Matagalls, de tardor, per coll Bordoriol

Una de les rutes que em faltaven per a pujar a Matagallas és la que surt des del Coll de Bordoriol, i dissabte vaig aprofitar l'excursió organitzada pel meu centre excursionista, el CE Bandolers de Sant Feliu Sasserra, per a fer-la.
Al coll de Bordoriol (1.089m) s'arriba per la GIV-5201, la carretera que uneix Viladrau i Santa Fe. Hi ha un pàrquing a la dreta i un punt d'informació.

L'excursió estava planificada pel dia 5, però les previsions meteorològiques ens van obligar a endarrerir-la. Inicialment volíem aprofitar per a gaudir dels colors de la tardor al bosc però, donat l'endarreriment de la sortida, ens vam haver de conformar amb la visió de les fulles a terra en forma de catifa, un paisatge que no va desmerèixer gens.

Dissabte no érem gaire colla (8 humans i 2 gossos). Vam engegar de Coll Bordoriol a les 9:15h. 19 de novembre i gens de fred, més aviat ambient més que tebi per dins del bosc. Núvols alts i horitzó molt nítid, gairebé sense boires (que és el que més temíem). Les vistes, durant tot el matí, van ser magnífiques.

Vam iniciar camí direcció sud, de seguida vam arribar al Coll de Joan (1.137m) amb la imatge de San Francesc...
Un dels atractius d'aquesta excursió, a banda de l'efecte de la tardor en les fagedes, és el pas per la gran quantitat de fonts que recullen l'aigua d'aquesta cara nord de Matagalls. Una de les primeres, i més destacades, que vam visitar va ser la de Mosquits (1.360m).
El petit tram des de la Font de Mosquits fins a Coll Pregon (1.533m) es va fer dur. Era dret, però d'una gran bellesa.

arribant a Coll Pregon

A Coll Pregon ja s'ajunten els camins que venen de Coll de Sant Marçal, Coll Bordoriol i la Font de Coll Pregon, vam aprofitar per a recuperar forces al costat del monòlit dedicat a en Pau Casals, abans d'enfrontar la pujada final. Aquest tram, pel Collet de l'Home Mort ja me'l coneixia, però no per això vaig deixar de quedar impressionat per l'espectacularitat d'aquest bosc i per les meravelloses vistes de les Agudes i el Turó de l'Home.

a Coll Pregon

Havíem trobat molt poca gent durant tota la pujada. Més companyia vam trobar al cim de Matagalls (1.696m), com sempre, estava molt més transitada la ruta que venia des de Collformic.

A cim vam parar poca estona, molta gent i un airet que glaçava la suor. Ens vam arrecerar una mica més avall per tal de poder esmorzar més còmodament. Les vistes, que ja havíem tingut durant bona part de la pujada, del vessant nord eren increïbles. També grans vistes del cantó sud, amb Montserrat molt nítida amb una catifa de núvols estenent-se als seus peus.

 vista al nord, els Pirineus blancs

La baixada la vam iniciar pel canto nord-est. La ruta era molt maca, però poc marcada i amb la dificultat de ser una pendent molt dreta i totalment coberta de fulles i humitat. Tot i així, el tema no va anar més enllà d'alguna petita relliscada.

Ens vam trobar al mig d'una batuda de senglars, cosa que sempre genera inquietud (pels de l'escopeta, més que pels senglars). El Nus mantenia a ratlla els gossos dels caçadors.

La baixada es va fer molt més còmoda a la que vam arribar a una pista totalment tapada per les fulles. Paisatge idíl·lic de tardor, molta aigua baixant pels diferents rierols i pas per les fonts Rupitosa, primer, i de Llops, després.

Font de Llops

A l'alçada de coll de Joan vam tornar a reprendre el camí que havíem fet de pujada, ara en sentit invers. Arribàvem als cotxes cap a 2/4 de 3. Una molt bonica excursió per a testar els sabors de la tardor a una de les zones de fagedes més maques del país. Matagalls, en qualsevol època de l'any...

Capvespre a Matagalls

Ahir vaig aprofitar la bona tarda que feia per a entrenar una mica de cara a aquest cap de setmana (per si finalment el temps ens deixa pujar el Posets, cosa que dubto) pel Montseny. A més, havia de provar les noves botes que vaig comprar l’altre dia (les botes semi-rígides ja les he deixat en exclusiva per a la neu).
Vaig fer una de les excursions que, penso, millor serveixen d’entrenament (per la duresa de la pujada) i que més m’agraden fer: pujar Matagalls des del coll de Sant Marçal.
Me’n vaig anar sol amb el Nus a una hora bastant tardana. Començava a caminar a les 18:15h a un ritme bastant bo.

L’inici de la pujada des d’aquí és molt fort. El camí va fent ziga-zagues pel mig del bosc amb una pendent molt dreta. De seguida vaig notar la duresa de la pujada i que les botes em feien mal als talons. Vaig abaixar el ritme, sense encantar-me gaire per l’hora que era, entre altres coses per que se’m començaven a encetar els talons. La tarda era clara i sense vent, era obligat aturar-se, encara que només fos un minutet a contemplar les excepcionals vistes de les Agudes i el Turó de l’Home.

