dissabte, 3 de novembre de 2012

Artikutza - Izu: Caminant pel bosc màgic

Igual que fa un parell d'anys, cap de setmana de futbol i muntanya per terres basques amb en Ramon i la Marta. 
En un principi la idea era fer una llarga excursió circular assolint els cims del Mendaur, Mendieder, Ekaitza i Makilipurdi, pujant des d'Ituren. Però les previsions meteorològiques anunciant possibles pluges, ens van fer tirar enrere i planteja una excursió una mica més curta, protegits pel bosc i amb possibilitats d'escapatòries si el temps es complicava massa.


Feia molt temps que volia tornar a Artikutza, un paradís boscós. Artikutza és una finca situada al nord de Navarra (municipi de Goizueta), que va comprada l'ajuntament de Sant Sebastià a principi del segle XX per a abastir d'aigua a la ciutat, ja que hi ha un petit pantà. Es considera un dels territoris més antics del País Basc, amb restes de presència humana de més de 30mil anys.
La immensitat boscosa que avui es pot apreciar (donat que és el lloc més plujós de tota la península ibèrica), no era tal fa poc més de 100 anys. Les mines i la indústria de la fusta havien deixat un paratge "pelat". Després de ser comprada per Sant Sebastià, les mines es van anar tancat i en poques dècades, i gràcies a la gran abundància de puges, el bosc es va refer (castanys, roures, faigs...).
Avui dia, és una finca a la que només es pot accedir a peu, deixant el cotxe a Eskas (la "casa del guarda"), a on només es pot accedir des de la carretera que ve d'Oiartzun (Guipúscoa). Només pel 28 d'agost (romeria de Sant Agustí) es pot arribar fins el poblat en cotxe.



L'excursió plantejada sortia des de la "casa del guarda", Eskas. Vam agafar el camí enquitranat  direcció sud, de seguida el vam deixar, endinsant-nos en el bosc i seguint les marques i senyals, direcció el poblat.
El bosc és senzillament espectacular, idíl·lic. La humitat és tremenda, la molsa ho envaeix tot. L'aigua vessa per tot arreu.



El camí per a arribar a Artikutza, passant per "Erroiarri" i "la Cascada" no té cap dificultat. Camí trencacames per fins del frondós bosc, però sempre amb tendència a la baixada. Des d'Eskas (621m) havíem d'arribar als 400m als que es troba el poblat. La distància total supera, per molt poc, els 5 km.
Donat que la tardor té tendència a enrederir-se per aquestes latituds, encara hi havia molt verdor als faigs. Aigua i aigua, vam haver de travessar diversos rierols, amb els ponts habilitats per l'ocasió.





Vam trobar diversos boletaires pel camí. El temps es va anar tapant i semblava que els anuncis de pluja s'acabarien materialitzant. Vam arribar al poblat d'Artikutza a les vores del migdia.
Vam voltar una mica i vam aprofitar per a esmorzar. No teníem clar si continuar o no. El cel s'havia anat encapotant força i no era qüestió d'anar a pujar l'Izu (829m) amb la pluja constant que sol ser habitual per la zona.


Finalment vam decidir arriscar-nos i emprendre la pujada a l'Izu ("terror" en català). El desnivell no és exagerat (430m), però es fa em poca distància i les pujades són realment dures.
El camí s'enfila vorejant el pantà per la seva part sud-occidental. Va per dins de bosc i està molt marcat i fresat. En alguns trams el camí sembla desaparèixer entre la catifa que cobreix el bosc, però s'intueix fàcilment.

Tot i que és una zona a on pots trobar fàcilment excursionistes, la sensació dominant és la solitud i la pau.
Faltant uns 100m de desnivell per al cim, el bosc es va anar obrint i vam continuar per una senda al costat del bosc i d'una tancat. Vam deixar els bosc enrere i vam arribar a un prat cobert de falgueres molt resseques. 
Al mig d'un mil·lenari cromlec, hi ha una cruïlla de camins: el d'Artikutza, que era pel que veníem nosaltres; seguint amunt, el cim de l'Izu; a l'esquerra, cap al nord, el camí que agafaríem de tornada per Pagolleta i Bidango Gaina; i, al sud, un camí que marxava direcció la zona del Mendaur i l'Ekaitza.
En aquest punt, ens vam trobar tres veterans caminadors, que feien la ruta en sentit invers.
En aquesta zona més oberta el vent es feia notar de valent. Ens vam haver de posar anoracs abans de fer la pujada final al cim.

Les vistes de cim, tot i no ser un dia clar, eren magnífiques. Demostració que no cal fer cap gran cim per a tenir unes vistes privilegiades. Al nord, les Penyes d'Aia, la costa basc-francesa de Lapurdi i el Larrun. A l'est, just a sota del cim, el poble d'Arantza, envoltat de verds prats, a darrera (si no quedés bastant més baix) haguéssim pogut seguir el curs del Bidasoa. Per últim, al sud, el Mendieder, Mendaur i Ekaitza.

La pluja va començar a aparèixer de manera feble. El vent continuava bufant fort i la sensació no era agradable. Vam iniciar el descens. En un principi per un bosc que, no era tan humit i exuberant com el de pujada, però que tenia un cert aspecte fantasmagòric.
La resta de la baixada va ser en la seva majoris per zones de carena bastant més pelats que a la pujada, però sense acabar de desaparèixer la vegetació.
A l'alçada de Pagolleta (687m) el PR-10 pel que veníem va girar direcció est, cap a Unanua i Igantzi. Nosaltres vam continuar al nord, cap a Almendruriz i Bidango Gaina.

La pluja es va fer més present i en vam trobar amb molts parapets de caçadors.
Inicialment teníem la idea de pujar a Bianditz (844m), però el cansament i la manca de temps ens ho van impedir. 

Se'ns va acabar fent tard. L'excursió va resultar ser més llarga del que esperàvem i els 20 km es van fer notar. Gairebé 6h d'excursió. 
Us recomano aquesta meravellosa zona, bressol del poble basc i de la seva cultura i mitologies mil·lenàries. Una zona molt ben conservada i amb uns boscos espectaculars. Això si, plou la majoria de dies de l'any...

Cap comentari: