Mia. Així que en total seríem 9, una bona colla...
Vam arribar a Eriste poc més tard de les 20h. Uns quants ens vam acostar a la gran botiga de muntanya de Barrabés, a Benasc. A les 21h ja érem tots a taula per sopar.

L'hotel Tres Picos (al meu bloc permeto fer propaganda...), més aviat un hostal, és un lloc bonic i acollidor, i molt important!... es menja bé. Durant el sopar discussió sobre l'hora de marxar de l'hotel. Els extremistes del matinar proposaven 2/4 de 5, els extremistes de la calma (en sóc el portaveu) proposàvem 2/4 de 6. Com és d'imaginar vam decidir marxar de l'hotel a les 5h.
Fins a la Resurta, punt de partida, teníem mitja hora. Vam complir l'horari de manera estricta i a les 5:40h ens trobàvem ja en marxa. A 1/4 de 7 arribàvem al refugi de la Renclusa. Poc després, i complint les previsions, vam trobar la neu. Neu en abundància, ideal per a caminar. En Ramon i jo vam calçar els grampons i les polaines just en tocar la neu, la resta del grup va esperar molt poca estona més. No abandonaríem la segura companyia dels grampons fins gairebé vuit hores més tard.

inici de la neu, la Marta i el grup amb el grampons ja calçats

Començàvem la pujada en serio, l'hora de la veritat, l'hora de portar els nostres cossos al límit de la resistència... En fi, que no portàvem ni vint minuts caminats i ja vam haver de parar gairebé mitja hora. En Joan tenia problemes amb els seus grampons.

Mig solucionats els problemes d'en Joan, vam reprendre la marxa. Molta gent pujant. La pujada fins el Portillón dura, molt dreta. Sortir de la traça suposava ficar la cama a la neu fins més amunt del genoll. Gairebé quatre hores de dura pujada i vam arribar. El Portillón és la porta d'entrada a la gelera de l'Aneto, les vistes des d'allà són magnífiques: molts dels tres mils del Pirineu coberts per la neu i l'Aneto esperant imponent al final de la gelera, igual que una gran torre blanca barrant el pas.

a la gelera, el Portillón a darrera

La gelera amb poca neu pot ser perillosa, però amb la quantitat de neu acumulada és de bon fer. Bé, és de bon fer en quant a la seguretat, perquè psicològicament cansa moltíssim. Tot i no ser, ni molt menys, la part més dreta de l'ascensió, et pot arribar a destrossar física i mentalment. Camines, camines i la muntanya no s'acosta, i a més veus que quan arribis al seu peu encara queda una gran paret gairebé vertical per pujar. El cansament físic i mental va atrapar la Mia, i ella i en Dídac van haver de recular. Una pena, n'havien posat molta il·lusió en aquesta pujada...

Els set que quedàvem vam arribar al coll de Corones com vam poder. Una llarga parada per recompondre les forces, sobretot psicològiques, del grup (alguna altra amenaça de retirada va haver-hi) i ja afrontar la pujada final. Aquí sí que ja molt dreta, en la seva part final pràcticament vertical. A més, va ser l'únic moment que es va posar la boira sobre el cim. El fet de posar-se boira va fer que molta de la gent que es trobava al cim aprofités per començar a baixar. L'única traça oberta quedava ocupada pels que baixaven, així que vaig haver d'obrir una altra perquè acabéssim d'arribar al cim la Fina, a la que m'havia quedat a esperar, i jo. Gran invent els grampons...

Cim!!! A 1/4 d'1, sis hores i mitja després de començar a caminar. El pas de Mahoma, amb neu i gel, quedarà per una altra ocasió. Foto de rigor, moltíssima satisfacció i sense gaire temps més, començar la baixada. En tornar a arribar al coll de Corones vam agafar un desviament a la dreta, i mig pel dret vam començar un fort descens, descens que ens havia de portar al Pla d'Aigualluts. El camí molt dret, però l'estat de la neu (bastant més tova ara) no oferia perill. Tant és així, que veient algun altre muntanyenc fer el mateix i donat que els genolls començaven a fer mal, vaig optar per posar cul a terra i fer molts trossos baixant per la neu com si d'un tobogan es tractés. Finalment tots vam fer el mateix i la baixada va tenir moments realment divertits. En Jordi, que portava GPS, va arribar a comptabilitzar velocitats de més de 40km/h.
Al final de la neu, parada a dinar. Les cames ja estaven bastant tovetes però la major part de la feina estava feta. Reprenent el camí, un pesat final de baixada per rocs i pedres, el riu que ens acompanyava era el que va fer-ho més atractiu. I al final, com un premi esperant-nos, el Pla d'Aigualluts.