Gairebé una hora després de començar a caminar arribava al pla on hi ha el monòlit d’homenatge a en Pau Casals. Un parell de minuts de descans per a tirar alguna foto, i una altra vegada amunt. Les butllofes dels peus em feien molt mal i notava com se’m començaven a obrir.

A les 19:30h arribava al cim. Va ser una pujada tota especial. De les 5 vegades que he pujat Matagalls (4 per Sant Marçal i 1 per Collformic) va ser la que millors condicions climatològiques he trobat, sense boires i amb molt poc vent. A més, no em vaig trobar ni una persona pel camí, ni tampoc al cim. Vaig aprofitar per a quedar-me més d’¼ d’hora al cim gaudint de la pau que es respirava i de les vistes.

La baixada la vaig fer ràpid. Per les zones de bosc la visibilitat començava a ser complicada, i vaig arribar al cotxe faltant 10 minuts per a les 21h, ja mig fosc. A mitja baixada em vaig trobar 2 nois i una noia que pujaven, no vaig veure que portessin ni motxilles ni frontals... Espero que tinguessin bona visió nocturna.
Aquesta tarda marxem cap a la zona de Benasc. Si no podem fer el Posets, mirarem una altra alternativa. Us ho explicaré...

Dijous, tardoral a Matagalls

El cap de setmana vinent farem la sortida anual amb els companys de la feina. El lloc triat, la vall de Cerbi (pirineu lleidatà), des de la zona dels Tres Estanys i estany de La Gola, fins el pic de Mont-roig (2.864m).
I per fer una mica d’entreno i obrir boca, vam aprofitar aquest dijous per escalfar cames pujant a Matagalls. I vam fer-ho des del coll de Sant Marçal, que ofereix una pujada més curta i dreta, però també molt més maca que des de Collformic. A més, aquests dies de sol i calor intensa aconsellaven buscar una pujada que ens permetés fer gran part del camí protegits per l’ombra.
En plegar de treballar i dinar, vam marxar direcció Sant Marçal. A les 5 ja érem allà, i en arribar els abundants núvols van tapar el sol. La pujada, sense sol i pel mig del bosc, la vam fer amb una temperatura òptima. Si a Manlleu estàvem a uns 32-33º, allà dalt devíem estar uns 8-10º per sota.
La pujada des d’aquí, de poc més de 4km i 600m de desnivell, es pot fer en poc més 1h15’ sense haver de córrer gaire, però nosaltres vam fer-la a un ritme molt pausat, trigant gairebé 2h.
Pràcticament a dalt, quan vam abandonar l’abric del bosc, l’airet es va fer més intens. A més, venia acompanyat d’una boira molt humida. Uns quants vam trobar a faltar roba d’abric. Qui la tenia, la va fer servir.

Segurament els que van haver de patir la tarda de calor intensa a la Plana de Vic pensaran que és increïble que aquell mateix dia, a uns quants quilòmetres, d’altres persones tindrien menester d’un anorac. Realment, sempre que he estat al cim de Matagalls el vent i la boira han marcat unes condicions gens agradables.
La baixada també va ser tranquil•la. A ¾ de 9 érem als cotxes. Després d’agafar una mica d’aigua a la font de Sant Marçal, vam enfilar el camí cap a casa.

Travessa Viladrau-La Garriga

Diumenge vaig reprendre les caminades populars. Després de fer un parell (1 i 2) diferents circumstàncies em van impedir fer les dues principals que tenia apuntades a l'agenda: la Matagalls-Vic (35km) i la Rupit-Taradell (43km). Després d'haver fet diferents excursions per alta muntanya bastant llarguetes (+/- 20km) i que ocupaven tot el dia, tenia ganes de fer una caminadeta més llarga en quant a distància. En Jordi i l'Irene em van proposar la Viladrau-La Garriga, una clàssica que celebrava la seva 38a edició, que marca una distància d'uns 31km (finalment, per petits canvis de recorregut, van ser 32).

El pitjor de tot, haver de matinar tant. Com que no es podia anar directament a la sortida (Viladrau) vam haver de matinar de valent per anar a La Garriga i que des d'allà ens portessin en autobús a Viladrau. En teoria havíem d'estar a La Garriga a 2/4 de 6, cosa que suposava sortir de casa a les 5 i llevar-se a 2/4 de 5. Vam complir horaris i a 2/4 de 6 érem a La Garriga. En arribar vam veure una cua immensa de gent esperant per inscriure's i agafar l'autobús. Més d'una hora vam haver d'esperar. Crec que fer passar tothom pel mateix punt d'inscripció sent tanta gent (905 persones finalment) és un error. 19 autobusos van sortir, des d'abans de les 5 cap a Viladrau.
Tot i que no tenia sensació de fred, l'espera per agafar l'autobús a La Garriga va fer que m'anés destrempant. Ni l'escalfor de l'autobús em va treure la sensació de fred. A les 7:05 érem a Viladrau i començàvem a caminar. Encara era fosc, i fins el primer punt d'avituallament (7:45), en que ens van donar un cacaolat calent i un tros de coca, no vaig entrar en calor.

excursionistes entre Sant Segimon i Collformic. Neu i gel

A partir d'aquest avituallament, començava la part més dura de la travessa, la pujada cap a Sant Segimon. La pujada es va complicar perquè era cara nord i el terreny es trobava glaçat, a més, a mitja pujada vam començar a trobar-nos neu. Entre relliscades i vigilant molt vam arribar a Sant Segimon, allà vam agafar la pista que porta a Collformic on teníem el segon avituallament que era l'esmorzar. De Sant Segimon a Collformic, i tot i que al principi hi havia bastant neu i la pista era glaçada, vam poder portar un ritme més alt. Tot i així, aquests primers 9, km (fins a Collformic) els vam fer a un ritme d'uns 3km cada hora.
A partit de llavors si que vam córrer de valent. El sol ja començava a escalfar, i tot i que pel Pla de la Calma encara hi havien bassals d'aigua glaçada, la pista no estava gens enfangada (en contra del que ens havien explicat) i vam poder avançar a bon ritme. El Pla de la Calma, realment no és pla. Va pujant de manera progressiva fins el final en que ja comences a baixar. Les vistes eren fabuloses: a l'esquerra el Turó de l'Home i les Agudes ben nevats, a la dreta el Cabrerés i Montserrat, i a darrera els Pirineus blancs i imponents.

Vaig començar a notar la manca de caminades de nivell en les darreres setmanes. Les cames se'm van començar a carregar i al cap d'una estona, també l'esquena. Des de Collformic al següent control, al final del Pla de la Calma, hi havien 9km que vam fer a un ritme de més de 6km cada hora. Aquest tercer control, km 18, bastant escaset (com tots) el vam passar sense aturar-nos gaire, uns talls de taronja i un glop d'aigua. A partir d'aquest control les cames van començar a pesar-me més. Tot i així, fins el control següent, Sant Cristòfol (km 25), el ritme també va ser molt alt. Si per fer els primers 9km vam trigar 2,5h, els 16km següents els vam fer en només 3h. Aquesta part, entre els km 18 i 25, va transcórrer durant bona estona per dreceres dins del bosc. Caminar una mica més dificultós, però més distret.
De Sant Cristòfol a l'arribada vaig haver de patir una mica. A més de portar les cames i l'esquena molt carregades, em vam sortir una parell de butllofes al peu esquerra que em molestaven, bàsicament en les zones de baixada més dreta. Tot i així, els darrers 7km els vam fer més ràpid del que jo pensava (1h15'), cosa que va fer que, tot i les dificultats de l'inici, acabéssim fent la travessa en el temps previst (7h). L'arribada (darrer km) va ser molt lletja, per la carretera de les naus de mobles de la sortida cap a la C-17. Un darrer km urbà que no va deslluir els altres 31.
A l'arribada, quatre trocets de bull i una mica de coca. De seguida vam anar a buscar el cotxe. A les 15h ja era a casa amb unes ganes boges d'agafar la dutxa.
Avui encara fan una mica de mal les cames i, sobre tot, l'esquena. Però molt menys del que pensava. Ara, a planificar la següent...

Per la Diada, pujada a Matagalls

Avui, com a molts catalans, he aprofitat per a celebrar la Diada nacional de Catalunya a la muntanya. Amb el meu bon amic Dídac he fet una ruta que fa temps volia fer, la del coll de Sant Marçal.
L'època és molt bona. Encara no han començat a caure les fulles dels faigs i la duríssima pujada fins el Pla de Parany es de millor fer, sense relliscades ni arrels amagats.

Hem començat a caminar a les 8:40h. La ruta és bastant menys transitada que la de Collformic i es nota. En tota la pujada només una colla de sagals, algú pujant alguna senyera, i un parell "d'atletes" corrent. Ja passat el Coll Pregon un parell d'excursionistes de baixada.
Poc després, ja divisem el cim. Veiem que molta més gent puja des de Collformic. Al cim, com sempre, vent i fesquet, accentuat amb la suada que portava a sobre. Vam decidir fer el mossec de baixada, protegits del vent dins del bosc.
De baixada vam comprovar que hi ha molta gent que comença a caminar més tard. Si pujant vam comptabilitzar poc més de mitja dotzena d'excursionistes, baixant van veure vàries dotzenes d'excursionistes pujant.
Tornàvem a ser a l'aparcament a les 11:45. De baixada, cerveceta al Coll de Revell i cap a casa.

Si no heu provat aquesta ruta per pujar a Matagalls, us la recomano. És bastant més atractiva, tot i que també una mica més dura.
Per a més detalls sobre l'excursió, consulteu aquesta web de senderisme que està molt bé, Senderisme i Teca.

Apa-li, bon final de Diada!