El Pla d'Aigualluts, travessat pel riu Ésera, és la meta somiada després d'una excursió de més d'onze hores. Encara ens restàvem 3/4 d'hora per arribar, però la veritable meta es trobava en aquest pla. Tan meravellats estàvem per la bellesa de l'indret que ens vam descuidar de travessar el riu Ésera i quan vam voler fer-ho, vam haver d'endinsar-nos fins els genolls (els que van passar-ho per la part més baixa i empedrada). Jo vaig optar per passar-ho més còmodament per una part sense pedres, això sí, vaig haver de ficar-me fins a la cintura.

sense comentaris

El riu Ésera deixa enrere el Pla per anar a morir, de manera immediata, a l'anomenat Forau d'Aigualluts. En aquest curiós indret el riu desapareix i no tornarà a aparèixer fins a quatre kilòmetres més endavant, ja a la Vall d'Aran, al Güells de Joeu. Tota aquesta quantitat ingent d'aigua no vessarà al mediterrani com tothom podria imaginar, sinó via Garona desemboca al Cantàbric.

l'Ésera arribant al forau d'Aigualluts, l'Aneto a darrera (a l'ombra d'un núvol)

L'estampa de la cascada que vessa l'aigua al forau d'Aigualluts amb l'Aneto nevat al fons és la imatge perfecta per tancar l'àlbum de l'excursió. La darrera mitja hora fins el cotxe va suposar l'inici del record d'una magnifica excursió, magnifica en la duresa i en la bellesa. Més de dotze hores que, a la fi, no es van fer gens llargues.

De tornada a l'hotel, relax en companyia de bons amics i una cervesa que sap millor que mai quan acabes una caminada. Jo vaig començar a pagar un descuit fatal al cotxe, les ulleres de sol. Els ulls feien mal de debó, però sort que per sopar no són del tot necessaris. Diumenge, ja molt millorat, vaig aprofitar per donar un volt per Benasc en companyia del quatre companys que vam allargar el cap de setmana. Un gran cap de setmana...

De Talltendre a La Carbassa

Aquest passat cap de setmana havíem d’haver fet la “gran sortida”, però les previsions meteorològiques per la zona no eren del tot favorables i es va decidir ajornar-la quinze dies. I com que ja teníem prevista sortida, vam aprofitar dissabte per fer una mica d’entrenament i no perdre la forma.

La idea inicial era poder trepitjar neu i fer servir els grampons. Vam triar un cim, el de La Carbassa, que no té gaires dificultats, ni perills, en cas de trobar-se neu. Finalment, la neu només va aparèixer en forma d’una gran clapa arribant al cim.

El punt inicial de l’excursió era el petit poble de Talltendre, famós a la zona pels seus naps. S’hi arriba per la carretera que porta de Bellver de Cerdanya a Ordèn. Un cop passat Ordèn seguim l’estreta carretera fins a Talltendre, no té pèrdua, ja que marca el punt i final de la carretera asfaltada.

La primera part de la caminada té poca cosa a destacar. Transcorre per una àmplia pista que es pot escurçar travessant-la pel dret.
El camí acaba desembocant en un preciós paratge conegut com “els Orris” on els cavalls corren amb llibertat. Un naixent riu dóna una imatge paradisíaca a l’esplanada.
Deixant enrere aquesta esplanada i dirigint-nos cap al nord, ens endinsem, a través d’un estret corriol, a un molt agradable i net bosc. Aquí la pujada es torna bastant exigent, però de seguida arribem al “collet de Coma de Fornos”. Aquí ja comencem a intuir les espectaculars vistes que ens trobarem més amunt. També abandonem el bosc i la verdor i continuem pujant, de manera encara més dura, al cim de La Carbassa (2738m). Veiem el cim allà mateix, a tocar, però encara faltarà una hora llarga de forta pujada. No hi ha neu, tot i que a uns 300m del cim una gran clapa ens permet trepitjar-la, i en el meu cas (qüestió de pes) fins i tot enfonsar-me fins els genolls.

Les vistes des d’aquest cim, simplement espectaculars. Al sud-oest la impressionant serralada del Cadí amenaçada per núvols que penjaven dels cims, al sud-est les muntanyes de Núria amb l’imponent Puigmal enfarinat i també amb núvols amenaçant. Al nord-oest les muntanyes amb més neu, destacant la Tossa Plana, la Tosseta de Valcivera i la Muga. I al nord-est el Puigpedrós nevat a la seva part més alta.

La baixada pel mateix camí (excepte una petita incursió pel bosc) va començar a mostrar-nos la realitat del desnivell acumulat i les dures pujades fetes. Els genolls notaven l’esforç.

Més de 7h (pensàvem fer-ne 5 o 6) i 19km amb un desnivell acumulat de gairebé 1300m. L'excursió no va ser, en definitiva, una cosa menor.